dimecres, 24 de setembre de 2014

Els ogres

Sabeu quin és el tipus de personatge mitològic que es manté més viu en la memòria dels catalans? Les bruixes? Els follets? Els dimonis? Les fades?
En les nostres tradicions, en tenim una de tan viva que fins i tot ens oblidem que forma part del nostre univers mitològic: els gegants.


No hi ha festa major sense una cercavila de gegants, només a Catalunya hi ha unes 500 colles geganteres i uns 3.500 gegants, però també n’hi ha al País Valencià i a les Illes. En canvi, fora dels Països Catalans, enlloc del món no hi ha una tradició gegantera tan viva i extensa com aquí. De fet, els primers gegants d’Europa dels que es té constància són de la Barcelona del 1424, els bíblics David i Goliat.

Rei Salomó i reina de Sabà, finals s. XIX, Barcelona
Els gegants són de tipologia força variada. Molts representen personatges històrics, però també n’hi ha d’animals, reals o imaginaris, i de personatges recollits de les nostres llegendes.

Entre la gent de l’Edat mitjana era força comuna la creença en l’existència, en temps més antics, de races d’homes gegants, els únics éssers tan forçuts com per ser capaços d’alçar les enormes pedres dels talaiots de Mallorca, dels megàlits de Menorca, dels nuraghi de Sardenya o de les muralles romanes, fetes amb grans pedres.

D’aquests tipus de construccions amb pedres enormes en diem construccions ciclòpies, fent referència a un tipus de gegant d’origen grec anomenat ciclop, que tenien un sol ull al front i un dels seus àpats preferits era la carn humana. Ves a saber si aquests éssers eren els vestigis de creences encara més antigues en déus als qui s’oferien sacrificis humans.

Polifem. Fotograma del film Ulisse (1955)
El ciclop més conegut és el que va trobar Ulisses quan tornava de Troia i va desembarcar a l’illa dels Ciclops. Amb els dotze companys, van entrar en una gran cova i, com que anaven afamats, es van afartar de formatges de cabra i d’ovella que hi van trobar, fins que va arribar l’amo de la cova amb el seu ramat, el ciclop Polifem, que va tancar l’entrada amb una gran roca i, a continuació, es va cruspir dos dels homes. L’astut Ulisses el va emborratxar i, mentre dormia la mona, li va clavar una esmolada estaca a l’únic ull, deixant-lo cec.

En la mitologia d’Irlanda, els primers pobladors de l’illa són una raça de semidéus, els Tuatha Dé Danann, que temps després s’han d’enfrontar amb els invasors fomorians, un poble de gegants capitanejats pel rei Balor, amb un sol ull a la cara i un altre darrere, ull que projectava un raig mortal, és a dir, que només mirant-te ja et podia matar.
Segons una profecia, Balor seria mort per un seu nét i, per impedir que tingués descendència, va tancar la seva filla Ethlin en una torre de cristall. Però amb les arts màgiques de la druida Birog, el príncep Cian dels Tuatha va aconseguir penetrar a la torre i a Ethlin, que donà a llum tres nois.

Balor
Per aturar la profecia, Balor els llançà al mar, però de nou intervingué la druida Birog que en pogué salvar un, Lug, que fou criat amb els Tuatha. Ja de gran, en una batalla, Lug matà el seu avi Balor, que morí amb aquell ull atòmic obert, el raig del qual va fer un gran forat a la terra. Al cap del temps, aquell forat s’omplí d’aigua, formant el Loch na Sul, el “Llac de l’ull”, al comtat de Sligo.

Més a prop, el personatge més popular de la mitologia de Cantàbria és l’Ojàncanu, un gegant d’un sol ull a qui han acabat carregant-li ser el causant de tots els mals: embossar fonts, trencar ponts, tombar arbres, robar o matar el bestiar o raptar les joves pastores. Els ojàncanus són salvatges i ferotges i habiten en les cavorques més amagades de les muntanyes. Els més vells expliquen que se’ls pot veure caminant enmig de la neu en les nits de lluna plena de gener.

Ojàncanu
A Catalunya, d’aquesta mena de gegants amb un ull que mengen humans en diem els ogres. Com els ciclops grecs i els ojàncanus càntabres, viuen en coves i solen ser pastors.

Els més coneguts són el gegant de la Quera, al Moianès, l’ogre de Rocallaura, a l’Urgell i, en el límit del nostre país amb el Pirineu aragonès, l’Aneto.

Tots tres segueixen un guió similar al d’Ulisses i Polifem: comencen amb un viatger o pastor que s’arrecera en una cova per guardar-se del mal temps i, al cap de poc, compareix l’ogre, que no el deixa sortir i se’l vol menjar. Allà on hi trobem algunes variacions és en com deixen cec l’ogre i com s’ho fan per escapar-se.

El gegant de la Quera atrapa una colla de viatgers i se’n fa un a la brasa per sopar. Un cop adormit, els altres li cremen l’ull amb una brasa de la foguera i, a continuació, la història és ben bé la mateixa que la d’Ulisses: l’endemà, quan el gegant deixa sortir el ramat a pasturar, els va palpant un per un perquè no se li escapin els viatgers, però aquests s’arrapen sota el ventre de les ovelles i així poden sortir.

Il·lustració a Arxiu de Tradicions Populars
L’ogre de Rocallaura entra a la cova de cal Siscard, on s’havia aixoplugat el vell Dalmau amb el seu ramat. Per fer-lo content, el pastor el convida a dinar, mata un xai i li rosteix, però mentre li prepara, sent a l’ogre que diu:

Ara un moltó em menjaré,
i després al Dalmau em cruspiré.

En Dalmau aprofita un moment de distracció del gegant per clavar-li un ferro roent a l’ull i, per escapar-se, es posa la pell de l’animal sacrificat pel damunt i surt de quatre grapes com si fos un xai.

Per últim, tenim l’Aneto, una gran muntanya que antigament fou un ogre. En aquest cas, després de deixar-lo cec, el pastor fuig, però tot i cec, Aneto el persegueix. I com s’ho fa si no hi veu?

(del póster Éssers mitològics dels PPCC)
Qui ha vist o llegit El senyor dels anells sap que quan el hobbit Frodo es posa l’anell, la seva presència és detectada pel gran ull del maligne Sauron, des de la torre de Mordor.
Doncs l’ogre Aneto també posseïa un valuós anell màgic. En sentir que el pastor se li escapava li llençà l’anell, que el pastor agafà immediatament i arrencà a córrer. Però en posar-se’l, el dit se li va inflar i l’anell el forçava a cantar sense pausa. Guiat per la veu, Aneto l’encalçava amb les seves passes gegantines i a cada gambada el tenia més a prop. Com que no es podia treure l’anell, l’últim recurs va ser tallar-se el dit i llençar-lo al riu; Aneto hi va anar al darrere i es va ofegar.

Vet aquí el que totes aquestes històries d’ogres ens venen a ensenyar: quan no pots vèncer per la força a un enemic molt més fort que tu, utilitza el teu enginy per sortir-ne victoriós.

dilluns, 28 de juliol de 2014

Els menairons

Entre els éssers mitològics catalans, una de les famílies més extenses i variades és la dels follets. De follets n’hi ha de moltes menes i mides. No és el mateix el berruguet eivissenc, s’homo de sa colzada mallorquí, la pesanta garrotxina o el menairó pirinenc: tots són follets, però de races ben diferents, i el més menut de tots és el menairó.


Diu l’andorrà Sergi Mas que aquest nom ve de la paraula mena, que és la forma antiga de dir mina, mot que s’ha conservat fins fa poc a les comarques pirinenques. L’origen dels menairons podríem trobar-lo en el món subterrani, serien els éssers de les mines i per això són tan destres en remenar i esmicolar pedres.

Menairó (figura: Jordi Rangil)
Joan Amades ja ens parlava d’ells als anys 30, però qui més ha divulgat la seva existència ha estat l’escriptor Pep Coll, que n’obtingué força informació per mitjà de les converses amb molts avis pirinencs.

Aquests follets que habiten en indrets soterrats són tan remenuts que n’hi caben milers o milions en un canonet per guardar agulles. Capturar-ne és molt perillós, però hi havia qui ho aconseguia.

L’herba menaironera, una mena de falguera que només creix en fondes cavorques habitades per dracs i gegants, floreix durant la nit de sant Joan. La seva diminuta llavor, un polsim groc, es transforma al cap d’uns dies en aquests homenets microscòpics que són els menairons. Seria del tot impossible aconseguir-ne, si no fos perquè durant l’estona que dura el toc de les dotze campanades d’aquella mitjanit, els monstres de la cavorca queden estabornits. Cal ser molt valent per passar entremig d’aquests éssers espantosos, arreplegar un grapat d’herba menaironera i fugir corrent abans no emmudeixin les campanes. El pobre desventurat que s’hi quedi atrapat ja no en pot sortir fins al cap d’un any, si és que és capaç de sobreviure entre aquelles criatures infernals. Però l’intrèpid que ho aconsegueix veurà recompensada la seva gosadia si sap fer un bon ús dels menairons.

Herba menaironera???
Hi havia altres maneres menys perilloses de posseir menairons. A Figueres, embolicaven un ou amb set crins de la cua d’un cavall, el posaven a prop de la llar de foc i al cap d’una hora en sortia un minúscul dimoniet que ajudava en tot al seu amo; i a la fira de sant Lluc d’Olot, antigament, es diu que hi venien canonets de martinets, que era el nom que rebien a la Garrotxa; a la Cerdanya en deien petits i a la Ribagorça diablorins.

