Els sants de la Pedra

El 30 de juliol és la diada dels sants Abdó i Senén, més coneguts als Països Catalans com sant Nin i sant Non o els sants de la Pedra, sobretot al País Valencià. Els vam esmentar en l’article anterior, el dels simiots, però mereixien una entrada pròpia perquè abans que, a partir del segle XVII, fossin desplaçats tant ells com sant Galderic per sant Isidre, havien estat els patrons dels nostres pagesos. De la seva popularitat en dóna fe que siguin patrons de localitats de la Catalunya del Nord, Catalunya, les Illes i País Valencià. Només en aquest territori hi tenen set ermites i dinou pobles els celebren festes majors, i és que l’assegurança divina contra les pedregades al camp bé s’ho valia, com més contents es tinguessin als protectors, menys possibilitats que una tempesta en mala hora aboqués el pagès a la ruïna.

Les relíquies de sant Nin i sant Non foren molt cobejades i reclamen ser-ne posseïdores viles d’Itàlia, de França i, als Països Catalans, Sagunt i Arles del Tec. A Sagunt, el 1644, foren nomenats patrons de la ciutat per aturar una terrible plaga de cuca i mig segle més tard hi arribaren les relíquies enmig de grans celebracions populars. Arles les tenia des de molts segles enrere i l’arribada a aquell poble nord-català fou bastant complicada.

Cap a l'any 960 la gent d’Arles patia l’assot dels simiots, que provocaven sequeres, inundacions, pedregades, pesta i que raptaven i devoraven criatures. Si no s’aconseguia acabar amb aquella plaga caldria abandonar la vila, fundada poc abans a redós d’un monestir. L’abat Arnulf no contemplava pas la rendició i, entenent que s’enfrontava a un enemic sobrenatural, féu camí per anar a consultar al Papa de Roma de quin sant podia endur-se’n relíquies que espantessin aquelles males bèsties, però el Papa, es veu que de simiots no hi entenia gaire.

Arnulf no pensava pas tornar amb les mans buides, així que se n’anà cap al Monteverde Vecchio, on unes llargues escales l’endinsaren a les catacumbes i al cementiri de Poncià, on hi havia enterrats molts màrtirs i gent santa. El lloc era ple a vessar perquè molta gent hi anava a cercar relíquies i s’hi estaven fins que una il·luminació divina els indicava quina era la més eficaç per als seus mals.

Arnulf va fer oració davant dels sepulcres de sant Pere i sant Pau i, tot d’una, veié una resplendor que sortia d’unes tombes, les dels sants Abdó i Senén. Ja tenia el senyal diví i obtingué el permís del Papa per endur-se les preuades relíquies. Per si de cas, amagà cadascun dels cossos dins una caixa de ferro i aquestes dins bótes de vi, omplint amb aigua l’espai buit.

Detall del retaule de Jaume Huguet (1459)

El viatge de tornada, amb vaixell, no fou fàcil i acabà amb un naufragi. Per intercessió dels sants arribà a la badia de Port Lligat, a Cadaqués, des d’on les relíquies seguiren fins a Arles a lloms d’una mula. Al llarg de la ruta, a tot arreu on hi havia simiots fugien esparverats en notar la santa presència. En ser al destí final i treure les relíquies de les bótes, per tota la contrada se sentiren els xiscles espantosos dels antics ocupants d’aquells territoris, foragitats per sempre més pels nous colonitzadors cristians.

Però els prodigis no s’acabaren aquí, l’aigua de les bótes fou repartida entre els presents i tothom que en bevia es guaria de tota mena de mals. La que va sobrar i les relíquies foren dipositades en un sarcòfag del segle IV. Posteriorment, les relíquies foren canviades de lloc, però aquella aigua miraculosa segueix brollant encara, misteriosament, mil anys després dins del sarcòfag i segueix curant la gent que la beu, la tradició es manté i cada 30 de juliol, la diada de sant Nin i sant Non, s’omplen ampolletes per a qui les demana i anys enrere, diu Amades, “només en donaven al qui la demanava amb la parla de la terra; no en venien, ni a pes d’or, als qui en demanaven en francès o en altra llengua qualsevulla”.  Els qui tenen mentalitat científica hi han trobat explicacions científiques i per als qui tenen fe és un fet sobrenatural.

El sarcòfag miraculós d'Arles del Tec