El peix Nicolau

Març i abril són els mesos en els que notem l’arribada de la primavera: els arbres floreixen o treuen fulla i els jardins i els horts s’activen. Aquest canvi d’estació el notem en terra, però també el noten en mar, on es deixen veure alguns éssers fantàstics que s’oculten la resta de l’any.

Molts mites marins ja els trobem al segle VIII a.n.e., en l’Odissea d’Homer, que recollia una colla de tradicions orals i, després, en la literatura àrab, en els contes de Simbad el mariner publicats amb Les mil i una nits.

Cavalls de Neptú (Walter Crane, 1892)

Per als romans, que fes bona o mala mar depenia de l’humor del déu marí Neptú, que tenia un caràcter molt canviant: el dia que es llevava de bon humor feia una mar plàcida, però quan estava emprenyat hi havia temporals terribles. Neptú sostenia tot el pes del nostre planeta sobre les seves espatlles, perquè l’oceà envoltava tota la Terra, i era ell qui havia donat forma a les costes marítimes, arrancant trossos de muntanyes per fer els penya-segats o aplanant el territori amb les seves mans per fer-hi platges.

Mosaic de Neptú (s. III dC)

Com passa sovint amb les divinitats romanes, Neptú era l’adaptació del déu dels mars grec, Posidó. Per als grecs, els temporals no els provocava Posidó sinó el seu fill Tritó. Tritó tenia una caragola —un corn marí— que feia el so de les onades i, segons com la tocava, l’onatge es calmava o s’esverava.

Diguem de passada que, fins ben entrat el segle XX, els nostres pescadors duien sempre a la barca un corn marí i en dies de boira el feien sonar per indicar on eren i evitar xocar amb altres barques. Per a ells, segons ho recollí Joan Amades, els responsables de les onades no eren ni Neptú ni Tritó, sinó uns éssers molt més humils, els cotxos, uns peixos que només pescaven cap al mes de març. Els salaven com un bacallà, els posaven en una capelleta i els veneraven com si fos un sant. Quan la mar s’avalotava li encenien una espelma i li resaven una pregària.

Unes setmanes més tard, cap a l’abril, sortia de la mar un ocellet blanc com la llet que li deien el percolet. Es passejava una estona per damunt dels estris de pesca i es tenia per averany de bona pesca.

Del póster Éssers mitològics dels Països Catalans (1993)

El mite marí més conegut entre nosaltres és el de les sirenes, molt més que no pas el peix Nicolau, que ve a ser la nostra versió popular dels déus del mar Posidó i Neptú.

En Nicolau era un vailet d’un poble mariner. Va néixer en una casa de pescadors arran de mar i es passava el dia a la platja contemplant els mirallets que feia el sol a les onades, recollint petxines i estrelles després dels temporals, i anant a rebre les barques quan arribaven. De més gran, va agafar gust a l’aigua i no se’n movia, nedant i nedant durant hores, tant de dia com de nit, tant a l’hivern com a l’estiu, i tant si feia bonança com si feia tràngol.

La seva mare n’estava farta. Cada vegada que l’havia de menester, havia d’anar fins a la vora de l’aigua i cridar-lo: “Nicolau, vés a ajudar al teu pare”, “Nicolau, a dinar”, “Nicolau, a dormir”. I en Nicolau sempre anava xop i amb els cabells carregats de la sal de mar. La seva mare, prou li deia que se li estava tornant cara de lluç, però no hi havia res a fer. Un dia que estava molt enfadada li va dir:

–Si t’has de passar la vida a l’aigua, tant se val que et tornis peix!

Sinbad, the sailor (1946)

I a l’acte, de cintura en avall el seu cos es va transformar en peix. Va provar de viure així, però cansat de les incomoditats que el nou cos li produïa en terra, decidí viure en mar per sempre més i allà té encara el seu palau, d’on surt el mes de març per voltar totes les mars del món i comprovar si hi ha passat res de nou durant l’any. Per això és llavors quan se’l pot veure, però compte, que si et mira amb els seus ulls vermells se’t poden tornar blancs tots els cabells i hi havia pescadors que creien que podia provocar la mala mar i fer-los tornar a port sense haver pescat res.

Sobre el peix Nicolau n’han parlat escriptors com Cervantes, Lope de Vega, Àlvaro Cunqueiro, els mallorquins mossèn Alcover i Sebastià Alzamora o l’italià Italo Calvino, i és que l’origen d’en Nicolau molts creuen que és a l’illa de Sicília, basant-ho en el text que va escriure al segle XII el viatger anglès Walter Map, que va sentir la història en els poblets costaners de l’estret de Messina.

Es conta que el fundador del regne de Sicília Roger II acudí a Messina per conèixer el peix Nicolau i demanar-li quines riqueses posseïa sota l’aigua. Nicolau li parlà d’enormes palaus de corall, dels tresors d’or i perles dipositats en els vaixells naufragats i de fabuloses ciutats submarines.

En Nicolau, com Neptú i Posidó, és rei i senyor de les aigües salades i de tot el que hi viu.