Sigui un canonet d’agulles, un canut de canya o una ampolla de vidre opac, quan es destapa el recipient és com qui destapa una ampolla de cava prèviament sacsejada, els menairons surten a pressió com un eixam de vespes emprenyades i criden desesperadament tres vegades “què farem, que direm!” o bé “menjar o feina!”

L’amo ha d’estar amatent a ordenar-los quin treball vol que li facin, com més gran millor, i un cop acabat, fer-los tornar al canonet i tapar-lo de seguida. Si no està pel que ha de fer, els menairons es posen a destrossar-ho tot i, fins i tot, poden arribar a matar el seu propietari.
Les seves proeses més habituals són segar prats extensos en un obrir i tancar d’ulls o arreplegar tots els rocs que dificulten la feina de treballar la terra i apilar-los en un racó on no facin nosa.


Casa Tor d'Alós d'Isil (foto: Cris Barti)
De les cases més riques del Pirineu es deia que la seva prosperitat era causada perquè posseïen un canonet de menairons. Així s’explicaria la fortuna de casa Tor, d’Alós d’Isil, o la gran rapidesa en dallar els camps del mosso de casa Marsal, a Farrera.

Fent un cop d’ull a altres cultures per trobar personatges similars, tot i la gran varietat de follets que trobem pel món, no n’he trobat cap que puguem considerar equivalent als nostres menairons més enllà de les terres de parla catalana.

A Eivissa tenen el fameliar, nascut també d’una herba que floreix la nit de sant Joan, i que només es troba sota un pont construït pel diable.

A Mallorca i Menorca hi ha els diables boiets. Són més grossos que els menairons, però no deixen mai la feina acabada i tot ho fan malament. Així com dels menairons, ben governats, se’n pot treure molt profit, topar-se amb diables boiets és una desgràcia.

Josep Puyals "Marsal de Farrera" (1921-2004).
Foto de la carpeta editada pel Centre d'Art i Natura de Farrera
L’antropòleg Josep Mª Fericgla, estudiós dels efectes de les substàncies que alteren el funcionament normal del cervell, afirmava en la seva tesi doctoral, publicada el 1985 amb el títol de El bolet i la gènesi de les cultures, que la creença en aquests follets diminuts s’originava en la ingesta del reig bord o amanita muscaria, aquell bolet amb barret vermell i punts blancs, tòxic i al·lucinogen, típic dels contes. Sostenia que el consum del reig bord en zones del Pirineu i pre-Pirineu és més estès del que ens pensem i que entre els seus efectes hi ha el de veure i sentir uns llumets hiperactius que vindrien a ser els martinets o menairons.

I estirant el fil d’éssers diminuts que campen pel nostre cervell, tenim els nyitols, estesos per tot Catalunya i el nord del País Valencià, que s’entaforen per les orelles o pel nas mentre dormim i se’n van cap a la memòria, que és com una mena de suc dolç que els nyitols es beuen amb gran plaer, deixant la pobra víctima amb el cervell ben eixut i desmemoriat.

Tot plegat em porta a pensar en una altra espècie de menairons estesa a tot arreu. No habiten dins de la terra sinó dins del nostre cap, no són fruit de la imaginació i han estat investigats pels científics. Són un gran exèrcit a disposició de cadascú, format per milers de milions d’individus i en diem neurones.


Del póster "Éssers mitològics dels PPCC"
Gràcies a les neurones podem fixar l’atenció en una cosa, recordar el que hem viscut, comunicar-nos amb el llenguatge, desenvolupar la intel·ligència o imaginar i projectar el nostre futur.

Com els seus cosins germans pirinencs, les neurones no es poden permetre el desvagament, fins i tot quan dormim campen pel món dels somnis. De naturalesa hiperactiva, precisen petits i grans objectius per assolir, plans per executar, reptes per superar.

Com els menairons, quan les neurones no tenen entreteniments ni treballs fan disbarats, la inactivitat és impossible i la salut mental pot perillar. Es posen a donar voltes sobre uns mateixos pensaments obsessius, creen situacions imaginàries que ens les fan creure reals, ens sotmeten a estats d’ansietat malaltissos i ens poden dur a una àmplia gamma de trastorns mentals.

Res no mou tant el món ni té tanta força com els pensaments, les idees. Tots tenim un canonet de menairons dins del cap: les nostres neurones. Donem-les-hi feina, sapiguem-les cuidar i governar i segur que en traurem un gran profit.

dimecres, 2 de juliol de 2014

Els follets casolans catalans

Dins del món tan extens i variat dels follets, tenim en la tradició catalana una bona representació dels que conviuen amb nosaltres a la casa, de vegades ajudant-nos i d’altres fent-nos la punyeta.


