dilluns, 28 de juliol de 2014

Els menairons

Entre els éssers mitològics catalans, una de les famílies més extenses i variades és la dels follets. De follets n’hi ha de moltes menes i mides. No és el mateix el berruguet eivissenc, s’homo de sa colzada mallorquí, la pesanta garrotxina o el menairó pirinenc: tots són follets, però de races ben diferents, i el més menut de tots és el menairó.

Diu l’andorrà Sergi Mas que aquest nom ve de la paraula mena, que és la forma antiga de dir mina, mot que s’ha conservat fins fa poc a les comarques pirinenques. L’origen dels menairons podríem trobar-lo en el món subterrani, serien els éssers de les mines i per això són tan destres en remenar i esmicolar pedres.

Menairó (figura: Jordi Rangil)
Joan Amades ja ens parlava d’ells als anys 30, però qui més ha divulgat la seva existència ha estat l’escriptor Pep Coll, que n’obtingué força informació per mitjà de les converses amb molts avis pirinencs.

Aquests follets que habiten en indrets soterrats són tan remenuts que n’hi caben milers o milions en un canonet per guardar agulles. Capturar-ne és molt perillós, però hi havia qui ho aconseguia.

L’herba menaironera, una mena de falguera que només creix en fondes cavorques habitades per dracs i gegants, floreix durant la nit de sant Joan. La seva diminuta llavor, un polsim groc, es transforma al cap d’uns dies en aquests homenets microscòpics que són els menairons. Seria del tot impossible aconseguir-ne, si no fos perquè durant l’estona que dura el toc de les dotze campanades d’aquella mitjanit, els monstres de la cavorca queden estabornits. Cal ser molt valent per passar entremig d’aquests éssers espantosos, arreplegar un grapat d’herba menaironera i fugir corrent abans no emmudeixin les campanes. El pobre desventurat que s’hi quedi atrapat ja no en pot sortir fins al cap d’un any, si és que és capaç de sobreviure entre aquelles criatures infernals. Però l’intrèpid que ho aconsegueix veurà recompensada la seva gosadia si sap fer un bon ús dels menairons.

Herba menaironera???
Hi havia altres maneres menys perilloses de posseir menairons. A Figueres, embolicaven un ou amb set crins de la cua d’un cavall, el posaven a prop de la llar de foc i al cap d’una hora en sortia un minúscul dimoniet que ajudava en tot al seu amo; i a la fira de sant Lluc d’Olot, antigament, es diu que hi venien canonets de martinets, que era el nom que rebien a la Garrotxa; a la Cerdanya en deien petits i a la Ribagorça diablorins.

Sigui un canonet d’agulles, un canut de canya o una ampolla de vidre opac, quan es destapa el recipient és com qui destapa una ampolla de cava prèviament sacsejada, els menairons surten a pressió com un eixam de vespes emprenyades i criden desesperadament tres vegades “què farem, que direm!” o bé “menjar o feina!”

L’amo ha d’estar amatent a ordenar-los quin treball vol que li facin, com més gran millor, i un cop acabat, fer-los tornar al canonet i tapar-lo de seguida. Si no està pel que ha de fer, els menairons es posen a destrossar-ho tot i, fins i tot, poden arribar a matar el seu propietari.
Les seves proeses més habituals són segar prats extensos en un obrir i tancar d’ulls o arreplegar tots els rocs que dificulten la feina de treballar la terra i apilar-los en un racó on no facin nosa.


Casa Tor d'Alós d'Isil (foto: Cris Barti)
De les cases més riques del Pirineu es deia que la seva prosperitat era causada perquè posseïen un canonet de menairons. Així s’explicaria la fortuna de casa Tor, d’Alós d’Isil, o la gran rapidesa en dallar els camps del mosso de casa Marsal, a Farrera.

Fent un cop d’ull a altres cultures per trobar personatges similars, tot i la gran varietat de follets que trobem pel món, no n’he trobat cap que puguem considerar equivalent als nostres menairons més enllà de les terres de parla catalana.

A Eivissa tenen el fameliar, nascut també d’una herba que floreix la nit de sant Joan, i que només es troba sota un pont construït pel diable.

A Mallorca i Menorca hi ha els diables boiets. Són més grossos que els menairons, però no deixen mai la feina acabada i tot ho fan malament. Així com dels menairons, ben governats, se’n pot treure molt profit, topar-se amb diables boiets és una desgràcia.

