divendres, 14 de febrer del 2014

Sant Valentí o sant Jordi o les lupercals?


El 14 de febrer celebrem sant Valentí, el dia dels enamorats, i com en altres festes del nostre calendari, se’ns presenta un  dilema identitari, semblant al de tió o Pare Noel, i castanyada o Halloween: sant Valentí o sant Jordi? Per facilitar-vos les coses a l’hora de prendre una decisió, anem a veure quin és l’origen de la festa de sant Valentí.


Valentí és un mot que ens ve del llatí valens, valent. Era un metge romà que es va fer sacerdot i casava els soldats, tot i que l’emperador Claudi II ho havia prohibit perquè no volia que els soldats formessin famílies. Es diu que per això Valentí fou martiritzat a bastonades i pedrades, i finalment decapitat l’any 270. Però la seva festa no va ser instituïda fins 226 anys més tard, al 496, pel Papa Gelasi. Quines raons el van portar a fer-ho?

Sàtir en un mosaic romà (s. VI a.n.e.)
Abans del cristianisme, en la societat romana, febrer era el darrer mes de l’any, un mes ple de festes, ja que se celebraven les lupercals el dia 15, les Quirinàlies el 17, en honor al fundador de Roma i les Terminàlies el 23, en què feien rituals de purificació de les cases i propietats, com aquí es feia amb el salpàs.

Les lupercàlies eren unes festes en honor de Luperc, una antiga divinitat i poderós caçador que tenia poder sobre els llops i, en conseqüència, era un protector dels ramats i els pastors. Més tard, Luperc va ser identificat amb Faune, i la seva protecció s’estengué a altres àmbits, que podríem resumir en el do de la fertilitat: fertilitat de les persones, de la terra i del bestiar.

Els faunes romans i els sàtirs grecs, que venien a ser el mateix, se’ls representava de cintura en avall amb cos de cabra i de cintura en amunt amb cos humà, però amb banyes. En la mitologia catalana tenim un personatge equivalent del que en parlarem un altre dia, perquè avui ens centrem en les lupercals.

En què consistien les lupercals?
Luperca era la llopa que va acollir i alletar els nadons Ròmul i Rem, fundadors de Roma, en una cova del Mont Palatí anomenada Lupercàlia, que seria el mateix que dir la Llobatera.
Va ser en aquesta cova on, a partir del segle V a.n.e., es feia la cerimònia en honor del déu Luperc o Faune. Se li dedicaven cants mentre els sacerdots sacrificaven una cabra i un gos. Amb la seva sang mullaven el front de dos nois, que es barrejaven amb la gent i altres nois, amb un manyoc de llana xopa de llet, els netejaven la sang.

Els sacerdots desfilaven nus fuetejant amb tires de les pells dels animals les dones que descobrien la seva esquena. Així, creien, serien fecundades ben aviat pels seus marits. L’ofici finalitzava amb un àpat en el que es menjaven la carn dels animals sacrificats.

Aquesta era la cerimònia inicial, però amb el pas del temps va anar degenerant, convertint-se en la festa de la llibertat sexual, on el vi hi corria amb abundància. Eren tan grans els desordres i excessos que s’hi cometien, que els governants romans van prohibir la festa ja abans de la nostra era, però més d’amagat o més públic, la gent va seguir celebrant-la.

L’any 313 l’emperador Constantí va declarar legal la religió cristiana, el 341 es prohibiren de nou les lupercals, el 392 l’emperador Teodosi prohibí tots els cultes pagans, declarant il·legal el paganisme i condemnant a mort a qui visités els temples, adorés els ídols o fes sacrificis, i el 428 Honori feu destruir tots els altars pagans. Totes aquestes contundents mesures repressores no degueren ser suficients per eradicar les lupercals, ja que de nou el 496, el papa Gelasi torna a demanar la seva prohibició en un extens document que s’ha conservat íntegre. Per ell sabem que Gelasi retreu fins i tot a gent de confessió cristiana la seva participació en les lupercals.

Com s’entén que els cristians retornessin a cultes pagans?
Estem al segle V; Roma, la ciutat més gran del món, que durant 800 anys havia estat inexpugnable, és saquejada pels visigots el 410. L’Imperi s’està desfent i els romans miren cap als segles passats amb nostàlgia, enyorant la grandesa d’aquells temps en què els déus pagans regnaven sobre Roma, i Roma regnava sobre el món.

És en aquest context històric que fins i tot els cristians reclamen al seu Papa poder celebrar lliurement les lupercals, perquè relacionen la supressió d’aquesta festa amb l’arribada de les calamitats a l’Imperi. Creuen que el déu Faune, que els havia protegit durant els mil anys que li havien retut culte, els ha abandonat, enutjat perquè ja no l’adoren, i amb un gran sentit pràctic, pensen que es pot ser cristià, però per si de cas, no està de més dedicar uns dies de febrer a Faune a canvi de recuperar la seva protecció, que tan eficaç havia estat des de temps immemorials. El papa Gelasi els retreu, enfurismat:


Luperc, antiga divinitat etrusca
No pots participar a la taula del Senyor i a la dels dimonis, ni pots beure el calze del Senyor i el dels dimonis; no pots ser temple de Déu i temple del dimoni; no pot estar en tu al mateix temps la llum i les tenebres.

Impotent per aconseguir eliminar les lupercals, Gelasi passa la festa del 15 al 14 de febrer, el dia en què suposadament fou martiritzat sant Valentí, i la consagra en el seu honor. D’aquesta manera vol reconduir una festa de disbauxa sexual a la festa de l’amor i del matrimoni, ja que sant Valentí, recordem-ho, fou condemnat per casar soldats amb les seves parelles.
 Per tant, el dilema d’aquella gent no era entre sant Valentí i sant Jordi, sinó entre un déu pagà portador de la fertilitat i un màrtir cristià defensor del sant sagrament del matrimoni.




Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)