L'últim llop del Montnegre

Malgrat la mala fama i la por que inspira, el llop exerceix una gran fascinació entre els humans, qui sap si perquè alguns dels seus comportaments no estan gaire allunyats de la nostra espècie. Vivim en grups on reconeixem la màxima autoritat en un individu; dins aquest grup formem parelles i famílies estables; defensem i tenim cura dels nostres fills i n’adoptem d’altres, si es queden orfes. Tot això també ho fan els llops.

Al segle xix, les víctimes humanes dels llops van ser força nombroses. El 31 de març de 1825, un metge de Vilamajor fa un recompte a Diario de Barcelona dels atacs a criatures de diversos pobles del Montseny, amb un balanç de deu nens morts i deu més de ferits, en un any i mig. No tenim constància de fets similars al Montnegre, però sí una abundant toponímia que ens recorda la seva presència: turó de les Lloperes, serra del Llop, Cantallops, camp del Llop, les Llobateres, Abeurallops i uns quants més.

Llop a Queralbs, 18.03.2014. Foto: Ferran Jordà

Durant el segle xviii, els boscos del país es van omplir de llops. Acabada la guerra de Successió el 1714 amb el triomf borbònic, Felip v, tement la resistència catalana que seguia lluitant a les muntanyes, feu requisar les armes de les llars del país, deixant la població indefensa davant les seves tropes i davant dels llops, que a partir d’aleshores es van multiplicar molt més.

Al xix, les nostres muntanyes van ser escenari continuat de batalles sagnants, amb cinc conflictes armats des de 1808 a 1876. Grups de llops seguien les tropes, esperant els cadàvers de les batalles. Acostumats a la carn humana, en temps de pau desenterraven morts als cementiris, atacaven als pastors i no els feia cap basarda escometre la gent de les masies.

El 1915 encara va haver-hi al Montseny un atac de llops a un ramat. Al Montnegre no sabem amb exactitud quan van desaparèixer, però comptem que va ser cap als volts del 1900. Diversos testimonis m’han parlat dels llops del Montnegre.

Els germans Bigas amb el seu pare. Darrere, can Canyamars

En Miliu Bigas, nascut a can Canyamars d’Hortsavinyà, m’explicava:

Quan la meva mare era petita, que tenia set o vuit anys, ells estaven a can Pairet [de Sant Pere de Riu], i diu que en el bagueny de la serra de can Carreres, el vespre els havia sentit, els llops que udolaven. Els havien sentit molt poques vegades, i la seu mare els deia:

–Amagueu-se a dintre!

Parlem de fa cap a cent anys. I diu que llavors la gent tenien les portes tancades perquè s’emportaven la canalla dels bressols.

En Papitu Torrent, de ca l’Arabia de Montnegre, em deia:

El pare del meu cunyat va néixer a Vilarrasa [una masia de Montnegre] i, amb la neu, encara havia vist els rastres dels últims que hi van haver. Ell era molt petit [cap a finals del segle xix]. Pel rastre de la neu, diu que encara va voltar tot Vilarrasa, el van seguir i el va matar un mosso de can Ginestar, però deu fer més de cent anys. Llavors diu que van desaparèixer els llops de per qui.

Murs de Vilarrasa

En Joan Camps, de can Savoia de Fogars, m’explicava la tràgica història d’un oncle-besavi seu que vivia a can Verdaguer de Vallmanya:

A en Joan Rossell el va mossegar un llop rabiós. Al cap d’un mes, ell se va tornar rabiós. Una persona així, podé són perillosos, el van ver de matâ’l. El van ficar al safareig perquè no patís tant, el metge li va tallar les venes, i el van dessangrâ’l en el safareig d’allà can Verdaguer. L’avi deia que quatre o cinc veïns el van ver de gafâ’l, lligâ’l i el van ficar al safareig ple d’aiga. No hi devia haver cap més cosa per treure-li la vida.

L’Assumpció Xampeny, de can Burgada de Vallmanya, ens explica l’origen del nom de dues sureres vinculades a aquest fet:

L’amo de can Verdaguer pujava de Tordera amb el carro i una burra que tenia, dalt de la burra. Més avall de can Burgada baixant per la serra, que també hi ha un puesto que en diuen el suro del Llop, allà li va sortir el llop i el va mossegar, i allà dalt a Hortsavinyà varen matar el llop, on hi ha l’altre suro del Llop. La meva mare se’n recordava que el llop havia mossegat en Verdaguer, el coneixia.

Pou del Llop, part visible del parany, a la serra Llopera

Amb tots aquests incidents, tampoc ens ha d’estranyar gaire que la gent de Calella, el 1920, confonguessin amb un llop la primera gossa pastor alemany que hi va haver per aquestes terres, regalada pel cònsol alemany als rics propietaris de la masia del Morer, a tocar de Sant Pol.

La gossa es va acostumar a fer una volta cada dia fins a les rodalies de l’escorxador de Calella, on hi trobava despulles dels animals sacrificats. El pagès Quico Coll, després de veure-la dues vegades, va donar el crit d’alerta i es va muntar el sometent, que la va abatre d’un parell d’escopetades. La van penjar a l’entrada de la casa del batlle perquè tot el poble la pogués veure, fins que va aparèixer la mestressa del Morer, que els va tractar d’ignorants i d’analfabets, es va endur el cadàver de l’animal i el va fer enterrar a la seva finca del sot del Morer. I us puc donar fe que va ser així, perquè l’actual propietari em va portar fins la làpida que ho recorda i que diu:

Aquí està enterrada Lea, gossa d’aquesta masia, coneguda per tots com la Llopa. Fou morta a Calella de la Costa l’hivern de 1920.