Dimoni Cucarell

Enlloc dels Països Catalans, la tradició dels dimonis ha perdurat amb la vitalitat que té a Mallorca, especialment en pobles com Alaró, Algaida, Manacor o Artà. Els dimonis de l’illa es reuneixen en uns aplecs que anomenen “Dimoniades”, la primera de les quals se celebrà a Manacor el 1984, i que han anat agafant embranzida amb el pas del temps.

Dimoni Cucarell. Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita al Calendari 2017 de mitologia catalana

Les colles de dimonis han proliferat per terres mallorquines i si, dècades enrere, tots s’ajustaven a una estètica d’arrel tradicional, ara també en trobem amb clares influències modernes que ens remeten més a la saga del Senyor dels Anells. Tant els uns com els altres —llevat d’alguna excepció— tenen en comú una esplèndida cornamenta, però en els moderns hi ha més llibertat creativa en les cares i vestuari.

Per al sentit més ancestral, que és el que aquí ens interessa, ens fixarem en els d’arrel tradicional, no tan treballats estèticament, no tan imaginatius, però que ens aporten més pistes sobre els seus remots orígens. Aquests dimonis més antics surten el 17 de gener, diada de sant Antoni, amb qui s’enfronten escenificant la lluita entre la vella i la nova religió.

Recordem que aquest sant és un protector del bestiar domèstic i que, segons la llegenda, vivia santament en una cova de Tebes, on hagué de suportar les temptacions luxurioses del dimoni i, veient que les resistia, va fer-hi anar una colla de companys que el van apallissar. Gràcies a Déu, fou deslliurat d’aquella trifulga per la intervenció divina.

DIMONI CUCARELL

En algunes poblacions mallorquines els dimonis surten en colla, capitanejats per es dimoni Cucarell i acompanyat pels diables boiets, aquests darrers amb atribucions molt similars als menairons pirinencs. En altres són només una parella, com a Artà, un dels llocs on està documentat des de més antic i amb gran popularitat entre la gent.

Dimoni d'Artà

Cucarell és un personatge estrafet, lleig com un pecat, gens inclinat a les discussions religioses, temes massa enrevessats per a la seva reduïda capacitat de reflexió. Molt instintiu i poc assenyat, li agrada més perseguir al·lotes de bon veure i aixecar faldilles o practicar els mals vicis que se li atribueixen: cràpula, golafre, buidaampolles, gandul, impúdic, groller… Ja en donen fe algunes cròniques antigues, com la de la revista «L’Ignorancia» del 27 de gener de 1883:

¿Heu vist may sa manera de fé festa à Sant Antoni que tenen es manacorins? ¿No? Vaitx à contarvoshó. Animació, molta. Música, també. Gent, moltíssima. Bestiá, en gran. Fins aquí tot va bé; però lo que trobam que s’hauría de desterrá del tot, son tants de tròns com tiran per baix de ses atlòtes, cremantlós qualque vegada ses faldetes y es vestit. Axò es un poch bárbaro y perteneix més à n’es gènero ervissench qu’à n’es mallorquí.

Lo que tampoch mos agrada massa va essê ets encalsos que donan els dimònis à ses famelles fadrines de la vila. Son d’un gènero més que grotesch sobre tot ses de devés es Barracá. Si representan ses tentacions del gloriós Sant, procurau no dexarló de vista; y sobre tot, si teniu una mica de sentit comú no li doneu sa botella de s’aygordent, quant heu begut, perque begui es qui fa de Sant. Ja veys, dimònis, qu’axò es un mal exemple que donau à tothom, y qu’es sa tentació en que més aviat cau à cada instant.

Cucarell, sant Antoni i dimoniets (Manacor, 1916)

O aquest testimoni més tardà del també manacorí Jaume Vidal Alcover:

Ballaven pel carrer, davant diverses cases, i quan el ball s’acabava la colla infernal feia por a les criatures, i n’hi havia de literalment aterroritzades davant la cara feresta, vermella i negra, i el banyam retorçut del Dimoni Gros, i miraven de posar mà, no damunt sant Antoni, sinó a les carns més sucul·lents de les jovencelles del poble, que giscaven i reien com a esperitades.

