La veritat sobre sant Jordi

De les festes pròpies dels catalans, potser la que més ens estimem és la de sant Jordi, on hi conflueixen diversos simbolismes d’aspectes molt importants de les nostres vides. L’amor a la parella o a persones molt properes simbolitzat per la rosa, l’amor a la cultura amb els llibres o l’amor al país, ja que sant Jordi és el patró de Catalunya, com també ho és de llocs tan diversos com l’Aragó, Portugal, Anglaterra, Grècia, Geòrgia, Lituània, Croàcia, Sèrbia, Eslovènia, Bulgària o Etiòpia.

Giorgio de Chirico (s. XX)

Tant ha arrelat la devoció per sant Jordi, que està per damunt de les tendències en el sí del cristianisme i és tan venerat en els països catòlics com en els de l’església cristiana ortodoxa. Per tant, és un sant amb una devoció molt internacionalitzada.

Però, realment, qui va ser sant Jordi?

Això és força complicat de respondre amb certesa. Per començar, per uns va néixer a Palestina i per altres a la Capadòcia, a l’actual Turquia, l’any 270. Diuen que era un oficial de l’exèrcit romà, de confessió cristiana, però que vivia en pecat amb una vídua. L’any 303, quan l’emperador Dioclecià obliga a retre culte al déu Apol·lo, Jordi deixa l’exèrcit i dóna als pobres totes les seves riqueses. L’emperador no l'hi perdona i es diu que el sotmet a un martiri que va durar set anys, amb tortures tan bèsties com cops de mall, sandàlies amb claus, grans pedres sobre el cap, columnes sobre el cos… fins al punt de morir tres vegades, ressuscitar i tornar a ser martiritzat. En la primera mort va ser rostit en una graella, en la segona el van partir en dos amb una roda d’espases, en la tercera va ser enverinat per un mag i, finalment, en la definitiva, li van tallar el coll, però encara amb el cap separat, va poder veure com els seus botxins eren fulminats per un llamp diví.

Paolo Ucello (s. XV)

Durant dos segles, aquesta història es va anar escampant, fins que l’any 496 intervé un personatge que ja ens vam trobar amb el tema de les festes lupercals, el papa Gelasi, aquell que quan els cristians li demanaven retornar a cultes pagans, els deia allò de:

No podeu participar a la taula del Senyor i a la dels dimonis; no pot estar en tu al mateix temps la llum i les tenebres.

Doncs bé, aquest papa, que devia ser un home d’idees molt clares i contundents, va pensar que d’això de sant Jordi se n’estava fent un gra massa, va escriure un decret on venia a dir que l’Església no garantia la veracitat de totes aquestes històries i ho va resumir en una de les seves frases memorables, exhibint una notable capacitat de síntesi i de sornegueria:

Jordi serà un d’aquells sants venerat pels homes, els actes del qual només coneixerà Déu.

Aquesta veneració tan estesa, li ve del martiri tan llarg i horrorós o hi ha altres raons?

Fixeu-vos que la imatge que ens n’ha quedat no és la del martiri, com per exemple sant Sebastià, amb el cos cosit de fletxes. A sant Jordi el veiem com un militar de cavalleria, gairebé sempre dalt del cavall i vestit amb una armadura, atacant el drac. És, per tant, un superheroi justicier a l’estil de Superman o Batman, però en versió medieval; un guerrer amb superpoders capaç de vèncer monstres temibles com el drac, per salvar éssers indefensos com la jove i bella princesa. No ens ha d’estranyar que fos un model per a les mentalitats cavalleresques dels monarques i senyors feudals.

Enki, déu de l'aigua sumeri
(2360-2180 a.n.e.)

Però és que la idea del superheroi està fixada en la ment dels homes des de temps remots. Anem, com de costum, 5.000 anys enrere amb els sumeris i trobem una proesa similar.

Com els dracs medievals, que viuen en coves, el drac sumeri Kur viu en les profunditats de la terra, d’on emergeix un bon dia per raptar la deessa Ereixkigal. Per venjar-la, el déu de l’aigua Enki, es dirigeix amb un vaixell navegant per les aigües subterrànies a la recerca del drac Kur, s’hi enfronta i en surt victoriós.

Pocs segles més tard, a l’Antic Egipte, el déu Set mata el seu germà Osiris, i el fill d’aquest, el guerrer Horus, venja la mort del seu pare sotmetent a Set, que ha adoptat la forma, no d’un drac, però sí de l’animal que més se li assembla, un cocodril del Nil. Però no ens endinsarem ara en el tema dels dracs, perquè donen ben bé per un altre espai.

Ereshkigal

I  la festa del Llibre, d’on ens vé?

