La bruixa

En les creences dels catalans, la bruixa és una dona mortal que adquireix poders màgics gràcies al vincle amb les divinitats de la natura, segons uns, o amb el diable en forma de boc, segons d’altres. Perseguida durant segles per ser dipositària d’una ancestral saviesa popular i no voler sotmetre’s al masclisme imperant, fou temuda o admirada perquè pot guarir malalties del cos i de l’ànima, però també provocar mal d’ull, golls i pedregades. Assoleix grans velocitats dalt d’una escombra per anar a l’aquelarre, en llocs com el Canigó, el Pedraforca, el Montseny, el Puig Campana, les muntanyes d’Alaró i molts d’altres.

Bruixa al Calendari 2017 de mitologia catalana (Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita)

Aquest personatge tan conegut n’ha aplegat de procedències diverses, en un poti-poti on s’hi barregen les dones coneixedores de la medicina popular —herbes remeieres, oracions curatives, llevadores autodidactes…—, d’altres amb uns suposats rudimentaris coneixements de màgia negra, les que s’aplegaven per fer les seves festes en indrets foravilers o les que es transformaven en animals, sobretot gats negres o cabres, que ens remeten a les fylgjur nòrdiques.

L’arrelament que aquest personatge ha tingut al llarg dels segles en l’imaginari europeu, fa que es mereixi un llarg article que esperem publicar quan puguem recentrar-nos en la nostra mitologia, sense les ombres que el feixisme projecta al nostre voltant.

Aquí, bruixes i inquisició han anat associats durant segles i no pas perquè elles ho volguessin. Els inquisidors les torturaven per fer-les abjurar de les seves suposades idees contràries a la llei de Déu. La creença en les bruixes s’ha anat extingint de cent anys cap aquí; la Inquisició, en canvi, creada per imposar l’ortodòxia catòlica el 1478 i abolida formalment el 1834, ha perdurat fins als nostres dies amb altres noms, però amb uns objectius que, en el fons, eren molt similars. Si durant aquells segles el dogma de fe del Regne d’Espanya era la fe catòlica, la “sagrada unidad de la Pàtria” li va prendre el relleu. Els inquisidors del segle XXI segueixen vexant els heterodoxes que gosen desafiar el dogma, exigint-los la renúncia pública i explícita als seus principis si volen recuperar la llibertat, en uns procediments que són la vergonya de qualsevol jurista. A Catalunya tornem a viure una cacera de bruixes que agafa viaranys tan absurds com perseguir tot allò que sigui de color groc, però el groc resplendirà més que mai, amb una llum que ens il·luminarà cap a la llibertat.

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)

Dimoni Cucarell

Enlloc dels Països Catalans, la tradició dels dimonis ha perdurat amb la vitalitat que té a Mallorca, especialment en pobles com Alaró, Algaida, Manacor o Artà. Els dimonis de l’illa es reuneixen en uns aplecs que anomenen “Dimoniades”, la primera de les quals se celebrà a Manacor el 1984, i que han anat agafant embranzida amb el pas del temps.

Dimoni Cucarell. Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita al Calendari 2017 de mitologia catalana

Si el berruguet d’Eivissa agafa del déu Bes els aspectes benefactors, es dimoni Cucarell li pren el costat més desvergonyit: li agrada perseguir al·lotes de bon veure i aixecar faldilles, és festaire i poca-solta i se li atribueixen tots els mals vicis: cràpula, golafre, buidaampolles, gandul, impúdic, groller… Lleig i estrafet com Bes, potser perquè frueix sense manies de tot allò que la majoria dels mortals, prudentment, ens prohibim, compta amb la simpatia de tothom, com es pot comprovar als aplecs de dimonis o dimoniades que es fan al llarg de l’any en diverses viles de l’illa.

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)

Llegendes d'invasors a Sant Iscle

Sant Iscle és un poble situat on conflueixen la riera que dona nom a tota la vall —la Vallalta— amb la de la Salut i algunes més. Té uns 1.300 habitants i el seu terme s’enfila fins dalt de tot de la carena de la serra del Montnegre, amb nombroses petites masies nascudes a l’ombra de la gran casa pairal de can Vives de la Cortada, avui en ruïnes i a on moltes d’elles estaven vinculades.