Botargues del Forcall

BOTARGUES

Diables de Manacor

Dimonis de la Patum de Berga

Als Ports i al Matarranya, per sant Antoni, surten en colles les botargues o diablets, d’aspecte similar als que acompanyen Cucarell a Mallorca. Tradicionalment, la roba amb la que es tapen va pintada amb traços verds i vermells, els mateixos colors que els dimonis de la Patum de Berga i que els siurells mallorquins, xiulets molt populars des dels temps dels sarraïns, probablement originats en els antics objectes votius que s’oferien a divinitats paganes.

Com els dimonis illencs, les botargues també tempten i maltracten sant Antoni, a qui acaben cremant la barraca amb el foc purificador, empenyent la marxa de l’hivern i el pas cap a la primavera i la fecunditat de terres i bestiar, i representant de nou la lluita entre les divinitats paganes i les cristianes. Personatges similars es troben en el folklore de la resta de la Península Ibèrica i de tot Europa i més enllà.

En alguns pobles, les botargues fuetegen la gent amb vits de bou, bufetes de porc inflades o garrots tous —talment com penis de mida envejable—, sobretot a les noies, igual que es feia, perquè fossin fèrtils, en les lupercals romanes de fa més de 2.000 anys.

BES: ELS ORíGENS

En Cucarell s’hi barregen vestigis de diversos déus antics. Les banyes ens remeten a Pan, però mirat el personatge globalment sembla tenir més gens del fenici Bes que no pas del grec Pan.

De fet, el Bes més antic prové del sud d’Egipte, a l’Àfrica negra, d’on partí per conquerir la devoció dels egipcis, després la dels fenicis, que el portaren a Eivissa, i d’allà saltà a Mallorca i als dominis ibers.

Bes no fou mai un déu amb majúscules, no li foren dedicats grans altars perquè els poderosos no el devien considerar de prou categoria. Com amb alguns sants cristians i al marge dels designis de les classes dominants, Bes conquereix els cors dels humils, que hi dipositen els seus desitjos i esperances quotidianes.

Inicialment tenia cara de lleó, però amb els segles va anar diluint aquest tret i la cabellera lleonina va esdevenir una corona de plomes. Se’l representava com un nan amb cap gros, marcadament lleig i grotesc; grotesc per provocar la rialla i foragitar el dolor, lleig per espantar els mals esperits.

De mica en mica, a l’humil personatge li van anar creixent les qualitats. La rialla porta a l’alegria i l’alegria s’associa a la música, el vi i el sexe, així que Bes també ho apadrinà. L’alegria a les famílies la porten els fills i Bes es convertí en advocat dels bons parts i protector de la llar, de la canalla i de les tasques femenines.

Bes, al temple d'Hathor (Egipte, 125 aC)

Acabà essent benefactor de tot allò que és bo i enemic de tot allò que és dolent, era tan gran la seva popularitat que fou reproduït en tota mena d’objectes personals — recipients d’ungüents i perfums, miralls, ganivets, mobles…— i sovint era tatuat a la pell d’infants, de dones, de músics i de ballarins.

Quan els fenicis arribaren a Eivissa (s. VIII aC) introduïren el culte a Bes i amb el pas dels segles ha derivat en dos personatges. Els eivissencs han conservat el Bes més tendre i familiar en el berruguet, follet casolà entremaliat, protector de la casa, la canalla i el bestiar. En canvi, els mallorquins, amb el dimoni Cucarell, es van quedar amb el Bes més festiu i alegre, el de l’amant del vi, de la gresca i del sexe. Crida l’atenció que els antics el consideraven, com Cucarell, un dimoni en cap cas malvat, i que un dels seus trets més característics, la llengua enfora fent un llengot, hagi perdurat en les imatges tradicionals de Cucarell, una mostra més que, de vegades, costums plenament vigents tenen l’origen milers d’anys enrere.