En l’actualitat, els follets són anomenats sovint gnoms i tendim a creure que procedeixen d’antigues creences del nord d’Europa, però gnom és un mot inventat per l’alquimista suís Paracels al segle xvi i recuperat pels escriptors romàntics del segle xix, tant amants de les llegendes i del món fantàstic.

Les arrels dels follets catalans les trobarem més en l’àmbit mediterrani que en l’àmbit nòrdic. Com que no sabem massa en detall els costums i creences dels nostres avantpassats ibers, no ens queda més remei que buscar referències en altres societats contemporànies d’ells i la dels romans i grecs és la que tenim més ben documentada d’aquell temps.

A les cases, els romans donaven culte a tres tipus de divinitats:
Lararium de Pompeia
–els manes, que eren els esperits dels avantpassats, un culte que s’ha mantingut força viu a les masies catalanes fins a inicis del segle xx
–els penates, que amb aquest nom ens poden portar a equívocs, però no tenen res a veure amb les ànimes en pena, sinó que procuraven que s’administressin bé les reserves de menjar i que els aliments emmagatzemats al rebost no es fessin malbé
–i la tercera categoria de divinitats domèstiques eren els lares, d’on ve la paraula llar.  Se’ls representava amb estatuetes que es col·locaven en petits altars en un lloc ben visible de la casa romana. Els nostres follets d’àmbit domèstic serien els hereus o descendents dels lares.

Homo de sa colzada (figura: Jordi Rangil)
Normalment, al follet de la casa se’l descriu com un homenet petitó i barbut, amb la mà foradada, vestit amb robes senzilles i barretina vermella, i amb un caràcter canviant, que farà que mantingui bones o males relacions amb la gent que l’envolta depenent de les circumstàncies.

A Mallorca hi ha s’homo de sa colzada, dit així perquè la seva estatura equival a la distància que hi ha entre el colze i el canell. Viuen als  pous de les masies mallorquines i el cas més conegut és el d’una mestressa que va sentir grinyolar la corriola del pou. Va anar a veure què passava i s’hi va trobar s’homo de sa colzada, que li va explicar que havia de celebrar el bateig del seu fill i no tenia una roba de taula prou adient per al convit. La mestressa li va deixar les seves estovalles i tovallons dels dies de festa i, al cap d’uns dies, s’ho va trobar a l’ampit del pou tot net i planxat i ben plegat. Quan ho va alçar amunt per endreçar-ho a dalt de l’armari, de cada plec de roba li va caure una moneda d’or que li havia posat s’homo de sa colzada en senyal d’agraïment.



Berruguet (figura: Jordi Rangil)
Més al sud, a Eivissa, hi trobem el berruguet, que comparteix costums i manies amb el donyet valencià i amb el follet casolà català. Aquesta mena de follets no es deixen veure durant el dia, però quan tothom és a dormir surten dels seus caus, que poden ser als pous, sota una teula o en un forat de la paret, i volten per tota la casa controlant que tot estigui al seu lloc, car no suporten el desordre. Si cal, escombren, renten plats, endrecen el menjar que ha sobrat, però després es dediquen a mortificar els qui ho havien d’haver fet, especialment les mestresses, a qui van a trobar als seus llits, els estiren els peus, els embullen els cabells i els venten fortes surres.

També tenen cura del bestiar. A un animal cuidat per un follet se li coneix de seguida perquè el pèl li brilla com a cap altre. Amb les crineres dels cavalls fan unes trenes amb unes filigranes impossibles de fer per cap mà humana.

Però de tenir follets a casa no tot són avantatges. N’hi ha que agafen la mania de remenar-ho tot, canviar les coses de lloc i fer un enrenou durant tota la nit que no deixa dormir ningú. En aquests casos, una estratègia per mantenir-los entretinguts és escampar grans de mill per terra. Com que el follet no pot sofrir el desordre, s’entreté a collir-los un per un, però com que té la mà foradada, es passa la nit sense aconseguir acabar la feina ni poder fer res més.

En la tradició romana, quan una família es canviava de casa, els lares no es quedaven a la casa vella sinó que els seguien a la nova. Això mateix es diu dels follets casolans al Pirineu i al sud del País Valencià. Allà hi ha un petit poble on, segons conta Enric Valor, moltes cases hostatjaven una colla de follets:

Follet d'Almudaina (figura: Jordi Rangil)
Al poblet d’Almudaina, enfilat en un turó de la Vall de Planes —comarca del Comtat—, tots els almudainers sabien que, de nit, quan ja s’havien gitat, els follets entraven en algunes cases per la xemeneia i es posaven a treballar frenèticament: rentaven, agranaven, treien la pols i fins i tot amassaven la farina per fer el pa de l’endemà.

