El Pare Llop (tastet mitològic)

Cada 21 de desembre, avançant-se tres dies al Pare Nadal d'altres cultures, el nostre Pare Llop visita totes les masies. Què vol?

L'home de la mar (tastet mitològic)

L'home de la mar és un personatge de la mitologia catalana que ens connecta directament amb els sumeris.

L'hivernàs (tastet mitològic)

L'hivernàs és el temps de l'any en què la vegetació resta adormida i està vinculat a personatges de diverses mitologies.

Bes, berruguet i Cucarell (tastet mitològic)

Les dones d'aigua en la tradició popular

Un dels personatges de la mitologia catalana que més ha perdurat en la memòria de la nostra gent, juntament amb serpents, follets i bruixes, és la dona d’aigua, coneguda també amb altres noms segons l’indret del país on es trobin: goges, aloges, paitides, janes, fades, encantades, elfes…

Dels centenars de llegendes existents sobre les goges, en gairebé totes hi trobem dos elements comuns, l’aigua i els tresors, una coincidència gens casual si tenim en compte que per a la vida humana no hi ha tresor més imprescindible que l’aigua. Aquests tresors tenen característiques diverses segons la tipologia de cada llegenda, i encara que suposadament ben reals, són ben difícils d’atrapar i, encara, si s’ha tingut èxit, ben esmunyedissos.

Dona d'aigua al Calendari 2016. Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita.

Dones d’aigua i parts

Al Montnegre, Sant Iscle de Vallalta és, sens dubte, el poble on la creença en encantades era més arrelada. Prop de ca l’Oller hi ha el gorg de les Dones d’Aigua i, de fet, aquesta masia és més coneguda per la gent de la comarca com Dones d’Aigua que pel seu propi nom. La llegenda més popular d’allà és la que vaig recollir de Rosa Buhils:

Ho havia sentit explicar a un home que venia a casa i vivia tot sol, l’Agustí, i sempre ens explicava cuentos i coses aixís, i vivia a can Bernat. Molts vespres venia a passar la vetlla, que abans això es feia molt, a passar les vetlles a casa dels veïns.

Una dona de Dones D’Aigua estava prenyada i van anar a buscar la comadrona de can Caselles de Sant Iscle, que es deia Balbina i era la tataràvia dels que hi han ara. Jo l’havia conseguida molt, molt gran. Van nar a buscar aquesta comadrona i con va haver nascut la criatura li van dir què li devien i la dona va dir que res. Li va posar un grapat d’algo a la falda i li va dir:

–No t’ho miris fins que siguis a casa teva, no t’ho miris, eh.

I quan arriba més a dalt de sota can Parera, a la dona li picava la curiositat:

–Mal llamp! És segó! — i a terra.

Con arriba a casa seva es mira el davantal i tot el davantal, les miques que havien quedat era or. Va tornar corrents allà on havia llençat allò i hi havien dos porcs que s’ho havien menjat.

Això mateix li va passar a la mestressa de can Lluent, a la vall d’Hostoles, només que aquesta li havia fet de dida a la criatura de la dona d’aigua; una mossa va rebre la mateixa paga per haver fet la bugada a les aloges de les Estunes (Pla de l’Estany) i, si fa no fa, un fet similar li va passar a la porquerola de can Prat, al Montseny, amb les dones d’aigua del Gorg Negre de Gualba.

Casament amb humans

A Naiad or Hylas with a Nymph (John William Waterhouse, 1893)

Tot i pertànyer a dos mons diferents, l’enamorament sorgeix amb molta facilitat quan es troben un home jove i ben plantat i una dona d’aigua, fet que condueix a un feliç casament que no es trencarà mentre ell respecti un tabú: no podrà dir mai més els mots dona d’aigua.

S’hi va casar el pastor de l’antiga casa de la Fou, prop de Bor (Cerdanya), que va estroncar el matrimoni quan, enmig d’una enrabiada, va deixar anar la frase maleïda, “dona d’aigua havies de ser!”, la mateixa que va pronunciar l’hereu de can Blanc d’Arbúcies. En canvi, l’amo de can Ponjoan de Calonge va ser més literari: “No hi ha boja que no bogegi, ni goja que no gogegi!”

En tots aquests casos, l’argument es repeteix. Un cop casats, el mas assoleix una gran prosperitat gràcies als coneixements de la goja sobre els fenomens naturals. Tenen fills i són feliços, però un dia que el marit és fora per qüestions de negocis, la dona pren la decisió de fer segar el blat encara verd. És quan l’home torna i ho veu, que pronuncia els mots prohibits, ignorant que s’acosta una gran tempesta que ho hagués destruït tot i, així, si més no, s’ha salvat la palla per al bestiar. Però el mal ja està fet i ella ha fugit per sempre. Tornarà d’amagat, una estona cada dia, per cuidar els fills, fins que el marit intenta retenir-la, que ja no la veurà mai més. De nou, era Rosa Buhils qui m’ho explicava, també d’una altra casa de Sant Iscle:

Això es deia de can Parera. Un home va anar a bosc a fer llenya, se li va aparèixer una dona d’aigua molt guapa i ell se’n va enamorar. Tant se’n va enamorar que es van casar i van tenir un fill, però abans de casar-se ella li va dir:

–No em diguis mai dona d’aigua, perquè si em dius dona d’aigua marxaré.

Van tenir una filleta, una nena, i un dia es van enfadar molt i li va dir:

–Dona d’aigua havies de ser!— i la dona va desaparèixer.

Però cada dia anava a pentinar i arreglar la filleta, i l’home li va dir:

–Digues a la teva mare que la vui veure, que la vui veure, per favor.

No hi va tornar mai més.

Yuki-Onna

Yuki-Onna

És curiós que trobem una llegenda molt similar a l’altra punta del món, al Japó. De Yuki-Onna ja n’havíem parlat en l’entrada sobre el Gos Nonell. No és ben bé una dona d’aigua, el seu nom vol dir literalment Dona de Neu. Com les nostres, és d’una bellesa encisadora, però de naturalesa força malèfica. S’apareix a la gent que es perd per les muntanyes enmig de tempestes de neu, tranquil·litzant-los i sumint-los en el son plàcid de la mort, però se’n conta un cas excepcional.

Dos viatgers, un home gran i un de jove, van haver d’aixoplugar-se en una barraca de muntanya pel vent i la forta nevada que queia. Yuki-Onna hi va comparèixer, congelant amb el seu alè glaçat al vell, però li va perdonar la vida al jove amb la condició que no digués mai a ningú allò que acabava de veure.

Superat aquest tràngol, al cap d’uns mesos el jove va conèixer una noia molt bonica, es van enamorar, es van casar, van tenir molts fills i van ser molt feliços durant anys. Una nit, mentre queia una gran nevada, al jove li va venir al cap l’encontre amb Yuki-Onna i ho va explicar a la seva esposa, que d’amorosa companya es va transformar davant dels seus ulls en la temible Dona de Neu. Enfurismada, li va recordar el jurament de mantenir-ho en secret i només l’amor pels fills, la voluntat de no deixar-los orfes, va salvar de nou la vida del seu marit. Ella es va esvair com la boira i no la va tornar a veure mai més.

