Enlloc dels Països Catalans, la tradició dels dimonis ha
perdurat amb la vitalitat que té a Mallorca, especialment en pobles com Alaró,
Algaida, Manacor o Artà. Els dimonis de l’illa es reuneixen en uns aplecs que
anomenen “Dimoniades”, la primera de les quals se celebrà a Manacor el 1984, i
que han anat agafant embranzida amb el pas del temps.
![]() |
Dimoni Cucarell. Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita al Calendari 2017 de mitologia catalana |
Les colles de dimonis han proliferat per terres mallorquines i si, dècades enrere, tots s’ajustaven a una estètica d’arrel tradicional, ara també en trobem amb clares influències modernes que ens remeten més a la saga del Senyor dels Anells. Tant els uns com els altres —llevat d’alguna excepció— tenen en comú una esplèndida cornamenta, però en els moderns hi ha més llibertat creativa en les cares i vestuari.
Per al sentit més ancestral, que és el que aquí ens interessa,
ens fixarem en els d’arrel tradicional, no tan treballats estèticament, no tan
imaginatius, però que ens aporten més pistes sobre els seus remots orígens. Aquests dimonis més antics surten el 17 de gener, diada de
sant Antoni, amb qui s’enfronten escenificant la lluita entre la vella i la
nova religió.
Recordem que aquest sant és un protector del bestiar domèstic i
que, segons la llegenda, vivia santament en una cova de Tebes, on hagué de
suportar les temptacions luxurioses del dimoni i, veient que les resistia, va
fer-hi anar una colla de companys que el van apallissar. Gràcies a Déu, fou
deslliurat d’aquella trifulga per la intervenció divina.
DIMONI CUCARELL
En algunes poblacions mallorquines els dimonis surten en colla, capitanejats per es dimoni Cucarell i acompanyat pels diables boiets, aquests darrers amb atribucions molt similars als menairons pirinencs. En altres són només una parella, com a Artà, un dels llocs on està documentat des de més antic i amb gran popularitat entre la gent.
![]() |
Dimoni d'Artà |
Cucarell és un personatge estrafet, lleig com un pecat, gens
inclinat a les discussions religioses, temes massa enrevessats per a la seva
reduïda capacitat de reflexió. Molt instintiu i poc assenyat, li agrada més
perseguir al·lotes de bon veure i aixecar faldilles o practicar els mals vicis
que se li atribueixen: cràpula, golafre, buidaampolles, gandul, impúdic,
groller… Ja en donen fe algunes cròniques antigues, com la de la revista «L’Ignorancia»
del 27 de gener de 1883:
¿Heu vist may sa manera de fé festa à Sant Antoni que
tenen es manacorins? ¿No? Vaitx à contarvoshó. Animació, molta. Música, també.
Gent, moltíssima. Bestiá, en gran. Fins aquí tot va bé; però lo que trobam que
s’hauría de desterrá del tot, son tants de tròns com tiran per baix de ses
atlòtes, cremantlós qualque vegada ses faldetes y es vestit. Axò es un poch
bárbaro y perteneix més à n’es gènero ervissench qu’à n’es mallorquí.
Lo que tampoch mos agrada massa va essê ets encalsos que donan
els dimònis à ses famelles fadrines de la vila. Son d’un gènero més que
grotesch sobre tot ses de devés es Barracá. Si representan ses tentacions del
gloriós Sant, procurau no dexarló de vista; y sobre tot, si teniu una mica de
sentit comú no li doneu sa botella de s’aygordent, quant heu begut, perque begui
es qui fa de Sant. Ja veys, dimònis, qu’axò es un mal exemple que donau à
tothom, y qu’es sa tentació en que més aviat cau à cada instant.
![]() |
Cucarell, sant Antoni i dimoniets (Manacor, 1916) |
O aquest testimoni més tardà del també manacorí Jaume Vidal Alcover:
Ballaven pel carrer, davant diverses cases, i quan el
ball s’acabava la colla infernal feia por a les criatures, i n’hi havia de
literalment aterroritzades davant la cara feresta, vermella i negra, i el
banyam retorçut del Dimoni Gros, i miraven de posar mà, no damunt sant Antoni,
sinó a les carns més sucul·lents de les jovencelles del poble, que giscaven i
reien com a esperitades.
