dimarts, 22 d’abril de 2014

La veritat sobre sant Jordi

De les festes pròpies dels catalans, potser la que més ens estimem és la de sant Jordi, on hi conflueixen diversos simbolismes d’aspectes molt importants de les nostres vides. L’amor a la parella o a persones molt properes simbolitzat per la rosa, l’amor a la cultura amb els llibres o l’amor al país, ja que sant Jordi és el patró de Catalunya, com també ho és de llocs tan diversos com l’Aragó, Portugal, Anglaterra, Grècia, Geòrgia, Lituània, Croàcia, Sèrbia, Eslovènia, Bulgària o Etiòpia.

Giorgio de Chirico (s. XX)
Tant ha arrelat la devoció per sant Jordi, que està per damunt de les tendències en el sí del cristianisme i és tan venerat en els països catòlics com en els de l’església cristiana ortodoxa. Per tant, és un sant amb una devoció molt internacionalitzada.

Però, realment, qui va ser sant Jordi?

Això és força complicat de respondre amb certesa. Per començar, per uns va néixer a Palestina i per altres a la Capadòcia, a l’actual Turquia, l’any 270. Diuen que era un oficial de l’exèrcit romà, de confessió cristiana, però que vivia en pecat amb una vídua. L’any 303, quan l’emperador Dioclecià obliga a retre culte al déu Apol·lo, Jordi deixa l’exèrcit i dóna als pobres totes les seves riqueses. L’emperador no l'hi perdona i es diu que el sotmet a un martiri que va durar set anys, amb tortures tan bèsties com cops de mall, sandàlies amb claus, grans pedres sobre el cap, columnes sobre el cos… fins al punt de morir tres vegades, ressuscitar i tornar a ser martiritzat. En la primera mort va ser rostit en una graella, en la segona el van partir en dos amb una roda d’espases, en la tercera va ser enverinat per un mag i, finalment, en la definitiva, li van tallar el coll, però encara amb el cap separat, va poder veure com els seus botxins eren fulminats per un llamp diví.

Paolo Ucello (s. XV)
Durant dos segles, aquesta història es va anar escampant, fins que l’any 496 intervé un personatge que ja ens vam trobar amb el tema de les festes lupercals, el papa Gelasi, aquell que quan els cristians li demanaven retornar a cultes pagans, els deia allò de:
No podeu participar a la taula del Senyor i a la dels dimonis; no pot estar en tu al mateix temps la llum i les tenebres.

Doncs bé, aquest papa, que devia ser un home d’idees molt clares i contundents, va pensar que d’això de sant Jordi se n’estava fent un gra massa, va escriure un decret on venia a dir que l’Església no garantia la veracitat de totes aquestes històries i ho va resumir en una de les seves frases memorables, exhibint una notable capacitat de síntesi i de sornegueria:
Jordi serà un d’aquells sants venerat pels homes, els actes del qual només coneixerà Déu.

Aquesta veneració tan estesa, li ve del martiri tan llarg i horrorós o hi ha altres raons?

Fixeu-vos que la imatge que ens n’ha quedat no és la del martiri, com per exemple sant Sebastià, amb el cos cosit de fletxes. A sant Jordi el veiem com un militar de cavalleria, gairebé sempre dalt del cavall i vestit amb una armadura, atacant el drac. És, per tant, un superheroi justicier a l’estil de Superman o Batman, però en versió medieval; un guerrer amb superpoders capaç de vèncer monstres temibles com el drac, per salvar éssers indefensos com la jove i bella princesa. No ens ha d’estranyar que fos un model per a les mentalitats cavalleresques dels monarques i senyors feudals.

Enki, déu de l'aigua sumeri
(2360-2180 a.n.e.)



Però és que la idea del superheroi està fixada en la ment dels homes des de temps remots. Anem, com de costum, 5.000 anys enrere amb els sumeris i trobem una proesa similar.
Com els dracs medievals, que viuen en coves, el drac sumeri Kur viu en les profunditats de la terra, d’on emergeix un bon dia per raptar la deessa Ereixkigal. Per venjar-la, el déu de l’aigua Enki, es dirigeix amb un vaixell navegant per les aigües subterrànies a la recerca del drac Kur, s’hi enfronta i en surt victoriós.