Encantades i tresors ocults

Si bé moltes goges viuen en enlluernadors palaus subterranis, inaccessibles per als humans, també n’hi ha que habiten coves, ben sovint guardant fabulosos tresors, acompanyades de bèsties temibles o ferotges serpents. Així s’explica de la cova de Ribes (Ribes de Freser) i de la del Salnitre de Collbató, on l’encantada és la filla del rei moro de la contrada, que l’hi deixà custodiant els seus tresors quan hagué de fugir per l’embat dels cristians. En altres casos, les encantades són les pubilles de masies properes, com la de can Fàbregues a Fontrubí o la de la cova del Castellot, a Castellví de la Marca, filla de ca l’Olivella.

Segons Lluís G. Feliu [Arxiu de Tradicions Populars, vol. V, 1929], l’origen d’aquestes llegendes de coves amb tresors i encantades cal cercar-lo en els temps de les confrontacions entre moros i cristians. Les ràtzies sarraïnes els procuraven bons botins procedents sobretot dels ornaments dels temples i de les persones que segrestaven i venien després com a esclaus. A l’entendre d’aquella gent, de vegades el botí era amagat en coves i protegit per encanteris que només el saber d’aquells infidels allunyats de la fe del bon Déu sabien. En ser expulsats definitivament del país, tresors i encantades haurien restat a les coves per sempre més.

Ciutats d’encantades

Mirmanda ens acompanyarà durant l'agost al Calendari 2017 de Mitologia Catalana

Hi ha indrets on les encantades hi són en tal nombre que han format ciutats de meravella. La més fascinant de totes és Mirmanda, prop de les gorges de la Cantarana, al peu del Canigó. Pels rierols que la banyaven hi baixava l’or i l’argent, i encara se’n poden veure els vestigis, en forma de megàlits edificats per gegants. Fou arrasada per una onada gegantina i de la seva antigor en dona fe la dita: “Quan Barcelona era un prat, ja Mirmanda era ciutat”.

També a la Catalunya del Nord, al fons de l’estany de Lanós, hi ha una ciutat d’encantades, enfrontades eternament a les bruixes i els diables de l’estany de Balaig. Altres diuen, però, que les de Balaig també són encantades. Siguin el que siguin, el cas és que fan tant de mal com poden i les de Lanós procuren contrarestar-ho fent tant de bé com poden.

Fades benèfiques

En general, les nostres janes són considerades més aviat benèfiques que malèfiques, encara que en trobarem de totes. Conta Joan Amades que a bona part del Pirineu, la nit de cap d’any, la gent parava la taula amb tant de goig com podien i deixaven la finestra oberta. L’encantada visitava totes les cases i a aquelles que li agradava la taula parada, els procurava ventura per tot l’any.

Al Ripollès, una encantada que no tenia llet als pits, va demanar a una dona de Queralbs que adoptés el seu fill, amb el compromís que mai no li faltaria de res a la família. Així fou, i un dia el nen va agafar un mal als ulls que la mare adoptiva no aconseguia curar. L’encantada li va donar una xicra amb un ungüent, tot dient-li: “no en donis mai a ningú més!”. Encara que en gastés, aquella xicra no es buidava i el remei fou un èxit.

Aquell mal als ulls, al cap d’un temps, també el va agafar el marit. Sa muller va mirar de curar-li de mil maneres, però com que no se’n sortia, va acabar posant-li l’ungüent de l’encantada. Quan aquesta ho sabé, s’emportà el seu fill i la casa va tornar a ser pobre, però els ulls del marit es van guarir i, a més, voltant pel mercat de Ripoll, va veure-hi una dona bellíssima que ningú més no veia. L’ungüent, a més de guarir-lo, va fer que pogués veure coses invisibles, com ho són les encantades quan no volen ser vistes.

La Torre dels Encantats, al cim

A Caldes d’Estrac o Caldetes (Maresme) hi ha la torre dels Encantats, dita així perquè fa molt de temps hi va anar a viure una dona d’aigua. La seva arribada al poble va coincidir amb un seguit de contratemps que va culminar amb la pèrdua de les collites. Els ànims estaven escalfats en contra d’ella, a qui feien culpable, però un ancià assenyat s’oferí per dialogar-hi. Gràcies a això, la dona d’aigua congregà tota la gent al centre de la vila i els portà a un indret on feu brollar l’aigua termal que corria per sota les cases i que ha donat des de fa segles una gran prosperitat al poble.

Divinitats paganes

El filòleg Joan Coromines esmenta la vinculació de les janes amb antigues divinitats paganes. Així ho entenia també la gent sense estudis, associant-les amb construccions megalítiques o amb bruixes. Un dels llocs on aquesta vinculació és més incontestable és a la Cova de les Encantades de Montcabrer, al Maresme, ben a prop de la ciutat ibera d'Ilturo, capital de la Laietània. Les troballes arqueològiques han confirmat que fou un santuari iber fins a la fi d'Ilturo (s. I aC), seguint una tradició que venia d'èpoques prehistòriques. S'hi venerava una deessa mare -Iunstir potser. L'indret també és conegut com a Cova de les Bones Dones, recordant aquella divinitat femenina protectora, i hem de suposar que per posteriors campanyes difamatòries del cristianisme, també se li diu Cova de les Bruixes o Cova de les Males Dones. Una creu al cim del Montcabrer col·locada fa més de 300 anys ens fa palesa una voluntat de despaganitzar el turó.

La implantació del cristianisme va fer minvar llurs facultats prodigioses, segons es conta. A la Ribera de Cardós (Pallars Sobirà) les encantades van anar perdent poder i les darreres van ser foragitades a tocs de campana. Els de cal Cerdà de Tor en van capturar una i la tenien tancada a la cuina, on vivia mansament i resignada.

En alguns llocs, com a Ripoll, corria la brama que una noia pot esdevenir dona d’aigua, seguint un ritual. Les fadrines de la vila havien de recollir aigua de set fonts, entre la mitjanit i l’alba de la nit de sant Joan, i fer-la bullir amb fulles d’alzina ferida per un llamp, collides durant les mateixes hores. Així assolirien la bellesa de les fades i els seus poders sobrenaturals.

La roba màgica

Finalment, les llegendes més nombroses de dones d’aigua ens parlen de les seves robes màgiques. Qui els pugui prendre un llençol, una tovallola o qualsevol peça teixida per elles, la sort li somriurà sempre. Potser no es farà molt ric però mai no caurà en la misèria ni li mancarà res. Molts vailets ho han intentat, però molt pocs se n’han sortit. Així m’ho explicava Jaume Aliva:

Salt de l'Aigua (serra del Montnegre)

Ben a prop del Salt de l’Aigua (serra del Montnegre) hi vivia una colla de dones d’aigua. En nits de lluna plena hi anaven a fer bugada i estenien la roba en unes roques planes que hi ha poc més amunt, arran mateix de la riera. Un mosso d’una de les masies del veïnat de Montcal  s’hi va acostar d’amagat, va arreplegar una peça i va arrancar a córrer sense mirar enrere, per por que no l’empaitessin. Però un trosset de roba es va enganxar a una romeguera i es va anar desfilant sense que ell se n'adonés. Quan va arribar a casa, ja no li quedava res.

