Març i
abril són els mesos en els que notem l’arribada de la primavera: els arbres
floreixen o treuen fulla i els jardins i els horts s’activen. Aquest canvi
d’estació el notem en terra, però també el noten en mar, on es deixen veure alguns
éssers fantàstics que s’oculten la resta de l’any.
Molts
mites marins ja els trobem al segle VIII a.n.e., en l’Odissea d’Homer,
que recollia una colla de tradicions orals i, després, en la literatura àrab, en
els contes de Simbad el mariner publicats amb Les mil i una nits.
Per als
romans, que fes bona o mala mar depenia de l’humor del déu marí Neptú, que
tenia un caràcter molt canviant: el dia que es llevava de bon humor feia una
mar plàcida, però quan estava emprenyat hi havia temporals terribles. Neptú
sostenia tot el pes del nostre planeta sobre les seves espatlles, perquè l’oceà
envoltava tota la Terra ,
i era ell qui havia donat forma a les costes marítimes, arrancant trossos de
muntanyes per fer els penya-segats o aplanant el territori amb les seves mans
per fer-hi platges.
Com passa
sovint amb les divinitats romanes, Neptú era l’adaptació del déu dels mars
grec, Posidó. Per als grecs, els temporals no els provocava Posidó sinó el seu
fill Tritó. Tritó tenia una caragola —un corn marí— que feia el so de les
onades i, segons com la tocava, l’onatge es calmava o s’esverava.
![]() |
Cavalls de Neptú (Walter Crane, 1892) |
![]() |
Mosaic de Neptú (s. III dC) |
Diguem de
passada que, fins ben entrat el segle XX, els nostres pescadors duien sempre a
la barca un corn marí i en dies de boira el feien sonar per indicar on eren i
evitar xocar amb altres barques. Per a ells, segons ho recollí Joan Amades, els
responsables de les onades no eren ni Neptú ni Tritó, sinó uns éssers molt més
humils, els cotxos, uns peixos que només pescaven cap al mes de març.
Els salaven com un bacallà, els posaven en una capelleta i els veneraven com si
fos un sant. Quan la mar s’avalotava li encenien una espelma i li resaven una
pregària.
Unes
setmanes més tard, cap a l’abril, sortia de la mar un ocellet blanc com la llet
que li deien el percolet. Es passejava una estona per damunt dels estris
de pesca i es tenia per averany de bona pesca.
![]() |
Del póster Éssers mitològics dels Països Catalans (1993) |
En Nicolau era un vailet d’un poble mariner. Va néixer en
una casa de pescadors arran de mar i es passava el dia a la platja contemplant
els mirallets que feia el sol a les onades, recollint petxines i estrelles
després dels temporals, i anant a rebre les barques quan arribaven. De més
gran, va agafar gust a l’aigua i no se’n movia, nedant i nedant durant hores,
tant de dia com de nit, tant a l’hivern com a l’estiu, i tant si feia bonança
com si feia tràngol.
La seva mare n’estava farta. Cada vegada que l’havia de
menester, havia d’anar fins a la vora de l’aigua i cridar-lo: “Nicolau, vés a
ajudar al teu pare”, “Nicolau, a dinar”, “Nicolau, a dormir”. I en Nicolau
sempre anava xop i amb els cabells carregats de la sal de mar. La seva mare,
prou li deia que se li estava tornant cara de lluç, però no hi havia res a fer.
Un dia que estava molt enfadada li va dir:
–Si t’has de passar la vida a l’aigua, tant se val que et
tornis peix!
I a l’acte, de cintura en avall el seu cos es va
transformar en peix. Va provar de viure així, però cansat de les incomoditats
que el nou cos li produïa en terra, decidí viure en mar per sempre més i allà
té encara el seu palau, d’on surt el mes de març per voltar totes les mars del
món i comprovar si hi ha passat res de nou durant l’any. Per això és llavors
quan se’l pot veure, però compte, que si et mira amb els seus ulls vermells
se’t poden tornar blancs tots els cabells i hi havia pescadors que creien que
podia provocar la mala mar i fer-los tornar a port sense haver pescat res.
![]() |
Sinbad, the sailor (1946) |
Sobre el peix Nicolau n’han parlat escriptors com
Cervantes, Lope de Vega, Àlvaro Cunqueiro, els mallorquins mossèn Alcover i
Sebastià Alzamora o l’italià Italo Calvino, i és que l’origen d’en Nicolau
molts creuen que és a l’illa de Sicília, basant-ho en el text que va escriure
al segle XII el viatger anglès Walter Map, que va sentir la història en els
poblets costaners de l’estret de Messina.
Es conta que el fundador del regne de Sicília Roger II
acudí a Messina per conèixer el peix Nicolau i demanar-li quines riqueses
posseïa sota l’aigua. Nicolau li parlà d’enormes palaus de corall, dels tresors
d’or i perles dipositats en els vaixells naufragats i de fabuloses ciutats
submarines.
En Nicolau, com Neptú i Posidó, és rei i senyor de les
aigües salades i de tot el que hi viu.
M'encanta l'ambient mariner d'abantes que es reflecteix el la narració de la llegenda del nen que estimava el mar més que no pas la terra. Gairebé sentia la salabror als llavis, l'olor de mar i la remor de les onades mullant a la sorra.
ResponEliminaM'agrada aquesta llegenda. En la versió que jo conec enlloc deixar que el nen marxi al mar els pares el fiquen en una banyera i el tanquen al lavabo perquè els veïns no els vegin.
ResponEliminaSóc actor i amb la meva companyia tenim un espectacle de llegendes catalanes. Aquesta n'és una.
https://www.facebook.com/pages/Quatre-de-Quatre/411670819030557?fref=ts