dimecres, 22 de juny del 2016

Sant Avi i sant Albà, inventors de l'arada

Aquests dies, al Costumari català, hi trobem dos sants amb històries idèntiques, sant Avi (17 de juny) i sant Albà (el 21). D’ells es diu que eren reis i pagesos, que van inventar l’arada i que foren impulsors de l’agricultura, portant al seu poble riquesa i prosperitat.

Del Costumari català (Joan Amades)

En la nostra memòria ancestral perduren els mites del pas del paleolític al neolític, de la vida nòmada caçant i recollint fruits silvestres, a la vida sedentària del pagès agricultor i ramader. La llegenda del gegant Puigmal rememora l’inici de la ramaderia, confrontada amb el passat caçador, i aquests suposats reis i sants apunten a la divinitat a qui atribuírem el descobriment del treball de la terra. La condició de reis d’Avi i d’Albà delata el seu caràcter diví, ja que en les mitologies antigues sovint els reis eren déus i els déus, reis. De fet, la vinculació del governant amb Déu l’hem vist encara molts de nosaltres, en les monedes de Franco: “Caudillo de España por la gracia de Dios”.

Els sumeris Adapa, Apkallu o Enki, van transmetre la saviesa divina als humans, i entre aquests coneixements, el de l’agricultura, com Demèter a Grècia, Ceres a Roma, Osiris a Egipte o Esus entre els celtes. Vet aquí els avis dels nostres Avi i Albà.

dissabte, 18 de juny del 2016

El Senyor dels Megàlits

Lluis Vendrell amb el pèndol
El 16 de juliol ha mort Lluís Vendrell, als 73 anys. Veí de Cardedeu, autodidacta apassionat del país i de la nostra història més antiga, en Lluís, a més, era saurí, un do del que també gaudeixen altres membres de la seva família, i que va emprar no només per cercar l'aigua del subsòl, sinó també per radiografiar les energies que acompanyen dolmens i menhirs de les nostres comarques.

El 2012 vaig acompanyar aquell entranyable equip per les muntanyes del Montnegre i Corredor, a la recerca de nous megàlits i inscultures prehistòriques i vaig publicar-ne un article a Serra del Montnegre, que ara comparteixo aquí en homenatge al Senyor dels Megàlits. Segur que li hauria agradar reposar per sempre a l'ombra d'un dolmen. 




Les forces tel·lúriques dels megàlits

Menhir, perafita o carall de Freginals
La primera arquitectura de pedra al nostre país no es va construir per aixoplugar als vius, sinó als morts. Potser perquè el temps dels vius és efímer, efímers eren els seus habitatges. En canvi, el temps dels morts és l’eternitat i llurs cases també ho havien de ser. No hi ha material més sòlid i durador que la pedra, de manera que els nostres antecessors començaren a arrossegar-ne de grosses —megàlits— fa més de 7.000 anys, per construir la llar dels seus difunts en les senzilles cistes o caixes, comunes al Solsonès. Durant més de quatre mil•lennis les construccions megalítiques adoptaren diversos corrents arquitectònics: sepulcres de corredor, galeries catalanes, hemidolmens, paradolmens, dolmens… Les darreres en ús foren les cambres pirinenques, que encara s’aprofitaven cap al 700 aC.
Dolmen de ca l'Arenes, prop del menhir de Freginals

Fins ara, al Montnegre, poca cosa hem trobat de la cultura megalítica: un menhir tombat al pla de les Bruixes, prop del Collsacreu, i roques amb inscultures al Pla de Forcs (Sant Iscle) i a la Taula de les Bruixes (Hortsavinyà). Sospitem que podia haver-hi alguna cosa al coll anomenat Plaça de les Bruixes (Vallmanya), però un gran tallafocs fet fa dècades per maquinària pesant n’ha esborrat qualsevol rastre, i ignorem on para el dolmen de mas Barraquer, que fou excavat per arqueòlegs al 1927 en terme de Sant Iscle.