Un home de Pena (Ribagorça) sí que ho va aconseguir. Mentre fugia amb les tovalloles va sentir que li deien: “Tira que tiraràs, si te l’emportes, ni ric ni pobre seràs!”. I fou així. El de Castanesa, citat per Coromines, sí que es va fer ric, però va tenir una mala fi. Malgrat que la creença en la fortuna que porta la possessió d’una peça de roba era ben estesa, també és cert que, sovint, els resultats en aquells qui la tenien eren inversos als esperats. Dues mosses de la vall de Boí foren maleïdes en fer el furt i des d’aquell dia tot els anava malament. Una altra de Barruera, que també els robà, per més que treballessin tots els de la casa, no hi hagué manera de sortir de la pobresa fins que van cremar aquella tovallola.

L'aigua i les seves dones

Hylas and the Nymphs (John William Waterhouse, 1896)

La profusió de tantes llegendes i en llocs tan diversos ens mostra com d’estesa ha estat la creença en l’existència de les dones d’aigua. Ens hem centrat només en allò que ha perdurat en la tradició oral, deixant de banda tot allò altre que ens n’ha deixat la tradició literària des de l’antiguitat, ni tampoc hem abordat el tema des de la perspectiva dels qui defensen en l’actualitat llur existència real. De tot això en parlarem més endavant, així com de les dames blanques, una variant de les goges.

Com passa habitualment amb les divinitats no monoteistes, les nostres dones d’aigua no són ni del tot bones ni del tot dolentes, tot i que la balança es tomba més cap al costat bo, i sembla lògic, atesa llur vinculació amb l’aigua dolça. L’aigua de les rierades i dels aiguats ens pot dur a la ruïna i llevar-nos la vida, però és la mateixa aigua sense la qual no podem viure, la que fa créixer els vegetals dels nostres sembrats, la que ens neteja, la que ens refresca a l’estiu, la que ens guareix barrejada amb les herbes remeieres escaients, la que ens alimenta amb els brous de l’hivern, la que mou molins i fargues, la que ens acompanya en les passejades per boscos frondosos o damunt la qual naveguem en els rius cabalosos.

Si els humans ens movem en l’element terra, qui hi ha sota els rius i estanys profunds? Bé podria ser que una altra mena d’humans propis de l’element aigua, i si fos així, per força, han de ser benèfics i bellíssims, com l’element que els acull.

ANNEX

Un passeig etimològic de la mà de Joan Coromines

Llegint els monumentals diccionaris de Joan Coromines —l’Etimològic i l’Onomasticon— comprovem que el seu interès per la cultura popular no es limitava només als mots, com veurem tot seguit.

Aquests éssers de fascinant bellesa, a les comarques de l’antiga Laietània les coneixem, sobretot, com a dones d’aigua, com també a Occitània (daunas d’ayga); al Solsonès són les dones de fum i aigua; paitides a Viladrau (Montseny); aloges, les de les Estunes de Porqueres, tocant a l’estany de Banyoles.

Fada és un dels noms més generalitzats en l’actualitat, tot i que Coromines ens diu que no apareix en la nostra literatura fins cap a la fi del segle XIV: “Mot d’origen llatí i, amb aquest significat, de tradició literària i no pas popular”.

Goja, en canvi, és un dels mots més antics per anomenar-les, vigent sobretot a la Catalunya del Nord, tot i que també a les altres comarques del Nordest i Occitània. Segons Coromines: “L’origen, doncs, és desconegut. Però ha de trobar-se en  un mot molt antic i que signifiqui únicament “noia, donzella”, i aplicada a l’home “xicot, minyó”. […] Més raonable és pensar en un origen pre-romà.”

Seguint amb Coromines, trobem:

“JANA, fada, dona d’aigua, antic mot sobretot pirinenc, provinent del llatí  DIANA “divinitat campestre, dels boscos i de les aigües”. Resumint-ho, començo perquè el mot s’ha conservat en un sentit igual o semblant al de “fada”, i en una forma igual o paral·lela a la catalana, en portuguès dial. (ja), gallec, asturià, santanderí, occità antic, francès antic, toscà antic, logudorès, romanès i albanès. Diana apareix en la baixa època amb el sentit de “fada nocturna”, Sant Martí de Braga diu que era una petita deïtat rústica adorada per la gent del camp en el S. VI.”

El gran filòleg no ens estalvia pas explicacions, costum ben arrelat en ell, que fa que els seus diccionaris siguin d’una lectura apassionant:

“En el català de l’Alt Pallars (Flamicell) he sentit viu janes per a les fades que habiten en coves, sovint vora les fonts; i, en la toponímia catalana, el mot es troba en molts llocs de les comarques de l’Oest i de València: el més important és La Jana, poble del Maestrat on hi havia una de les poques fonts d’aquella seca comarca; Anna en els Serrans, al costat d’una albufera, era Yanna en temps dels moros; Fontjanina és el poble més septentrional de la Ribagorça catalana, amb una font que raja a grans dolls, de la qual es conten històries meravelloses.

[…] no sé si recordo bé que n’hi ha un en el terme de Teulada, no lluny d’una altra font que conten que féu brollar d’un cop de bastó Sant Vicent Ferrer. N’hi afegeixo encara algun dels extrems Sud i Nordoest: Las Yanas partideta d’Alins de les Paüls, en els cingles plens de cavitats damunt els congostos de l’Isàvena; Fonteana (que deu venir de Fontdeiana), font i bordes en el camí d’Esterri de Cardós a Ainet de Besan. Deu ser una deformació d’un mossàrab Gorg d’Iana el nom d’una grossa gorga en el terme de Manuel (Ribera de Xúquer), entre aquell poble i l’Énova, que ara en diuen gord de la guardiana (1962).

Convençut que tot això havia quedat petrificat en la toponímia o colgat en els documents d’arxiu, vaig fer un surt de sorpresa quan a Pobellà, tot recorrent les altes valls del Flamicell l’any 1959, el muntanyenc que em guiava, després d’assenyalar-me de baix estant el rocam ple d’avencs que en el poble ja m’anomenaren com Es Forats des Janes, veient-me intrigat però silenciós, explicà espontàniament “antes diuen que hi havia janes; les dones del poble feien por a les criatures dient que les janes les agafarien”¸i les descriví com un ésser estrany que “ere dona i no home”. Una mica més al Nord, a Mont-ros poblet també elevat pels serrats a l’esquerra del Flamicell, em digueren que “en lo Solà” hi ha Lo Forat des Janes: hi apareixien encantades, que anaven a rentar, i s’hi veuen unes pópes (mamelles petrificades) que hi han quedat de “quan popaven les janes”. Entre aqueixos pobles i Gerri, a Bretui, hi ha la “Casa la jana”, nom d’un camp per alt del poble, on no hi ha pas cap casa però sí una cova.”

