Un dels personatges de la mitologia catalana que més ha perdurat en la
memòria de la nostra gent, juntament amb serpents, follets i bruixes, és la
dona d’aigua, coneguda també amb altres noms segons l’indret del país on es
trobin: goges, aloges, paitides, janes, fades, encantades, elfes…
Es conta en
molts llocs que l’hereu d’una masia es va casar amb una dona d’aigua. Els seus
coneixements de la natura van fer prosperar la casa, tingueren uns fills
preciosos i la felicitat somreia a la família fins que l’home, en un rampell de
mal geni, va pronunciar els mots prohibits: “dona d’aigua havies de ser!”. A l’instant, ella va desaparèixer. Habiten
coves secretes que són esplèndids palaus, prop de fonts, rius o gorgs. En nits
de lluna plena surten a fer bugada i es banyen, canten i dansen. Aquell qui els
pugui prendre una peça de roba, mentre la conservi no serà mai pobre.
 |
| Dona d'aigua al Calendari 2016. Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita. |
Tota la informació a:
Mitologia dels Països Catalans
Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.
Editorial Efadós (2022)
Aquesta tarda de tempesta m'he encantat amb el relat sobre les dones d'aigua...i t'ho agraeixo. Mentre llegia i llegia una altra dona -no sé si d'aigua- em venia al cap: la Dama del LLac de la llegenda artúrica. És un altre context i una altra geografia, saps però si podria ser una dona d'aigua, potser més deessa i mitificada.
ResponEliminaSegur que la Dama del Llac és dins de la família de les dones d'aigua. Veiam si m'hi endinso el dia que pugui parlar d'aquests personatges en la tradició literària.
EliminaCom sempre un treball magnífic d'en Dani però que ,en aquest cas, son tants els fils per tibar de també tants cabdells i en resulta tant llaminer el tema, que sembla d'obligada continuació seguir-ne al menys algun . Esplèndid, Dani! No sé si t'adones que estàs recollint i compilant material valuós ,no per un, si no per molts llibres, ja ho siguin mitològics, costumistes, antropològics, filològics o d'un tot plegat que conforma el que som o creiem ser.
EliminaDius que en un altre moment t'endinsaràs en la tradició literària ; repte d'esforç ingent en que espero anar-te seguint i gaudint. Mentrestant i pel que fa al mitològic, penso que ben be `pot ser que les "dones d'aigua" presents en totes les cultures i on es deïfica la natura i les seves expressions perceptibles (fertilitat, rius, fonts, muntanyes, llamps, tempestes, mar, infra-mon Etc.), que retrocedeixen fins a la part primigènia del esser humà amb consciència de ser-ho, penso doncs que van assimilar-se del tot a la cosmogonia grega i la seva mitologia que ens ha arribat, via Roma, fins a nosaltres.
En aquest context i com a "dona d'aigua" literari- mitològica, em ve al cap l'historia de la nimfa Aretusa de la que es va enamorar el caçador Alfeo. La deessa Àrtemis mestressa de totes les nimfes, la va traslladar i per tal d'evitar l'idil·li, de la gorga màgica on vivia a Grècia prop dels Deus, fent -la brollar, ara com a font a la sorra just a tocar el mar, a la petita illa d'Ortigia avui unida per un pont amb Siracusa... Pero l'Alfeu l'estimava tant que és convertí en riu i passant per sota del mar jónic, apareguè al mateix brollador d'Aretusa i des de llavors s'enlairen suament entregirats com una sola aigua...
No em diguis que no és una bonica historia d'amor !.. Sembla que escriptors com Plutarc, Ovidi ,Virgili i molts d'altres se'n fan ressò i incorporen amb la llegenda la idéa subliminal de que la sabiesa i l'ordre es varen transmetre de la Metrópoli a la nova terra assimilada (Sicília) . Servidor ha vist la fon pero, tot i estar-hi força estona, la nimfa no va sortir ; pot ser que deu estar fent les seves coses amb el hídric Alfeu !!.
Bromes a banda, t'he de confessar però que, en el curs de la meva vida i en el personal univers oníric, he tingut que veure amb tres dones d'aigua i en moments diferents ; però axó son figues d'un altre paner que si un dia puc, en sé i mi veig en cor, pot ser que ho relati...
Molt enriquidora aportació, Aran. Gràcies!
Elimina