Josep Puyals "Marsal de Farrera" (1921-2004).
Foto de la carpeta editada pel Centre d'Art i Natura de Farrera
L’antropòleg Josep Mª Fericgla, estudiós dels efectes de les substàncies que alteren el funcionament normal del cervell, afirmava en la seva tesi doctoral, publicada el 1985 amb el títol de El bolet i la gènesi de les cultures, que la creença en aquests follets diminuts s’originava en la ingesta del reig bord o amanita muscaria, aquell bolet amb barret vermell i punts blancs, tòxic i al·lucinogen, típic dels contes. Sostenia que el consum del reig bord en zones del Pirineu i pre-Pirineu és més estès del que ens pensem i que entre els seus efectes hi ha el de veure i sentir uns llumets hiperactius que vindrien a ser els martinets o menairons.

I estirant el fil d’éssers diminuts que campen pel nostre cervell, tenim els nyitols, estesos per tot Catalunya i el nord del País Valencià, que s’entaforen per les orelles o pel nas mentre dormim i se’n van cap a la memòria, que és com una mena de suc dolç que els nyitols es beuen amb gran plaer, deixant la pobra víctima amb el cervell ben eixut i desmemoriat.

Tot plegat em porta a pensar en una altra espècie de menairons estesa a tot arreu. No habiten dins de la terra sinó dins del nostre cap, no són fruit de la imaginació i han estat investigats pels científics. Són un gran exèrcit a disposició de cadascú, format per milers de milions d’individus i en diem neurones.


Del póster "Éssers mitològics dels PPCC"
Gràcies a les neurones podem fixar l’atenció en una cosa, recordar el que hem viscut, comunicar-nos amb el llenguatge, desenvolupar la intel·ligència o imaginar i projectar el nostre futur.

Com els seus cosins germans pirinencs, les neurones no es poden permetre el desvagament, fins i tot quan dormim campen pel món dels somnis. De naturalesa hiperactiva, precisen petits i grans objectius per assolir, plans per executar, reptes per superar.

Com els menairons, quan les neurones no tenen entreteniments ni treballs fan disbarats, la inactivitat és impossible i la salut mental pot perillar. Es posen a donar voltes sobre uns mateixos pensaments obsessius, creen situacions imaginàries que ens les fan creure reals, ens sotmeten a estats d’ansietat malaltissos i ens poden dur a una àmplia gamma de trastorns mentals.

Res no mou tant el món ni té tanta força com els pensaments, les idees. Tots tenim un canonet de menairons dins del cap: les nostres neurones. Donem-les-hi feina, sapiguem-les cuidar i governar i segur que en traurem un gran profit.

dimecres, 2 de juliol de 2014

Els follets casolans catalans

Dins del món tan extens i variat dels follets, tenim en la tradició catalana una bona representació dels que conviuen amb nosaltres a la casa, de vegades ajudant-nos i d’altres fent-nos la punyeta.

Berruguet eivissenc al Calendari 2017 de mitologia catalana (Il·lustració: Anna Ribot-Urbita)
En l’actualitat, els follets són anomenats sovint gnoms i tendim a creure que procedeixen d’antigues creences del nord d’Europa, però gnom és un mot inventat per l’alquimista suís Paracels al segle xvi i recuperat pels escriptors romàntics del segle xix, tant amants de les llegendes i del món fantàstic.

Les arrels dels follets catalans les trobarem més en l’àmbit mediterrani que en l’àmbit nòrdic. Com que no sabem massa en detall els costums i creences dels nostres avantpassats ibers, no ens queda més remei que buscar referències en altres societats contemporànies d’ells i la dels romans i grecs és la que tenim més ben documentada d’aquell temps.

A les cases, els romans donaven culte a tres tipus de divinitats:
Lararium de Pompeia
–els manes, que eren els esperits dels avantpassats, un culte que s’ha mantingut força viu a les masies catalanes fins a inicis del segle xx
–els penates, que amb aquest nom ens poden portar a equívocs, però no tenen res a veure amb les ànimes en pena, sinó que procuraven que s’administressin bé les reserves de menjar i que els aliments emmagatzemats al rebost no es fessin malbé
–i la tercera categoria de divinitats domèstiques eren els lares, d’on ve la paraula llar.  Se’ls representava amb estatuetes que es col·locaven en petits altars en un lloc ben visible de la casa romana. Els nostres follets d’àmbit domèstic serien els hereus o descendents dels lares.