I continuant amb el Diccionari Etimològic, acabem el repàs als noms amb el d’encantades. Del verb encantar, ens diu: “mot comú a les principals llengües romàniques, amb sentit secundari “deturat, paralitzat”. És important aquest detall, perquè encaixa amb algunes llegendes en què les encantades són identificades amb algunes roques, com si fossin petrificades per la maledicció divina.

Coromines s’esplaia aquí en la seva vessant més etnològica:

“És molt conegut el dolmen de la Casa Encantada, entre Pinyana i Sarroca de Bellera. Menys ho és la Mola Encantada de Cirès (terme de Bonansa, Alta Ribagorça). El vell Pau Graell i Orrit de 77 anys, va contar-me a Alinyà (Urgellet) que a l’Espuga ( = “espluga, balma”) de Sels, dalt de la vall de Nidola, habitaven unes encantades que, després de passar bugada, solien estendre els llençols a l’entrada de la cova; però quan els valents del poble hi anaven a pendre’ls-els, el llençol invariablement desapareixia.

Deien  que es faria riquíssim qui hi reeixís. Les encantàries de Castanesa feien el mateix, però l’hereu, Francesc, d’una de les cases més riques del poble , va ser més afortunat que els galants d’Alinyà. Era home emprenedor i anava muntat en un cavall velocíssim. I així els va poder robar un llençol, però elles li van cridar des de lluny el fat terrible: “Francés, Francesot: de ric prou te’n faràs, però amb caldo de gallina no moriràs”. Corre sense parar per tot lo món, dalt del seu famós cavall, com un altre Comte N’Arnau o Mal Caçador sense repòs, i sense recular davant cap perill. Un dia es va llançar a travessar un riu desbordat i rabent, i el seu poderós cavall prou va travessar-lo però ell va ser arrossegat per les aigües irades i va morir ofegat. Hi ha, doncs, el tema constant de les fades o encantades rentant o apareixent vora les fonts i llocs d’aigua. Prop de Sant Iscle de Vallalta tenim l’Estanyol de les Dones d’Aigua, i un nombre inacabable d’altres indrets semblants  que tothom recordarà: Font dels Encantats en els Rasos de Peguera, terme de Castellar del Riu; els famosos Encantats d’Espot es troben també damunt l’Estany de Sant Moriç o Maurici; a Sentís [terme de Benés], a la partida de Tous, hi ha el Forat dels Encantats, i a la mateixa partida es troba la Casa de la Sinyora, nom que es deu referir a una fada, car aquesta “casa” és una cova; ara bé al costat de la “casa” brolla la Font de la Sinyora.”

Aquesta Sinyora, d’aires majestàtics, ens remet a la categoria divina de les encantades i ens desvetlla el més que possible origen del Sot de les Senyores, clotada estreta i feréstega de la serra del Montnegre, que té al capdamunt la Roca de la Guilla, altrament coneguda pels nadius com “la Tomba” i probable paradolmen. Es repeteix aquí el vincle entre les encantades i allò que es percep com a vestigi de cultes anteriors a la fe cristiana. Coromines ens aferma novament en aquest sentit:

“La xana asturiana i la ja portuguesa són precisament fades d’aigua; aquests mots vénen de llatí DIANA, que en la baixa època s’aplicà en els camps, on romania el paganisme, a qualsevol petita divinitat campestre, i finalment a les dones d’aigua.”

I el gran filòleg ens regala encara una darrera llegenda, derivada probablement d’un fet ben real:

“En aquest últim poble [Areny, part occidental de la Conca de Tremp] vaig recollir la llegenda del sastre de Paül, un valent amb qui els seus amigots van fer la juguesca que no seria capaç de desafiar les fades, compareixent davant el Forat de les Encantàries (a la partida de Montsivalls) a les dotze de la nit. Tot atansant-s’hi ell anava dient: “què féu, Encantàries?; que sóc lo Sastre de Paül”, però en veure agitar-se un llençol amb què s’havia embolcat un dels seus amics per espantar-lo, exclama: “foteu-me ·l nas al cul” i encara corre.”

Acabem aquest recorregut per l’etimologia amb el mot elf. Les novel·les de Tolkien ens farien identificar els elfs amb les nostres dones d’aigua, però si anem més enllà, constatem que en el folklore europeu elf és un concepte força genèric que aplega també bruixes i diverses categories de follets. Tolkien, segurament amb voluntat clarificadora, assigna la categoria d’elfs només a una part de tots ells, la part que, efectivament, presenta moltes coincidències amb les nostres goges, però també una diferència important, en la tradició popular catalana no hi ha homes d’aigua, és un personatge exclusivament femení, i tampoc hi ha rastre del mot elf, amb una única possible excepció, dos topònims de la Cerdanya, vinculats entre ells:

“Alp i Alf, Cerdanya: [mot] pre-romà. […] es va fer un pas important, en establir una relació entre Alp — abans Alb— i Alf, suggerint, com ja féu M-Lübke, que havia d’haver-hi alguna interdependència, molta o poca, entre els dos noms Alf i Alb. […]

I d’altra banda és que no sols són tan paral·lels per la forma fonètica, sinó també geogràficament. Alf és a uns 4 quilòmetres a l’Oest d’Alp: aquest a l’esquerra del Segre, Alf a la vora dreta i més prop del riu. Ja la situació geogràfica evoca la idea de dues fortaleses encarades, de pobles diferents, hostils o en posat defensiu l’un enfront de l’altre.

Dues fortaleses oposades: entre els primers indoeuropeus invasors de segles endarrere, i la posterior onada cèltica de cap al segle V. […] Els primers indoeuropeus, sorotaptes, potser ja decadents: quan uns celtes, més recents i més forts, s’establiren en la important fortalesa d’Albi → Alp, ells els vigilaven des del fort o poblet, ja més menut, d’Alf.

[…] C) En fi, essent llocs veïns del Segre i dels riuets d’Isòvol i de la Molina, també podríem conjecturar afinitats amb els grups hidronímics” [Hidrònim: topònim d'un curs d'aigua, d'un estany o un llac]”. [Onomasticon Cataloniae, J. Coromines]

Sembla clar que l’arrel etimològica d’aquests dos topònims és la mateixa que la dels elfs, alp és un mot de la llengua germànica, l’avantpassat comú de l’anglès, l’alemany i les llengües escandinaves. Essent els elfs uns personatges molt lligats a la presència d’aigua, podem aventurar-nos a especular que el seu primer significat fou la gent de l’aigua. 

