Els ogres

Havia estat força estesa la creença de l’existència, en l’antigor, de races d’homes gegants. Els ògrecs catalans, com els ciclops grecs i els ojàncanus càntabres, tenen un sol ull, viuen en coves i sovint menen un ramat. Els més coneguts són el gegant de la Quera al Moianès, l’ògrec de Rocallaura a l’Urgell i el gegant Aneto al Pirineu. Golafres de mena, si arrepleguen algun pobre home se’l fan a la brasa. Invencibles per llur força física, però vulnerables per curts de gambals, l’estratègia per escapar-se’n és ferir-los a l’ull, deixant-los cecs, com ja féu Ulisses amb Polifem a l’illa dels Ciclops.

Ogre al Calendari 2016 de mitologia catalana. Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)

Els menairons

Entre els éssers mitològics catalans, una de les famílies més extenses i variades és la dels follets. De follets n’hi ha de moltes menes i mides. No és el mateix el berruguet eivissenc, s’homo de sa colzada mallorquí, la pesanta garrotxina o el menairó pirinenc: tots són follets, però de races ben diferents, i el més menut de tots és el menairó.

Follets que viuen en indrets soterrats, tan remenuts que en caben centenars en un canonet d’agulles. Capturar-ne no és gens fàcil i cal guardar-los ben tancats. Capaços de fer en poca estona treballs ingents, de les cases més riques del Pirineu es deia que posseïen un canonet de menairons i que a ells devien llur prosperitat. Quan se’ls necessitava, es destapava el canonet i sortien com vespes emprenyades, cridant tres vegades: menjar o feina! Per ben menar-los calia tenir clares les ordres i, acabada la tasca, tornar-los a tancar. Lliures i desvagats, s’aboquen a fer destrosses i disbarats.

Menairó (figura: Jordi Rangil)

L’herba menaironera, una mena de falguera que només creix en fondes cavorques habitades per dracs i gegants, floreix durant la nit de sant Joan. La seva diminuta llavor, un polsim groc, es transforma al cap d’uns dies en aquests homenets microscòpics que són els menairons. Seria del tot impossible aconseguir-ne, si no fos perquè durant l’estona que dura el toc de les dotze campanades d’aquella mitjanit, els monstres de la cavorca queden estabornits. Cal ser molt valent per passar entremig d’aquests éssers espantosos, arreplegar un grapat d’herba menaironera i fugir corrent abans no emmudeixin les campanes. El pobre desventurat que s’hi quedi atrapat ja no en pot sortir fins al cap d’un any, si és que és capaç de sobreviure entre aquelles criatures infernals. Però l’intrèpid que ho aconsegueix veurà recompensada la seva gosadia si sap fer un bon ús dels menairons.

Herba menaironera???

Casa Tor d'Alós d'Isil (foto: Cris Barti)

De les cases més riques del Pirineu es deia que la seva prosperitat era causada perquè posseïen un canonet de menairons. Així s’explicaria la fortuna de casa Tor, d’Alós d’Isil, o la gran rapidesa en dallar els camps del mosso de casa Marsal, a Farrera.

Josep Puyals "Marsal de Farrera" (1921-2004).
Foto de la carpeta editada pel Centre d'Art i Natura de Farrera

L’antropòleg Josep Mª Fericgla, estudiós dels efectes de les substàncies que alteren el funcionament normal del cervell, afirmava en la seva tesi doctoral, publicada el 1985 amb el títol de El bolet i la gènesi de les cultures, que la creença en aquests follets diminuts s’originava en la ingesta del reig bord o amanita muscaria, aquell bolet amb barret vermell i punts blancs, tòxic i al·lucinogen, típic dels contes. Sostenia que el consum del reig bord en zones del Pirineu i pre-Pirineu és més estès del que ens pensem i que entre els seus efectes hi ha el de veure i sentir uns llumets hiperactius que vindrien a ser els martinets o menairons.

Del póster "Éssers mitològics dels PPCC"

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)

Els follets casolans catalans

Dins del món tan extens i variat dels follets, tenim en la tradició catalana una bona representació dels que conviuen amb nosaltres a la casa, de vegades ajudant-nos i d’altres fent-nos la punyeta.

