Nonell, el ieti català

El Gos Nonell

El Gos Nonell (il·lustrat per Anna Ribot-Urbita, al Calendari 2017 de mitologia catalana)

Nonell era un hostaler molt atractiu. Set noies cor-robà, morint totes del disgust quan les deixà. La vuitena comparegué enmig d’una gran nevada que l’obligà a romandre quinze dies a l’hostal. Pels encants de la dona sorgida de la neu, Nonell passà de seductor a seduït i quan li demanà per casar-s’hi, s’hi avingué sempre que fos capaç de seguir-la fins casa seva, ell a peu i ella a cavall. Com que l’anava perdent de vista, Nonell es transformà en gos per córrer més, però fou inútil. Corre i correrà mentre hi hagi món, apareix amb les primeres neus i es fon amb el desglaç.

Del pòster "Éssers mitològics dels Països Catalans", il·lustrat per Jordi Coll

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)

Els déus catalans a la sala de parts

El Calendari 2016 de mitologia catalana ja és a la sala de parts (Gràfiques Alzamora). A partir del 26 d'octubre iniciem la distribució i venda.

La Molsosa

Un dels personatges més misteriosos de la mitologia catalana és la Molsosa, descrita pels carboners de la Cerdanya com una mena de bèstia de quatre potes, amb el cos cobert de molsa o d’un pelatge herbós.

Molsosa, al Calendari 2016 de mitologia catalana. Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita

Emparentada amb les antigues deesses-mare paleolítiques i protectora del bosc, l’espanta el foc i les fumeres, que procura apagar i, per això, era temuda pels vells carboners cerdans, que li dedicaven una dansa ritual en iniciar la campanya. Alguns d’ells, poc primmirats, s’havien avingut a casar-s’hi ja que la saviesa de la Molsosa en coses de natura els facilitava fer-se rics. Ella tenia tanta fal·lera per ser mare que, fins i tot, no li feia res segrestar la canalla que passava pel bosc i els cuidava amb tot el seu amor fins que es feien grans.

Conta Joan Amades a Folklore de Catalunya que aquests carboners, quan començaven la campanya, abans que res feien la barraca i, un cop acabada, duien a terme un antic ritual per protegir-la. Primer, de lluny, hi tiraven pedres amb un mandró o fona; després, per guardar-la del vent, en tiraven enlaire, set a cadascun dels quatre punts cardinals; i, en acabat, per guardar-la del foc, hi voltaven saltant i ballant amb un buscall encès a la mà. Dies més tard, un cop encesa la carbonera:

Ball dels carboners cerdans (Joan Amades)

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)

La llegenda del gegantàs Puigmal

Gegantàs convertit en cim del Pirineu, Puigmal és l’únic vestigi d’un antiquíssim relat sobre el pas de la vida nòmada i caçadora de les  glaciacions a la implantació de la ramaderia en un món més càlid. Vinculat als déus que transmeten la saviesa, per protegir la fauna i eradicar la fam entre els homes Puigmal els ensenyà a munyir i a fer formatges. Diu la llegenda que, en cessar la cacera, bèsties i persones convisqueren sense por fins al jorn que al Mal Caçador se li desvetllaren atàvics instints i desenterrà les armes, però encara ara hi ha gent que malda per recuperar aquella vella harmonia.

Del pòster "Éssers mitològics dels PPCC". Il·lustració de Jordi Coll.

Puigmal (figura de Jordi Rangil)

Puigmal al Calendari 2016 de mitologia catalana. Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)

Sant Valentí: festa americana o catalana?

Ara farà un any, publicàvem Sant Valentí o sant Jordi o les lupercals?, on explicàvem l’autèntic origen de la festa dels enamorats en les festes romanes. S’ha estès molt la creença que la diada de sant Valentí és una imposició consumista vinguda dels nord-americans, però abans que Colom arribés al Nou Continent, els catalans ja el celebràvem com el dia dels enamorats.

A casa nostra, bressol de la fórmula sant Valentí-ocells-enamorats, la tradició s’anà perdent fins que fa unes dècades retornà de la mà de campanyes publicitàries consumistes. Això, sumat a la creença d’un origen anglosaxó i a l’arrelament de la rosa per sant Jordi, ens ha fet dir a molts abrandats patriotes, amb un desdeny indissimulat: “jo sóc més de sant Jordi”, però ara pla, ens ho haurem d’empassar, perquè descobrim estupefactes que, a més de ser els creadors mundials de la diada de sant Jordi, també ho som de la de sant Valentí. A enamoradissos ningú no guanya als catalans i, ben mirat, pel sol fet de suportar-nos diàriament, les nostres parelles bé es mereixen flors i regals ben sovint, i una parcel·la ben guanyada al cel per tota l’eternitat. Catalans, s’ha acabat el dilema: a la memòria dels vells Luperc i Faune, som de sant Jordi i de sant Valentí.

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)