Els sants de la Pedra

El 30 de juliol és la diada dels sants Abdó i Senén, més coneguts als Països Catalans com sant Nin i sant Non o els sants de la Pedra, sobretot al País Valencià. Els vam esmentar en l’article anterior, el dels simiots, però mereixien una entrada pròpia perquè abans que, a partir del segle XVII, fossin desplaçats tant ells com sant Galderic per sant Isidre, havien estat els patrons dels nostres pagesos. De la seva popularitat en dóna fe que siguin patrons de localitats de la Catalunya del Nord, Catalunya, les Illes i País Valencià. Només en aquest territori hi tenen set ermites i dinou pobles els celebren festes majors, i és que l’assegurança divina contra les pedregades al camp bé s’ho valia, com més contents es tinguessin als protectors, menys possibilitats que una tempesta en mala hora aboqués el pagès a la ruïna.

Les relíquies de sant Nin i sant Non foren molt cobejades i reclamen ser-ne posseïdores viles d’Itàlia, de França i, als Països Catalans, Sagunt i Arles del Tec. A Sagunt, el 1644, foren nomenats patrons de la ciutat per aturar una terrible plaga de cuca i mig segle més tard hi arribaren les relíquies enmig de grans celebracions populars. Arles les tenia des de molts segles enrere i l’arribada a aquell poble nord-català fou bastant complicada.

Cap a l'any 960 la gent d’Arles patia l’assot dels simiots, que provocaven sequeres, inundacions, pedregades, pesta i que raptaven i devoraven criatures. Si no s’aconseguia acabar amb aquella plaga caldria abandonar la vila, fundada poc abans a redós d’un monestir. L’abat Arnulf no contemplava pas la rendició i, entenent que s’enfrontava a un enemic sobrenatural, féu camí per anar a consultar al Papa de Roma de quin sant podia endur-se’n relíquies que espantessin aquelles males bèsties, però el Papa, es veu que de simiots no hi entenia gaire.

Arnulf no pensava pas tornar amb les mans buides, així que se n’anà cap al Monteverde Vecchio, on unes llargues escales l’endinsaren a les catacumbes i al cementiri de Poncià, on hi havia enterrats molts màrtirs i gent santa. El lloc era ple a vessar perquè molta gent hi anava a cercar relíquies i s’hi estaven fins que una il·luminació divina els indicava quina era la més eficaç per als seus mals.

Arnulf va fer oració davant dels sepulcres de sant Pere i sant Pau i, tot d’una, veié una resplendor que sortia d’unes tombes, les dels sants Abdó i Senén. Ja tenia el senyal diví i obtingué el permís del Papa per endur-se les preuades relíquies. Per si de cas, amagà cadascun dels cossos dins una caixa de ferro i aquestes dins bótes de vi, omplint amb aigua l’espai buit.

Detall del retaule de Jaume Huguet (1459)

El viatge de tornada, amb vaixell, no fou fàcil i acabà amb un naufragi. Per intercessió dels sants arribà a la badia de Port Lligat, a Cadaqués, des d’on les relíquies seguiren fins a Arles a lloms d’una mula. Al llarg de la ruta, a tot arreu on hi havia simiots fugien esparverats en notar la santa presència. En ser al destí final i treure les relíquies de les bótes, per tota la contrada se sentiren els xiscles espantosos dels antics ocupants d’aquells territoris, foragitats per sempre més pels nous colonitzadors cristians.

Però els prodigis no s’acabaren aquí, l’aigua de les bótes fou repartida entre els presents i tothom que en bevia es guaria de tota mena de mals. La que va sobrar i les relíquies foren dipositades en un sarcòfag del segle IV. Posteriorment, les relíquies foren canviades de lloc, però aquella aigua miraculosa segueix brollant encara, misteriosament, mil anys després dins del sarcòfag i segueix curant la gent que la beu, la tradició es manté i cada 30 de juliol, la diada de sant Nin i sant Non, s’omplen ampolletes per a qui les demana i anys enrere, diu Amades, “només en donaven al qui la demanava amb la parla de la terra; no en venien, ni a pes d’or, als qui en demanaven en francès o en altra llengua qualsevulla”.  Els qui tenen mentalitat científica hi han trobat explicacions científiques i per als qui tenen fe és un fet sobrenatural.

El sarcòfag miraculós d'Arles del Tec

Els simiots

En la mitologia catalana hi trobem diversos personatges vinculats al bosc, com l’Home d’Escorça, l’Home de Molsa, en Jan Pelut o els simiots. De nou, qui ens ha salvat aquest personatge de l’oblit és Joan Amades que, tal i com diu, “el seu record és un bon xic esborrat de la imaginació popular”. On la memòria d’aquests éssers és més viva és a Arles del Tec (Vallespir).

Simiot al Calendari 2016 de mitologia catalana. Il·lustració d'Anna Ribot Urbita

Els agrada moure’s pels arbres, tot i que no els fa cap mandra baixar-ne: la nit de cap d’any corren esperitats pels camins foravilers. Les malvestats que provoquen són equiparables a les d’altres éssers mitològics. De nit entren a les cases per la xemeneia, espantant la gent amb gran complaença. Com les bruixes, congrien tempestats tan fortes que provoquen inundacions, i roben criatures que després troben mortes al bosc o són devorades, com també fan els dracs.

Amb tots aquests desastres havien de conviure fa mil anys la pobra gent d’Arles del Tec, veient com els simiots escampaven la pesta en persones, bestiar i collites, i patint una sequera persistent que eixugava totes les fonts.

Si no s’aconseguia acabar amb aquella plaga caldria abandonar la vila, fundada poc abans a redós d’un monestir, i fou l’abad Arnulf, segons la llegenda, qui viatjà a Roma i en tornà amb les relíquies providencials de sant Nin i sant Non, gràcies a la presència de les quals s’alliberaren d’aquells malvats éssers del bosc. No entrem en més detalls sobre aquest tema perquè ens hi estendrem properament.

Els simiots són els nostres sàtirs?

Hi ha qui ha volgut veure en els simiots pirinencs els nostres sàtirs, començant pel venerat Joan Amades, en unes hipòtesis molt agafades amb pinces d’una faula d’Isop (s. VI aC) reescrita per Avià (s. IV dC) i publicada en català el 1550. Explica que un viatger fou atrapat per una gran nevada que va colgar els camins. Sense referències, el pobre home va perdre l’esma i no sabia pas on era. Per sort, trobà un sàtir hospitalari que l’acollí a casa seva. Per treure’s el fred de les mans balbes s’escalfava les puntes dels dits amb l’alè de la boca i quan li donà una tassa de vi bullent, per no escaldar-se la gola, el viatger l’hagué de bufar per refredar-lo.

Veient això, el sàtir se’n malfià. ¿Com podia aquell home, fent la mateixa cosa, obtenir dos resultats oposats? El féu fora de seguida de casa seva i des d’aquesta feta, els sàtirs no volen saber res dels humans.