Berruguet eivissenc al Calendari 2017 de mitologia catalana (Il·lustració: Anna Ribot-Urbita)

Com els follets domèstics d’altres contrades, el berruguet eivissenc vigila que de nit tot quedi net i endreçat. Si no és així escarmenta la mestressa ventant-li fortes surres. També té cura del bestiar i trena les crins dels cavalls i ases amb una habilitat i refinament impossibles d’assolir per cap humà. Sol viure a les cisternes on es guarda l’aigua de la casa.

Homo de sa colzada (figura: Jordi Rangil)

A Mallorca hi ha s’homo de sa colzada, dit així perquè la seva estatura equival a la distància que hi ha entre el colze i el canell. Viuen als  pous de les masies mallorquines i el cas més conegut és el d’una mestressa que va sentir grinyolar la corriola del pou. Va anar a veure què passava i s’hi va trobar s’homo de sa colzada, que li va explicar que havia de celebrar el bateig del seu fill i no tenia una roba de taula prou adient per al convit. La mestressa li va deixar les seves estovalles i tovallons dels dies de festa i, al cap d’uns dies, s’ho va trobar a l’ampit del pou tot net i planxat i ben plegat. Quan ho va alçar amunt per endreçar-ho a dalt de l’armari, de cada plec de roba li va caure una moneda d’or que li havia posat s’homo de sa colzada en senyal d’agraïment.

Berruguet (figura: Jordi Rangil)

Més al sud, a Eivissa, hi trobem el berruguet, que comparteix costums i manies amb el donyet valencià i amb el follet casolà català. 

Follet d'Almudaina (figura: Jordi Rangil)

Follets d'Almudaina al Calendari 2016 de mitologia catalana (Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita)

Conta Enric Valor que al poblet d’Almudaina tothom sabia que, de nit, quan la gent ja s’havia gitat, els follets entraven en algunes cases per la xemeneia i es posaven a treballar frenèticament: rentaven, agranaven, treien la pols, amassaven la farina…

Mal vestits amb vells i bruts parracs, considerarien una ofensa que se’ls regalés roba nova, doncs se sentirien tractats com a criats i, a partir d’eixe moment, només farien que disbarats i, encara que els estadants deixessin la casa, no se’n deslliurarien perquè, tal i com ja feien els lares romans, els follets d’Almudaina els seguirien allà on fos.

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)

El bocarrot

Bocarrot al Calendari 2016 de mitologia catalana. Il·lustració: Anna Ribot-Urbita

Descendent dels genis de l’Edat de Pedra i emparentat amb els sàtirs grecs i els faunes romans, es pot fer més gros o més petit segons li convé, però això no té gaire importància perquè és invisible. Entre les colles de segadors es deia que a cada bladar hi vivia un bocarrot, que estimulava la creixença de les plantes i que donessin gra de bona mida i abundant. Si un segador es trobava sobtadament malalt era perquè havia ensopegat amb el bocarrot, que s’anava amagant enmig de les espigues fins que era capturat amb el darrer cop de falç.

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)

El peix Nicolau

Març i abril són els mesos en els que notem l’arribada de la primavera: els arbres floreixen o treuen fulla i els jardins i els horts s’activen. Aquest canvi d’estació el notem en terra, però també el noten en mar, on es deixen veure alguns éssers fantàstics que s’oculten la resta de l’any.

Molts mites marins ja els trobem al segle VIII a.n.e., en l’Odissea d’Homer, que recollia una colla de tradicions orals i, després, en la literatura àrab, en els contes de Simbad el mariner publicats amb Les mil i una nits.

Fill d’uns humils pescadors, al Peix Nicolau li agradava tant el mar que s’hi estava en remull tot el sant dia i va acabar convertint-se en mig peix. Rei i senyor de les aigües salades i de tot el que hi viu, se’l pot veure només el mes de març, quan volta les mars del món per comprovar si hi ha passat res de nou durant l’any. Cal anar amb compte, ja que si et mira amb els seus ulls vermells se’t poden tornar blancs tots els cabells, i hi ha gent de mar que creu que pot aixecar onatge i fer-los tornar a port sense haver pescat res.

Del póster Éssers mitològics dels Països Catalans (1993)

Peix Nicolau al Calendari 2016 de mitologia catalana. Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)

La veritat sobre sant Jordi

De les festes pròpies dels catalans, potser la que més ens estimem és la de sant Jordi, on hi conflueixen diversos simbolismes d’aspectes molt importants de les nostres vides. L’amor a la parella o a persones molt properes simbolitzat per la rosa, l’amor a la cultura amb els llibres o l’amor al país, ja que sant Jordi és el patró de Catalunya, com també ho és de llocs tan diversos com l’Aragó, Portugal, Anglaterra, Grècia, Geòrgia, Lituània, Croàcia, Sèrbia, Eslovènia, Bulgària o Etiòpia.

