Dracs catalans, l’origen de la bèstia

Els dracs catalans

Així com els nostres serpents han perdurat en la memòria oral i han tingut una escassa presència en la literatura, la memòria dels nostres dracs ha perdurat en la memòria de la gent en bona part gràcies al protagonisme atorgat per importants escriptors i pintors. El cavaller Espèrcius s’enfronta a un drac al “Tirant lo Blanc”, Roig i Jalpí narra el combat entre en Soler de Vilardell i el drac del Montnegre, els pintors medievals els van recrear en moltes obres i, modernament, no poden mancar dracs a les narracions del gènere èpic i llegendari, siguin novel·les, films o sèries.

Dibuix de Joan Junceda

Catalunya és país de dracs, els folkloristes de la Renaixença i Amades en recullen històries a multitud d’indrets. A més de les esmentades, les més conegudes són la de sant Jordi a Montblanc, la del de Sant Llorenç del Munt mort per Jofre el Pilós, el del llac de Banyoles vençut per sant Mer, el d’Arles del Tec per sant Guillem de Combret, o els de Soriguera, Ridaura, Ripoll, vall del Bac, Rocallaura…

Els nostres dracs són quadrúpedes més que no pas bípedes, alats, coberts d’escates, amb cua poderosa, llur alè fètid emmetzina l’aire i les collites i devoren bestiar i gent —preferentment tendres princeses, si poden triar. Solitaris, viuen en coves, sovint no gaire lluny d’aiguamolls o cursos d’aigua. La presència del drac en una comarca porta la seva gent a la ruïna fins que és alliberada per l’heroi, que pot ser un guerrer, un sant o les dues coses alhora.

Dracs i serpents, d’on surten?

Dracs i serpents eren gairebé el mateix en les primeres civilitzacions, costa diferenciar-los amb claredat en aquells remots relats de sumeris, babilonis, egipcis o grecs, però hi trobem creences i simbolismes contradictoris. Els antics dracs i serpents de l’àmbit mediterrani, europeu i del Pròxim Orient són malèfics i, tanmateix, en aquestes mateixes cultures, la serp és símbol de saviesa associada amb la medicina. S’expressa clarament en la seqüència del Paradís: “La serp era el més astut de tots els animals que el Senyor-Déu havia fet”. En canvi, els xinesos són benèfics i en primitives cultures africanes també són venerats com déus. Aquesta contradicció també la trobem a casa nostra: el comportament agressiu dels nostres dracs té poc a veure amb el dels serpents amb diamant.

El nostre malvat drac està vinculat a les noves religions, que inicien els sumeris i continuen els babilonis i cultures mediterrànies. El neolític porta una nova generació de déus que reflecteixen una nova mentalitat. L’home paleolític es veu a sí mateix com una espècie més de la natura que, com la resta d’animals, s’alimenta dels fruits de la terra que recull i dels altres animals que captura. Res d’extraordinari, en aquella època els humans fem gairebé el mateix que les altres bèsties.

Amb la revolució neolítica, el nostre paper canvia, passem de ser una espècie més a ser l’espècie capaç de dominar alguns aspectes de la natura, ja no depenem exclusivament de la recol·lecció de fruits silvestres perquè hem descobert l’agricultura ni depenem exclusivament de la cacera perquè ara tenim ramats.

Gerra sumèria amb drac i serpent (2150 a.n.e.)

El drac i el serpent, que ostentaven el poder sobre la natura a mercè de la qual estàvem totalment sotmesos, perden força quan l’home té certa capacitat per dominar el món que l’envolta. 

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)