Diversos fets rellevants portaren a aquesta reivindicació, com l’incendi amb nombroses víctimes en dues fàbriques tèxtils amb una gran majoria de mà d’obra femenina, però el dia concret del 8 de març quedà fixat a partir del 1917, quan les dones russes que ja feia anys que s’havien afegit a aquesta celebració, es van manifestar per demanar menjar per als fills i pau perquè els seus marits retornessin de la guerra. Aquesta manifestació va ser l’inici del moviment que va acabar amb la dimissió de tsar i la proclamació de la República soviètica.
Nosaltres no ens quedarem en el segle XX ni en el XIX per rememorar moments de la història en els que les dones van desafiar l’ordre establert i foren durament castigades.
Començarem pel més antic i reculem 2.200 anys.
 |
| Bacus |
Mig milió de soldats romans hi van perdre la vida, la població de Roma va disminuir en una quarta part, 400 pobles van quedar deserts, la necessitat de soldats per a l’exèrcit va deixar els camps sense homes per treballar-los, va haver-hi fam generalitzada i van sorgir bandes d’esclaus, de pobres i d’arruïnats que sobrevivien amb els robatoris i els pillatges.
Desplaçades pel conflicte, a la ciutat de Roma va arribar-hi gent estrangera de procedències molt diverses, i davant d’aquest panorama caòtic, els ciutadans romans es van dividir en dos bàndols oposats. Per a uns —els que potser ara en diríem de mentalitat més progressista— els antics déus romans els havien deixat de protegir i s’obrien a conèixer cultes a déus vinguts de fora, per veure si els nous eren més eficaços que els vells. Per a uns altres —els conservadors— les desgràcies de Roma es produïen perquè no s’adorava prou als déus romans de sempre.
En el panteó de les divinitats, una de les més importants era la del vi, de les vinyes i, per extensió, també ho era de comportaments associats al consum del vi, com l’alegria, la dansa, la festa i la desinhibició sexual. Per als grecs, aquest déu era Dionís i per als romans originàriament era Liber —en honor del qual se celebraven les festes Liberalia el 17 de març—, tot i que va anar essent substituït per un altre considerat estranger, Bacus.
L’historiador romà Titus Livi, al servei i amic personal de l’emperador August, ens descriu la conducta d’aquelles bacants seguidores de Bacus, com força similar a la de les mènades. Com que eren dones normals substituïen la follia innata de les mènades per l’embriaguesa temporal produïda pel vi, i se les acusava de promiscuïtat sexual, de trencar famílies amb l’adulteri, d’apartar la joventut del recte camí pervertint-los prematurament, d’emprar filtres màgics per enamorar, per manipular persones o per matar o d’horribles sacrificis amb víctimes humanes.
Va ser Anna Pacul•la, sacerdotessa d’aquesta secta, qui va introduir canvis en les seves normes i si, anteriorment, les bacanals en honor a Bacus només les feien dones durant tres dies de març, van passar a fer-se cinc nits de cada mes i obertes als dos sexes i a persones de totes les condicions socials, des d’esclaus fins a patricis. És veritat que s’hi consumia vi i que hi havia una llibertat sexual més àmplia que la permesa en la societat romana, però la realitat estava molt lluny dels crims execrables dels que foren acusades.
 |
| Bacants (foto: Sebastià Giralt) |
Per a August, això atemptava contra els fonaments de l’estat romà, on la dona s’havia de limitar a complir el seu submís paper tradicional, primer com a filla exemplar i després com a fidel esposa del seu marit i mare d’una nombrosa fillada per aportar, amb les filles més mares, i amb els fills mà d’obra i soldats a Roma, que tant necessitava després de les calamitats de la Segona Guerra Púnica.
Durant els anys de la guerra, degut a l’absència generalitzada d’homes, les dones romanes havien adquirit un protagonisme més gran, administrant els bens, portant soles la família i iniciant un moviment feminista que l’any 195 a.n.e. convoca manifestacions i aconsegueix —tot i l’oposició dels conservadors— que es derogui la llei Opia, que ordenava amb quins vestits, quines joies o en quins carruatges es podien mostrar en públic les dones.
 |
| El aquelarre (Goya) |
1.700 anys més tard es produiria una nova caça de bruixes que durà tres segles, i si a Roma el pretext foren les bacanals, a l’Europa que sortia del feudalisme el pretext foren els aquelarres. Hi trobem clars paral•lelismes: protagonisme de les dones, grups secrets, rituals al marge de la religió oficial, acusacions similars i molt més exagerades del que feien en realitat i l’objectiu de mantenir les dones sota l’autoritat dels homes i que produïssin força fills per a una societat delmada per les guerres i per les pestes medievals.
Sota els moviments de les bacants i de les bruixes hi trobem uns antics precedents del feminisme del segle XX, i confiem que durant el segle actual pugui estendre a tot el planeta els drets de les dones aconseguits fins ara en alguns països del món occidental.
Tota la informació a:
Mitologia dels Països Catalans
Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.
Editorial Efadós (2022)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada