divendres, 15 d’abril de 2016

Dracs i serpents (III). Del Montnegre a Europa

Al tercer capítol de dracs i serpents fem un repàs als que vaig recollir de la memòria de la gent del Montnegre, fixant-nos en els seus paral·lelismes amb els d’altres contrades europees.

Els serpents del Montnegre i els lindorms suecs


Lindorm és el nom que, a les zones muntanyenques centreeuropees, donen als serpents. Els relats més tenebrosos dels seus costums expliquen que freqüentaven els cementiris i s’alimentaven de cadàvers i, en la seva vessant més diabòlica, violaven espais sagrats com les esglésies, una visió influïda pels relats a l’entorn del freixe sagrat Yggdrasil, les arrels del qual rosega el drac Nidhogg, que també s’alimenta dels cadàvers dels humans.

Nidhogg, en un manuscrit islandès del s. XVII
Smaland és una de les regions més grans de Suècia. Amb uns 700.000 habitants i una superfície similar a Catalunya, que es reduiria força si descomptéssim els seus més de 5.000 llacs, Smaland és el bressol de la multinacional Ikea, però també d’una bona colla de serpents, fins al punt que al segle XIX el folklorista Gunnar Olof Hyltén-Cavallius va aplegar una cinquantena de testimonis que asseguraven haver vist serps gegants, de vegades amb una llarga cabellera, i va oferir, el 1884, una gran recompensa a qui en capturés algun exemplar, viu o mort. Com que ningú no ho aconseguí, fou cruelment ridiculitzat pel món acadèmic.

Entre les grans serps vistes pels pagesos suecs, de vegades amb una llarga cabellera, i els dels testimonis del Montnegre, “amb una sarriera de pèl sobre l’esquena”, no sembla que hi hagi gaires diferències.

El serpent de Pineda, el drac de Wortley i el cuc gegant de Lambton


Font de sant Jaume (Pineda)
Pel matí de Pasqua de 1420 tots els veïns de Washington (comtat de Durham, Anglaterra) anaren cap a l’església… Tots, tret de John, l’hereu tarambana del castell de Lambton, que s’estimà més seguir pescant a la riba del riu Wear, d’on només en tragué una mena de gran cuc llefiscós que llençà en un pou proper. Penedit de la seva vida pecaminosa, inicià un llarg pelegrinatge a Terra Santa ignorant que el cuc havia crescut fins a dimensions gegantines, destruint collites i boscos, devorant bestiar i, fins i tot, criatures. Alguns coratjosos vilatans s’hi enfrontaren i aconseguiren partir-lo, però les parts tallades, amb vida pròpia, es retrobaven i es tornaven a ajuntar.

Al seu retorn, John veié horroritzat les conseqüències de la seva pesca i decidí posar-hi remei. Aconsellat per una bruixa, li fou feta una armadura amb tot ple d’esmolades fulles de ganivet incrustades i s’enfrontà al cuc dins del riu. Aquest l’estrenyé per ofegar-lo, però les esmolades fulles li causaren multitud de ferides que el dessagnaven i debilitaven. Amb l’espasa, John l’anà partint i la corrent s’endugué els trossos riu avall, impedint que es tornessin a ajuntar.

Una protecció similar emprà More de More Hall, un cavaller molt faldiller de Wortley, un poblet situat uns 150 quilòmetres més al sud, qui va fer-se fer una armadura coberta de puntes d’acer llargues de cap a un pam. El drac de Wortley, més llest que el cuc de Lambton, no caigué en el parany d’abraçar-lo, però va sucumbir de forma força més indigna: després de dos dies i mig de combat fou occit per una tremenda puntada de peu que el guerrer li encertà de ple al bell mig del forat del cul.

L’estratègia de More i de John és la mateixa que la d’en Jaume, un vailet fill d’una casa pobra de Pineda (Maresme) que li prengué la pedra preciosa que sempre duia al cap a un serpent que cada dia anava a beure a la font de sant Jaume, i sobrevisqué a l’atac de la bèstia protegit dins d’una bóta que li havia deixat el boter, on clavà cap enfora tots els esmolats ganivets que li cedí el carnisser. El serpent estrenyé la bóta on s’amagava el lladre i així morí, dessagnat per les múltiples ferides, i l’espavilat Jaume va sortir de la pobresa per sempre més.