Llegendes d'invasors a Sant Iscle

Sant Iscle és un poble situat on conflueixen la riera que dona nom a tota la vall —la Vallalta— amb la de la Salut i algunes més. Té uns 1.300 habitants i el seu terme s’enfila fins dalt de tot de la carena de la serra del Montnegre, amb nombroses petites masies nascudes a l’ombra de la gran casa pairal de can Vives de la Cortada, avui en ruïnes i a on moltes d’elles estaven vinculades.

Una carretera local recorre tota la Vallalta unint Sant Pol, Sant Cebrià, Sant Iscle i Arenys de Munt, una dotzena de quilòmetres que segles enrere es feien pel mig de la llera fluvial.

L’abundància de rieres pot haver ajudat a conservar les llegendes de les dones d’aigua, creença molt arrelada a Sant Iscle fins no fa gaires dècades. N’hi ha una altra, de llegenda, només coneguda pels isclencs, que de fet deu barrejar alguns detalls fantasiosos amb un fet històric ben real protagonitzat per ells durant la Guerra del Francès. Per descomptat que els piolins que varen envair aquest diumenge aquest tranquil poblet desconeixien la llegenda i si no hagués estat per l’ajut del GPS, probablement no haurien ni trobat l’indret.

El 1808, un cop les tropes franceses van ocupar Barcelona, partiren pel Maresme en direcció nord per assolir el riu Tordera i conquerir el castell d’Hostalric, però els sometents els van presentar batalla als turons de Montgat, a Mataró i a la serra de les Guilles, entre Calella i Sant Pol, que no aconseguiren traspassar. Llavors agafaren la Vallalta com a ruta alternativa, fins arribar al Collsacreu i d’allà cap a Vallgorguina, Sant Celoni i Hostalric. Però pel camí altres partides de sometents els feren molt la guitza i els causaren moltes baixes, especialment a Sant Iscle, on els combatents s’amagaven entre les frondoses boscúries de can Ginebra, can Cases i el Montbrugós, que s’alça al nord de la vila.

Refets de l’escomesa, els napoleònics decidiren retornar a Sant Iscle en una operació de càstig, amb l’objectiu de saquejar, cremar i matar. Era el 25 de juny de 1808 i escarmentats de passar per la vall, ara ho devien fer pel camí carener de la serra dels Termes, al sud. Començaren el saqueig per can Torrus Vell i can Roig del Castell, per anar baixant cap al poble.

Mentre els homes empunyaven les armes, dones, canalla i vells es tancaven a l’església, una sòlida edificació de parets ben altes, i resaven per sortir ben parats d’aquell tràngol. Diu la llegenda que els precs foren escoltats, perquè una gropada va dur un fort aiguat que va omplir torrents i rieres fins a desbordar-les, s’emportà un bon grapat de francesos i els que restaven van fugir. En agraïment a aquesta intervenció divina, tot el poble va fer el vot solemne de commemorar-ho cada 25 de juny, i és per això que en diuen “la Festa Votada”.

Per capricis de la història, l’1 d’octubre de 2017, els isclencs i tot el país també volien celebrar una Festa Votada, però als governants neofranquistes no els feia cap gràcia que els catalans decidíssim lliurament amb el nostre vot. De nou Sant Iscle fou assaltat per les tropes estrangeres i la dignitat dels isclencs defensada heroicament i pacífica. Com gossos rabiosos entraren al col·legi electoral, rebentaren portes i cercaren debades el botí, l’urna amb els vots dels isclencs.

Talment com una antiga dona d’aigua o com la Dama Blanca que defensa els andorrans, una isclenca menuda i eixerida fa filmar l’assalt davant d’ells, conservant una serenor admirable i dient-los a la cara coses que requerien el valor dels més intrèpids guerrers.

