dilluns, 11 d’abril de 2016

Dracs i serpents (II). Dels bestiaris medievals catalans i del món sencer

Vistos els textos més antics de dracs i serpents, per conèixe’n alguns més farem un tomb pel món, un tomb que de cap manera pretén ser exhaustiu perquè no acabaríem mai. De passada, també farem un cop d’ull al que en deien els nostres escriptors medievals.

Un gènere literari de força èxit en els segles xii-xv foren els bestiaris, un catàleg de bèsties reals o imaginàries, sota el comportament de les quals hi havia sovint un missatge moral. Se n’han conservat sis en català, però se sap que n’hi havia més. Saverio Panunzio en va fer la recopilació, d’on hem tret els fragments[i]. Hi són presents diverses espècies de dracs i serpents, alguns dels quals també trobarem en la tradició popular.

Dels bestiaris medievals catalans


Basilisc

Lo besalís és pocha [petita] bèstia, e tant de verí, que solament ab la vista aucien [maten] les hòmens. E aquests són reys de les serps, e no és bèstia al món qui·s vulla combatre ab ells. E per tot là hon passen, per lo gran verí que han, sequen los arbres e erbas. E aquests muden tots anys la pell, axí com fa la serp, e puys renovella.

Vibra


La vibra és una manera que no·n són null temps sinó dues. An una maravelosa natura: qui, com lo mascle vol engendrar, met lo cap en la boca de la vibra famella, e ella tala-l’i ab les dents; e com lo li à tolt, no·l lexa fins que li à beguda tota la sanch, al mascle, e de aquella sanch engendren-se’n dos fills, la hu mascle e l’altre famela; e com deuen néxer, fan esclatar lur mare, e lavòs ixen-li del cos. En aquesta manera moren lo pare e la mare, e per aquesta rahó no·n són null temps sinó dos.

Un altre bestiari ens informa d’una altra peculiaritat:

Vibra d'Igualada, creació de Dolors Sans
La vibra sí és un dragó qui és d’aytal natura: que com ella troba l’ome qui sia vestit, mantinent li ve dessús e li fa tot quant mal li pot fer; e com veu algun hom qui sia nuu, fuig-li e ha’n paor.

És per aquesta causa i no pel seu peculiar cicle reproductiu, que a França diuen que es van extingir. Quan els soferts francesos se’n van adonar, cada vegada que se’n trobaven una corrien a despullar-se i això va fer que les vibres morissin d’inanició.

Orpí


Dos mil anys abans dels nostres bestiaris, Herodot (s. V a.n.e.) ja explicava el cruel cicle reproductiu d’alguns serpents i afirmava que molts d’ells vivien a Aràbia, on els arbres on s’estaven produïen una estranya resina molt aromàtica, valuosa i cobejada: l’encens o bàlsam. Segons el bestiari, aquesta mena de serpent és l’orpí:

Lo orpí sí és una serpent la qual garda l’arbre hon lo bàlsam se fa, e és tant mala e tan cruel, que null hom no·s gosa acostar a l’arbre per pendre del bàlsam sinó com ella dorm. E quant l’om vol pendre del bàlsam e la vol fer adormir, sí li sona qualque sturment [instrument musical] devant, per tal que s’adorme al so del sturment; e aquesta serpent veu que l’om la vol fer adormir per tal que puscha pendre del bàlsam, tancha’s la una orella ab la choa, e l’altre orella frega tant per terra que la s’umpla de terra per tal que lo so del sturment no la puscha fer adormir.

Cassandre


Tot i tenir similituds amb l’orpí, és un antídot contra les serps:

Cassandre dient molts que és loba servera [linx]; altres dient que és una bèstia, en Àsia, de diverses colors, e ha molt gran odor e bona, que totes les altres bèsties la volen per la ten bona odor que gita. E quant se adorm, dorm III dies; e quan se desperta, gita tal odor que mata les serps. E no ha fills, sinó una vegada en sa vida.