Il·lustració de l'edició de 1550 "Del sátiro y del caminant"

Si això hagués passat al Japó, segurament el viatger s’hagués trobat amb la seductora i mortífera Yuki-Onna, però afortunadament per ell les conseqüències no van ser tan funestes, ja que fou “en les parts de Libia en la montanya de Arles”. Si bé en altres versions les muntanyes són les d’Atles, la gran serralada nord-africana, Amades s’agafa a l’error de la versió catalana, dona per bona la ubicació d’Arles i s’aventura a suggerir que “Libia” no fa referència al territori africà sinó a la vila de la Cerdanya. La hipòtesi ha fet fortuna entre els devots de Joan Amades —servidor n’és un— i entre els oportunistes a la recerca d’històries sensacionalistes. Per una banda se l’ha volgut interpretar com el nostre ieti, però el ieti català no l’hem de buscar en el simiot sinó en Nonell o el Gegant de la Neu, tal i com ja vaig explicar. Per l’altra, a partir de la faula d’Avià, se l’ha classificat com un sàtir, i aquí sí que he de confessar que hi vaig caure de quatre potes. Des del 1993, any que vaig publicar el pòster “Éssers mitològics dels Països Catalans”, fins aquest juliol de 2016, on el protagonista del mes del Calendari de Mitologia Catalana és el simiot, n’he defensat l’aspecte que s’hi pot veure, a mig camí entre una cabra i un simi.

Cert és que tant els sàtirs grecs com els faunes romans corren pels boscos, però estan vinculats amb el déu Pan, afavoridor del creixement dels cereals i, en canvi, el simiot, res del que fa afavoreix l’agricultura. Rectificar és de savis i si volem ser fidels a l’autèntic origen del personatge i destriar-lo d’especulacions posteriors, les potes de cabra i les banyes li sobren.

Els simiots del món

Póster "Éssers mitològics dels PPCC".
Il·lustració de Jordi Coll.

En països de neu, la línia que separa un home de les neus d’un home del bosc és ben prima. El ieti de l’Himalaia és descrit sovint com un simi gegant; a Mongòlia, Almas és un bípede alt i cobert de pèl marronós, amb unes faccions que recorden les dels neandertals; a Filipines, Amomongo també és un pelut de mida humana que devora les entranyes de cabres i pollastres i alguna vegada arriba a atacar els humans; a les muntanyes de l’oest del Pakistan, Barmanu és un muntaner pelut i solitari, investigat durant anys per Jordi Magraner, fill d’un valencià republicà; al nord-est de l’Índia i Bangladesh, Mani Burung és un homínid pelut i alt com un sant Pau, que habita remots turons de boscos subtropicals; se li assembla el Txutxunya de la Sibèria que, segons els nòmades de la regió, va cobert de pells, de vegades menja carn humana i tot ell s’assembla a un neandertal. Si saltem a Austràlia, pels seus deserts hi campa el Yowie, d’aspecte simiesc i pelut, de vegades tímid i de vegades violent, amb una alçada d’entre 2 i 3’5 metres i peus enormes, com el seu parent americà Big Foot o Sasquatx, gegant boscà, simiesc i de pèl fosc, de la regió nord-oest de la costa del Pacífic.

En canvi, a la regió dels Grans Llacs, entre els Estats Units i Canadà, hi habita el wendigo, personatge de la mitologia dels pobles algonquins, del qual se n’expliquen moltes coses i que de tots els esmentats potser és el que més punts en comú té amb les antigues creences dels catalans. El wendigo segueix els viatgers solitaris quan passen pel bosc. Com que coneix el nom de tothom, els crida, però quan el viatger es gira, s’amaga. La por que això li provoca pot acabar fent-lo embogir. A “Històries i llegendes de l’any vuit” parlava de fets similars a les nostres contrades:

"Caminar de nits i sol, per sots feréstecs o camins de bast emboscats, estimulava més la imaginació que qualsevol droga moderna. El silenci no era bon company en aquestes situacions i, per això, els flabiolaires tocaven —de passada, espantaven els llops— i els que no en tenien, cantaven. Perquè si no ho feien sentien els sorolls del bosc, que no tranquil·litzaven gens, i podia sortir la por, però no la por que sentim dintre nostre, sinó una por que ve de fora, que ens empaita. Diversos testimonis me’n parlen, d’una manera molt indefinida. En Josep Canals i la Maria Puig m’ajuden a concretar més el concepte. Joan Amades, al Costumari Català, encara afina més. Diu que els arbres saben el nom de la gent que hi passa per sota i, de nit, per divertir-se, el van cridant. Al pobre vianant li sembla sentir el seu nom i encara s’inquieta més, no es vol girar per no agafar més por, però acaba fent-ho, i els arbres es peten de riure.

Pujant de nit, jo havia passat molta por, de vegades. Era un tros molt i molt fosc, i havia sentit dir que per allà hi havia “por”,  que havien sentit una dona que cridava... I sento un conill... Vaig quedar parat un moment... em dic “tira cap amunt!”, torno a sentir el mateix... i ara era un pollastre que cantava de can Terrades, que n’hi ha que fan “quiquiriquii-uuuh”, i jo només sentia lo de darrere... i mira... em semblava que ja sortien d’allà sota. El susto que vaig tenir! [Jaume Aliva]

-A Fogars de Monclús deien que sortia por quan, a la nit, venia la gent de ballar. Gràcies a Déu, no ens hi havíem trobat mai, nosaltres. [Josep Canals]

-I quan diuen que sortia por, què volen dir? [Dani  Rangil]

-Ells mateixos se feien la por, amb la sombra, deien. [Maria Puig Fajolà]

-Es pensaven que els venien al darrere i els agafaven. [J. C.]

-Sí, aquesta sensació que tens algú darrere i que t’empaita… [D. R.]

-Exactament! [J. C.]"

Com el simiot, el wendigo mata i devora mortals. Una llegenda diu que el primer wendigo era un humà que, traït per la seva estimada, se’n va venjar matant-la i cruspint-se-li el cor, però llavors el seu propi cor va quedar glaçat i es va convertir en un ésser sense sentiments, un esperit malvat que només cerca noves víctimes humanes per alimentar-se. Una altra versió sobre el seu origen explica que era un caçador que, perdut pel bosc i famèlic, no va dubtar en caçar un home per calmar la seva fam. El càstig diví fou transformar-lo en aquest ésser pelut de grans mans i llargues urpes, i afegeixen que qualsevol humà que gosi practicar el canibalisme corre el perill d’esdevenir un wendigo.

Algunes de les tribus el descrivien com un gegant sempre delerós de menjar carn humana, fet que ens fa pensar en els nostres ogres; altres el veien com un ésser mig home mig bèstia que viu a les boscúries més pregones —similar al simiot— o amb el cos cobert de molsa —com el nostre Home de Molsa.

Els precursors dels simiots

Huwawa (2.000 a.n.e.)

Tots aquests personatges recollits de la memòria oral ens remeten a diversos mites molt antics, dels quals en trobem indicis a l’Epopeia de Guilgameix, text sumeri de fa gairebé 5.000 anys. Si aquí es considerava el simiot un ésser dels boscos poc amic dels humans, Guilgameix i el seu fidel amic Enkidu viatgen al Bosc dels Cedres per matar el gegant Huwawa, creat pel déu Enlil per impedir que cap humà talli cap arbre d’aquell bosc sagrat. Huwawa té un aspecte espantós i personifica aquell terror metafísic que pot provocar la boscúria.