Els saquejadors van marxar amb les porres a la mà, però res més. Burlats una vegada més per l’enginy dels catalans, una urna i no pas amb cendres mortuòries sinó amb vots ben vius, reposava santament en un nínxol del cementiri, el mateix cementiri on a l’entrada hi podem llegir una placa commemorativa de la gesta del 1808:

“SOM-ATENS. El poble de Sant Iscle à sos avis de l’any vuyt. Ab la fe al cor y les armes à les mans lliuraren al poble’l 25 de juny del extermini decretat pel Frances. Commemorém anyalment llurs religió y patriotisme.”

Els isclencs del segle XXI s’han fet dignes dels seus avantpassats de fa 200 anys. Els seus descendents, d’aquí a 100 anys, dins la Catalunya independent i l’Europa dels pobles, també cantaran la seva gesta.

La sirena

Joan Amades fa un extens recull de la mitologia de la mar, amb serpents marins, illes misterioses, peixos gegantins com el molar i, per descomptat, les sirenes i el seu equivalent masculí, el peix Nicolau. Molts d’aquests mites ja els trobem al segle VIII aC, en la Odissea d’Homer, que recull una colla de tradicions orals, i després també en la literatura àrab, en els contes de Simbad el mariner publicats amb Les mil i una nits.

Al Costumari Català hi trobem:

Les sirenes, reines de la mar, senyores i mestresses dels peixos, també surten dels seus palaus del fons del mar, on han passat la hivernada. Es passegen per damunt de les aigües amb llur cabellera de brillants tota estesa, i mentre neden no paren de cantar, acompanyant-se amb guitarrins de so tan dolç com la seva veu, per tal d’encisar els mariners. Qui se les escolta resta seduït i les segueix fins a llurs palaus, on queda encantat per sempre.

Per la Costa Brava i l’Estartit creuen que la nit de sant Joan les sirenes acudeixen a Bagur a comptar les grans de sorra. La reina de les sirenes vivia en un palau encantat, fet de vidre, que té l’entrada per una cova tota de corall rosat oberta molt avall de les illes Medes.

La gent de mar del cap de Creus creia que vers l’octubre es despertava una sirena diferent del tipus comú de la seva espècie, força més bonica i de cant incomparablement més melós i harmoniós, només perceptible pels pescadors i mariners, ja que sols cantava per ells.

En els reculls d’Amades l’aspecte malèfic de les sirenes queda força amagat, és una versió molt endolcida de les sirenes —talment com si Amades també hagués estat víctima dels seus encisos—, contrastant amb creences més antigues, des de la Grècia clàssica fins a l’Europa medieval. En un dels quatre bestiaris medievals catalans que es conserven hi trobem aquesta descripció de les sirenes:

“La Çerena sí és una creatura molt meravellosa, e ha-n’i de tres maneres: la una és mig peix e mig fembra, l’altra és mig oçel e mig fembra, l’altra és mig cavall e mig fembra. Aquella qui és feta axí com a peix e fembra, sí ha tan dolsa veu que tot hom qui la hoja cantar s’i acosta volenter per hoyr-la e plau-li tant la veu del seu cant que s’i adorm; e quant la çerena veu que l’om és adormit, ve-li dessús e alciu-lo.

E aquella qui és mig alçell e mig fembra, sí fa un so d’arpa tant dolç que tot hom lo va hoyr volenters, tant fins que s’i és adormit; e atressí aquesta çerena lo véu alciure. E aquella qui és mig cavall e mig fembra, sí fa un so tant dolç de trompa que tot hom la ve hoyr volentés; e com l’om és adormit per la dolsor de la trompa, la dita çerena tenbé l’alciu”.

Mestresses del mar, seductores i perilloses, en nits de bonança o lluna plena surten dels seus palaus marins i es mostren nues de cintura en amunt damunt les aigües. Intrèpids pirates, mariners honrats i humils pescadors han estat víctimes d’aquestes dones-peix d’aspecte bellíssim i intencions malèfiques. Àvides d’home, qui s’hi atansa serà endut a les profunditats i no se’n sabrà mai més res.

Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita, al Calendari 2017 de mitologia catalana