És ben sabut que la primavera la sang altera. Deu ser per
això que el maig ve carregat de rituals de fertilitat. Parlàvem fa poc dels cornuts i de les banyes com a símbol d’una potent capacitat de fecundació.
Durant aquest mes també hi ha multitud de festes i tradicions amb protagonisme
de les flors, costums que ja celebraven els antics mediterranis. Si les banyes
connoten la potència mascle, els colors vius i l’aroma de les flors evoquen la
sensualitat femenina.
Carall Bernat de Montserrat |
Dos mil anys de moralitat cristiana i repressió de la sexualitat han fet que tot plegat ens arribés al segle XX sota unes formes, en general, força dissimulades del seu sentit original, però ni aquesta repressió la va inventar el cristianisme —alguns governants romans ja hi havien excel·lit abans— ni n’ha tingut l’exclusiva. Tot i així, repassant les descripcions salvades de l’oblit pels nostres folkloristes de fa un segle, hi trobem força evidències d’aquells cultes a la fertilitat que fèiem quan encara vivíem en coves.
Cercant les forces tel·lúriques al menhir o carall de Freginals (el Corredor) |
Al nostre país, les construccions més antigues que han perdurat són els megàlits i d’aquests, els menhirs o perafites han estat sovint punts de pelegrinatge on invocar llurs forces tel·lúriques per afavorir bones i sanes fillades.
Fins fa mig segle, Montserrat fou un dels destins més comuns
dels viatges de noces. Per rebre la benedicció de la Moreneta? No només per
això, la nostra Moreneta bé podria ser una cristianització de l’egípcia Isis, que encarnava les virtuts de bona mare i fidel esposa, però les formes
que caracteritzen la serra la converteixen en una grandiosa catedral fàl·lica,
que té com a màxim exponent el Cavall Bernat, mal anomenat així perquè de
cavall no en té res, però de carall sí.
Isis i la Moreneta |
Tant Joan Amades com Joan Coromines coincideixen que QUER és
un mot d’origen pre-romà, amb significat de PEDRA o ROCA, del qual en mantenim
nombrosos topònims —Queralt, Queralbs, Querforadat…— i cognoms —Quer, Queraltó,
Caralt… Amades cita etimòlegs alemanys que afirmen que QUER ALL té el mateix
significat que el germànic “hoher Stein”, pedra alta o pedra dreta. I Amades i
Coromines també coincideixen amb BERNAT: aïllat, erecte, envoltat de cingles,
tallat.
Per semblança en la forma, l’òrgan sexual masculí també
adoptà el mot CARALL, que podríem afegir a una extensa llista de sinònims
—sovint comestibles— que van a parar allà mateix: plàtan, botifarra, pastanaga,
fava, espàrrec, llangonissa, sardina… Arribà un moment que el significat fàl·lic del mot
CARALL passà al davant del muntanyenc, i pel pudor de la gent benparlada es
substituí per l’eufemisme CAVALL, menys malsonant, com ara exclamen CARAM en
comptes de CARALL o COI en comptes de CONY.
En la màgia popular, dos objectes d’aspecte similar tenen
propietats idèntiques per més que siguin de naturalesa ben diferent. Per això,
aquests rocs anomenats caralls havien d’afavorir la fertilitat femenina i,
malgrat la rígida moralitat imperant, les dones no dubtaven a llevar-se la roba
i fregar-s’hi les parts íntimes. “A Montserrat canvien la dona”, diu una antiga
dita, perquè hi puja estèril i en baixa fecunda.
Olla i campana a la font de sant Gil |
D’aquests rocs portadors de fertilitat també en deien pedres
rossoladores (rossolar: davallar lliscant). N’hi havia prop dels santuaris de
Bellmunt i de Cabrera; les dones s’hi asseien amb el cul a l’aire i lliscaven
avall suaument per una superfície ben allisada de tant fregadís. Al santuari de
la Salut, al Baix Llobregat, hi havia l’anomenada pedra dels fills on les
barcelonines que no quedaven prenyades s’asseien damunt d’unes cavitats on les
natges hi encaixaven a mida. Hem de suposar que aquestes cavitats són les que van donar
peu a la versió cristiana, segons la qual, en un dels seus viatges
pel món, la Mare de Déu s’hi havia assegut. Per descomptat que allò que
més li demanaven els fidels devots era tenir fills i ho acompanyaven amb el
llançament de pedretes a la roca, ritual comú en èpoques paganes que se seguia
fent sota advocació cristiana; canvien els déus, es mantenen les creences i
així ens ho expliquen els goigs:
La font, enderrocada lamentablement fa uns 30 anys |
L’esposa troba lo espòs
que vivia escarriat;
la mullé estèril, per Vos
logra gran fecunditat.
Amades creu que aquests rocs eren de megàlits tombats; on no
hi ha caralls naturals també serveixen els caralls plantats per l’home, és a
dir, els menhirs, que potser en temps reculats també en dèiem caralls i no pas
el mot bretó que emprem ara.
Pep Coll, recull a “Muntanyes maleïdes” la llegenda del Roc
del Què, del qual, com passa sempre, la imaginació popular va trobar una
explicació a tan enigmàtic nom. De fet, Roc del Què és una redundància (Roc del
Quer: Roc del Roc), com ho és Vall d’Aran (Vall de Vall) o Coll de Port (Coll
de Coll). Situat a la vall de Cabó (Alt Urgell), al Roc del Què l’hereu de cal
Favà s’hi va despertar de matinada, després d’una frenètica nit de passió amb
una jove encisadora i desconeguda sorgida del pou de la masia. De nou, trobem
un quer vinculat a les alegries del sexe.