Enlloc dels Països Catalans, la tradició dels dimonis ha
perdurat amb la vitalitat que té a Mallorca, especialment en pobles com Alaró,
Algaida, Manacor o Artà. Els dimonis de l’illa es reuneixen en uns aplecs que
anomenen “Dimoniades”, la primera de les quals se celebrà a Manacor el 1984, i
que han anat agafant embranzida amb el pas del temps.
Dimoni Cucarell. Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita al Calendari 2017 de mitologia catalana
Si el berruguet d’Eivissa agafa del déu Bes els aspectes benefactors, es
dimoni Cucarell li pren el costat més desvergonyit: li agrada perseguir
al·lotes de bon veure i aixecar faldilles, és festaire i poca-solta i se li
atribueixen tots els mals vicis: cràpula, golafre, buidaampolles, gandul,
impúdic, groller… Lleig i estrafet com Bes, potser perquè frueix sense manies
de tot allò que la majoria dels mortals, prudentment, ens prohibim, compta amb
la simpatia de tothom, com es pot comprovar als aplecs de dimonis o dimoniades
que es fan al llarg de l’any en diverses viles de l’illa.
Tota la informació a:
Mitologia dels Països Catalans
Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.
Sant Iscle és un poble situat on conflueixen la riera que
dona nom a tota la vall —la Vallalta— amb la de la Salut i algunes més. Té uns
1.300 habitants i el seu terme s’enfila fins dalt de tot de la carena de la
serra del Montnegre, amb nombroses petites masies nascudes a l’ombra de la gran
casa pairal de can Vives de la Cortada, avui en ruïnes i a on moltes d’elles estaven
vinculades.
Una carretera local recorre tota la Vallalta unint Sant Pol,
Sant Cebrià, Sant Iscle i Arenys de Munt, una dotzena de quilòmetres que segles
enrere es feien pel mig de la llera fluvial. L’abundància de rieres pot haver ajudat a conservar les llegendes
de les dones d’aigua, creença molt arrelada a Sant Iscle fins no fa gaires
dècades. N’hi ha una altra, de llegenda, només coneguda pels isclencs, que de
fet deu barrejar alguns detalls fantasiosos amb un fet històric ben real
protagonitzat per ells durant la Guerra del Francès. Per descomptat que els
piolins que varen envair aquest diumenge aquest tranquil poblet desconeixien la
llegenda i si no hagués estat per l’ajut del GPS, probablement no haurien ni trobat
l’indret.
El 1808, un cop les tropes franceses van ocupar Barcelona,
partiren pel Maresme en direcció nord per assolir el riu Tordera i conquerir el
castell d’Hostalric, però els sometents els van presentar batalla als turons de
Montgat, a Mataró i a la serra de les Guilles, entre Calella i Sant Pol, que no
aconseguiren traspassar. Llavors agafaren la Vallalta com a ruta alternativa, fins
arribar al Collsacreu i d’allà cap a Vallgorguina, Sant Celoni i Hostalric.
Però pel camí altres partides de sometents els feren molt la guitza i els
causaren moltes baixes, especialment a Sant Iscle, on els combatents s’amagaven
entre les frondoses boscúries de can Ginebra, can Cases i el Montbrugós, que s’alça
al nord de la vila.
Refets de l’escomesa, els napoleònics decidiren retornar a
Sant Iscle en una operació de càstig, amb l’objectiu de saquejar, cremar i
matar. Era el 25 de juny de 1808 i escarmentats de passar per la vall, ara ho
devien fer pel camí carener de la serra dels Termes, al sud. Començaren el
saqueig per can Torrus Vell i can Roig del Castell, per anar baixant cap al
poble.
Mentre els homes empunyaven les armes, dones, canalla i
vells es tancaven a l’església, una sòlida edificació de parets ben altes, i
resaven per sortir ben parats d’aquell tràngol. Diu la llegenda que els precs
foren escoltats, perquè una gropada va dur un fort aiguat que va omplir
torrents i rieres fins a desbordar-les, s’emportà un bon grapat de francesos i
els que restaven van fugir. En agraïment a aquesta intervenció divina, tot el
poble va fer el vot solemne de commemorar-ho cada 25 de juny, i és per això que
en diuen “la Festa Votada”.
Per capricis de la història, l’1 d’octubre de 2017, els
isclencs i tot el país també volien celebrar una Festa Votada, però als
governants neofranquistes no els feia cap gràcia que els catalans decidíssim
lliurament amb el nostre vot. De nou Sant Iscle fou assaltat per les tropes
estrangeres i la dignitat dels isclencs defensada heroicament i pacífica. Com
gossos rabiosos entraren al col·legi electoral, rebentaren portes i cercaren
debades el botí, l’urna amb els vots dels isclencs.
Talment com una antiga dona d’aigua o com la Dama Blanca que
defensa els andorrans, una isclenca menuda i eixerida va filmar l’assalt davant
d’ells, conservant una serenor admirable i dient-los a la cara coses que
requerien el valor dels més intrèpids guerrers.
Els saquejadors van marxar amb les porres a la mà, però res
més. Burlats una vegada més per l’enginy dels catalans, una urna i no pas amb
cendres mortuòries sinó amb vots ben vius, reposava santament en un nínxol del
cementiri, el mateix cementiri on a l’entrada hi podem llegir una placa
commemorativa de la gesta del 1808:
“SOM-ATENS. El poble de Sant Iscle à sos avis de l’any vuyt.
Ab la fe al cor y les armes à les mans lliuraren al poble’l 25 de juny del
extermini decretat pel Frances. Commemorém anyalment llurs religió y
patriotisme.”
Els isclencs del segle XXI s’han fet dignes dels seus
avantpassats de fa 200 anys. Els seus descendents, d’aquí a 100 anys, dins la
Catalunya independent i l’Europa dels pobles, també cantaran la seva gesta.
Mestresses del
mar, seductores i perilloses. Llurs cants encisadors feien embogir Ulisses fa
3.000 anys i també són presents al clàssic àrab Les mil i una nits. En nits de bonança o lluna plena surten dels
seus palaus marins i es mostren nues de cintura en amunt damunt les aigües. A
l’octubre, la més bonica de totes es deixa veure i sentir per la gent de mar al
cap de Creus. Intrèpids pirates, mariners honrats i humils pescadors han estat
víctimes d’aquestes dones-peix d’aspecte bellíssim i intencions malèfiques.
Àvides d’home, qui s’hi atansa serà endut a les profunditats i no se’n sabrà
mai més res.
Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita, al Calendari 2017 de mitologia catalana
Tota la informació a:
Mitologia dels Països Catalans
Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.
