divendres, 28 de març del 2014

L'últim llop del Montnegre

Malgrat la mala fama i la por que inspira, el llop exerceix una gran fascinació entre els humans, qui sap si perquè alguns dels seus comportaments no estan gaire allunyats de la nostra espècie. Vivim en grups on reconeixem la màxima autoritat en un individu; dins aquest grup formem parelles i famílies estables; defensem i tenim cura dels nostres fills i n’adoptem d’altres, si es queden orfes. Tot això també ho fan els llops.



Al segle xix, les víctimes humanes dels llops van ser força nombroses. El 31 de març de 1825, un metge de Vilamajor fa un recompte a Diario de Barcelona dels atacs a criatures de diversos pobles del Montseny, amb un balanç de deu nens morts i deu més de ferits, en un any i mig. No tenim constància de fets similars al Montnegre, però sí una abundant toponímia que ens recorda la seva presència: turó de les Lloperes, serra del Llop, Cantallops, camp del Llop, les Llobateres, Abeurallops i uns quants més.

Llop a Queralbs, 18.03.2014. Foto: Ferran Jordà
Durant el segle xviii, els boscos del país es van omplir de llops. Acabada la guerra de Successió el 1714 amb el triomf borbònic, Felip v, tement la resistència catalana que seguia lluitant a les muntanyes, feu requisar les armes de les llars del país, deixant la població indefensa davant les seves tropes i davant dels llops, que a partir d’aleshores es van multiplicar molt més.

Al xix, les nostres muntanyes van ser escenari continuat de batalles sagnants, amb cinc conflictes armats des de 1808 a 1876. Grups de llops seguien les tropes, esperant els cadàvers de les batalles. Acostumats a la carn humana, en temps de pau desenterraven morts als cementiris, atacaven als pastors i no els feia cap basarda escometre la gent de les masies.

El 1915 encara va haver-hi al Montseny un atac de llops a un ramat. Al Montnegre no sabem amb exactitud quan van desaparèixer, però comptem que va ser cap als volts del 1900. Diversos testimonis m’han parlat dels llops del Montnegre.

Els germans Bigas amb el seu pare. Darrere, can Canyamars
En Miliu Bigas, nascut a can Canyamars d’Hortsavinyà, m’explicava:
Quan la meva mare era petita, que tenia set o vuit anys, ells estaven a can Pairet [de Sant Pere de Riu], i diu que en el bagueny de la serra de can Carreres, el vespre els havia sentit, els llops que udolaven. Els havien sentit molt poques vegades, i la seu mare els deia:
–Amagueu-se a dintre!
Parlem de fa cap a cent anys. I diu que llavors la gent tenien les portes tancades perquè s’emportaven la canalla dels bressols.

En Papitu Torrent, de ca l’Arabia de Montnegre, em deia:
El pare del meu cunyat va néixer a Vilarrasa [una masia de Montnegre] i, amb la neu, encara havia vist els rastres dels últims que hi van haver. Ell era molt petit [cap a finals del segle xix]. Pel rastre de la neu, diu que encara va voltar tot Vilarrasa, el van seguir i el va matar un mosso de can Ginestar, però deu fer més de cent anys. Llavors diu que van desaparèixer els llops de per qui.

Murs de Vilarrasa
En Joan Camps, de can Savoia de Fogars, m’explicava la tràgica història d’un oncle-besavi seu que vivia a can Verdaguer de Vallmanya:
A en Joan Rossell el va mossegar un llop rabiós. Al cap d’un mes, ell se va tornar rabiós. Una persona així, podé són perillosos, el van ver de matâ’l. El van ficar al safareig perquè no patís tant, el metge li va tallar les venes, i el van dessangrâ’l en el safareig d’allà can Verdaguer. L’avi deia que quatre o cinc veïns el van ver de gafâ’l, lligâ’l i el van ficar al safareig ple d’aiga. No hi devia haver cap més cosa per treure-li la vida.