Giorgio de Chirico (s. XX)

Tant ha arrelat la devoció per sant Jordi, que està per damunt de les tendències en el sí del cristianisme i és tan venerat en els països catòlics com en els de l’església cristiana ortodoxa. Per tant, és un sant amb una devoció molt internacionalitzada.

Però, realment, qui va ser sant Jordi?

Això és força complicat de respondre amb certesa. Per començar, per uns va néixer a Palestina i per altres a la Capadòcia, a l’actual Turquia, l’any 270. Diuen que era un oficial de l’exèrcit romà, de confessió cristiana, però que vivia en pecat amb una vídua. L’any 303, quan l’emperador Dioclecià obliga a retre culte al déu Apol·lo, Jordi deixa l’exèrcit i dóna als pobres totes les seves riqueses. L’emperador no l'hi perdona i es diu que el sotmet a un martiri que va durar set anys, amb tortures tan bèsties com cops de mall, sandàlies amb claus, grans pedres sobre el cap, columnes sobre el cos… fins al punt de morir tres vegades, ressuscitar i tornar a ser martiritzat. En la primera mort va ser rostit en una graella, en la segona el van partir en dos amb una roda d’espases, en la tercera va ser enverinat per un mag i, finalment, en la definitiva, li van tallar el coll, però encara amb el cap separat, va poder veure com els seus botxins eren fulminats per un llamp diví.

Paolo Ucello (s. XV)

Durant dos segles, aquesta història es va anar escampant, fins que l’any 496 intervé un personatge que ja ens vam trobar amb el tema de les festes lupercals, el papa Gelasi, aquell que quan els cristians li demanaven retornar a cultes pagans, els deia allò de:

No podeu participar a la taula del Senyor i a la dels dimonis; no pot estar en tu al mateix temps la llum i les tenebres.

Doncs bé, aquest papa, que devia ser un home d’idees molt clares i contundents, va pensar que d’això de sant Jordi se n’estava fent un gra massa, va escriure un decret on venia a dir que l’Església no garantia la veracitat de totes aquestes històries i ho va resumir en una de les seves frases memorables, exhibint una notable capacitat de síntesi i de sornegueria:

Jordi serà un d’aquells sants venerat pels homes, els actes del qual només coneixerà Déu.

Aquesta veneració tan estesa, li ve del martiri tan llarg i horrorós o hi ha altres raons?

Fixeu-vos que la imatge que ens n’ha quedat no és la del martiri, com per exemple sant Sebastià, amb el cos cosit de fletxes. A sant Jordi el veiem com un militar de cavalleria, gairebé sempre dalt del cavall i vestit amb una armadura, atacant el drac. És, per tant, un superheroi justicier a l’estil de Superman o Batman, però en versió medieval; un guerrer amb superpoders capaç de vèncer monstres temibles com el drac, per salvar éssers indefensos com la jove i bella princesa. No ens ha d’estranyar que fos un model per a les mentalitats cavalleresques dels monarques i senyors feudals.

Enki, déu de l'aigua sumeri
(2360-2180 a.n.e.)

Però és que la idea del superheroi està fixada en la ment dels homes des de temps remots. Anem, com de costum, 5.000 anys enrere amb els sumeris i trobem una proesa similar.

Com els dracs medievals, que viuen en coves, el drac sumeri Kur viu en les profunditats de la terra, d’on emergeix un bon dia per raptar la deessa Ereixkigal. Per venjar-la, el déu de l’aigua Enki, es dirigeix amb un vaixell navegant per les aigües subterrànies a la recerca del drac Kur, s’hi enfronta i en surt victoriós.

Pocs segles més tard, a l’Antic Egipte, el déu Set mata el seu germà Osiris, i el fill d’aquest, el guerrer Horus, venja la mort del seu pare sotmetent a Set, que ha adoptat la forma, no d’un drac, però sí de l’animal que més se li assembla, un cocodril del Nil. Però no ens endinsarem ara en el tema dels dracs, perquè donen ben bé per un altre espai.

Ereshkigal

I  la festa del Llibre, d’on ens vé?