Al mateix text hi apareix el Brau Celeste, que per molt celeste que sigui, és un animal terrible. Qui el reclama per acabar amb Guilgameix i Enkidu és la deessa Ishtar (també coneguda com a Inanna), irada pel rebuig de Guilgameix, immune als seus encants perquè té ben present el final fatídic de tots els amants d’Ishtar: Dumuzi condemnat a viure a l’infern la meitat de l’any, un pastor convertit en llop o el jardiner Isul·lanu, aquell a qui s’oferia amb mots tan subtils com “Isul·lanu meu, deixa’m tastar el teu vigor, treu el teu mànec i frega’m la figa”, i que va acabar convertit en un nan del jardí. Quan Ishtar s’endú el Brau Celeste, el primer que fa aquest bou és “quan va arribar al país d’Uruk va assecar el bosc, les maresmes i els canyars. Va baixar cap al riu, i el riu havia disminuït set colzes”.

Al simiot, com a tot ésser qualificat de maligne, se li acaben penjant tots els mals: sequeres com el Brau Celeste o tempestats com les bruixes o crims contra infants. Malauradament, no cal anar mil anys enrere per trobar casos de segrest i assassinat de canalla perpetuats al bosc. En tenim un exemple en la ben real i sinistra història d’en Cinto Bruguera. Si actualment encara hi ha gent a qui fa basarda endinsar-se per boscos frondosos, quins temors devia despertar en èpoques en les que era cau de perilloses bèsties salvatges, criminals sense escrúpols o éssers sobrenaturals?

La creença en races primitives i salvatges ocultes en la boscúria ha estat ben arrelada al llarg del temps. Els nostres avantpassats veien l’ós bru, més que com una bèstia, com un humà pelut i primitiu, i així és com veuen els malaisis a l’orangutan, mot que en la seva llengua vol dir “home dels boscos”. “Home dels boscos” o “simi” també és el significat de “boiximà”, mot amb el qual els colonitzadors bòers designaven aquella ètnia d’indígenes que havia estat la majoritària al sud del continent africà i que fins al segle XX es van mantenir fidels al seu estil de vida paleolític, vivint de la cacera practicada amb llança i amb arc i la recol·lecció de vegetals silvestres. Fa pocs segles era ben viva la discussió sobre la naturalesa de les persones de raça negra o dels indígenes americans. Tenien o no tenien ànima? Eren o no de la mateixa categoria que l’home blanc?

Tenim llegendes cristianes que traspuen la dèbil separació entre home civilitzat i home salvatge. Fra Garí, l’ermità del Montserrat que es transformà en un ésser pelut que caminava de quatre grapes com a penitència divina, o sant Onofre, ermità i fill de rei, que feia una vida tan austera que s’acostava més a la d’una bestiola de bosc que a la d’un home: s’alimentava d’arrels i plantes silvestres i el seu propi pèl li feia d’abric perquè rebutjava l’ús de roba.

En la plaga de simiots d’Arles s’hi afegeix un segon factor: és creença popular encara viva a muntanya que quan uns nous estadants van a viure a una antiga masia hi haurà un període d’adaptació en què els esperits del lloc o d’anteriors estadants ocasionaran multitud de problemes als nouvinguts, sigui per posar-los a prova o sigui per fer-los fora del “seu” territori. Per això, antigament, es feien rituals quan s’arribava a un lloc nou i també quan es volia ocupar un tros de terra per construir-s’hi l’habitatge. D’aquesta manera cercaven la conformitat dels esperits i estalviar-se contratemps.

La fundació de la vila d’Arles es fa a redós d’un monestir en un territori recentment cristianitzat. És molt aclaridor que a la façana de l’església d’Arles hi hagi l’escultura de dos simiots —i que també siguin presents a l’escut del poble— recordant que eren ells els anteriors amos d’aquell país, foragitats gràcies al progrés que per a la humanitat representa l’arribada de la nova religió. Les relíquies de sant Nin i sant Non són l’amulet màgic que els calia per deslliurar-se del flagell, perquè la nova civilització seria impossible sense fer net de la rèmora del paganisme.

Simiot pintat dins l'església d'Arles

El simiot és a mig camí entre l’home i l’animal, un mite persistent d’origen remotíssim ¿Com veien els nostres ancestres sapiens als neandertals? Com homes, com bèsties o un entremig?  Probablement, el mite s’origina en aquella època en què l’homo sapiens i el neandertal van conviure en els mateixos territoris, i aquest record ha perdurat en el temps amb les històries dels homes dels boscos i dels simiots.

Sant Avi i sant Albà, inventors de l'arada

Aquests dies, al Costumari català, hi trobem dos sants amb històries idèntiques, sant Avi (17 de juny) i sant Albà (el 21). D’ells es diu que eren reis i pagesos, que van inventar l’arada i que foren impulsors de l’agricultura, portant al seu poble riquesa i prosperitat.

Del Costumari català (Joan Amades)

En la nostra memòria ancestral perduren els mites del pas del paleolític al neolític, de la vida nòmada caçant i recollint fruits silvestres, a la vida sedentària del pagès agricultor i ramader. La llegenda del gegant Puigmal rememora l’inici de la ramaderia, confrontada amb el passat caçador, i aquests suposats reis i sants apunten a la divinitat a qui atribuírem el descobriment del treball de la terra. La condició de reis d’Avi i d’Albà delata el seu caràcter diví, ja que en les mitologies antigues sovint els reis eren déus i els déus, reis. De fet, la vinculació del governant amb Déu l’hem vist encara molts de nosaltres, en les monedes de Franco: “Caudillo de España por la gracia de Dios”.

Els sumeris Adapa, Apkallu o Enki, van transmetre la saviesa divina als humans, i entre aquests coneixements, el de l’agricultura, com Demèter a Grècia, Ceres a Roma, Osiris a Egipte o Esus entre els celtes. Vet aquí els avis dels nostres Avi i Albà.

El Senyor dels Megàlits

Lluis Vendrell amb el pèndol

El 16 de juliol ha mort Lluís Vendrell, als 73 anys. Veí de Cardedeu, autodidacta apassionat del país i de la nostra història més antiga, en Lluís, a més, era saurí, un do del que també gaudeixen altres membres de la seva família, i que va emprar no només per cercar l'aigua del subsòl, sinó també per radiografiar les energies que acompanyen dolmens i menhirs de les nostres comarques.

El 2012 vaig acompanyar aquell entranyable equip per les muntanyes del Montnegre i Corredor, a la recerca de nous megàlits i inscultures prehistòriques i vaig publicar-ne un article a Serra del Montnegre, que ara comparteixo aquí en homenatge al Senyor dels Megàlits. Segur que li hauria agradar reposar per sempre a l'ombra d'un dolmen. 