L’Assumpció Xampeny, de can Burgada de Vallmanya, ens explica l’origen del nom de dues sureres vinculades a aquest fet:
L’amo de can Verdaguer pujava de Tordera amb el carro i una burra que tenia, dalt de la burra. Més avall de can Burgada baixant per la serra, que també hi ha un puesto que en diuen el suro del Llop, allà li va sortir el llop i el va mossegar, i allà dalt a Hortsavinyà varen matar el llop, on hi ha l’altre suro del Llop. La meva mare se’n recordava que el llop havia mossegat en Verdaguer, el coneixia.

Pou del Llop, part visible del parany, a la serra Llopera
Amb tots aquests incidents, tampoc ens ha d’estranyar gaire que la gent de Calella, el 1920, confonguessin amb un llop la primera gossa pastor alemany que hi va haver per aquestes terres, regalada pel cònsol alemany als rics propietaris de la masia del Morer, a tocar de Sant Pol.

La gossa es va acostumar a fer una volta cada dia fins a les rodalies de l’escorxador de Calella, on hi trobava despulles dels animals sacrificats. El pagès Quico Coll, després de veure-la dues vegades, va donar el crit d’alerta i es va muntar el sometent, que la va abatre d’un parell d’escopetades. La van penjar a l’entrada de la casa del batlle perquè tot el poble la pogués veure, fins que va aparèixer la mestressa del Morer, que els va tractar d’ignorants i d’analfabets, es va endur el cadàver de l’animal i el va fer enterrar a la seva finca del sot del Morer. I us puc donar fe que va ser així, perquè l’actual propietari em va portar fins la làpida que ho recorda i que diu:

Aquí està enterrada Lea, gossa d’aquesta masia, coneguda per tots com la Llopa. Fou morta a Calella de la Costa l’hivern de 1920.

divendres, 14 de març del 2014

Bacants, bruixes i feminisme

El 8 de març celebrem el Dia de la Dona Treballadora, reconegut per les Nacions Unides des del 1977, però que es començà a celebrar el 1911.

Diversos fets rellevants portaren a aquesta reivindicació, com l’incendi amb nombroses víctimes en dues fàbriques tèxtils amb una gran majoria de mà d’obra femenina, però el dia concret del 8 de març quedà fixat a partir del 1917, quan les dones russes que ja feia anys que s’havien afegit a aquesta celebració, es van manifestar per demanar menjar per als fills i pau perquè els seus marits retornessin de la guerra. Aquesta manifestació va ser l’inici del moviment que va acabar amb la dimissió de tsar i la proclamació de la República soviètica.





Nosaltres no ens quedarem en el segle XX ni en el XIX per rememorar moments de la història en els que les dones van desafiar l’ordre establert i foren durament castigades.
Començarem pel més antic i reculem 2.200 anys.


Bacus
La primera gran guerra en territori català de la que en tenim coneixements històrics va tenir com a protagonistes dos exèrcits que no eren d’aquí. Fou la Segona Guerra Púnica, entre romans i cartaginesos, equivalent a una guerra mundial en el seu moment i que s’estengué per tota la Mediterrània occidental. Aquest conflicte va començar el 218 a.n.e. i es va perllongar fins al 201 amb la derrota completa dels cartaginesos, però això no vol dir que els vencedors no en paguessin també les conseqüències.

Mig milió de soldats romans hi van perdre la vida, la població de Roma va disminuir en una quarta part, 400 pobles van quedar deserts, la necessitat de soldats per a l’exèrcit va deixar els camps sense homes per treballar-los, va haver-hi fam generalitzada i van sorgir bandes d’esclaus, de pobres i d’arruïnats que sobrevivien amb els robatoris i els pillatges.


