Pàgines

dijous, 5 d’octubre del 2017

Llegendes d'invasors a Sant Iscle

Sant Iscle és un poble situat on conflueixen la riera que dona nom a tota la vall —la Vallalta— amb la de la Salut i algunes més. Té uns 1.300 habitants i el seu terme s’enfila fins dalt de tot de la carena de la serra del Montnegre, amb nombroses petites masies nascudes a l’ombra de la gran casa pairal de can Vives de la Cortada, avui en ruïnes i a on moltes d’elles estaven vinculades.

Una carretera local recorre tota la Vallalta unint Sant Pol, Sant Cebrià, Sant Iscle i Arenys de Munt, una dotzena de quilòmetres que segles enrere es feien pel mig de la llera fluvial. L’abundància de rieres pot haver ajudat a conservar les llegendes de les dones d’aigua, creença molt arrelada a Sant Iscle fins no fa gaires dècades. N’hi ha una altra, de llegenda, només coneguda pels isclencs, que de fet deu barrejar alguns detalls fantasiosos amb un fet històric ben real protagonitzat per ells durant la Guerra del Francès. Per descomptat que els piolins que varen envair aquest diumenge aquest tranquil poblet desconeixien la llegenda i si no hagués estat per l’ajut del GPS, probablement no haurien ni trobat l’indret.

El 1808, un cop les tropes franceses van ocupar Barcelona, partiren pel Maresme en direcció nord per assolir el riu Tordera i conquerir el castell d’Hostalric, però els sometents els van presentar batalla als turons de Montgat, a Mataró i a la serra de les Guilles, entre Calella i Sant Pol, que no aconseguiren traspassar. Llavors agafaren la Vallalta com a ruta alternativa, fins arribar al Collsacreu i d’allà cap a Vallgorguina, Sant Celoni i Hostalric. Però pel camí altres partides de sometents els feren molt la guitza i els causaren moltes baixes, especialment a Sant Iscle, on els combatents s’amagaven entre les frondoses boscúries de can Ginebra, can Cases i el Montbrugós, que s’alça al nord de la vila.

Refets de l’escomesa, els napoleònics decidiren retornar a Sant Iscle en una operació de càstig, amb l’objectiu de saquejar, cremar i matar. Era el 25 de juny de 1808 i escarmentats de passar per la vall, ara ho devien fer pel camí carener de la serra dels Termes, al sud. Començaren el saqueig per can Torrus Vell i can Roig del Castell, per anar baixant cap al poble.

Mentre els homes empunyaven les armes, dones, canalla i vells es tancaven a l’església, una sòlida edificació de parets ben altes, i resaven per sortir ben parats d’aquell tràngol. Diu la llegenda que els precs foren escoltats, perquè una gropada va dur un fort aiguat que va omplir torrents i rieres fins a desbordar-les, s’emportà un bon grapat de francesos i els que restaven van fugir. En agraïment a aquesta intervenció divina, tot el poble va fer el vot solemne de commemorar-ho cada 25 de juny, i és per això que en diuen “la Festa Votada”.




Per capricis de la història, l’1 d’octubre de 2017, els isclencs i tot el país també volien celebrar una Festa Votada, però als governants neofranquistes no els feia cap gràcia que els catalans decidíssim lliurament amb el nostre vot. De nou Sant Iscle fou assaltat per les tropes estrangeres i la dignitat dels isclencs defensada heroicament i pacífica. Com gossos rabiosos entraren al col·legi electoral, rebentaren portes i cercaren debades el botí, l’urna amb els vots dels isclencs.

Talment com una antiga dona d’aigua o com la Dama Blanca que defensa els andorrans, una isclenca menuda i eixerida va filmar l’assalt davant d’ells, conservant una serenor admirable i dient-los a la cara coses que requerien el valor dels més intrèpids guerrers.





Els saquejadors van marxar amb les porres a la mà, però res més. Burlats una vegada més per l’enginy dels catalans, una urna i no pas amb cendres mortuòries sinó amb vots ben vius, reposava santament en un nínxol del cementiri, el mateix cementiri on a l’entrada hi podem llegir una placa commemorativa de la gesta del 1808:

SOM-ATENS. El poble de Sant Iscle à sos avis de l’any vuyt. Ab la fe al cor y les armes à les mans lliuraren al poble’l 25 de juny del extermini decretat pel Frances. Commemorém anyalment llurs religió y patriotisme.

Els isclencs del segle XXI s’han fet dignes dels seus avantpassats de fa 200 anys. Els seus descendents, d’aquí a 100 anys, dins la Catalunya independent i l’Europa dels pobles, també cantaran la seva gesta.

8 comentaris:

  1. Bona vesprada,

    Estic fent un estudi sobre els Sants de la Pedra i m'agradaria rebre-hi informació relacionada amb la mitologia i amb els dioscurs, així com amb les celebracions més antigues de què tingues coneixement i que hi tinguen a veure.

    El meu correu és flotant.43@gmail.com.

    Atentament,

    Lluís Barberà i Guillem
    Historiador
    Alaquàs (l'Horta de València)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaig publicar un article sobre aquest tema (http://mitologiacatalans.blogspot.com/2016/07/els-sants-de-la-pedra.html), però suposo que tot el que s'hi diu ja ho coneixeu.

      Elimina
  2. Bon dia, Dani,

    M'agradaria contactar amb tu. El meu correu és flotant.43@gmail.com. Gràcies.

    Lluís

    ResponElimina
  3. Només un petit comentari. Les tropes franceses del 1808 van calar foc a Can Torrus Vell perque pujaven des de Canet. La culpa de que anessin a cremar Sant Iscle la vam tenir els de Canet. La placa commemorativa del 1908, dissenyada per Ricard de Capmany i pagada per Ramón de Montaner Vila, propietari del Castell de Santa Florentina, va venir a ser un acte de disculpes per tants anys de rencúnies entre pobles. De fet Sant Iscle és, i sempre serà el poble mare de la Vall de Canet !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Sergi. No en sabia res d'això que expliques dels de Canet, però no em queda clar què van fer els de Canet per tenir-ne la culpa. Ens ho pots aclarir?

      Elimina
  4. Bona tarda Dani; S'explicava que les tropes franceses havien sofert diferents emboscades pels contorns de Canet. Essent causants, alguns ciutadans de la mateixa Vila. En el moment de depurar responsabilitats davant les autoritats franceses, els membres del Concell de Canet, en un acte de covardia van involucrar a la gent de Sant Iscle. És per això que els francessos anaven tant encessos (mai millor dit) cap a la Vallalta. Esdeveniment conegut i explicat en el teu bloc, amb l'aiguat i les reieres baixant plenes, davant la impossibilitat de creuar, al recular cap a Canet, la ràbia va fer que cremessin el que van trobar, i no era altra que Can Torrus Vell. (Avui encara resten parets de l'antic complex). Durant dècades (s.XIX), les autoritats de Sant Iscle, es negaven a fer presència durant la Festa Major de Canet (fet acostumat entre pobles veïns), i per descomptat les autoritats de Canet tampoc eren convidades a Festa Major de Sanmt Iscle. En un acte de perdó públic, i en el centenari de l'esdeveniment, el Sr. Montaner va regalar la placa esculpida que hi ha a la façana de l'església Parroquial de Sant Iscle.

    ResponElimina
  5. Moltes gràcies per ampliar-nos els coneixements d'aquests fets

    ResponElimina