Calcatrix


Calcatrix
Lo calcatrix sí és una manera de serpent qui és fort gran e grossa, e la sua color és quaix roya. E ha aytal natura: que si ella troba algun home, que·l se menge, e puys, com l’à menjat, ela·l plora tots temps de sa vida.

Dragons de les Índies


En les Índies ha axí forts e gran dragons que devoren un bou tot viu.

Altres fonts parlen, a l’Índia, d’una espècie que vola de nit; algunes gotes de la seva orina caigudes del cel són suficients per provocar la descomposició de la pell.

Tantàgora


Tantagora és una bèstia qui ha cara de hom, e ha tres endanes [files] de dents, e lo cors de lahó [lleó], e coha de estorm [cavall?], pits e ulls de cabra, e és vermella, e ha veu de serpent, e és pus hiversosa de córrer que altre bèstia.

Grius

En Índia són los grius, qui són reys de tots los altres aucels. E són fets en lo cors axí com a lehó, e an IIII peus; e ungles e ales axí com a àguiles. E són axí forts e grans, que ab les ungles se’n porten un hom tot viu.

Del món sencer

Gàrgoles
Gàrgola a Sant Martí Sarroca


L’any 520, la vila de Rouen, a la riba del Sena, estava amenaçada per una mena de drac, la Gàrgola, que obria la gola i en brollava un cabalós doll d’aigua que provocava inundacions. La situació era tan greu que l’arquebisbe sant Romà decidí enfrontar-s’hi. Només s’atreví a acompanyar-lo un condemnat a mort. En entrar a la seva cavorca, la bèstia obrí la descomunal boca per inundar-los i ofegar-los, però només en sortí un rajolí. Sant Romà l’amansí fàcilment amb el signe de la creu, entrà amb la Gàrgola a la ciutat i fou cremada. D’aquí venen les gàrgoles en esglésies i catedrals, diuen.

Tarasca



Descendent del gegantí Leviatan de la Bíblia, la Tarasca s’establí a la vila de Tarascó, entre Avinyó i Arles, a la riba del Roine. Tenia sis potes acabades amb urpes d’ós i devorava els desventurats occitans que s’hi atansaven. Setze voluntaris s’hi van voler enfrontar, però la meitat foren rostits amb la primera bafarada de foc i l’altra meitat se salvaren cames ajudeu-me. Gràcies a Déu que un bon dia hi comparegué una jove i càndida donzella, santa Marta, que amb dues branques creuades li mostrà el senyal de la creu. Immediatament, l’animal se li ajupí dòcilment i la seguí fins a la vila. En veure-la tan manyaga, els veïns s’envalentiren i la reberen a coces, garrotades i pedrades. Santa Marta volgué protegir la bèstia, al·legant el seu canvi de comportament, però va fer tard i la Tarasca caigué abatuda.

Làmia

La làmia és representada sovint com una bèstia coberta d’escates, amb quatre potes, pitrera i mirada de dona, però pot prendre aparença d’una voluptuosa mossa, sagnant fins la mort els desgraciats que es deixen seduir pel seu cant. Tanmateix, hi ha una manera de reconèixer una làmia: fer-la parlar. Així com sa veu és infinitament melodiosa quan canta, si intenta parlar només li surt un xiulet estrident i se li veu una fina llengua forcada, mostrant així la seva autèntica natura. Vet aquí una avantpassada de la sirena.


Hidra de Lerna
Hidra de set caps (Beatus de Girona, 975)

Enorme serpent de set caps, si se n’hi tallava un, d’allà en sortien dos o més. Aspirar el seu baf pestilent produïa la mort immediata. Hèracles s’hi va enfrontar aguantant-se la respiració i mentre li anava tallant els caps a cops d’espasa, el seu escuder cremava amb una torxa les ferides per evitar que els caps rebrotessin.