Desplaçades pel conflicte, a la ciutat de Roma va arribar-hi gent estrangera de procedències molt diverses, i davant d’aquest panorama caòtic, els ciutadans romans es van dividir en dos bàndols oposats. Per a uns —els que potser ara en diríem de mentalitat més progressista— els antics déus romans els havien deixat de protegir i s’obrien a conèixer cultes a déus vinguts de fora, per veure si els nous eren més eficaços que els vells. Per a uns altres —els conservadors— les desgràcies de Roma es produïen perquè no s’adorava prou als déus romans de sempre.

En el panteó de les divinitats, una de les més importants era la del vi, de les vinyes i, per extensió, també ho era de comportaments associats al consum del vi, com l’alegria, la dansa, la festa i la desinhibició sexual. Per als grecs, aquest déu era Dionís i per als romans originàriament era Liber —en honor del qual se celebraven les festes Liberalia el 17 de març—, tot i que va anar essent substituït per un altre considerat estranger, Bacus.



A l’entorn del culte a Bacus celebraven les festes bacanals una secta secreta, inicialment formada exclusivament per dones, anomenades bacants. De les bacants, es deia que eren imitadores de les mènades, unes divinitats malèvoles que en el relat mitològic de Dionís es diu que eren les seves seguidores, uns éssers sense capacitat de pensar, dones enfollides que de nit vagaven en colles pels boscos a la cacera d’homes per fer-los víctimes de totes les seves depravacions sexuals i acabar cruspint-se’ls de viu en viu, com fan els zombis en la cinematografia moderna.

L’historiador romà Titus Livi, al servei i amic personal de l’emperador August, ens descriu la conducta d’aquelles bacants seguidores de Bacus, com força similar a la de les mènades. Com que eren dones normals substituïen la follia innata de les mènades per l’embriaguesa temporal produïda pel vi, i se les acusava de promiscuïtat sexual, de trencar famílies amb l’adulteri, d’apartar la joventut del recte camí pervertint-los prematurament, d’emprar filtres màgics per enamorar, per manipular persones o per matar o d’horribles sacrificis amb víctimes humanes.


Va ser Anna Pacul•la, sacerdotessa d’aquesta secta, qui va introduir canvis en les seves normes i si, anteriorment, les bacanals en honor a Bacus només les feien dones durant tres dies de març, van passar a fer-se cinc nits de cada mes i obertes als dos sexes i a persones de totes les condicions socials, des d’esclaus fins a patricis. És veritat que s’hi consumia vi i que hi havia una llibertat sexual més àmplia que la permesa en la societat romana, però la realitat estava molt lluny dels crims execrables dels que foren acusades.



Bacants (foto: Sebastià Giralt)
Mentre aquest culte tingué lloc fora de la ciutat de Roma i amb participants estrangers, els governants el van tolerar o ignorar, però el 186 a.n.e. l’emperador s’assabentà que la secta havia arrelat dins de la ciutat, on ja comptava amb uns 7.000 seguidors.
Per a August, això atemptava contra els fonaments de l’estat romà, on la dona s’havia de limitar a complir el seu submís paper tradicional, primer com a filla exemplar i després com a fidel esposa del seu marit i mare d’una nombrosa fillada per aportar, amb les filles més mares, i amb els fills mà d’obra i soldats a Roma, que tant necessitava després de les calamitats de la Segona Guerra Púnica.

Durant els anys de la guerra, degut a l’absència generalitzada d’homes, les dones romanes havien adquirit un protagonisme més gran, administrant els bens, portant soles la família i iniciant un moviment feminista que l’any 195 a.n.e. convoca manifestacions i aconsegueix —tot i l’oposició dels conservadors— que es derogui la llei Opia, que ordenava amb quins vestits, quines joies o en quins carruatges es podien mostrar en públic les dones.



El aquelarre (Goya)
La persecució de la secta secreta de les bacanals fou, per a l’ultra-conservador i masclista August, l’excusa perfecta per eliminar les dones més rebels i imposar a les altres els déus romans i la submissió als homes. Una part de les acusades foren empresonades, però, segons Titus Livi, la majoria de les 7.000 foren executades, convertint-se aquests fets en la primera gran caça de bruixes de la història.

1.700 anys més tard es produiria una nova caça de bruixes que durà tres segles, i si a Roma el pretext foren les bacanals, a l’Europa que sortia del feudalisme el pretext foren els aquelarres. Hi trobem clars paral•lelismes: protagonisme de les dones, grups secrets, rituals al marge de la religió oficial, acusacions similars i molt més exagerades del que feien en realitat i l’objectiu de mantenir les dones sota l’autoritat dels homes i que produïssin força fills per a una societat delmada per les guerres i per les pestes medievals.


Sota els moviments de les bacants i de les bruixes hi trobem uns antics precedents del feminisme del segle XX, i confiem que durant el segle actual pugui estendre a tot el planeta els drets de les dones aconseguits fins ara en alguns països del món occidental.

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)


dissabte, 8 de març del 2014

Les festes de la cacera de l'ós

El nostre país és ple de festes molt antigues. N’hi ha una, l’origen de la qual es perd en la nit dels temps: la cacera de l'ós.



Ara només podríem trobar óssos en algunes comarques pirinenques, i ben pocs, però segles enrere la seva població estava força més estesa i se’n trobaven fins al sud del Principat, al massís dels Ports o a la serra de Cardó. No tenim ni memòria oral ni constància escrita d’óssos al Montnegre, però en canvi, tenim el Pati de l’Ós a tocar del nucli urbà de Calella. Realment hi havia un ós? D’on li ve el nom?

Pati de l'Ós (Parc Dalmau de Calella)
L’actual Parc Dalmau de Calella, més conegut pels Pins, era fa cent anys una finca privada propietat del senyor Pelai, que obsessionat perquè ningú no li entrés, tenia contractat un guàrdia jurat per vigilar-la. Per a la mainada d’aquell temps, una de les activitats preferides era anar a robar fruita en colla, i allà hi havia coses delicioses, com pinyons i taronges, i el mèrit d’esquivar el guàrdia jurat, que en comptes de tenir un efecte dissuassori, donava encara un valor afegit a l’aventura.

Com que el treball del vigilant no aconseguia ser prou eficient, el senyor Pelai parlà amb el mestre don Jaume perquè advertís als alumnes que si n’arreplegaven algun aniria a presó.

Don Jaume va fer l’advertiment als alumnes, tot i sabent que de poc serviria. Per això, acte seguit, i molt seriosament, va afegir que tenia el deure d’informar-los que s’havia pogut comprovar que en una  pedrera d’aquella finca hi havia una cova habitada per un ós enorme, al que s’havia vist voltar per l’esplanada del davant.

Un ós no és cosa de broma, com un guàrdia jurat; la història va obtenir els resultats que pretenia i, a més, ens va donar l’únic topònim referent a óssos d’aquestes contrades.
Lluís Campeny va rescatar aquesta història de la prodigiosa memòria de Josep Andreu i Gay.

L’ós de Calella era imaginari, però els del Pirineu són ben reals. Segles enrere, la gent d’aquelles comarques consideraven l’ós com un ancestre de l’home, com una raça d’homes primitius, peluts, que viuen en coves i que en alguns moments caminen drets, fet que els allunya de la resta d’animals i els acosta als humans.



En la rondalla d’en Joan de l’Ós s’endevina aquesta proximitat d’espècie, ja que un ós rapta una noia i la té captiva en una cova durant anys. La noia tingué un fill de l’ós que heretà la força del pare i la intel•ligència de la mare, la força de la bèstia i la intel•ligència de la bella. El fill va créixer en captivitat dins la cova, amb sa mare, fins el dia que ja tingué prou força per decantar la roca de l’entrada que els impedia fugir. Un cop alliberats, Joan de l’Ós tornà i matà el seu pare, simbolitzant la superioritat de la raça humana sobre la dels óssos.

Un en recordeu d’aquella peli americana, El dia de la marmota, traduïda aquí per Atrapat en el temps? El 2 de febrer, en un grapat de pobles nordamericans, treuen una marmota del seu cau. Si la marmota es veu la seva ombra —senyal que fa sol— el fred durarà encara sis setmanes, però si no se la veu —senyal que hi ha núvols o plou o neva— s’ha acabat el fred. 
I què diem aquí del 2 de febrer, justament el nostre dia de la Candelera? Si la Candelera plora, l’hivern ja es fora. Si la Candelera riu, l’hivern és viu.

I la nostra marmota és una marmota gegant: és un ós! Sabem que els óssos passen l’hivern dins de coves en estat d’hibernació. Es desperten el 2 de febrer i surten a mirar quin temps fa: si fa sol, se’n tornen a dormir a la cova; si plou, s’ha acabat l’hivernada. L’ós surt a voltar i, en veure’l, els pirinencs saben que ja ve el bon temps
Aquest és l’origen de les festes de l’ós, la primera de les quals se celebra a Arles del Tec, a la que la segueixen durant el febrer altres contrades del Vallespir, com Prats de Molló o Sant Llorenç de Cerdans, i també en altres comarques pirinenques.

Un o uns quants homes disfressats d’óssos volten pels carrers del poble fent por a tothom i empaitant especialment les dones. Després surten uns altres homes fent el paper de caçadors, que capturen l’ós i el vencen, seguint un guió similar al de la rondalla d’en Joan de l’Ós i, al mateix temps, és un ritual per donar pas al bon temps i permetre que la vegetació, igual que l’ós, desperti de la letargia hivernal i ens pugui alimentar.

Al llibre L’ós del Pirineu. Crònica d’un extermini, Eugeni Casanova recull la tradició oral  sobre óssos de cadascuna de les valls al sud i al nord de la serralada, i preserva els darrers testimonis abans de l'oblit definitiu. Ens parla d’en Jean Denjean, una mena de Joan de l’Ós actualitzat i real, un cepat pagès de l’Arieja que fa cent anys es dedicava a matar óssos enfrontant-s’hi amb un ganivet; o d’un altre pagès de l’Alt Aragó que s’encarava als óssos completament nu, perquè, deien, els óssos no identifiquen com a enemic un home sense roba.


Joan Amades recull al Costumari Català, aspectes de la cacera de l’ós a l’Aran:

La fadrinalla aranesa havia provat llur valentia caçant óssos en lluita cos a cos. Anaven tres o quatre fadrins proveïts d’armes blanques, ben esmolades i punxants. El sistema era tan primitiu com valent i arriscat. Segons la dienda, antigament la fadrinalla mirava amb desdeny el company que no havia participat en la cacera de l’ós, i les fadrines no volien casar-s’hi perquè no havia donat proves de prou valentia.

A més del prestigi, la captura d’un ós era una font de diners. En primer lloc, per la venda de la pell, que es pagava molt bé i en segon lloc perquè, abans de la venda, el caçador passava per totes les cases de la rodalia exhibint la pell, on era recompensat per haver-los deslliurat d’aquell perill per al bestiar. Un cop finida la capta, donava una garra al batlle, com a garantia que no hi hauria picaresca i que al cap d’un temps aquella mateixa pell no serviria per a repetir la capta, ja que a l’ós exhibit no li havia de mancar res.

I encara, explica Eugeni Casanova una altra font d’ingressos: en algunes comarques nord-pirinenques, els cadells d’ós eren criats com un membre més de la família, se’ls ensenyava una dansa rudimentària, i l’home de la casa se l’enduia cada any durant uns mesos a exhibir-lo a les places de les viles, aportant uns ingressos molt benvinguts en famílies humils de muntanya, sempre escasses de diners.


Com els llops, els nostres óssos han estat perseguits fins gairebé l’extinció. Tant de bo que el nostre rei del Pirineu, amb qui els humans hem conviscut des dels temps més remots, pugui seguir trescant per aquelles carenes i conservar el títol d’animal més mític de les nostres muntanyes.

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)