En una d’estes afortunades cases vivia un matrimoni d’edat avançada a qui estos ajudants nocturns els anaven la mar de bé. Una nit es llevaren per poder-los espiar i veieren que els vestits dels follets eren bruts i gastats, que donaven pena de veure. De matinada decidiren anar al mercat d’Alcoi i comprar-los roba nova, que penjaren en una arcada del menjador, convençuts que els agrairien el regal. Però els follets van creure que els consideraven uns criats i que els volien fer canviar d’aspecte i, a partir d’eixe moment, només feien que entremaliadures i disbarats, fins a tal punt que els vells prengueren el determini de deixar la casa. Així que una vesprada agarraren els trastets amb el carro i fugiren d’Almudaina, però al cap de poc, la dona s’adonà que s’havia descuidat una paella:

–La porte jo! La porte jo! —cridà un dels follets, amagat entre les andròmines.
–Tornem a casa, que igual tenim! —digué el vell, veient que no se’n podien deslliurar.

I diuen que d’aleshores ençà, i un cop desfet el malentès, els follets tornaren al seu comportament benefactor. I això que heu escoltat, si no és mentida, deu ser ben veritat.

divendres, 23 de maig de 2014

El bocarrot

En la tradició cristiana, el cicle agrari de l’any ve marcat per uns dies determinats, amb uns sants que, fins no fa gaire, eren coneguts per tots els pagesos. La Candelera, sant Roc, sant Miquel, Tots Sants, sant Martí o sant Andreu marquen unes fites en el calendari relacionades amb el treball als camps o amb el bestiar, moltes de les quals són adaptades de velles tradicions precristianes.


Al Costumari Català, trobem al mes de maig dues celebracions que va recollir Amades. A Tossa, el 3 de maig, vestien uns quants nens amb unes capes de palla, i voltaven pels carrers amb aire triomfal. A l’hora de dinar i de sopar, les cases pageses més riques se’ls disputaven per convidar-los, ja que creien que la seva presència els afavoria les collites. Li deien el noi de palla, i a Cadaquès hi havia un costum similar, però allà li deien l’anxovet.

Costumari català (Joan Amades)
La infantesa és una etapa de creixement. Antigament es creia que la canalla transmetia als vegetals aquesta força de creixement. No és cap casualitat que en la rondalla d’en Patufet, aquell nen remenut s’adormi sota una col quan va camí de l’hort per portar-li el dinar al seu pare. La presència de la canalla entre patateres, mongeteres, cols o bròquils era fomentada amb la convicció que les plantes s’encomanarien d’aquella tendència a créixer pròpia de la infantesa.

Tampoc no és cap casualitat que en Patufet sigui tan petit que hagi de fer esforços perquè la gent el vegi, perquè en realitat l’estatura d’en Patufet no correspon a la d’un nen que ha sortit petit, sinó a la seva autèntica naturalesa, que és la d’un follet.

En Patufet
Al nostre país, el pilar de l’alimentació s’ha basat en la trilogia mediterrània del blat, la vinya i l’olivera: el pa, el vi i l’oli.

En la mitologia grega la divinitat protectora del gra és la deessa Deméter i d’alguna manera també devia ser present en la nostra cultura ibera, influïda pels grecs d’Empúries i Roses, formant part d’una família de déus promocionats per la gent més rica, però la majoria del poble devia seguir fidel a unes altres divinitats d’origen molt més antic, que trobem representades en pintures rupestres de fa 7.000 anys, amb formes d’un boc banyut i amb una falç a la mà.

Cueva de los Letreros,
Almería (5.000 a.n.e.)
El boc, el mascle de les cabres, es considera un animal amb una gran força reproductora i per això l’esperit del blat adopta la seva imatge, representant una força multiplicadora que ens asseguri una bona collita, perquè blat vol dir pa i manca de blat vol dir fam.

Descendents d’aquests genis de l’Edat de Pedra eren els sàtirs grecs i els faunes romans. Amb potes de cabra i cos humà de cintura en amunt, però amb banyes al front i barbeta, aquests híbrids entre cabra i home estaven sempre ansiosos per satisfer els seus impulsos sexuals. Pan era el rei dels sàtirs grecs i Faune el dels romans, i assoliren un dels llocs preeminents en el panteó dels déus pagans.

L’hegemonia del cristianisme els va anar empetitint fins a convertir-los, en alguns casos, en personatges anecdòtics ocultats en rondalles o en jocs i, en altres, en l’autèntica encarnació del diable.