Una carretera local recorre tota la Vallalta unint Sant Pol, Sant Cebrià, Sant Iscle i Arenys de Munt, una dotzena de quilòmetres que segles enrere es feien pel mig de la llera fluvial. L’abundància de rieres pot haver ajudat a conservar les llegendes de les dones d’aigua, creença molt arrelada a Sant Iscle fins no fa gaires dècades. N’hi ha una altra, de llegenda, només coneguda pels isclencs, que de fet deu barrejar alguns detalls fantasiosos amb un fet històric ben real protagonitzat per ells durant la Guerra del Francès. Per descomptat que els piolins que varen envair aquest diumenge aquest tranquil poblet desconeixien la llegenda i si no hagués estat per l’ajut del GPS, probablement no haurien ni trobat l’indret.

El 1808, un cop les tropes franceses van ocupar Barcelona, partiren pel Maresme en direcció nord per assolir el riu Tordera i conquerir el castell d’Hostalric, però els sometents els van presentar batalla als turons de Montgat, a Mataró i a la serra de les Guilles, entre Calella i Sant Pol, que no aconseguiren traspassar. Llavors agafaren la Vallalta com a ruta alternativa, fins arribar al Collsacreu i d’allà cap a Vallgorguina, Sant Celoni i Hostalric. Però pel camí altres partides de sometents els feren molt la guitza i els causaren moltes baixes, especialment a Sant Iscle, on els combatents s’amagaven entre les frondoses boscúries de can Ginebra, can Cases i el Montbrugós, que s’alça al nord de la vila.

Refets de l’escomesa, els napoleònics decidiren retornar a Sant Iscle en una operació de càstig, amb l’objectiu de saquejar, cremar i matar. Era el 25 de juny de 1808 i escarmentats de passar per la vall, ara ho devien fer pel camí carener de la serra dels Termes, al sud. Començaren el saqueig per can Torrus Vell i can Roig del Castell, per anar baixant cap al poble.

Mentre els homes empunyaven les armes, dones, canalla i vells es tancaven a l’església, una sòlida edificació de parets ben altes, i resaven per sortir ben parats d’aquell tràngol. Diu la llegenda que els precs foren escoltats, perquè una gropada va dur un fort aiguat que va omplir torrents i rieres fins a desbordar-les, s’emportà un bon grapat de francesos i els que restaven van fugir. En agraïment a aquesta intervenció divina, tot el poble va fer el vot solemne de commemorar-ho cada 25 de juny, i és per això que en diuen “la Festa Votada”.

Per capricis de la història, l’1 d’octubre de 2017, els isclencs i tot el país també volien celebrar una Festa Votada, però als governants neofranquistes no els feia cap gràcia que els catalans decidíssim lliurament amb el nostre vot. De nou Sant Iscle fou assaltat per les tropes estrangeres i la dignitat dels isclencs defensada heroicament i pacífica. Com gossos rabiosos entraren al col·legi electoral, rebentaren portes i cercaren debades el botí, l’urna amb els vots dels isclencs.

Talment com una antiga dona d’aigua o com la Dama Blanca que defensa els andorrans, una isclenca menuda i eixerida va filmar l’assalt davant d’ells, conservant una serenor admirable i dient-los a la cara coses que requerien el valor dels més intrèpids guerrers.

Els saquejadors van marxar amb les porres a la mà, però res més. Burlats una vegada més per l’enginy dels catalans, una urna i no pas amb cendres mortuòries sinó amb vots ben vius, reposava santament en un nínxol del cementiri, el mateix cementiri on a l’entrada hi podem llegir una placa commemorativa de la gesta del 1808:

“SOM-ATENS. El poble de Sant Iscle à sos avis de l’any vuyt. Ab la fe al cor y les armes à les mans lliuraren al poble’l 25 de juny del extermini decretat pel Frances. Commemorém anyalment llurs religió y patriotisme.”

Els isclencs del segle XXI s’han fet dignes dels seus avantpassats de fa 200 anys. Els seus descendents, d’aquí a 100 anys, dins la Catalunya independent i l’Europa dels pobles, també cantaran la seva gesta.

La sirena

Mestresses del mar, seductores i perilloses. Llurs cants encisadors feien embogir Ulisses fa 3.000 anys i també són presents al clàssic àrab Les mil i una nits. En nits de bonança o lluna plena surten dels seus palaus marins i es mostren nues de cintura en amunt damunt les aigües. A l’octubre, la més bonica de totes es deixa veure i sentir per la gent de mar al cap de Creus. Intrèpids pirates, mariners honrats i humils pescadors han estat víctimes d’aquestes dones-peix d’aspecte bellíssim i intencions malèfiques. Àvides d’home, qui s’hi atansa serà endut a les profunditats i no se’n sabrà mai més res.

Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita, al Calendari 2017 de mitologia catalana

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)

Llops, homes llop i el Pare Llop

El Pare Llop, encortador de llops o llobater, és l’home que viu al bosc acompanyat d’un ramat de llops que l’obeeixen fidelment. Ell decideix si atacaran o respectaran el bestiar i les persones d’una masia en funció de la generositat rebuda. Si han estat gasius ja han begut oli, perquè els repetits atacs dels llops els duran a la ruïna. Els llobaters són els hereus de Luperc, antiga divinitat etrusca amb poder sobre els llops i afavoridor de la fertilitat del bestiar, que fou suplantat al cristianisme per sant Llop —l’1 de setembre, patró de molts pobles i ermites de muntanya.

Pare Llop. Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita, Calendari 2017 de mitologia catalana

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)

Mirmanda i altres llocs imaginaris

De les ciutats imaginàries catalanes, Mirmanda és la més llegendària. Mossèn Cinto Verdaguer en parla a Canigó, recollint la dita popular sobre la remota antiguitat: “Quant Barcelona era un prat / ja Mirmanda era ciutat”. Situada a la comarca dels Aspres (Catalunya del Nord), prop de les gorges de la Cantarana, vestigis de megàlits en delaten l’existència i amb les aigües del riu hi baixava l’or i l’argent. Només alguns pastors amistançats amb fades l’han pogut veure i hom diu que s’han fet rics. Fou aixecada per gegants, poblada per encantades i engolida per una enorme onada vinguda de la mar llunyana. 

Mirmanda

Mirmanda al Calendari 2017 de mitologia catalana. Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)

La llegenda dels Nou Barons de la Fama (El comte Arnau, II)

Fins al segle XIX, les llegendes del comte Arnau van perdurar per la transmissió oral, fortament influïda, això sí, per la cançó popular sobre el comte creada el XVI. Amb la Renaixença, Milà i Fontanals fa redescobrir el personatge a les nostres elits culturals i una bona colla d’escriptors el reinterpreten. En ells pren força l’Arnau reencarnant el Mal Caçador i també una llegenda èpica sobre l’origen de la nació catalana en la que el nostre comte intervé, tot i no ser-ne el gran protagonista: les gestes d’Otger Cataló i els Nou Barons de la Fama.

Si les llegendes del comte Arnau tenen totes un origen inequívoc en la cultura oral, la dels Nou Barons sembla que també hi parteix, però des de fa 600 anys és clarament una narració literària amb pretensions de veracitat, que té un gran impacte en les elits governants i cultes a partir del segle XV, escampant-se més enllà de les nostres fronteres. Cervantes la fa esmentar al Quixot, en la conversa amb el pagès Pedro Alonso (capítol V) i serà reescrita per diversos escriptors i historiadors fins al XIX, amb la Renaixença. Un segle i mig més tard, el tema s’ha reprès en versió cinematogràfica, amb el títol de "Pàtria".

LA LLEGENDA D’OTGER CATALÓ I ELS NOU BARONS DE LA FAMA

Otger Cataló
(Historia de Cataluña, Víctor Balaguer, 1860)

L’any 732, el cavaller germànic d’alt llinatge Otger Gotlant, conegut com a Otger Cataló perquè aquest era el nom del seu castell d’Aquitània —regió que governava en nom del rei franc—, s’encaminà cap a Catalunya per combatre els moros amb un exèrcit de 25.000 homes. L’acompanyaven, agrupats de tres en tres, els Nou Barons de la Fama: Montcada, Pinós i Mataplana, Cervera, Cervelló i Alemany, Anglesola, Ribelles i Erill, i molts altres cavallers i gentilhomes.

Entraren per la vall d’Aran i seguiren cap a la vall d’Àneu, on lliuraren grans batalles amb els sarraïns que hi vivien, prengueren el castell de València d’Àneu i estengueren els combats pel Pallars i la Ribagorça. Avançaren per la Cerdanya i el Capcir, construint esglésies i castells, on van quedar-se les seves famílies.

Els guerrers continuaren cap a Girona, però en arribar a Besalú saberen que el rei moro de Girona s’acostava amb grans forces. Aleshores canviaren de camí, dirigint-se a Empúries, ciutat a la qual posaren setge. L’empresa es complicà perquè acudiren en ajut del rei moro d’Empúries els reis de Fraga, Tortosa, Roda, Tarragona, Barcelona i Girona. I per si no fos prou difícil, l’any 734 Otger Cataló morí de malaltia, designant com a successor Napifer de Montcada, que decidí l’aixecament del setge i la retirada, durant la qual encara tingué lloc una batalla capitanejada per Hug de Mataplana. Prosseguiren cap als llocs inexpugnables i els castells roquers on vivien les famílies dels combatents, en les terres de la Cerdanya i la vall del Segre fins Oliana, on es feren forts durant anys, fins l’arribada de Carlemany, a qui s’afegiren amb l’objectiu de conquerir Catalunya.

