divendres, 23 de maig de 2014

El bocarrot

En la tradició cristiana, el cicle agrari de l’any ve marcat per uns dies determinats, amb uns sants que, fins no fa gaire, eren coneguts per tots els pagesos. La Candelera, sant Roc, sant Miquel, Tots Sants, sant Martí o sant Andreu marquen unes fites en el calendari relacionades amb el treball als camps o amb el bestiar, moltes de les quals són adaptades de velles tradicions precristianes.  

Al Costumari Català, trobem al mes de maig dues celebracions que va recollir Amades. A Tossa, el 3 de maig, vestien uns quants nens amb unes capes de palla, i voltaven pels carrers amb aire triomfal. A l’hora de dinar i de sopar, les cases pageses més riques se’ls disputaven per convidar-los, ja que creien que la seva presència els afavoria les collites. Li deien el noi de palla, i a Cadaquès hi havia un costum similar, però allà li deien l’anxovet.


Costumari català (Joan Amades)
La infantesa és una etapa de creixement. Antigament es creia que la canalla transmetia als vegetals aquesta força de creixement. No és cap casualitat que en la rondalla d’en Patufet, aquell nen remenut s’adormi sota una col quan va camí de l’hort per portar-li el dinar al seu pare. La presència de la canalla entre patateres, mongeteres, cols o bròquils era fomentada amb la convicció que les plantes s’encomanarien d’aquella tendència a créixer pròpia de la infantesa.

Tampoc no és cap casualitat que en Patufet sigui tan petit que hagi de fer esforços perquè la gent el vegi, perquè en realitat l’estatura d’en Patufet no correspon a la d’un nen que ha sortit petit, sinó a la seva autèntica naturalesa, que és la d’un follet.

En Patufet
Al nostre país, el pilar de l’alimentació s’ha basat en la trilogia mediterrània del blat, la vinya i l’olivera: el pa, el vi i l’oli.

En la mitologia grega la divinitat protectora del gra és la deessa Deméter i d’alguna manera també devia ser present en la nostra cultura ibera, influïda pels grecs d’Empúries i Roses, formant part d’una família de déus promocionats per la gent més rica, però la majoria del poble devia seguir fidel a unes altres divinitats d’origen molt més antic, que trobem representades en pintures rupestres de fa 7.000 anys, amb formes d’un boc banyut i amb una falç a la mà.


Cueva de los Letreros,
Almería (5.000 a.n.e.)
El boc, el mascle de les cabres, es considera un animal amb una gran força reproductora i per això l’esperit del blat adopta la seva imatge, representant una força multiplicadora que ens asseguri una bona collita, perquè blat vol dir pa i manca de blat vol dir fam.

Descendents d’aquests genis de l’Edat de Pedra eren els sàtirs grecs i els faunes romans. Amb potes de cabra i cos humà de cintura en amunt, però amb banyes al front i barbeta, aquests híbrids entre cabra i home estaven sempre ansiosos per satisfer els seus impulsos sexuals. Pan era el rei dels sàtirs grecs i Faune el dels romans, i assoliren un dels llocs preeminents en el panteó dels déus pagans.

L’hegemonia del cristianisme els va anar empetitint fins a convertir-los, en alguns casos, en personatges anecdòtics ocultats en rondalles o en jocs i, en altres, en l’autèntica encarnació del diable.


El aquelarre. Francisco de Goya (1797)
Tot i així, el culte en secret a Pan perdurà ben bé fins a l’Edat moderna en els aplecs nocturns o aquelarres seguits majoritàriament per dones, que es reunien en llocs descampats per retre culte al boc cabró, la viva imatge del déu Pan. Aquests costums foren implacablement perseguits per la Inquisició o per part de la mateixa població, que enviaren a la foguera i a la forca milers de dones innocents a tot Europa.

Pan també perdurà en la memòria del poble d’una altra manera menys evident i comprometedora. El gran investigador James Frazer descriu costums sobre la sega del blat en regions centreeuropees, escandinaves i britàniques, en què es fa palesa la creença en uns genis del blat i de la resta de cereals, que s’imaginaven amb formes d’animals molt diversos: de llop, gos, llebre, guilla, gall, bou, porc o cavall, però sobretot com a cabra, i una mostra d’això la teníem al nostre país amb es bogiot mallorquí o els bocarrots de Catalunya.

Bocarrot (figura de Jordi Rangil)
Entre les colles de segadors catalans era comuna la creença que a cada camp de blat hi vivia un bocarrot. Es podia fer més gros o més petit segons li convenia, però això no tenia gaire importància per als humans perquè era invisible. Amb la seva presència estimulava la creixença de les espigues i que donessin gra de bona mida i abundant.
Si un segador es trobava sobtadament malalt, creien que era perquè havia ensopegat amb el bocarrot.

Els darrers vestigis d’aquest personatge els troba Joan Amades, quan constata que colles de segadors del Berguedà, Osona i Vallès, del darrer blat segat en un camp en diuen segar el boc o segar el bocarrot, en una mena de joc en el que representen que el petit bocarrot d’aquell camp s’ha anat amagant d’ells enmig de les espigues i quan ja no té on amagar-se és segat amb el darrer cop de falç.

En alguns llocs, amb aquestes darreres espigues segades en feien un ninot que venia a representar el bocarrot i el portaven a l’amo, un ritual per mantenir la seva presència protectora fins que el blat ja fos al sac i ben lligat.