Les forces tel·lúriques dels megàlits

Menhir, perafita o carall de Freginals

La primera arquitectura de pedra al nostre país no es va construir per aixoplugar als vius, sinó als morts. Potser perquè el temps dels vius és efímer, efímers eren els seus habitatges. En canvi, el temps dels morts és l’eternitat i llurs cases també ho havien de ser. No hi ha material més sòlid i durador que la pedra, de manera que els nostres antecessors començaren a arrossegar-ne de grosses —megàlits— fa més de 7.000 anys, per construir la llar dels seus difunts en les senzilles cistes o caixes, comunes al Solsonès. Durant més de quatre mil•lennis les construccions megalítiques adoptaren diversos corrents arquitectònics: sepulcres de corredor, galeries catalanes, hemidolmens, paradolmens, dolmens… Les darreres en ús foren les cambres pirinenques, que encara s’aprofitaven cap al 700 aC.

Dolmen de ca l'Arenes, prop del menhir de Freginals

Fins ara, al Montnegre, poca cosa hem trobat de la cultura megalítica: un menhir tombat al pla de les Bruixes, prop del Collsacreu, i roques amb inscultures al Pla de Forcs (Sant Iscle) i a la Taula de les Bruixes (Hortsavinyà). Sospitem que podia haver-hi alguna cosa al coll anomenat Plaça de les Bruixes (Vallmanya), però un gran tallafocs fet fa dècades per maquinària pesant n’ha esborrat qualsevol rastre, i ignorem on para el dolmen de mas Barraquer, que fou excavat per arqueòlegs al 1927 en terme de Sant Iscle.

Isabel i Lluís Vendrell amb el pèndol, i 
Lluís Jofre fent l'esbós del menhir de Freginal

En canvi, la serra del Corredor és molt rica en aquests monuments. Hi tenim un dels dolmens més famosos de Catalunya, el de Pedra Gentil o Pedra Gelada, però també els del Trull, Pedra Arca, Pins Rosers, Cau de la Mostela, els dos de ca l’Arenes —un d’ells reconstruït— i una colla de menhirs, un dels quals, situat a la Pineda d’en Gol (Vilalba Sasserra), ha estat confirmat en els darrers mesos.

No em centraré avui en llurs característiques físiques, sinó en les energies que desprenen. He tingut la sort de poder acompanyar a un equip compenetrat d’apassionats dels megàlits a visitar-ne alguns.

Línies d'energia al menhir de Freginals

Tot va començar quan en Lluís Vendrell observà un senyor amb un pèndol a la mà cercant corrents d’energia a la cova d'en Daina (Baix Empordà). En Lluís és saurí i, per tant, li és familiar l’ús d’aquest estri per localitzar aigua subterrània. Així que, al següent megàlit que va visitar se'n va endur el pèndol i, efectivament, aquell rellotge antic penjat d’una cadeneta va parlar, oscil•lant en línia recta o fent cercles o aturant-se en punts determinats.

Acostumat a associar el moviment del pèndol amb la presència d’aigua, la primera pregunta que es va fer fou: per quina raó aquella gent antiga sempre situava els megàlits per damunt de corrents d’aigua? Amb el temps, ell, la seva germana Isabel —que també fa anar el pèndol— i la resta de companys van concloure que el que marcava no era aigua sinó algun tipus de força magnètica.

Fitxa del menhir de Freginals. En negre, el perfil 

de la pedra tombada. En vermell, les línies de 

força. Al centre, la zona neutra, sense línies, 

indica l'ubicació original del menhir

L’altre component imprescindible de l’equip és el dibuixant, actualment en Lluís Jofre. De cada megàlit visitat se’n fa el corresponent dibuix i anotacions sobre orientació, mides i esquema de forces tel•lúriques, perquè amb la sistematització del mètode i de totes les dades acumulades, han comprovat que l’esquema del magnetisme, amb petites variacions, es repeteix una i altra vegada.

Qui vulgui aprofundir en el tema, pot fer-ho en el llibre que van publicar al 2008; només per donar-ne una idea, podem resumir-ho dient que presenten una xarxa radial de línies d’energia, amb un cercle exterior que envolta tot el monument.

En alguns casos, la localització d’aquestes forces es detecta a uns metres d’on són les pedres actualment. Això permet suposar que el megàlit ha estat desplaçat del seu lloc original, com passa amb el menhir de Perafita, que el camp d’energies és dins de l’ermita de Santa Madrona (Seva). Per tant, el dolmen devia ser desplaçat on és ara per tal de construir l’ermita.

La ubicació de les energies permet saber-ne l’emplaçament original i, a més, l’orientació en la que estava col•locada la pedra, ja que al centre hi detecten el que anomenen zona neutra, que delimita l’espai exacte en el que estava encastat a terra.

Entre els arqueòlegs es té per cert que l’emplaçament venia determinat per l’orografia: cims, carenes, colls, llocs on fossin ben visibles. La Isabel i en Lluís, sense contradir aquest principi, pensen que els constructors de megàlits cercaven llocs amb força tel•lúrica per edificar-hi els monuments. Amb quina finalitat? No ho sabem amb certesa, però en les creences primitives hi tenien un protagonisme essencial les forces de la natura i l’univers: el sol, la lluna i la resta d’astres, la terra, l’aigua, el foc i alguns animals i arbres. Que fossin coneixedors de les energies tel•lúriques no ens ha de sorprendre, ans al contrari, en aquest àmbit els seus coneixements devien ser molt superiors als que tenim actualment a causa de la seva estreta i forçosa vinculació amb el medi que els envoltava.

Les forces tel·lúriques del menhir del Pi d'en Buac 
marquen el seu emplaçament original.
Actualment es troba a l'esquerra del cercle

Posats a fer hipòtesis, jo n’aventuro una: potser els megàlits no són allà perquè hi ha energia, sinó que hi ha energia perquè els megàlits són o han estat allà. Dit d’una altra manera: i si el xaman, druida o sacerdot aplicava uns rituals que conferien al lloc aquestes energies per sempre més? O bé, i si eren aquelles grans pedres dretes les que, com una antena, captaven l’energia externa i la transmetien a terra?

En aquella mateixa època, a Egipte es construïen enormes piràmides, estructures geomètriques concentradores d’energia. No hi ha dubte que, globalment, els coneixements actuals són molt superiors als d’aquell període, però en alguns aspectes aquella gent en sabia més que nosaltres. El tòpic d’imaginar-nos-els com uns primitius amb pells per sobre ens l’hem de treure del cap i per comprovar-ho, res millor que visitar l’exposició al Museu Arqueològic sobre Otzi, l’home de les neus que uns excursionistes van trobar als Alps el 1991. Al cap de pocs dies s’adonaren que aquell cadàver feia 5.300 anys que havia quedat congelat i ha aportat una informació extraordinària sobre la cultura d’aquells temps reculats.

Podreu veure la imatge d’Otzi i rèpliques exactes del seu armament, abric i botes de pell, eines diverses i l’estufeta portàtil que duia a sobre. Quan Otzi va morir encara faltaven més de mil anys perquè es construïssin els megàlits del Corredor.