Finestral amb la serp a can Coris (St. Cebrià de Vallalta)
Un altre serpent amb diamant al cap era el que freqüentava can Coris, casa pairal de Sant Cebrià de Vallalta, on anava a beure del doll de la font que tot l’any rajava. Aquest pobre serpent, que no havia molestat mai ningú, es va enfurismar de mala manera quan li van prendre el diamant, i amb la gran cua aporrinava la porta per abatre-la i recuperar el brillant, sense el qual no podia sobreviure. Espaordits, els de can Coris van tenir la pensada de clavar llargs claus a la porta que sortien per l’altra banda i així el serpent es va omplir de ferides fins morir.

Guardians de tresors


Del basilisc, guardià de tresors, n’intuïm el seu record en el testimoni de Madrona Molins (can Buc de Vallmanya), que vincula en un mateix indret la presència de serps i d’or:

A can Salviró, també hi ha anat a remenar molta gent, buscant-hi or. Però allà, no sé on han de trobar-ho, perquè només hi ha aquella mica de paret, hi ha aquell suro gros, aquell pla... Allà hi ha moltes serps. El meu avi n’hi va trobar una de gruixuda de no sé quants metres, un rellamp de serp, un dia que hi anava a pasturar els porcs.

El drac de Vilardell i el de Wilser


En època medieval, es conta que el poblet suís de Wilser patia sovint els atacs d’un dragonet, un tipus de dragó de mida humana, però no per això menys temible: l’ardent alè que desprenia carbonitzava cases, corrals i bestiar i la seva sang matava tot allò que tocava.

Les autoritats convingueren que l’únic capaç de combatre’l era Winckelriedt, un veí expulsat del poble per perillós busca-raons a qui se li havien confiscat totes les propietats per culpa del seu mal cap. Acceptà el repte a canvi d’un indult i, ascendint al Mont Pilats, arribà a una gorja envoltada d’altes roques que portava a la cavorca del dragonet. Després d’un extenuant combat, li tallà el coll d’un cop d’espasa i, amb la punta de l’arma, victoriós, alçà el cap de la bèstia, però un regalim de sang descendí fins tocar-li la mà i morí a l’instant.

L’alè i la sang del drac de Vilardell provocava els mateixos efectes que els del dragonet de Wilser, però a més, el de la serra del Montnegre “se’n menjave lo bestiar e molta de la gent qui·n passave per lo camí”. El desenllaç del combat de Winckelriedt és exactament el mateix que el d’en Soler de Vilardell:

E tantost lo cavaller [Soler] va morir del verí que·n avia baxat per la spasa, e fo sabullit [enterrat] honorablement en la sgleya de Sant Martí desús dita, axí com merexia; e lexà tres fills, apellats per lur noms Arnau, Gombau e Guillem, qui tots foren bons barons.

Cova del drac de Vilardell
El compte En Ramon Berenguer Cap de Stopa los en faé grans mercès per lo gran feit de lur pare, com avia desliurada aquella terra de tant gran dampnatge com ne faeya aquella ferotge bèstia.

El nostre heroi no és un cràpula com el suís o els anglesos sinó un sant baró, generós amb els pobres i imbuït de nobles ideals, qualitats que el fan mereixedor de l’espasa de virtut que li ofereix sant Martí per fer front al drac.

Aquesta llegenda, que remunta els fets al temps de Ramón Berenguer “Cap d’Estopes” (s. XI), la trobem escrita al segle XVII per Joan Gaspar Roig i Jalpí, sota el pseudònim de Bernat Boades. Roig i Jalpí va fer creure que havia trobat un manuscrit del 1420 en molt mal estat, i que n’havia fet una còpia nova.

De la bèstia ja no en queda cap rastre, però la cova on la tradició diu que s’hostatjava, un roc de duríssim quars foradat per la base, resta intacte i, per la seva mida, podem deduir que el drac del Montnegre era, com el de Mont Pilats, un dragonet.


2 comentaris:

  1. M'encnaten totes aquestes llegendes. Moltes gràcies per compartir-les

    ResponElimina
  2. Potser hauríem de treure partit d'aquests llocs que expliques, una mica a la francesa. Ells ho tenen claríssim i el turisme ben entès és una bona font d'ingressos alhora que ajuda a potenciar la vida local i la conservació d'espais singulars.

    ResponElimina