Isabel i Lluís Vendrell amb el pèndol, i 
Lluís Jofre fent l'esbós del menhir de Freginal
En canvi, la serra del Corredor és molt rica en aquests monuments. Hi tenim un dels dolmens més famosos de Catalunya, el de Pedra Gentil o Pedra Gelada, però també els del Trull, Pedra Arca, Pins Rosers, Cau de la Mostela, els dos de ca l’Arenes —un d’ells reconstruït— i una colla de menhirs, un dels quals, situat a la Pineda d’en Gol (Vilalba Sasserra), ha estat confirmat en els darrers mesos.

No em centraré avui en llurs característiques físiques, sinó en les energies que desprenen. He tingut la sort de poder acompanyar a un equip compenetrat d’apassionats dels megàlits a visitar-ne alguns.

Línies d'energia al menhir de Freginals
Tot va començar quan en Lluís Vendrell observà un senyor amb un pèndol a la mà cercant corrents d’energia a la cova d'en Daina (Baix Empordà). En Lluís és saurí i, per tant, li és familiar l’ús d’aquest estri per localitzar aigua subterrània. Així que, al següent megàlit que va visitar se'n va endur el pèndol i, efectivament, aquell rellotge antic penjat d’una cadeneta va parlar, oscil•lant en línia recta o fent cercles o aturant-se en punts determinats.

Acostumat a associar el moviment del pèndol amb la presència d’aigua, la primera pregunta que es va fer fou: per quina raó aquella gent antiga sempre situava els megàlits per damunt de corrents d’aigua? Amb el temps, ell, la seva germana Isabel —que també fa anar el pèndol— i la resta de companys van concloure que el que marcava no era aigua sinó algun tipus de força magnètica.

Fitxa del menhir de Freginals. En negre, el perfil 
de la pedra tombada. En vermell, les línies de 
força. Al centre, la zona neutra, sense línies, 
indica l'ubicació original del menhir
L’altre component imprescindible de l’equip és el dibuixant, actualment en Lluís Jofre. De cada megàlit visitat se’n fa el corresponent dibuix i anotacions sobre orientació, mides i esquema de forces tel•lúriques, perquè amb la sistematització del mètode i de totes les dades acumulades, han comprovat que l’esquema del magnetisme, amb petites variacions, es repeteix una i altra vegada.

Qui vulgui aprofundir en el tema, pot fer-ho en el llibre que van publicar al 2008; només per donar-ne una idea, podem resumir-ho dient que presenten una xarxa radial de línies d’energia, amb un cercle exterior que envolta tot el monument.

En alguns casos, la localització d’aquestes forces es detecta a uns metres d’on són les pedres actualment. Això permet suposar que el megàlit ha estat desplaçat del seu lloc original, com passa amb el menhir de Perafita, que el camp d’energies és dins de l’ermita de Santa Madrona (Seva). Per tant, el dolmen devia ser desplaçat on és ara per tal de construir l’ermita.

La ubicació de les energies permet saber-ne l’emplaçament original i, a més, l’orientació en la que estava col•locada la pedra, ja que al centre hi detecten el que anomenen zona neutra, que delimita l’espai exacte en el que estava encastat a terra.

Entre els arqueòlegs es té per cert que l’emplaçament venia determinat per l’orografia: cims, carenes, colls, llocs on fossin ben visibles. La Isabel i en Lluís, sense contradir aquest principi, pensen que els constructors de megàlits cercaven llocs amb força tel•lúrica per edificar-hi els monuments. Amb quina finalitat? No ho sabem amb certesa, però en les creences primitives hi tenien un protagonisme essencial les forces de la natura i l’univers: el sol, la lluna i la resta d’astres, la terra, l’aigua, el foc i alguns animals i arbres. Que fossin coneixedors de les energies tel•lúriques no ens ha de sorprendre, ans al contrari, en aquest àmbit els seus coneixements devien ser molt superiors als que tenim actualment a causa de la seva estreta i forçosa vinculació amb el medi que els envoltava.