El dia del Llibre es una tradició recent, que encara no té 90 anys, ja que es va celebrar per primera vegada el 7 d’octubre del 1926, dia del naixement de Cervantes. La idea fou de Vicent Clavel, un valencià resident a Barcelona, que pretenia que se celebrés a tot l’estat, però no va tenir èxit. El 1930 es va canviar de data, fent-ho coincidir amb sant Jordi i lligant-ho amb el dia de la mort de Cervantes i de Shakespeare, encara que ni l’un ni l’altre van morir exactament el 23. Aquest segon intent va agafar força a Catalunya i el dia del Llibre va quedar consolidat definitivament al nostre país, d’on l’hem començat a exportar a tot el món, sobretot des que el 1995 la UNESCO ha proclamat el 23 d'abril Dia Internacional del Llibre.

Horus i Set

I la tradició de regalar roses?

La tradició de regalar flors és molt antiga. Les arrels les trobem en la societat romana, on Flora era la deessa de les flors i la primavera, i en el seu honor s’institueixen el 238 a.n.e. els Jocs Florals, amb balls, vi i flors.

A Catalunya, sabem que fa uns 600 anys, per sant Jordi es feia un ofici solemne al Palau de la Generalitat, on regalaven rams de flors i llaminadures a les dones que hi anaven, en un acte restringit a l’alta societat.

A partir que la Generalitat és suprimida el 1714, la festa continua, agafant un aire molt més obert, transformant-se en una fira de roses al voltant del Palau de la Generalitat, que en deien la fira dels Enamorats. Aquesta tradició ha perdurat en el temps i s’ha anat escampant fins arribar a tots els pobles catalans.

Les calderes d'en Pere Botero

Una de les llegendes més insòlites que ha perdurat durant 400 anys en la memòria de la gent és la del viatge a l’infern d’en Pere Porter o, dit d’una altra manera, la de les calderes d’en Pere Botero.

El que potser molta gent no sap és que en Pere Botero fou un personatge real que va viure entre els segles xvi i xvii al mas Porter, a l’antic veïnat de Gasolves, conegut actualment com Sant Daniel, prop de la carretera que uneix Tordera amb Blanes.

El gegant de Tordera Pere Porter

De la llegenda, tot i que la Inquisició va prohibir-ne la difusió durant dos segles, en circulaven nombrosos manuscrits. El 1999 es va publicar Viatge a l’infern d’en Pere Porter, on J. Mª Pons i Guri feia un estudi molt acurat de diverses versions d’aquesta història. El relat del propi Pere, amb tota mena de detalls, el recollí el capellà de Blanes Joan Texidor, i com que és força llarg, en farem un resum.

Pere Porter, fill de Joan Porter i d’Antònia Serra, va néixer al mas Porter i fou batejat a Tordera el 16 de gener de 1571. En aquells anys va haver-hi una penúria econòmica que va obligar als Porter a endeutar-se, però els deutes van ser pagats. Tot i així, el 23 d’agost de 1608 es presenten les autoritats a la casa, amb ordre d’embargament immediat si no es fa efectiu el pagament. Pere Porter convenç les autoritats que ajornin l’embargament fins l’endemà i se’n va cap a Maçanet per mirar de cobrar uns diners que li deuen. Pel camí, coincideix amb un cavaller desconegut d’exquisit comportament, que viatja amb dos cavalls i que, en veure’l tan amoïnat, l’insisteix que li expliqui els motius i li ofereix que pugi al cavall que va lliure de càrrega. El foraster apunta que la solució és anar a parlar amb el notari Bosoms, d’Hostalric, que no va lliurar el document que acreditava el pagament del debitori. El notari era mort de feia anys, però això no semblava cap impediment. En Pere acaba pujant al cavall i…

Entrada a l'infern (Gustave Doré, 1861)

“Al cap de una hora que fórem a cavall, després de haver passat grans valls, montañas y grans mars, entràrem per una gran boca de una peña feta a modo de una cova molt fosca y, al cap de un rato, hisquérem a un gran pla, que tot era foch monstruós y gran número de gent de totes classes y estats que patían grans torments.

[…] Després vaig vèurer la ànima de mossèn Jordà, prebere de la vila de Pineda, qual estava en mitg de dos donas, una de cada costat, y estava en un llit de quatre pilars, tot foguejant de differents torments.

[…] Y després la ànima de mossèn Phelip Roger de Calella, procurador que fonch de dits vescomptats des de que lo eccelentíssim marquès de Aytona los comprà; y lo dit Roger diu que fou lo qui posà dissenció entre los vassalls y lo senyor.

[…] Jo vaig vèurer com aportàvan la dita ànima en uns llochs molt horrendos, plens de calàpats y serps, que espantarían a tots los del món.”

Infern. Taula de sant Miquel (s. XIII). Soriguerola, Cerdanya

I en una de les calderes hi troba el notari d’Hostalric, que li confessa que és allà per la mala passada que l’hi havia fet, i li diu on pot trobar el document que necessita, a la pàgina 27 d’una llibreta amagada sota una rajola de casa seva.

Sembla que el tema està en vies de solució, però Pere Porter s’adona que no serà tan fàcil quan li demana al dimoni:

“Tu que me has aportat assí, trau-me’n”

Lo dimoni me respongué: “Sabeu, Porter, com mon offici és aportar ànimas y cossos a l’Infern; no és mon offici tràurer-ne ningun”, y se’n anà.”

Infern (1505-1530). Anònim. MNAA, Lisboa

Al mateix temps, tota la gernació de dimoniets estaven més que farts de la presència d’en Pere Porter, per les seves contínues exclamacions de “Jesús, Maria i Josep”.

“Porter, no anomènias aqueixas paraulas que nos atormèntan molt.”

Luego isqué lo dimoni que me aportà allí y me digué: “Porter, si voleu eixir de assí haveu de invocar lo sant al qual tingau més devoció.”

Alashoras, jo pleguí les mans y demaní favor y ajuda al gloriós sant Jaume apòstol, y al mateix temps aparegué un home molt gentil y resplandent, vestit com a pelegrí, qual me donà un cordó que aportava cenyit y me digué: “Porter, vina y segueix-me y pren un cap de cordó y ten-lo ben fort que jo te trauré de eixa mala gent y te aportaré en terra santa.”
Així fou com pogué escapar del regne de Satan i, a partir d’aquí, tot hagués estat molt fàcil si el sant hagués fet bé la seva feina, però, inexplicablement, un cop tornat al món terrenal, en Pere no es troba a Tordera sinó al Camp de Morvedre, al País Valencià. Per sort, un negociant torderenc que es troba allà el reconeix amb dificultat, degut a l’estat depauperat després d’aquelles vacances infernals, que havien durant cinc setmanes. En Pere es refà i torna:

Infern (Església de Santa Maria d'Arties, 1580)

“Ab què lo dia de Tots Sants del any 1608, estant la gent molt descuydats, entrí jo per la vila de Hostalrich y quant me veren entrar estigueren molt espantats y admirats.

[…] y un fill de un tal Sorell de Tordera del qual havia vist en lo Infern, me digué: “Donchs, Pere Porter, de a hont veniu? Me han dit que sou estat en lo Infern. De allí, què portau de nou?”

Jo li responguí: “He vist vostre pare en lo Infern, que està ben governat y ben calent, que no té fret.”

En mig de la incredulitat i de la burla generalitzada, Pere aconsegueix que els batlles d’Hostalric i de Tordera l’acompanyin a la casa del difunt notari:
“Molta gent de la vila nos va seguir per vèurer què succés tindria aquella cosa, y per saber si jo era boig o sabi.”

Paisatge infernal (del Jardí de les Delícies) (Hieronymus Bosch, 1480-90)

Després d’un munt d’incidents més, i ja dins la casa, Pere demana que aixequin unes rajoles i:

“Luego las varen alsar y,  a la última, trobaren un manual petit, en lo qual hi era la dita escancel·lació. Y vist lo llibre, tots quedaren espantats y admirats. La gent ni parlaven ni se movien que apareixien encantats, que lo trobar lo llibre los confongué a tots y luego me agenollí y alsí los ulls al cel y diguí: “Gràcies vos dóno, Senyor Déu meu y a tota la Santíssima Trinitat…”

Pere Porter va recuperar les seves propietats i la seva credibilitat, participant en diverses ocasions en el Consell de la Vila de Tordera, fins al 1627. Abans, però, encara va haver de fer front a la Inquisició, que li prohibí de dir res sobre el que havia vist a l’infern.

Bibliografia: Pons i Guri, Josep M. Viatge a l'infern d'en Pere Porter. Fundació Pere Coromines, 1999

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)

La pesanta

Follet tenebrós que de nit s’escola per les escletxes o els panys de portes i finestres per anar a asseure’s damunt del pit dels qui dormen, dificultant la respiració i provocant malsons. Sovint, la seva visita nocturna genera corrents d’aire a  la cambra que fan voleiar cortines i llençols. Quan algú s’adona de la seva presència i vol empaitar-la, la Pesanta s’esmuny ràpidament per la finestra. De dia, s’amaga en esglésies abandonades o en cases en ruïnes, i per la Garrotxa diuen que també als cràters dels volcans.

La pesanta (figura de Jordi Rangil)

Del póster Éssers mitològics dels PPCC

La Pesanta al Calendari 2016 de mitologia catalana. Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)

L'últim llop del Montnegre

Malgrat la mala fama i la por que inspira, el llop exerceix una gran fascinació entre els humans, qui sap si perquè alguns dels seus comportaments no estan gaire allunyats de la nostra espècie. Vivim en grups on reconeixem la màxima autoritat en un individu; dins aquest grup formem parelles i famílies estables; defensem i tenim cura dels nostres fills i n’adoptem d’altres, si es queden orfes. Tot això també ho fan els llops.

Al segle xix, les víctimes humanes dels llops van ser força nombroses. El 31 de març de 1825, un metge de Vilamajor fa un recompte a Diario de Barcelona dels atacs a criatures de diversos pobles del Montseny, amb un balanç de deu nens morts i deu més de ferits, en un any i mig. No tenim constància de fets similars al Montnegre, però sí una abundant toponímia que ens recorda la seva presència: turó de les Lloperes, serra del Llop, Cantallops, camp del Llop, les Llobateres, Abeurallops i uns quants més.

Llop a Queralbs, 18.03.2014. Foto: Ferran Jordà

Durant el segle xviii, els boscos del país es van omplir de llops. Acabada la guerra de Successió el 1714 amb el triomf borbònic, Felip v, tement la resistència catalana que seguia lluitant a les muntanyes, feu requisar les armes de les llars del país, deixant la població indefensa davant les seves tropes i davant dels llops, que a partir d’aleshores es van multiplicar molt més.

Al xix, les nostres muntanyes van ser escenari continuat de batalles sagnants, amb cinc conflictes armats des de 1808 a 1876. Grups de llops seguien les tropes, esperant els cadàvers de les batalles. Acostumats a la carn humana, en temps de pau desenterraven morts als cementiris, atacaven als pastors i no els feia cap basarda escometre la gent de les masies.

El 1915 encara va haver-hi al Montseny un atac de llops a un ramat. Al Montnegre no sabem amb exactitud quan van desaparèixer, però comptem que va ser cap als volts del 1900. Diversos testimonis m’han parlat dels llops del Montnegre.

Els germans Bigas amb el seu pare. Darrere, can Canyamars

En Miliu Bigas, nascut a can Canyamars d’Hortsavinyà, m’explicava:

Quan la meva mare era petita, que tenia set o vuit anys, ells estaven a can Pairet [de Sant Pere de Riu], i diu que en el bagueny de la serra de can Carreres, el vespre els havia sentit, els llops que udolaven. Els havien sentit molt poques vegades, i la seu mare els deia:

–Amagueu-se a dintre!

Parlem de fa cap a cent anys. I diu que llavors la gent tenien les portes tancades perquè s’emportaven la canalla dels bressols.

En Papitu Torrent, de ca l’Arabia de Montnegre, em deia:

El pare del meu cunyat va néixer a Vilarrasa [una masia de Montnegre] i, amb la neu, encara havia vist els rastres dels últims que hi van haver. Ell era molt petit [cap a finals del segle xix]. Pel rastre de la neu, diu que encara va voltar tot Vilarrasa, el van seguir i el va matar un mosso de can Ginestar, però deu fer més de cent anys. Llavors diu que van desaparèixer els llops de per qui.

Murs de Vilarrasa

En Joan Camps, de can Savoia de Fogars, m’explicava la tràgica història d’un oncle-besavi seu que vivia a can Verdaguer de Vallmanya:

A en Joan Rossell el va mossegar un llop rabiós. Al cap d’un mes, ell se va tornar rabiós. Una persona així, podé són perillosos, el van ver de matâ’l. El van ficar al safareig perquè no patís tant, el metge li va tallar les venes, i el van dessangrâ’l en el safareig d’allà can Verdaguer. L’avi deia que quatre o cinc veïns el van ver de gafâ’l, lligâ’l i el van ficar al safareig ple d’aiga. No hi devia haver cap més cosa per treure-li la vida.

L’Assumpció Xampeny, de can Burgada de Vallmanya, ens explica l’origen del nom de dues sureres vinculades a aquest fet:

L’amo de can Verdaguer pujava de Tordera amb el carro i una burra que tenia, dalt de la burra. Més avall de can Burgada baixant per la serra, que també hi ha un puesto que en diuen el suro del Llop, allà li va sortir el llop i el va mossegar, i allà dalt a Hortsavinyà varen matar el llop, on hi ha l’altre suro del Llop. La meva mare se’n recordava que el llop havia mossegat en Verdaguer, el coneixia.

Pou del Llop, part visible del parany, a la serra Llopera

Amb tots aquests incidents, tampoc ens ha d’estranyar gaire que la gent de Calella, el 1920, confonguessin amb un llop la primera gossa pastor alemany que hi va haver per aquestes terres, regalada pel cònsol alemany als rics propietaris de la masia del Morer, a tocar de Sant Pol.

La gossa es va acostumar a fer una volta cada dia fins a les rodalies de l’escorxador de Calella, on hi trobava despulles dels animals sacrificats. El pagès Quico Coll, després de veure-la dues vegades, va donar el crit d’alerta i es va muntar el sometent, que la va abatre d’un parell d’escopetades. La van penjar a l’entrada de la casa del batlle perquè tot el poble la pogués veure, fins que va aparèixer la mestressa del Morer, que els va tractar d’ignorants i d’analfabets, es va endur el cadàver de l’animal i el va fer enterrar a la seva finca del sot del Morer. I us puc donar fe que va ser així, perquè l’actual propietari em va portar fins la làpida que ho recorda i que diu:

Aquí està enterrada Lea, gossa d’aquesta masia, coneguda per tots com la Llopa. Fou morta a Calella de la Costa l’hivern de 1920.

Bacants, bruixes i feminisme

El 8 de març celebrem el Dia de la Dona Treballadora, reconegut per les Nacions Unides des del 1977, però que es començà a celebrar el 1911.

Diversos fets rellevants portaren a aquesta reivindicació, com l’incendi amb nombroses víctimes en dues fàbriques tèxtils amb una gran majoria de mà d’obra femenina, però el dia concret del 8 de març quedà fixat a partir del 1917, quan les dones russes que ja feia anys que s’havien afegit a aquesta celebració, es van manifestar per demanar menjar per als fills i pau perquè els seus marits retornessin de la guerra. Aquesta manifestació va ser l’inici del moviment que va acabar amb la dimissió de tsar i la proclamació de la República soviètica.




Nosaltres no ens quedarem en el segle XX ni en el XIX per rememorar moments de la història en els que les dones van desafiar l’ordre establert i foren durament castigades.
Començarem pel més antic i reculem 2.200 anys.

Bacus

La primera gran guerra en territori català de la que en tenim coneixements històrics va tenir com a protagonistes dos exèrcits que no eren d’aquí. Fou la Segona Guerra Púnica, entre romans i cartaginesos, equivalent a una guerra mundial en el seu moment i que s’estengué per tota la Mediterrània occidental. Aquest conflicte va començar el 218 a.n.e. i es va perllongar fins al 201 amb la derrota completa dels cartaginesos, però això no vol dir que els vencedors no en paguessin també les conseqüències.

Mig milió de soldats romans hi van perdre la vida, la població de Roma va disminuir en una quarta part, 400 pobles van quedar deserts, la necessitat de soldats per a l’exèrcit va deixar els camps sense homes per treballar-los, va haver-hi fam generalitzada i van sorgir bandes d’esclaus, de pobres i d’arruïnats que sobrevivien amb els robatoris i els pillatges.

Desplaçades pel conflicte, a la ciutat de Roma va arribar-hi gent estrangera de procedències molt diverses, i davant d’aquest panorama caòtic, els ciutadans romans es van dividir en dos bàndols oposats. Per a uns —els que potser ara en diríem de mentalitat més progressista— els antics déus romans els havien deixat de protegir i s’obrien a conèixer cultes a déus vinguts de fora, per veure si els nous eren més eficaços que els vells. Per a uns altres —els conservadors— les desgràcies de Roma es produïen perquè no s’adorava prou als déus romans de sempre.

En el panteó de les divinitats, una de les més importants era la del vi, de les vinyes i, per extensió, també ho era de comportaments associats al consum del vi, com l’alegria, la dansa, la festa i la desinhibició sexual. Per als grecs, aquest déu era Dionís i per als romans originàriament era Liber —en honor del qual se celebraven les festes Liberalia el 17 de març—, tot i que va anar essent substituït per un altre considerat estranger, Bacus.

A l’entorn del culte a Bacus celebraven les festes bacanals una secta secreta, inicialment formada exclusivament per dones, anomenades bacants. De les bacants, es deia que eren imitadores de les mènades, unes divinitats malèvoles que en el relat mitològic de Dionís es diu que eren les seves seguidores, uns éssers sense capacitat de pensar, dones enfollides que de nit vagaven en colles pels boscos a la cacera d’homes per fer-los víctimes de totes les seves depravacions sexuals i acabar cruspint-se’ls de viu en viu, com fan els zombis en la cinematografia moderna.

L’historiador romà Titus Livi, al servei i amic personal de l’emperador August, ens descriu la conducta d’aquelles bacants seguidores de Bacus, com força similar a la de les mènades. Com que eren dones normals substituïen la follia innata de les mènades per l’embriaguesa temporal produïda pel vi, i se les acusava de promiscuïtat sexual, de trencar famílies amb l’adulteri, d’apartar la joventut del recte camí pervertint-los prematurament, d’emprar filtres màgics per enamorar, per manipular persones o per matar o d’horribles sacrificis amb víctimes humanes.

Va ser Anna Pacul•la, sacerdotessa d’aquesta secta, qui va introduir canvis en les seves normes i si, anteriorment, les bacanals en honor a Bacus només les feien dones durant tres dies de març, van passar a fer-se cinc nits de cada mes i obertes als dos sexes i a persones de totes les condicions socials, des d’esclaus fins a patricis. És veritat que s’hi consumia vi i que hi havia una llibertat sexual més àmplia que la permesa en la societat romana, però la realitat estava molt lluny dels crims execrables dels que foren acusades.

Bacants (foto: Sebastià Giralt)

Mentre aquest culte tingué lloc fora de la ciutat de Roma i amb participants estrangers, els governants el van tolerar o ignorar, però el 186 a.n.e. l’emperador s’assabentà que la secta havia arrelat dins de la ciutat, on ja comptava amb uns 7.000 seguidors.
Per a August, això atemptava contra els fonaments de l’estat romà, on la dona s’havia de limitar a complir el seu submís paper tradicional, primer com a filla exemplar i després com a fidel esposa del seu marit i mare d’una nombrosa fillada per aportar, amb les filles més mares, i amb els fills mà d’obra i soldats a Roma, que tant necessitava després de les calamitats de la Segona Guerra Púnica.

Durant els anys de la guerra, degut a l’absència generalitzada d’homes, les dones romanes havien adquirit un protagonisme més gran, administrant els bens, portant soles la família i iniciant un moviment feminista que l’any 195 a.n.e. convoca manifestacions i aconsegueix —tot i l’oposició dels conservadors— que es derogui la llei Opia, que ordenava amb quins vestits, quines joies o en quins carruatges es podien mostrar en públic les dones.

El aquelarre (Goya)

La persecució de la secta secreta de les bacanals fou, per a l’ultra-conservador i masclista August, l’excusa perfecta per eliminar les dones més rebels i imposar a les altres els déus romans i la submissió als homes. Una part de les acusades foren empresonades, però, segons Titus Livi, la majoria de les 7.000 foren executades, convertint-se aquests fets en la primera gran caça de bruixes de la història.

1.700 anys més tard es produiria una nova caça de bruixes que durà tres segles, i si a Roma el pretext foren les bacanals, a l’Europa que sortia del feudalisme el pretext foren els aquelarres. Hi trobem clars paral•lelismes: protagonisme de les dones, grups secrets, rituals al marge de la religió oficial, acusacions similars i molt més exagerades del que feien en realitat i l’objectiu de mantenir les dones sota l’autoritat dels homes i que produïssin força fills per a una societat delmada per les guerres i per les pestes medievals.

Sota els moviments de les bacants i de les bruixes hi trobem uns antics precedents del feminisme del segle XX, i confiem que durant el segle actual pugui estendre a tot el planeta els drets de les dones aconseguits fins ara en alguns països del món occidental.

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)