Pocs segles més tard, a l’Antic Egipte, el déu Set mata el seu germà Osiris, i el fill d’aquest, el guerrer Horus, venja la mort del seu pare sotmetent a Set, que ha adoptat la forma, no d’un drac, però sí de l’animal que més se li assembla, un cocodril del Nil. Però no ens endinsarem ara en el tema dels dracs, perquè donen ben bé per un altre espai.

Ereshkigal
I  la festa del Llibre, d’on ens vé?

El dia del Llibre es una tradició recent, que encara no té 90 anys, ja que es va celebrar per primera vegada el 7 d’octubre del 1926, dia del naixement de Cervantes. La idea fou de Vicent Clavel, un valencià resident a Barcelona, que pretenia que se celebrés a tot l’estat, però no va tenir èxit. El 1930 es va canviar de data, fent-ho coincidir amb sant Jordi i lligant-ho amb el dia de la mort de Cervantes i de Shakespeare, encara que ni l’un ni l’altre van morir exactament el 23. Aquest segon intent va agafar força a Catalunya i el dia del Llibre va quedar consolidat definitivament al nostre país, d’on l’hem començat a exportar a tot el món, sobretot des que el 1995 la UNESCO ha proclamat el 23 d'abril Dia Internacional del Llibre.

Horus i Set
I la tradició de regalar roses?

La tradició de regalar flors és molt antiga. Les arrels les trobem en la societat romana, on Flora era la deessa de les flors i la primavera, i en el seu honor s’institueixen el 238 a.n.e. els Jocs Florals, amb balls, vi i flors.

A Catalunya, sabem que fa uns 600 anys, per sant Jordi es feia un ofici solemne al Palau de la Generalitat, on regalaven rams de flors i llaminadures a les dones que hi anaven, en un acte restringit a l’alta societat.

A partir que la Generalitat és suprimida el 1714, la festa continua, agafant un aire molt més obert, transformant-se en una fira de roses al voltant del Palau de la Generalitat, que en deien la fira dels Enamorats. Aquesta tradició ha perdurat en el temps i s’ha anat escampant fins arribar a tots els pobles catalans.

7 comentaris:

  1. Veig que els sumeris són la mare dels ous, sempre apareixen en l'origen de les nostres tradicions.

    ResponSuprimeix
  2. M'ha encantat llegir-ne la història. Molt interessant i clara.
    Gràcies, Dani!
    Núria

    ResponSuprimeix
  3. El Drac, el llibre la rosa... Els Sumeris... Interessant,si.... Estic d`acord amb tu Cris que el Sumeris surten com els bolets en totes aquestes narracions de fa 5000 anys si fa o no fa...

    ResponSuprimeix
  4. Els Sumeris són la clau de tot

    ResponSuprimeix
  5. La festa de San Jordi em retrotreu a la infantesa de principis dels anys 50 quan, en el llavors meu poble de Camarasa a La Noguera, es feia una pujada a l'ermita del mateix nom dalt del cim de Serra Carbonera i hi cantàvem els goigs prèviament a un suculent esmorzar... Després i ja al poble, continuava la festa grossa.
    El mite del cavaller i la donzella és un dels més comuns i estesos en totes les cultures ; fins i tot avui persisteix en les històries de super herois televisius i gràfics. .. Tot es repeteix i s'adapta .
    Gràcies Dani per ajudar-nos a no perdre les arrels

    ResponSuprimeix
  6. Jo tenia entès que Sant Jordi era Gilgamesh, crec que també sumeri...

    ResponSuprimeix
  7. L'heroi sumeri Guilgameix, acompanyat del seu amic Enkidu, no s'enfronta a un drac sinó a l'ogre Huwawa, guardià del bosc sagrat dels cedres, i també al Bou Celeste. En parlo a l'entrada sobre els simiots (http://mitologiacatalans.blogspot.com/2016/07/els-simiots.html).
    Els sumeris que s'enfronten a dracs són el déu Enki i, després, Ninurta, i també el babiloni Marduk contra el serpent Tiamat. En parlo a "Dracs i serpents. Viatge a l'antigor" (http://mitologiacatalans.blogspot.com/2016/04/dracs-i-serpents-i-viatge-lantigor.html).
    Però de tots els pre-cristians que s'enfronten a dracs, a qui més s'assembla sant Jordi és al grec Perseu.

    ResponSuprimeix