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)

L'Home de la Mar

Explicaven els vells pescadors de la platja de la Mar Bella de Barcelona que el 23 de juny es pot veure l’Home de la Mar, que de dia és una persona com les altres, però a entrada de fosc es capbussa en mar i agafa forma de peix. Els seus consells són molt valorats, car entre la gent coneix totes les coses del mar i entre els peixos totes les coses de la terra. Fa 5.000 anys ja era venerat entre els sumeris; conegut com a Enki o Ea, els va trametre coneixements com l’agricultura, la geometria, l’arquitectura o l’escriptura, que van fer possible la primera civilització del món.

Home de la Mar (il·lustració d'Anna Ribot-Urbita, Calendari 2017 de mitologia catalana)

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)

El comte Arnau

Els ressons que ens arriben del comte Arnau ens el dibuixen com un personatge contradictori. Més llegendari que mitològic, des de l’Edat mitjana s’escampen pel país els relats orals que magnifiquen les seves gestes i malifetes.

Aquests relats, molt coneguts al Ripollès, devien estimular, al segle XVI, la composició de la tètrica “Balada del comte Arnau”. A partir de mitjans del XIX, amb la Renaixença, entra amb força en la tradició literària i assoleix el màxim esplendor en les plomes de Víctor Balaguer, Joan Maragall i Josep Mª de Sagarra.

En època recent, TV3 va fer una aposta decidida pel personatge, amb una sèrie de 5 capítols, emesos a inicis de 1994, dirigits per Lluís Mª Güell, amb música de Lluís Llach i interpretat per Pere Arquillué i el cantant de Sau Carles Sabater. En aquesta producció va ser notable i reeixit l’esforç per donar-nos una versió amable del personatge, procurant harmonitzar les múltiples contradiccions que l’acompanyen.

Cabdill de la revolta contra l’invasor sarraí, Arnau també aplega la cara més tenebrosa del feudalisme. Freqüentava el gorg dels Banyuts i la Roca del Gall, on feia tractes amb dimonis, i pel passadís secret de l’avenc de sant Ou arribava al convent de les abadesses de sant Joan, no pas per fer-hi oració. Però el seu pitjor pecat fou no pagar el sou promès als obrers que feren l’escala de pedra de Mogrony. Per tot plegat, fou condemnat a vagar eternament damunt d’un cavall de foc. En nits de tempesta els ripollesos encara el senten.

Calendari de mitologia catalana 2017 (Il·lustració: Anna Ribot-Urbita)

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)

La Dama Blanca d'Andorra

Les dames blanques formen part de mitologies properes, com la dels occitans, francesos i germànics, heretades de la tradició celta. Als Països Catalans en sabem molt poques llegendes, qui sap si perquè han quedat diluïdes en el món genèric de les goges, però hi ha un cas excepcional i de capital importància per als seus protegits, els andorrans.

La Dama Blanca d’Auvinyà

Dama Blanca (Calendari 2017 de mitologia catalana. Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita)

Fa segles, un tirànic bisbe d’Urgell imposà elevades contribucions als andorrans fins que, atemorit per les arts màgiques de la Dama Blanca, durant molts anys no hi posà els peus. Amb el temps, però, emprengué de nou el camí d’Andorra. Mai més no se’l va veure. En lloc d’ell un llop negre i tenebrós atacava masies i ramats fins que fou mort per un valent síndic. Però l’heroi, posseït per l’esperit del bisbe, pagà l’atreviment amb la pèrdua del senderi, la salut i la vida. A la Dama Blanca se la veu pels boscos d’Auvinyà, amatent a barrar el pas a qui vulgui tiranitzar els andorrans i vetllant per llur independència.

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)

L'Illa de les Dones

L'illa de les Dones (Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita, Calendari de mitologia catalana, febrer 2017)

Fins al segle xx, el 5 de febrer, en moltes viles del país s’ajuntaven colles de dones per empaitar homes, humiliar-los i sotmetre’ls a abusos, continuació d’un costum romà i de les llegendàries mènades gregues. En la mateixa data, s’explica que és perillós fer-se en mar perquè els corrents et poden dur a l’Illa de les Dones. Temps ha, el món estava en guerra i elles abraçaren marits i pares per no deixar-los anar al combat, però ells les deportaren a aquesta illa perduda que mai més no s’ha pogut trobar. Quan un nàufrag hi va a parar és tan ben rebut que no sobreviu més d’una setmana.

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)