Menhirs, caralls i fertilitat

És ben sabut que la primavera la sang altera. Deu ser per això que el maig ve carregat de rituals de fertilitat. Parlàvem fa poc dels cornuts i de les banyes com a símbol d’una potent capacitat de fecundació. Durant aquest mes també hi ha multitud de festes i tradicions amb protagonisme de les flors, costums que ja celebraven els antics mediterranis. Si les banyes connoten la potència mascle, els colors vius i l’aroma de les flors evoquen la sensualitat femenina.

Carall Bernat de Montserrat

Dos mil anys de moralitat cristiana i repressió de la sexualitat han fet que tot plegat ens arribés al segle XX sota unes formes, en general, força dissimulades del seu sentit original, però ni aquesta repressió la va inventar el cristianisme —alguns governants romans ja hi havien excel·lit abans— ni n’ha tingut l’exclusiva. Tot i així, repassant les descripcions salvades de l’oblit pels nostres folkloristes de fa un segle, hi trobem força evidències d’aquells cultes a la fertilitat que fèiem quan encara vivíem en coves.

Cercant les forces tel·lúriques al menhir o carall de Freginals (el Corredor)

Al nostre país, les construccions més antigues que han perdurat són els megàlits i d’aquests, els menhirs o perafites han estat sovint punts de pelegrinatge on invocar llurs forces tel·lúriques per afavorir bones i sanes fillades.

Fins fa mig segle, Montserrat fou un dels destins més comuns dels viatges de noces. Per rebre la benedicció de la Moreneta? No només per això, la nostra Moreneta bé podria ser una cristianització de l’egípcia Isis, que encarnava les virtuts de bona mare i fidel esposa, però les formes que caracteritzen la serra la converteixen en una grandiosa catedral fàl·lica, que té com a màxim exponent el Cavall Bernat, mal anomenat així perquè de cavall no en té res, però de carall sí.

Isis i la Moreneta

Saben els filòlegs que tots els Cavalls Bernats del país —Sant Llorenç del Munt, serra de Llaberia, Platja d’Aro, serra de Corbera al País Valencià, Banyalbufar a Mallorca…— són, de fet, Caralls Bernats, alguns dels quals han conservat el nom original: a les illes Medes, al cap Norfeu o els Carallots dels Columbrets i de Cadaqués.

Tant Joan Amades com Joan Coromines coincideixen que QUER és un mot d’origen pre-romà, amb significat de PEDRA o ROCA, del qual en mantenim nombrosos topònims —Queralt, Queralbs, Querforadat…— i cognoms —Quer, Queraltó, Caralt… Amades cita etimòlegs alemanys que afirmen que QUER ALL té el mateix significat que el germànic “hoher Stein”, pedra alta o pedra dreta. I Amades i Coromines també coincideixen amb BERNAT: aïllat, erecte, envoltat de cingles, tallat.

Per semblança en la forma, l’òrgan sexual masculí també adoptà el mot CARALL, que podríem afegir a una extensa llista de sinònims —sovint comestibles— que van a parar allà mateix: plàtan, botifarra, pastanaga, fava, espàrrec, llangonissa, sardina… Arribà un moment que el significat fàl·lic del mot CARALL passà al davant del muntanyenc, i pel pudor de la gent benparlada es substituí per l’eufemisme CAVALL, menys malsonant, com ara exclamen CARAM en comptes de CARALL o COI en comptes de CONY.

En la màgia popular, dos objectes d’aspecte similar tenen propietats idèntiques per més que siguin de naturalesa ben diferent. Per això, aquests rocs anomenats caralls havien d’afavorir la fertilitat femenina i, malgrat la rígida moralitat imperant, les dones no dubtaven a llevar-se la roba i fregar-s’hi les parts íntimes. “A Montserrat canvien la dona”, diu una antiga dita, perquè hi puja estèril i en baixa fecunda.

Olla i campana a la font de sant Gil

Un altre indret emblemàtic de la fertilitat és la vall de Núria. Pujant-hi, hom trobava la pedra de sant Gil, on les dones de les contrades properes s’hi refregaven quan volien tenir fills. Quan el lloc fou més concorregut ja no ho podien fer i a la pedra li fou afegida una creu al damunt per cristianitzar-la. El ritual fecundant es va traslladar a la capella de sant Gil —sant substitut de l’antiga divinitat Puigmal—, on l’òrgan masculí fou substituït pel femení: allà no hi trobem formes fàl·liques sinó vaginals, les dones posen el cap dins d’una olla i fan dringar la campana sacsejant el batall.

D’aquests rocs portadors de fertilitat també en deien pedres rossoladores (rossolar: davallar lliscant). N’hi havia prop dels santuaris de Bellmunt i de Cabrera; les dones s’hi asseien amb el cul a l’aire i lliscaven avall suaument per una superfície ben allisada de tant fregadís. Al santuari de la Salut, al Baix Llobregat, hi havia l’anomenada pedra dels fills on les barcelonines que no quedaven prenyades s’asseien damunt d’unes cavitats on les natges hi encaixaven a mida. Hem de suposar que aquestes cavitats són les que van donar peu a la versió cristiana, segons la qual, en un dels seus viatges pel món, la Mare de Déu s’hi havia assegut. Per descomptat que allò que més li demanaven els fidels devots era tenir fills i ho acompanyaven amb el llançament de pedretes a la roca, ritual comú en èpoques paganes que se seguia fent sota advocació cristiana; canvien els déus, es mantenen les creences i així ens ho expliquen els goigs:

La font, enderrocada lamentablement fa uns 30 anys

L’esposa troba lo espòs

que vivia escarriat;

la mullé estèril, per Vos

logra gran fecunditat.

Amades creu que aquests rocs eren de megàlits tombats; on no hi ha caralls naturals també serveixen els caralls plantats per l’home, és a dir, els menhirs, que potser en temps reculats també en dèiem caralls i no pas el mot bretó que emprem ara.

Pep Coll, recull a “Muntanyes maleïdes” la llegenda del Roc del Què, del qual, com passa sempre, la imaginació popular va trobar una explicació a tan enigmàtic nom. De fet, Roc del Què és una redundància (Roc del Quer: Roc del Roc), com ho és Vall d’Aran (Vall de Vall) o Coll de Port (Coll de Coll). Situat a la vall de Cabó (Alt Urgell), al Roc del Què l’hereu de cal Favà s’hi va despertar de matinada, després d’una frenètica nit de passió amb una jove encisadora i desconeguda sorgida del pou de la masia. De nou, trobem un quer vinculat a les alegries del sexe.

Catalunya és un país de confluències. En les nostres creences i mitologia s’hi barreja l’herència mediterrània i la celta, i el vincle de les pedres amb la fecunditat el trobem més sovint en aquests darrers. QUER, diuen els filòlegs, és un mot que ens ve dels celtes, els mateixos que ens van llegar el mot BANYES. Compte amb el maig, que com dèiem al principi, la primavera la sang altera.

Banyes i infidelitat

Quina relació hi ha entre la infidelitat femenina i les banyes?

Al Costumari, Amades parla de la tradició de l’arbre de maig, i crida l’atenció la de Cornellà del Terri. Com en moltes altres viles del país, plantaven el pollancre més alt i gros que havien trobat pel terme. Durant l’any havien guardat totes les banyes dels bous sacrificats i les clavaven a l’arbre, apuntant en direcció a la casa del darrer casat del poble. Diu que en temps antic era aquest qui dirigia el ball rodó que s’hi feia al voltant, amb la testa coronada per dues banyes: “Aquest personatge era com l’heroi de la festa i estava investit de certa autoritat i jerarquia popular”.

El cornut de Cornellà del Terri, segons el Costumari català

Sembla que en aquest cas no era així, però normalment ser un cornut té unes connotacions pejoratives i masclistes. Pejoratives perquè s’aplica a l’home la dona del qual li ha fet banyes, és a dir, s’ha ficat al llit amb un altre. Masclistes perquè no hi ha cornudes, s’entén que si l’home és infidel no és cap deshonor per a la seva dona.

L’antiga festa de Cornellà del Terri evidencia la pervivència d’un culte pagà al Faune romà, al Pan grec, al Cernunos celta i, com a referent més antic, al déu cornut del paleolític, el company de la deessa mare, fèrtil ella i fecundant ell. Les banyes no són res més que el símbol més potent de capacitat fecundant, capacitat que els homes primitius envegen dels bocs o bèsties similars, capaços de muntar en un dia un nombre de cabres que cap humà seria capaç d’igualar amb fembres, per més seductores que fossin.

Enveja que també hem fet extensiva a les dones, fàcilment multiorgàsmiques i dotades d’una potència sexual força més elevada. Potser en aquesta inferioritat sexual masculina, sentida però amagada, rau el masclisme més atàvic, per més que fantasiegem sobre la mida de l’òrgan i la capacitat de satisfer dones.

Ja en el primer text literari, la sumèria Epopeia de Guilgameix, escrita fa 4.700 anys, hi trobem Enkidu, fidel amic del protagonista, criat al bosc com una fera boscana i tan fort com Guilgameix. Quan a Enkidu se’l vol civilitzar, el primer que se li fa és oferir-li la prostituta Shamhat, que el durà a una cabana de pastors on tastarà el pa i la cervesa, menjar elaborat i símbol civilitzatori, però abans de satisfer la gana se l’ha calmat satisfent una altra mena de gana. Fins a quedar ben saciat, Enkidu passa sis dies i set nits follant sense parar amb Shamhat, una fantasia que costa més de creure que els posteriors combats amb ogres o bous celestes.

Combat d'Enkidu i Guilgameix contra el Bou Celeste (Cilindre s. VII a.n.e.)

Ja és casualitat —o no— que el cornut de qui parlàvem es trobés al poble de Cornellà, topònim provinent del mot llatí Cornelius, és a dir, el qui té banyes, el cornut.