Aquelarre de Cervera (foto: Xavi Calzada)
Fidels durant mil·lennis als antics bocarrots de les coves del Neolític, aquesta devoció, que no pogué ser eradicada ni per la Santa Inquisició, es va extingir en pocs anys al mateix ritme que s’extingien les colles de segadors, suplantades per les modernes i enormes màquines de segar i de batre. El progrés ens va portar productivitat i se’ns en va endur la fantasia.

dilluns, 12 de maig de 2014

El peix Nicolau

Març i abril són els mesos en els que notem l’arribada de la primavera: els arbres floreixen o treuen fulla i els jardins i els horts s’activen. Aquest canvi d’estació el notem en terra, però també el noten en mar, on es deixen veure alguns éssers fantàstics que s’oculten la resta de l’any.



Molts mites marins ja els trobem al segle VIII a.n.e., en l’Odissea d’Homer, que recollia una colla de tradicions orals i, després, en la literatura àrab, en els contes de Simbad el mariner publicats amb Les mil i una nits.


Cavalls de Neptú (Walter Crane, 1892)
Per als romans, que fes bona o mala mar depenia de l’humor del déu marí Neptú, que tenia un caràcter molt canviant: el dia que es llevava de bon humor feia una mar plàcida, però quan estava emprenyat hi havia temporals terribles. Neptú sostenia tot el pes del nostre planeta sobre les seves espatlles, perquè l’oceà envoltava tota la Terra, i era ell qui havia donat forma a les costes marítimes, arrancant trossos de muntanyes per fer els penya-segats o aplanant el territori amb les seves mans per fer-hi platges.


Mosaic de Neptú (s. III dC)
Com passa sovint amb les divinitats romanes, Neptú era l’adaptació del déu dels mars grec, Posidó. Per als grecs, els temporals no els provocava Posidó sinó el seu fill Tritó. Tritó tenia una caragola —un corn marí— que feia el so de les onades i, segons com la tocava, l’onatge es calmava o s’esverava.

Diguem de passada que, fins ben entrat el segle XX, els nostres pescadors duien sempre a la barca un corn marí i en dies de boira el feien sonar per indicar on eren i evitar xocar amb altres barques. Per a ells, segons ho recollí Joan Amades, els responsables de les onades no eren ni Neptú ni Tritó, sinó uns éssers molt més humils, els cotxos, uns peixos que només pescaven cap al mes de març. Els salaven com un bacallà, els posaven en una capelleta i els veneraven com si fos un sant. Quan la mar s’avalotava li encenien una espelma i li resaven una pregària.

Unes setmanes més tard, cap a l’abril, sortia de la mar un ocellet blanc com la llet que li deien el percolet. Es passejava una estona per damunt dels estris de pesca i es tenia per averany de bona pesca.

Del póster Éssers mitològics dels Països Catalans (1993)
El mite marí més conegut entre nosaltres és el de les sirenes, molt més que no pas el peix Nicolau, que ve a ser la nostra versió popular dels déus del mar Posidó i Neptú.

En Nicolau era un vailet d’un poble mariner. Va néixer en una casa de pescadors arran de mar i es passava el dia a la platja contemplant els mirallets que feia el sol a les onades, recollint petxines i estrelles després dels temporals, i anant a rebre les barques quan arribaven. De més gran, va agafar gust a l’aigua i no se’n movia, nedant i nedant durant hores, tant de dia com de nit, tant a l’hivern com a l’estiu, i tant si feia bonança com si feia tràngol.

La seva mare n’estava farta. Cada vegada que l’havia de menester, havia d’anar fins a la vora de l’aigua i cridar-lo: “Nicolau, vés a ajudar al teu pare”, “Nicolau, a dinar”, “Nicolau, a dormir”. I en Nicolau sempre anava xop i amb els cabells carregats de la sal de mar. La seva mare, prou li deia que se li estava tornant cara de lluç, però no hi havia res a fer. Un dia que estava molt enfadada li va dir:
–Si t’has de passar la vida a l’aigua, tant se val que et tornis peix!


Sinbad, the sailor (1946)
I a l’acte, de cintura en avall el seu cos es va transformar en peix. Va provar de viure així, però cansat de les incomoditats que el nou cos li produïa en terra, decidí viure en mar per sempre més i allà té encara el seu palau, d’on surt el mes de març per voltar totes les mars del món i comprovar si hi ha passat res de nou durant l’any. Per això és llavors quan se’l pot veure, però compte, que si et mira amb els seus ulls vermells se’t poden tornar blancs tots els cabells i hi havia pescadors que creien que podia provocar la mala mar i fer-los tornar a port sense haver pescat res.

Sobre el peix Nicolau n’han parlat escriptors com Cervantes, Lope de Vega, Àlvaro Cunqueiro, els mallorquins mossèn Alcover i Sebastià Alzamora o l’italià Italo Calvino, i és que l’origen d’en Nicolau molts creuen que és a l’illa de Sicília, basant-ho en el text que va escriure al segle XII el viatger anglès Walter Map, que va sentir la història en els poblets costaners de l’estret de Messina.

Es conta que el fundador del regne de Sicília Roger II acudí a Messina per conèixer el peix Nicolau i demanar-li quines riqueses posseïa sota l’aigua. Nicolau li parlà d’enormes palaus de corall, dels tresors d’or i perles dipositats en els vaixells naufragats i de fabuloses ciutats submarines.

En Nicolau, com Neptú i Posidó, és rei i senyor de les aigües salades i de tot el que hi viu.