Les forces tel·lúriques del menhir del Pi d'en Buac 
marquen el seu emplaçament original.
Actualment es troba a l'esquerra del cercle


















Posats a fer hipòtesis, jo n’aventuro una: potser els megàlits no són allà perquè hi ha energia, sinó que hi ha energia perquè els megàlits són o han estat allà. Dit d’una altra manera: i si el xaman, druida o sacerdot aplicava uns rituals que conferien al lloc aquestes energies per sempre més? O bé, i si eren aquelles grans pedres dretes les que, com una antena, captaven l’energia externa i la transmetien a terra?


En aquella mateixa època, a Egipte es construïen enormes piràmides, estructures geomètriques concentradores d’energia. No hi ha dubte que, globalment, els coneixements actuals són molt superiors als d’aquell període, però en alguns aspectes aquella gent en sabia més que nosaltres. El tòpic d’imaginar-nos-els com uns primitius amb pells per sobre ens l’hem de treure del cap i per comprovar-ho, res millor que visitar l’exposició al Museu Arqueològic sobre Otzi, l’home de les neus que uns excursionistes van trobar als Alps el 1991. Al cap de pocs dies s’adonaren que aquell cadàver feia 5.300 anys que havia quedat congelat i ha aportat una informació extraordinària sobre la cultura d’aquells temps reculats.

Podreu veure la imatge d’Otzi i rèpliques exactes del seu armament, abric i botes de pell, eines diverses i l’estufeta portàtil que duia a sobre. Quan Otzi va morir encara faltaven més de mil anys perquè es construïssin els megàlits del Corredor.

divendres, 3 de juny del 2016

Savalls, Quico Sabaté i Che Guevara

Aquest cap de setmana se celebra a Cardedeu la XXXIV Trobada Nacional de Trabucaires. Els de Cardedeu són una colla jove, però de les més famoses gràcies a la denúncia d’un regidor del PP. Curiosament, la seva vestimenta —no pas la mentalitat— és la dels carlins, amb qui els del PP hi trobarien força coincidències ideològiques. Durant el segle XIX hi hagué al nostre país tres guerres carlines. Majoritàriament, llurs seguidors eren gent pagesa, des de terratinents fins a humils masovers, de pensament molt conservador, que veien com una amenaça els nous aires liberals i la industrialització. Però una cosa sí que els diferenciava clarament dels actuals hereus del franquisme: el pretendent al tron Carles VII va prometre el restabliment dels furs i constitucions que Felip V havia suprimit als regnes de la Corona d’Aragó.

Che Guevara i Savalls

D’entre els cabdills carlins, ha esdevingut una imatge icònica la del general Savalls. Astut com una guilla i cruel com una fura, protagonitzà victòries sonades com la presa d’Olot, Ripoll, Castelló d’Empúries o Igualada, i també execucions massives d’enemics.

El 1874, a la masia del cavaller de Vidrà, on havia anat a dinar, fou encerclat per les tropes isabelines, però resistí fins la matinada, quan feu sortir cavalls i vaques i, enmig del rebombori, aprofità per escapar-se, una acció molt semblant a la que feu un altre guerriller a les seves antípodes ideològiques, 86 anys després: l’anarquista Quico Sabaté fou encerclat per la guàrdia civil al mas Clarà i, ja de nit, feu sortir les vaques i fugí enmig d’elles, tot i ser ferit.

Hi ha guerrillers que es converteixen en mites perquè el què ens en queda és una imatge idealitzada. L’exemple mundialment més conegut és el del Che Guevara, reforçat per una foto icònica que té moltes semblances amb la de Savalls: tots dos amb boina, esguard feréstec i mirada perduda, traspuant una vida d’aventures i un esperit irreductible, trescant per les muntanyes i desafiant el poder establert. Més enllà d’ideologies i de comportaments, allò que d’ells admirem és aquella llibertat indomable que els acosta més als herois de les mitologies que a les misèries de la condició humana.