Hidra del Japó

La hidra nipona en tenia vuit, de caps, i cada any se li havia d’oferir una donzella per evitar mals pitjors. L’heroic Susanoo fou més perspicaç que Hèracles, va fer omplir vuit bótes amb sake de la millor qualitat, d’una flaire que, tot just ensumar-la, el drac hi va anar de dret capbussant els vuit caps dins les bótes, que va escurar en poca estona. Borratxo perdut, Susanoo decapità una per una les vuit testes.

Bunyip, la criatura dels pantans

Ésser monstruós de forma indefinida que viu sovint en aigües pantanoses. Poc amic dels humans, dels qui de tant en tant en devora algun, podríem considerar-lo el parent australià més proper als nostres dracs. Atès el bon nombre de noves espècies animals que els europeus descobriren en aquell continent, durant el segle XIX molts d’ells creien fermament en la seva existència i aspiraven a ser-ne els descobridors occidentals.

Segons una llegenda dels aborígens, fou durant l’Era del Somni, una època remota, quan el fill del rei d’una tribu guerrera cercava un regal ben original per a la mossa de qui s’havia enamorat i capturà una estranya bèstia a la riba d’un estany. Quan son pare el veié, s’horroritzà i li manà tornar-lo al seu lloc, car havia reconegut un nadó bunyip i tothom sabia que qui en robava un hauria d’enfrontar-se a la terrible còlera de sa mare. Ignorant el consell del rei, el jove conservà el petit monstre i la mare bunyip inicià la persecució. Quan fou conscient del perill ja era massa tard, obrí els braços per alliberar la cria i aquests se li transformaren en ales. Ell i tota la tribu es convertiren en cignes negres, essent l’origen d’aquestes aus que, certament, són originàries d’Austràlia.

Piasa, el drac d’Illinois

Va ser la vilesa dels homes allò que va portar aquest drac volador pel mal camí. Sempre s’havia atipat de cérvols i bisons, no molestava ningú més fins que un dia hi hagué un combat entre dues tribus que deixà un munt de cadàvers. Temptat per la curiositat, el piasa va tastar la carn humana, li agradà d’allò més, feu fàstics dels grans mamífers i només tenia la fal·lera d’endrapar homes, dones i criatures, fins que en una emboscada capitanejada pel valent guerrer Massatoga, aconseguiren matar-lo.

Quetzalcoalt, el drac dels asteques

Dos mil quilòmetres més al sud, els asteques, i molt especialment el seu cabdill Moctezuma, esperaven el retorn del serpent volador Quetzalcoalt, déu del vent, de la saviesa i de la vida, que en terra pren forma humana. Aquest ésser mític havia estat 500 anys abans encarnat en el rei de la ciutat de Tula, però quan el malvat Tezcatlipoca l’envaí i sotmeté, hagué de fugir mar enllà, vers orient, protegit per un anell de serpents entrellaçats.

Segons la profecia, de l’orient retornaria un dia per recuperar l’antic esplendor de l’imperi asteca i quan, el 22 d’abril de 1519, Hernan Cortés arribava amb onze naus a les costes de Chalchicueyecan, ja havia corregut la veu entre els nadius que gent barbuda d’una raça desconeguda pilotant naus gegantines solcaven les ribes de Mèxic. Amb 17 cavalls —un animal desconegut— i armes de foc, Cortés féu una exhibició de poder a la platja per impressionar els atònits pobladors.


Temple de Quetzalcoatl (Mèxic)
Moctezuma fou informat de tot i n’esperava l’arribada. Estava convençut que Cortés era Quetzalcoatl i així fou com acollí els conqueridors amb una barreja de temor i entusiasme, tot i que no trigà gaire temps a sospitar que aquell semi-déu potser no era l’esperat Quetzalcoalt sinó el tenebrós i mític enemic Tezcatlipoca, però ja era tard. Cortès, hàbil mentider, maquiavèl·lic conspirador i temerari guerrer, sembrà el desconcert i l’odi entre els pobles mexiques i això li permeté, només amb 500 homes, fer-se amo i senyor dels vastíssims territoris fins llavors dominats pels asteques.





[i] Panunzio, Saverio. Bestiaris, vol. I i II. Ed. Barcino, 1963.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada