Sabeu quin
és el tipus de personatge mitològic que es manté més viu en la memòria dels
catalans? Les bruixes? Els follets? Els dimonis? Les fades?
En les
nostres tradicions, en tenim una de tan viva que fins i tot ens oblidem que
forma part del nostre univers mitològic: els gegants.
No hi ha festa major sense una cercavila de gegants, només a Catalunya hi ha unes 500 colles geganteres i uns 3.500 gegants, però també n’hi ha al País Valencià i a les Illes. En canvi, fora dels Països Catalans, enlloc del món no hi ha una tradició gegantera tan viva i extensa com aquí. De fet, els primers gegants d’Europa dels que es té constància són de
![]() |
Rei Salomó i reina de Sabà, finals s. XIX, Barcelona |
Els gegants
són de tipologia força variada. Molts representen personatges històrics, però
també n’hi ha d’animals, reals o imaginaris, i de personatges recollits de les
nostres llegendes.
Entre la
gent de l’Edat mitjana era força comuna la creença en l’existència, en temps
més antics, de races d’homes gegants, els únics éssers tan forçuts com per ser
capaços d’alçar les enormes pedres dels talaiots de Mallorca, dels megàlits de
Menorca, dels nuraghi de Sardenya o de les muralles romanes, fetes amb grans
pedres.
D’aquests
tipus de construccions amb pedres enormes en diem construccions ciclòpies,
fent referència a un tipus de gegant d’origen grec anomenat ciclop, que tenien
un sol ull al front i un dels seus àpats preferits era la carn humana. Ves a
saber si aquests éssers eren els vestigis de creences encara més antigues en
déus als qui s’oferien sacrificis humans.
El ciclop
més conegut és el que va trobar Ulisses quan tornava de Troia i va desembarcar
a l’illa dels Ciclops. Amb els dotze companys, van entrar en una gran cova i,
com que anaven afamats, es van afartar de formatges de cabra i d’ovella que hi
van trobar, fins que va arribar l’amo de la cova amb el seu ramat, el ciclop
Polifem, que va tancar l’entrada amb una gran roca i, a continuació, es va
cruspir dos dels homes. L’astut Ulisses el va emborratxar i, mentre dormia la
mona, li va clavar una esmolada estaca a l’únic ull, deixant-lo cec.
![]() |
Polifem. Fotograma del film Ulisse (1955) |
En la
mitologia d’Irlanda, els primers pobladors de l’illa són una raça de semidéus,
els Tuatha Dé Danann, que temps després s’han d’enfrontar amb els invasors
fomorians, un poble de gegants capitanejats pel rei Balor, amb un sol ull a la
cara i un altre darrere, ull que projectava un raig mortal, és a dir, que només
mirant-te ja et podia matar.
Segons una
profecia, Balor seria mort per un seu nét i, per impedir que tingués
descendència, va tancar la seva filla Ethlin en una torre de cristall. Però amb
les arts màgiques de la druida Birog, el príncep Cian dels Tuatha va aconseguir
penetrar a la torre i a Ethlin, que donà a llum tres nois.
![]() |
Balor |
Més a prop,
el personatge més popular de la mitologia de Cantàbria és l’Ojàncanu, un gegant
d’un sol ull a qui han acabat carregant-li ser el causant de tots els mals:
embossar fonts, trencar ponts, tombar arbres, robar o matar el bestiar o raptar
les joves pastores. Els ojàncanus són salvatges i ferotges i habiten en les
cavorques més amagades de les muntanyes. Els més vells expliquen que se’ls pot
veure caminant enmig de la neu en les nits de lluna plena de gener.
![]() |
Ojàncanu |
Els més
coneguts són el gegant de la
Quera , al Moianès, l’ogre de Rocallaura, a l’Urgell i, en el
límit del nostre país amb el Pirineu aragonès, l’Aneto.
Tots tres
segueixen un guió similar al d’Ulisses i Polifem: comencen amb un viatger o
pastor que s’arrecera en una cova per guardar-se del mal temps i, al cap de
poc, compareix l’ogre, que no el deixa sortir i se’l vol menjar. Allà on hi
trobem algunes variacions és en com deixen cec l’ogre i com s’ho fan per
escapar-se.
El gegant
de la Quera atrapa
una colla de viatgers i se’n fa un a la brasa per sopar. Un cop adormit, els
altres li cremen l’ull amb una brasa de la foguera i, a continuació, la
història és ben bé la mateixa que la d’Ulisses: l’endemà, quan el gegant deixa
sortir el ramat a pasturar, els va palpant un per un perquè no se li escapin
els viatgers, però aquests s’arrapen sota el ventre de les ovelles i així poden
sortir.
![]() |
Il·lustració a Arxiu de Tradicions Populars |
–Ara un
moltó em menjaré,
i després
al Dalmau em cruspiré.
En Dalmau
aprofita un moment de distracció del gegant per clavar-li un ferro roent a
l’ull i, per escapar-se, es posa la pell de l’animal sacrificat pel damunt i
surt de quatre grapes com si fos un xai.
Per últim,
tenim l’Aneto, una gran muntanya que antigament fou un ogre. En aquest cas,
després de deixar-lo cec, el pastor fuig, però tot i cec, Aneto el persegueix.
I com s’ho fa si no hi veu?
![]() |
(del póster Éssers mitològics dels PPCC) |
Doncs
l’ogre Aneto també posseïa un valuós anell màgic. En sentir que el pastor se li
escapava li llençà l’anell, que el pastor agafà immediatament i arrencà a
córrer. Però en posar-se’l, el dit se li va inflar i l’anell el forçava a
cantar sense pausa. Guiat per la veu, Aneto l’encalçava amb les seves passes
gegantines i a cada gambada el tenia més a prop. Com que no es podia treure
l’anell, l’últim recurs va ser tallar-se el dit i llençar-lo al riu; Aneto hi
va anar al darrere i es va ofegar.
Vet aquí el
que totes aquestes històries d’ogres ens venen a ensenyar: quan no pots vèncer
per la força a un enemic molt més fort que tu, utilitza el teu enginy per sortir-ne
victoriós.