dimarts, 23 de febrer del 2016

Terminàlies romanes i salpàs pagès

És ben sabut que un recurs dels dictadors per perpetuar-se al poder és associar la seva persona a una naturalesa divina. En temps de Franco, les monedes ens recordaven que era “Caudillo de España por la gracia de Dios”; els règims teocràtics se sustenten en això; el nord-coreà Kim Jong-un projecta en els seus súbdits una aura semi-divina. Fins i tot en règims democràtics, la divinitat és un argument emprat en campanyes electorals, “Déu està del nostre costat” és una frase de ressonàncies ianquis.


I si aquest panorama forma part dels temps que corren, el vincle governant-divinitat va ser encara més evident en el passat, recent i llunyà. El poder vol mantenir el seu domini en un territori concret i ben delimitat, per això els estats marquen les fronteres, els municipis els termes i les finques els seus límits. La preocupació per marcar territori és consubstancial a la condició humana, però no exclusiva, és ben sabut el gran nombre d’espècies animals que delimiten el seu espai, des de papallones i ocells fins a mamífers.

Els romans, que van tenir segles per aprendre a governar un gran imperi i a legislar des de les coses més grans a les més petites, es van adonar de l’autoritat de la qual, per consens general, s’investia als déus i, atesa la font de conflictes que han estat —i segueixen essent— els límits exactes d’una finca, no ha d’estranyar que en tinguessin un que vetllava per la integritat i la inalterabilitat de tot allò que marqués el límit d’un territori, és a dir, dels termes, de les fites.

El déu Tèrminus (Hans Holbein der Jüngere -1525)
El 23 de febrer celebraven les Terminàlies en honor del déu Tèrminus, amb cerimònies d’àmbit públic i també d’àmbit privat, entre els propietaris veïns que compartien les fites que marcaven la frontera entre els seus territoris. Tal costum demostra un sentit molt pràctic, cada any es renovava el compromís de bon veïnatge i es refrescava la memòria sobre el terreny de cadascú. Al voltant de les pedres termeneres no hi mancaven càntics, ofrenes i un àpat comú entre les famílies interessades.

Molt abans, dolmens i menhirs van ser col·locats en llocs prominents per fer ben visible als forasters que aquell territori ja estava ocupat des de feia generacions i alguns d’aquests han servit mil·lennis després per seguir informant d’un límit municipal i, més modernament, s’han emprat les creus de terme medievals, capelles o els actuals cartells a les carreteres.

Fita prop de can Peric (el Montnegre)
En finques particulars, les fites de formigó han anat substituint les antigues pedres. Solien posar-n’hi tres: la més gran al mig, aplanada i dreta, que apuntava la direcció de la línia fronterera, i una a cada costat que en reforçaven l’estabilitat i la visibilitat.

El simbolisme sagrat dels termes ha perdurat fins fa mig segle. Les persones grans, coneixedores de tots els d’una finca, eren molt valorades per estalviar possibles litigis i un propietari que gestioni bé la seva hisenda ha de tenir les fites netes i ben conservades.

Una continuació del costum romà també el trobem en les processons anuals a les creus de terme d’un poble, com la que ens explica Esteve Bosc, d’Olzinelles, a la serra del Montnegre:

Quan ja vas a agafar la baixada cap al cantó de la rectoria, a dalt d’una mica de turonet hi havia el Pedró, que és una creu de terme que cada any hi anàvem per Santa Creu en professó des de l’iclésia, cap allà dalt. Encara hi ha un tros de pedra.

Creu dels Tres Termes (Hortsavinyà, Pineda, Sant Cebrià)
El salpàs, ritual catòlic oficiat pel capellà de cada poble, era una confluència de les tradicions romana i jueva. Dels jueus agafava el sentit de beneir portes i estances de cases i corrals per protegir-les de calamitats, males intencions i mals esperits, protecció que es feia extensible als seus estadants. El capellà feia una ruta per totes les cases i masies de la parròquia, i aquí és on hi trobem el vessant administratiu romà, car era una manera de repassar cada any quines eren les cases que formaven part del terme parroquial o municipal.

En tenim recollits diversos testimonis del Montnegre a Piles i súties:

El salpàs era una tradició que hi havia abans, de beneir les cases per protegî’l-se de mals esperits, suposo. Beneïen la sal i s’havia de portar l’aiga beneïda. [Conxita Masnou]

Mossèn Lluís passava per Setmana Santa a fer el salpàs i recollia els ous per quan feien la rifa. Passava a les cases i tirava sal a les parets, el dilluns o dimarts de Setmana Santa. També anava al cantó de Santa Susanna, a can Valent, can Mestres, can Toni Cases. [Pepita Aneas]

Mossèn Lluís, el rector de Sant Pere de Riu, anava cada any a fer el salpàs per totes les masies. Quan venia cap a les Ferreres ja havia passat per totes les masies de la part alta de Santa Susanna i en Siset, l’escolanet, havia recaptat una bona colla de dotzenes d’ous. La riera es podia travessar bé per dugues pedres grosses, però l’escolanet va relliscar i no va quedar cap ou sencer. Fins la sotana del capellà va quedar empastifada. A casa, la meva mare li va netejar una mica com va poder i així va poder seguir i fer el salpàs a les masies que faltaven. [Rossendo Sureda]

Dolmen de Pedra Arca (Vilalba Sasserra). Hi trobem inscripcions termeneres d'èpoques diverses
Sant Genís de Palafolls ha recuperat des de 2009 la ruta del Salpàs amb un caire lúdic i un gran èxit d’assistència, i no deu ser l’únic cas. Sense saber-ne el perquè, les tradicions ancestrals ens criden, com si conservéssim al fons de la nostra memòria el record de vivències de fa molts segles.

Roca amb inscripció prop de l'Illa (el Corredor)
Bibliografia: si voleu saber més de les Terminàlies,  consulteu l'excel·lent article de Pere Quetglas.


P.D. Al Calendari 2016 de mitologia catalana les Terminàlies venen marcades el 27 de febrer, i no el 23. Mea culpa! En demano disculpes, errades de principiant.