Homo de sa colzada (figura: Jordi Rangil)
Normalment, al follet de la casa se’l descriu com un homenet petitó i barbut, amb la mà foradada, vestit amb robes senzilles i barretina vermella, i amb un caràcter canviant, que farà que mantingui bones o males relacions amb la gent que l’envolta depenent de les circumstàncies.

A Mallorca hi ha s’homo de sa colzada, dit així perquè la seva estatura equival a la distància que hi ha entre el colze i el canell. Viuen als  pous de les masies mallorquines i el cas més conegut és el d’una mestressa que va sentir grinyolar la corriola del pou. Va anar a veure què passava i s’hi va trobar s’homo de sa colzada, que li va explicar que havia de celebrar el bateig del seu fill i no tenia una roba de taula prou adient per al convit. La mestressa li va deixar les seves estovalles i tovallons dels dies de festa i, al cap d’uns dies, s’ho va trobar a l’ampit del pou tot net i planxat i ben plegat. Quan ho va alçar amunt per endreçar-ho a dalt de l’armari, de cada plec de roba li va caure una moneda d’or que li havia posat s’homo de sa colzada en senyal d’agraïment.



Berruguet (figura: Jordi Rangil)
Més al sud, a Eivissa, hi trobem el berruguet, que comparteix costums i manies amb el donyet valencià i amb el follet casolà català. Aquesta mena de follets no es deixen veure durant el dia, però quan tothom és a dormir surten dels seus caus, que poden ser als pous, sota una teula o en un forat de la paret, i volten per tota la casa controlant que tot estigui al seu lloc, car no suporten el desordre. Si cal, escombren, renten plats, endrecen el menjar que ha sobrat, però després es dediquen a mortificar els qui ho havien d’haver fet, especialment les mestresses, a qui van a trobar als seus llits, els estiren els peus, els embullen els cabells i els venten fortes surres.

També tenen cura del bestiar. A un animal cuidat per un follet se li coneix de seguida perquè el pèl li brilla com a cap altre. Amb les crineres dels cavalls fan unes trenes amb unes filigranes impossibles de fer per cap mà humana.

Però de tenir follets a casa no tot són avantatges. N’hi ha que agafen la mania de remenar-ho tot, canviar les coses de lloc i fer un enrenou durant tota la nit que no deixa dormir ningú. En aquests casos, una estratègia per mantenir-los entretinguts és escampar grans de mill per terra. Com que el follet no pot sofrir el desordre, s’entreté a collir-los un per un, però com que té la mà foradada, es passa la nit sense aconseguir acabar la feina ni poder fer res més.

En la tradició romana, quan una família es canviava de casa, els lares no es quedaven a la casa vella sinó que els seguien a la nova. Això mateix es diu dels follets casolans al Pirineu i al sud del País Valencià. Allà hi ha un petit poble on, segons conta Enric Valor, moltes cases hostatjaven una colla de follets:

Follet d'Almudaina (figura: Jordi Rangil)
Al poblet d’Almudaina, enfilat en un turó de la Vall de Planes —comarca del Comtat—, tots els almudainers sabien que, de nit, quan ja s’havien gitat, els follets entraven en algunes cases per la xemeneia i es posaven a treballar frenèticament: rentaven, agranaven, treien la pols i fins i tot amassaven la farina per fer el pa de l’endemà.

En una d’estes afortunades cases vivia un matrimoni d’edat avançada a qui estos ajudants nocturns els anaven la mar de bé. Una nit es llevaren per poder-los espiar i veieren que els vestits dels follets eren bruts i gastats, que donaven pena de veure. De matinada decidiren anar al mercat d’Alcoi i comprar-los roba nova, que penjaren en una arcada del menjador, convençuts que els agrairien el regal. Però els follets van creure que els consideraven uns criats i que els volien fer canviar d’aspecte i, a partir d’eixe moment, només feien que entremaliadures i disbarats, fins a tal punt que els vells prengueren el determini de deixar la casa. Així que una vesprada agarraren els trastets amb el carro i fugiren d’Almudaina, però al cap de poc, la dona s’adonà que s’havia descuidat una paella:

–La porte jo! La porte jo! —cridà un dels follets, amagat entre les andròmines.
–Tornem a casa, que igual tenim! —digué el vell, veient que no se’n podien deslliurar.

I diuen que d’aleshores ençà, i un cop desfet el malentès, els follets tornaren al seu comportament benefactor. I això que heu escoltat, si no és mentida, deu ser ben veritat.
Follets d'Almudaina al Calendari 2016 de mitologia catalana (Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita)