Els menairons

Entre els éssers mitològics catalans, una de les famílies més extenses i variades és la dels follets. De follets n’hi ha de moltes menes i mides. No és el mateix el berruguet eivissenc, s’homo de sa colzada mallorquí, la pesanta garrotxina o el menairó pirinenc: tots són follets, però de races ben diferents, i el més menut de tots és el menairó.

Follets que viuen en indrets soterrats, tan remenuts que en caben centenars en un canonet d’agulles. Capturar-ne no és gens fàcil i cal guardar-los ben tancats. Capaços de fer en poca estona treballs ingents, de les cases més riques del Pirineu es deia que posseïen un canonet de menairons i que a ells devien llur prosperitat. Quan se’ls necessitava, es destapava el canonet i sortien com vespes emprenyades, cridant tres vegades: menjar o feina! Per ben menar-los calia tenir clares les ordres i, acabada la tasca, tornar-los a tancar. Lliures i desvagats, s’aboquen a fer destrosses i disbarats.

Menairó (figura: Jordi Rangil)

L’herba menaironera, una mena de falguera que només creix en fondes cavorques habitades per dracs i gegants, floreix durant la nit de sant Joan. La seva diminuta llavor, un polsim groc, es transforma al cap d’uns dies en aquests homenets microscòpics que són els menairons. Seria del tot impossible aconseguir-ne, si no fos perquè durant l’estona que dura el toc de les dotze campanades d’aquella mitjanit, els monstres de la cavorca queden estabornits. Cal ser molt valent per passar entremig d’aquests éssers espantosos, arreplegar un grapat d’herba menaironera i fugir corrent abans no emmudeixin les campanes. El pobre desventurat que s’hi quedi atrapat ja no en pot sortir fins al cap d’un any, si és que és capaç de sobreviure entre aquelles criatures infernals. Però l’intrèpid que ho aconsegueix veurà recompensada la seva gosadia si sap fer un bon ús dels menairons.

Herba menaironera???

Casa Tor d'Alós d'Isil (foto: Cris Barti)

De les cases més riques del Pirineu es deia que la seva prosperitat era causada perquè posseïen un canonet de menairons. Així s’explicaria la fortuna de casa Tor, d’Alós d’Isil, o la gran rapidesa en dallar els camps del mosso de casa Marsal, a Farrera.

Josep Puyals "Marsal de Farrera" (1921-2004).
Foto de la carpeta editada pel Centre d'Art i Natura de Farrera

L’antropòleg Josep Mª Fericgla, estudiós dels efectes de les substàncies que alteren el funcionament normal del cervell, afirmava en la seva tesi doctoral, publicada el 1985 amb el títol de El bolet i la gènesi de les cultures, que la creença en aquests follets diminuts s’originava en la ingesta del reig bord o amanita muscaria, aquell bolet amb barret vermell i punts blancs, tòxic i al·lucinogen, típic dels contes. Sostenia que el consum del reig bord en zones del Pirineu i pre-Pirineu és més estès del que ens pensem i que entre els seus efectes hi ha el de veure i sentir uns llumets hiperactius que vindrien a ser els martinets o menairons.

Del póster "Éssers mitològics dels PPCC"

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)

Els follets casolans catalans

Dins del món tan extens i variat dels follets, tenim en la tradició catalana una bona representació dels que conviuen amb nosaltres a la casa, de vegades ajudant-nos i d’altres fent-nos la punyeta.

Berruguet eivissenc al Calendari 2017 de mitologia catalana (Il·lustració: Anna Ribot-Urbita)

Com els follets domèstics d’altres contrades, el berruguet eivissenc vigila que de nit tot quedi net i endreçat. Si no és així escarmenta la mestressa ventant-li fortes surres. També té cura del bestiar i trena les crins dels cavalls i ases amb una habilitat i refinament impossibles d’assolir per cap humà. Sol viure a les cisternes on es guarda l’aigua de la casa.

Homo de sa colzada (figura: Jordi Rangil)

A Mallorca hi ha s’homo de sa colzada, dit així perquè la seva estatura equival a la distància que hi ha entre el colze i el canell. Viuen als  pous de les masies mallorquines i el cas més conegut és el d’una mestressa que va sentir grinyolar la corriola del pou. Va anar a veure què passava i s’hi va trobar s’homo de sa colzada, que li va explicar que havia de celebrar el bateig del seu fill i no tenia una roba de taula prou adient per al convit. La mestressa li va deixar les seves estovalles i tovallons dels dies de festa i, al cap d’uns dies, s’ho va trobar a l’ampit del pou tot net i planxat i ben plegat. Quan ho va alçar amunt per endreçar-ho a dalt de l’armari, de cada plec de roba li va caure una moneda d’or que li havia posat s’homo de sa colzada en senyal d’agraïment.

Berruguet (figura: Jordi Rangil)

Més al sud, a Eivissa, hi trobem el berruguet, que comparteix costums i manies amb el donyet valencià i amb el follet casolà català. 

Follet d'Almudaina (figura: Jordi Rangil)

Follets d'Almudaina al Calendari 2016 de mitologia catalana (Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita)

Conta Enric Valor que al poblet d’Almudaina tothom sabia que, de nit, quan la gent ja s’havia gitat, els follets entraven en algunes cases per la xemeneia i es posaven a treballar frenèticament: rentaven, agranaven, treien la pols, amassaven la farina…

Mal vestits amb vells i bruts parracs, considerarien una ofensa que se’ls regalés roba nova, doncs se sentirien tractats com a criats i, a partir d’eixe moment, només farien que disbarats i, encara que els estadants deixessin la casa, no se’n deslliurarien perquè, tal i com ja feien els lares romans, els follets d’Almudaina els seguirien allà on fos.

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)