![]() |
Botargues del Forcall |
BOTARGUES
![]() |
Diables de Manacor |
![]() |
Dimonis de la Patum de Berga |
Als Ports i al Matarranya, per sant Antoni, surten en colles les botargues o diablets, d’aspecte similar als que acompanyen Cucarell a Mallorca. Tradicionalment, la roba amb la que es tapen va pintada amb traços verds i vermells, els mateixos colors que els dimonis de la Patum de Berga i que els siurells mallorquins, xiulets molt populars des dels temps dels sarraïns, probablement originats en els antics objectes votius que s’oferien a divinitats paganes.
Com els dimonis illencs, les botargues també tempten i
maltracten sant Antoni, a qui acaben cremant la barraca amb el foc purificador,
empenyent la marxa de l’hivern i el pas cap a la primavera i la fecunditat de
terres i bestiar, i representant de nou la lluita entre les divinitats paganes
i les cristianes. Personatges similars es troben en el folklore de la resta de
la Península Ibèrica i de tot Europa i més enllà.
En alguns pobles, les botargues fuetegen la gent amb vits de
bou, bufetes de porc inflades o garrots tous —talment com penis de mida
envejable—, sobretot a les noies, igual que es feia, perquè fossin fèrtils, en
les lupercals romanes de fa més de 2.000 anys.
BES: ELS ORíGENS
En Cucarell s’hi barregen vestigis de diversos déus antics. Les banyes ens remeten a Pan, però mirat el personatge globalment sembla tenir més gens del fenici Bes que no pas del grec Pan.
De fet, el Bes més antic prové del sud d’Egipte, a l’Àfrica
negra, d’on partí per conquerir la devoció dels egipcis, després la dels
fenicis, que el portaren a Eivissa, i d’allà saltà a Mallorca i als dominis
ibers.
Bes no fou mai un déu amb majúscules, no li foren dedicats
grans altars perquè els poderosos no el devien considerar de prou categoria.
Com amb alguns sants cristians i al marge dels designis de les classes
dominants, Bes conquereix els cors dels humils, que hi dipositen els seus
desitjos i esperances quotidianes.
Inicialment tenia cara de lleó, però amb els segles va anar
diluint aquest tret i la cabellera lleonina va esdevenir una corona de plomes.
Se’l representava com un nan amb cap gros, marcadament lleig i grotesc; grotesc
per provocar la rialla i foragitar el dolor, lleig per espantar els mals
esperits.
De mica en mica, a l’humil personatge li van anar creixent
les qualitats. La rialla porta a l’alegria i l’alegria s’associa a la música, el
vi i el sexe, així que Bes també ho apadrinà. L’alegria a les famílies la
porten els fills i Bes es convertí en advocat dels bons parts i protector de
la llar, de la canalla i de les tasques femenines.
![]() |
Bes, al temple d'Hathor (Egipte, 125 aC) |
Acabà essent benefactor de tot allò que és bo i enemic de tot
allò que és dolent, era tan gran la seva popularitat que fou reproduït en tota
mena d’objectes personals — recipients d’ungüents i perfums, miralls, ganivets,
mobles…— i sovint era tatuat a la pell d’infants, de dones, de músics i de
ballarins.
Quan els fenicis arribaren a Eivissa (s. VIII aC)
introduïren el culte a Bes i amb el pas dels segles ha derivat en dos
personatges. Els eivissencs han conservat el Bes més tendre i familiar en el
berruguet, follet casolà entremaliat, protector de la casa, la canalla i el
bestiar. En canvi, els mallorquins, amb el dimoni Cucarell, es van quedar amb
el Bes més festiu i alegre, el de l’amant del vi, de la gresca i del sexe.
Crida l’atenció que els antics el consideraven, com Cucarell, un dimoni en cap
cas malvat, i que un dels seus trets més característics, la llengua enfora fent
un llengot, hagi perdurat en les imatges tradicionals de Cucarell, una mostra
més que, de vegades, costums plenament vigents tenen l’origen milers d’anys
enrere.