El dia del Llibre es una tradició recent, que encara no té 90 anys, ja que es va celebrar per primera vegada el 7 d’octubre del 1926, dia del naixement de Cervantes. La idea fou de Vicent Clavel, un valencià resident a Barcelona, que pretenia que se celebrés a tot l’estat, però no va tenir èxit. El 1930 es va canviar de data, fent-ho coincidir amb sant Jordi i lligant-ho amb el dia de la mort de Cervantes i de Shakespeare, encara que ni l’un ni l’altre van morir exactament el 23. Aquest segon intent va agafar força a Catalunya i el dia del Llibre va quedar consolidat definitivament al nostre país, d’on l’hem començat a exportar a tot el món, sobretot des que el 1995 la UNESCO ha proclamat el 23 d'abril Dia Internacional del Llibre.

Horus i Set

I la tradició de regalar roses?

La tradició de regalar flors és molt antiga. Les arrels les trobem en la societat romana, on Flora era la deessa de les flors i la primavera, i en el seu honor s’institueixen el 238 a.n.e. els Jocs Florals, amb balls, vi i flors.

A Catalunya, sabem que fa uns 600 anys, per sant Jordi es feia un ofici solemne al Palau de la Generalitat, on regalaven rams de flors i llaminadures a les dones que hi anaven, en un acte restringit a l’alta societat.

A partir que la Generalitat és suprimida el 1714, la festa continua, agafant un aire molt més obert, transformant-se en una fira de roses al voltant del Palau de la Generalitat, que en deien la fira dels Enamorats. Aquesta tradició ha perdurat en el temps i s’ha anat escampant fins arribar a tots els pobles catalans.

Les calderes d'en Pere Botero

Una de les llegendes més insòlites que ha perdurat durant 400 anys en la memòria de la gent és la del viatge a l’infern d’en Pere Porter o, dit d’una altra manera, la de les calderes d’en Pere Botero.

El que potser molta gent no sap és que en Pere Botero fou un personatge real que va viure entre els segles xvi i xvii al mas Porter, a l’antic veïnat de Gasolves, conegut actualment com Sant Daniel, prop de la carretera que uneix Tordera amb Blanes.

El gegant de Tordera Pere Porter

De la llegenda, tot i que la Inquisició va prohibir-ne la difusió durant dos segles, en circulaven nombrosos manuscrits. El 1999 es va publicar Viatge a l’infern d’en Pere Porter, on J. Mª Pons i Guri feia un estudi molt acurat de diverses versions d’aquesta història. El relat del propi Pere, amb tota mena de detalls, el recollí el capellà de Blanes Joan Texidor, i com que és força llarg, en farem un resum.

Pere Porter, fill de Joan Porter i d’Antònia Serra, va néixer al mas Porter i fou batejat a Tordera el 16 de gener de 1571. En aquells anys va haver-hi una penúria econòmica que va obligar als Porter a endeutar-se, però els deutes van ser pagats. Tot i així, el 23 d’agost de 1608 es presenten les autoritats a la casa, amb ordre d’embargament immediat si no es fa efectiu el pagament. Pere Porter convenç les autoritats que ajornin l’embargament fins l’endemà i se’n va cap a Maçanet per mirar de cobrar uns diners que li deuen. Pel camí, coincideix amb un cavaller desconegut d’exquisit comportament, que viatja amb dos cavalls i que, en veure’l tan amoïnat, l’insisteix que li expliqui els motius i li ofereix que pugi al cavall que va lliure de càrrega. El foraster apunta que la solució és anar a parlar amb el notari Bosoms, d’Hostalric, que no va lliurar el document que acreditava el pagament del debitori. El notari era mort de feia anys, però això no semblava cap impediment. En Pere acaba pujant al cavall i…

Entrada a l'infern (Gustave Doré, 1861)

“Al cap de una hora que fórem a cavall, després de haver passat grans valls, montañas y grans mars, entràrem per una gran boca de una peña feta a modo de una cova molt fosca y, al cap de un rato, hisquérem a un gran pla, que tot era foch monstruós y gran número de gent de totes classes y estats que patían grans torments.

[…] Després vaig vèurer la ànima de mossèn Jordà, prebere de la vila de Pineda, qual estava en mitg de dos donas, una de cada costat, y estava en un llit de quatre pilars, tot foguejant de differents torments.

[…] Y després la ànima de mossèn Phelip Roger de Calella, procurador que fonch de dits vescomptats des de que lo eccelentíssim marquès de Aytona los comprà; y lo dit Roger diu que fou lo qui posà dissenció entre los vassalls y lo senyor.

[…] Jo vaig vèurer com aportàvan la dita ànima en uns llochs molt horrendos, plens de calàpats y serps, que espantarían a tots los del món.”

Infern. Taula de sant Miquel (s. XIII). Soriguerola, Cerdanya

I en una de les calderes hi troba el notari d’Hostalric, que li confessa que és allà per la mala passada que l’hi havia fet, i li diu on pot trobar el document que necessita, a la pàgina 27 d’una llibreta amagada sota una rajola de casa seva.

Sembla que el tema està en vies de solució, però Pere Porter s’adona que no serà tan fàcil quan li demana al dimoni:

“Tu que me has aportat assí, trau-me’n”

Lo dimoni me respongué: “Sabeu, Porter, com mon offici és aportar ànimas y cossos a l’Infern; no és mon offici tràurer-ne ningun”, y se’n anà.”

Infern (1505-1530). Anònim. MNAA, Lisboa

Al mateix temps, tota la gernació de dimoniets estaven més que farts de la presència d’en Pere Porter, per les seves contínues exclamacions de “Jesús, Maria i Josep”.

“Porter, no anomènias aqueixas paraulas que nos atormèntan molt.”

Luego isqué lo dimoni que me aportà allí y me digué: “Porter, si voleu eixir de assí haveu de invocar lo sant al qual tingau més devoció.”

Alashoras, jo pleguí les mans y demaní favor y ajuda al gloriós sant Jaume apòstol, y al mateix temps aparegué un home molt gentil y resplandent, vestit com a pelegrí, qual me donà un cordó que aportava cenyit y me digué: “Porter, vina y segueix-me y pren un cap de cordó y ten-lo ben fort que jo te trauré de eixa mala gent y te aportaré en terra santa.”
Així fou com pogué escapar del regne de Satan i, a partir d’aquí, tot hagués estat molt fàcil si el sant hagués fet bé la seva feina, però, inexplicablement, un cop tornat al món terrenal, en Pere no es troba a Tordera sinó al Camp de Morvedre, al País Valencià. Per sort, un negociant torderenc que es troba allà el reconeix amb dificultat, degut a l’estat depauperat després d’aquelles vacances infernals, que havien durant cinc setmanes. En Pere es refà i torna:

Infern (Església de Santa Maria d'Arties, 1580)

“Ab què lo dia de Tots Sants del any 1608, estant la gent molt descuydats, entrí jo per la vila de Hostalrich y quant me veren entrar estigueren molt espantats y admirats.

[…] y un fill de un tal Sorell de Tordera del qual havia vist en lo Infern, me digué: “Donchs, Pere Porter, de a hont veniu? Me han dit que sou estat en lo Infern. De allí, què portau de nou?”

Jo li responguí: “He vist vostre pare en lo Infern, que està ben governat y ben calent, que no té fret.”

En mig de la incredulitat i de la burla generalitzada, Pere aconsegueix que els batlles d’Hostalric i de Tordera l’acompanyin a la casa del difunt notari:
“Molta gent de la vila nos va seguir per vèurer què succés tindria aquella cosa, y per saber si jo era boig o sabi.”

Paisatge infernal (del Jardí de les Delícies) (Hieronymus Bosch, 1480-90)

Després d’un munt d’incidents més, i ja dins la casa, Pere demana que aixequin unes rajoles i:

“Luego las varen alsar y,  a la última, trobaren un manual petit, en lo qual hi era la dita escancel·lació. Y vist lo llibre, tots quedaren espantats y admirats. La gent ni parlaven ni se movien que apareixien encantats, que lo trobar lo llibre los confongué a tots y luego me agenollí y alsí los ulls al cel y diguí: “Gràcies vos dóno, Senyor Déu meu y a tota la Santíssima Trinitat…”

Pere Porter va recuperar les seves propietats i la seva credibilitat, participant en diverses ocasions en el Consell de la Vila de Tordera, fins al 1627. Abans, però, encara va haver de fer front a la Inquisició, que li prohibí de dir res sobre el que havia vist a l’infern.

Bibliografia: Pons i Guri, Josep M. Viatge a l'infern d'en Pere Porter. Fundació Pere Coromines, 1999

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)

La pesanta

Follet tenebrós que de nit s’escola per les escletxes o els panys de portes i finestres per anar a asseure’s damunt del pit dels qui dormen, dificultant la respiració i provocant malsons. Sovint, la seva visita nocturna genera corrents d’aire a  la cambra que fan voleiar cortines i llençols. Quan algú s’adona de la seva presència i vol empaitar-la, la Pesanta s’esmuny ràpidament per la finestra. De dia, s’amaga en esglésies abandonades o en cases en ruïnes, i per la Garrotxa diuen que també als cràters dels volcans.

La pesanta (figura de Jordi Rangil)

Del póster Éssers mitològics dels PPCC

La Pesanta al Calendari 2016 de mitologia catalana. Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)