El aquelarre. Francisco de Goya (1797)
Tot i així, el culte en secret a Pan perdurà ben bé fins a l’Edat moderna en els aplecs nocturns o aquelarres seguits majoritàriament per dones, que es reunien en llocs descampats per retre culte al boc cabró, la viva imatge del déu Pan. Aquests costums foren implacablement perseguits per la Inquisició o per part de la mateixa població, que enviaren a la foguera i a la forca milers de dones innocents a tot Europa.

Pan també perdurà en la memòria del poble d’una altra manera menys evident i comprometedora. El gran investigador James Frazer descriu costums sobre la sega del blat en regions centreeuropees, escandinaves i britàniques, en què es fa palesa la creença en uns genis del blat i de la resta de cereals, que s’imaginaven amb formes d’animals molt diversos: de llop, gos, llebre, guilla, gall, bou, porc o cavall, però sobretot com a cabra, i una mostra d’això la teníem al nostre país amb es bogiot mallorquí o els bocarrots de Catalunya.

Bocarrot (figura de Jordi Rangil)
Entre les colles de segadors catalans era comuna la creença que a cada camp de blat hi vivia un bocarrot. Es podia fer més gros o més petit segons li convenia, però això no tenia gaire importància per als humans perquè era invisible. Amb la seva presència estimulava la creixença de les espigues i que donessin gra de bona mida i abundant.
Si un segador es trobava sobtadament malalt, creien que era perquè havia ensopegat amb el bocarrot.

Els darrers vestigis d’aquest personatge els troba Joan Amades, quan constata que colles de segadors del Berguedà, Osona i Vallès, del darrer blat segat en un camp en diuen segar el boc o segar el bocarrot, en una mena de joc en el que representen que el petit bocarrot d’aquell camp s’ha anat amagant d’ells enmig de les espigues i quan ja no té on amagar-se és segat amb el darrer cop de falç.

En alguns llocs, amb aquestes darreres espigues segades en feien un ninot que venia a representar el bocarrot i el portaven a l’amo, un ritual per mantenir la seva presència protectora fins que el blat ja fos al sac i ben lligat.

Aquelarre de Cervera (foto: Xavi Calzada)
Fidels durant mil·lennis als antics bocarrots de les coves del Neolític, aquesta devoció, que no pogué ser eradicada ni per la Santa Inquisició, es va extingir en pocs anys al mateix ritme que s’extingien les colles de segadors, suplantades per les modernes i enormes màquines de segar i de batre. El progrés ens va portar productivitat i se’ns en va endur la fantasia.

dilluns, 12 de maig de 2014

El peix Nicolau

Març i abril són els mesos en els que notem l’arribada de la primavera: els arbres floreixen o treuen fulla i els jardins i els horts s’activen. Aquest canvi d’estació el notem en terra, però també el noten en mar, on es deixen veure alguns éssers fantàstics que s’oculten la resta de l’any.



Molts mites marins ja els trobem al segle VIII a.n.e., en l’Odissea d’Homer, que recollia una colla de tradicions orals i, després, en la literatura àrab, en els contes de Simbad el mariner publicats amb Les mil i una nits.


Cavalls de Neptú (Walter Crane, 1892)
Per als romans, que fes bona o mala mar depenia de l’humor del déu marí Neptú, que tenia un caràcter molt canviant: el dia que es llevava de bon humor feia una mar plàcida, però quan estava emprenyat hi havia temporals terribles. Neptú sostenia tot el pes del nostre planeta sobre les seves espatlles, perquè l’oceà envoltava tota la Terra, i era ell qui havia donat forma a les costes marítimes, arrancant trossos de muntanyes per fer els penya-segats o aplanant el territori amb les seves mans per fer-hi platges.


Mosaic de Neptú (s. III dC)
Com passa sovint amb les divinitats romanes, Neptú era l’adaptació del déu dels mars grec, Posidó. Per als grecs, els temporals no els provocava Posidó sinó el seu fill Tritó. Tritó tenia una caragola —un corn marí— que feia el so de les onades i, segons com la tocava, l’onatge es calmava o s’esverava.

Diguem de passada que, fins ben entrat el segle XX, els nostres pescadors duien sempre a la barca un corn marí i en dies de boira el feien sonar per indicar on eren i evitar xocar amb altres barques. Per a ells, segons ho recollí Joan Amades, els responsables de les onades no eren ni Neptú ni Tritó, sinó uns éssers molt més humils, els cotxos, uns peixos que només pescaven cap al mes de març. Els salaven com un bacallà, els posaven en una capelleta i els veneraven com si fos un sant. Quan la mar s’avalotava li encenien una espelma i li resaven una pregària.

Unes setmanes més tard, cap a l’abril, sortia de la mar un ocellet blanc com la llet que li deien el percolet. Es passejava una estona per damunt dels estris de pesca i es tenia per averany de bona pesca.

Del póster Éssers mitològics dels Països Catalans (1993)
El mite marí més conegut entre nosaltres és el de les sirenes, molt més que no pas el peix Nicolau, que ve a ser la nostra versió popular dels déus del mar Posidó i Neptú.

En Nicolau era un vailet d’un poble mariner. Va néixer en una casa de pescadors arran de mar i es passava el dia a la platja contemplant els mirallets que feia el sol a les onades, recollint petxines i estrelles després dels temporals, i anant a rebre les barques quan arribaven. De més gran, va agafar gust a l’aigua i no se’n movia, nedant i nedant durant hores, tant de dia com de nit, tant a l’hivern com a l’estiu, i tant si feia bonança com si feia tràngol.

La seva mare n’estava farta. Cada vegada que l’havia de menester, havia d’anar fins a la vora de l’aigua i cridar-lo: “Nicolau, vés a ajudar al teu pare”, “Nicolau, a dinar”, “Nicolau, a dormir”. I en Nicolau sempre anava xop i amb els cabells carregats de la sal de mar. La seva mare, prou li deia que se li estava tornant cara de lluç, però no hi havia res a fer. Un dia que estava molt enfadada li va dir:
–Si t’has de passar la vida a l’aigua, tant se val que et tornis peix!


Sinbad, the sailor (1946)
I a l’acte, de cintura en avall el seu cos es va transformar en peix. Va provar de viure així, però cansat de les incomoditats que el nou cos li produïa en terra, decidí viure en mar per sempre més i allà té encara el seu palau, d’on surt el mes de març per voltar totes les mars del món i comprovar si hi ha passat res de nou durant l’any. Per això és llavors quan se’l pot veure, però compte, que si et mira amb els seus ulls vermells se’t poden tornar blancs tots els cabells i hi havia pescadors que creien que podia provocar la mala mar i fer-los tornar a port sense haver pescat res.

Sobre el peix Nicolau n’han parlat escriptors com Cervantes, Lope de Vega, Àlvaro Cunqueiro, els mallorquins mossèn Alcover i Sebastià Alzamora o l’italià Italo Calvino, i és que l’origen d’en Nicolau molts creuen que és a l’illa de Sicília, basant-ho en el text que va escriure al segle XII el viatger anglès Walter Map, que va sentir la història en els poblets costaners de l’estret de Messina.

Es conta que el fundador del regne de Sicília Roger II acudí a Messina per conèixer el peix Nicolau i demanar-li quines riqueses posseïa sota l’aigua. Nicolau li parlà d’enormes palaus de corall, dels tresors d’or i perles dipositats en els vaixells naufragats i de fabuloses ciutats submarines.

En Nicolau, com Neptú i Posidó, és rei i senyor de les aigües salades i de tot el que hi viu.

dimarts, 22 d’abril de 2014

La veritat sobre sant Jordi

De les festes pròpies dels catalans, potser la que més ens estimem és la de sant Jordi, on hi conflueixen diversos simbolismes d’aspectes molt importants de les nostres vides. L’amor a la parella o a persones molt properes simbolitzat per la rosa, l’amor a la cultura amb els llibres o l’amor al país, ja que sant Jordi és el patró de Catalunya, com també ho és de llocs tan diversos com l’Aragó, Portugal, Anglaterra, Grècia, Geòrgia, Lituània, Croàcia, Sèrbia, Eslovènia, Bulgària o Etiòpia.

Giorgio de Chirico (s. XX)
Tant ha arrelat la devoció per sant Jordi, que està per damunt de les tendències en el sí del cristianisme i és tan venerat en els països catòlics com en els de l’església cristiana ortodoxa. Per tant, és un sant amb una devoció molt internacionalitzada.

Però, realment, qui va ser sant Jordi?

Això és força complicat de respondre amb certesa. Per començar, per uns va néixer a Palestina i per altres a la Capadòcia, a l’actual Turquia, l’any 270. Diuen que era un oficial de l’exèrcit romà, de confessió cristiana, però que vivia en pecat amb una vídua. L’any 303, quan l’emperador Dioclecià obliga a retre culte al déu Apol·lo, Jordi deixa l’exèrcit i dóna als pobres totes les seves riqueses. L’emperador no l'hi perdona i es diu que el sotmet a un martiri que va durar set anys, amb tortures tan bèsties com cops de mall, sandàlies amb claus, grans pedres sobre el cap, columnes sobre el cos… fins al punt de morir tres vegades, ressuscitar i tornar a ser martiritzat. En la primera mort va ser rostit en una graella, en la segona el van partir en dos amb una roda d’espases, en la tercera va ser enverinat per un mag i, finalment, en la definitiva, li van tallar el coll, però encara amb el cap separat, va poder veure com els seus botxins eren fulminats per un llamp diví.

Paolo Ucello (s. XV)
Durant dos segles, aquesta història es va anar escampant, fins que l’any 496 intervé un personatge que ja ens vam trobar amb el tema de les festes lupercals, el papa Gelasi, aquell que quan els cristians li demanaven retornar a cultes pagans, els deia allò de:
No podeu participar a la taula del Senyor i a la dels dimonis; no pot estar en tu al mateix temps la llum i les tenebres.

Doncs bé, aquest papa, que devia ser un home d’idees molt clares i contundents, va pensar que d’això de sant Jordi se n’estava fent un gra massa, va escriure un decret on venia a dir que l’Església no garantia la veracitat de totes aquestes històries i ho va resumir en una de les seves frases memorables, exhibint una notable capacitat de síntesi i de sornegueria:
Jordi serà un d’aquells sants venerat pels homes, els actes del qual només coneixerà Déu.

Aquesta veneració tan estesa, li ve del martiri tan llarg i horrorós o hi ha altres raons?

Fixeu-vos que la imatge que ens n’ha quedat no és la del martiri, com per exemple sant Sebastià, amb el cos cosit de fletxes. A sant Jordi el veiem com un militar de cavalleria, gairebé sempre dalt del cavall i vestit amb una armadura, atacant el drac. És, per tant, un superheroi justicier a l’estil de Superman o Batman, però en versió medieval; un guerrer amb superpoders capaç de vèncer monstres temibles com el drac, per salvar éssers indefensos com la jove i bella princesa. No ens ha d’estranyar que fos un model per a les mentalitats cavalleresques dels monarques i senyors feudals.

Enki, déu de l'aigua sumeri
(2360-2180 a.n.e.)



Però és que la idea del superheroi està fixada en la ment dels homes des de temps remots. Anem, com de costum, 5.000 anys enrere amb els sumeris i trobem una proesa similar.
Com els dracs medievals, que viuen en coves, el drac sumeri Kur viu en les profunditats de la terra, d’on emergeix un bon dia per raptar la deessa Ereixkigal. Per venjar-la, el déu de l’aigua Enki, es dirigeix amb un vaixell navegant per les aigües subterrànies a la recerca del drac Kur, s’hi enfronta i en surt victoriós.

Pocs segles més tard, a l’Antic Egipte, el déu Set mata el seu germà Osiris, i el fill d’aquest, el guerrer Horus, venja la mort del seu pare sotmetent a Set, que ha adoptat la forma, no d’un drac, però sí de l’animal que més se li assembla, un cocodril del Nil. Però no ens endinsarem ara en el tema dels dracs, perquè donen ben bé per un altre espai.

Ereshkigal
I  la festa del Llibre, d’on ens vé?

El dia del Llibre es una tradició recent, que encara no té 90 anys, ja que es va celebrar per primera vegada el 7 d’octubre del 1926, dia del naixement de Cervantes. La idea fou de Vicent Clavel, un valencià resident a Barcelona, que pretenia que se celebrés a tot l’estat, però no va tenir èxit. El 1930 es va canviar de data, fent-ho coincidir amb sant Jordi i lligant-ho amb el dia de la mort de Cervantes i de Shakespeare, encara que ni l’un ni l’altre van morir exactament el 23. Aquest segon intent va agafar força a Catalunya i el dia del Llibre va quedar consolidat definitivament al nostre país, d’on l’hem començat a exportar a tot el món, sobretot des que el 1995 la UNESCO ha proclamat el 23 d'abril Dia Internacional del Llibre.

Horus i Set
I la tradició de regalar roses?

La tradició de regalar flors és molt antiga. Les arrels les trobem en la societat romana, on Flora era la deessa de les flors i la primavera, i en el seu honor s’institueixen el 238 a.n.e. els Jocs Florals, amb balls, vi i flors.

A Catalunya, sabem que fa uns 600 anys, per sant Jordi es feia un ofici solemne al Palau de la Generalitat, on regalaven rams de flors i llaminadures a les dones que hi anaven, en un acte restringit a l’alta societat.

A partir que la Generalitat és suprimida el 1714, la festa continua, agafant un aire molt més obert, transformant-se en una fira de roses al voltant del Palau de la Generalitat, que en deien la fira dels Enamorats. Aquesta tradició ha perdurat en el temps i s’ha anat escampant fins arribar a tots els pobles catalans.

dimecres, 16 d’abril de 2014

Les calderes d'en Pere Botero

Una de les llegendes més insòlites que ha perdurat durant 400 anys en la memòria de la gent és la del viatge a l’infern d’en Pere Porter o, dit d’una altra manera, la de les calderes d’en Pere Botero.



El que potser molta gent no sap és que en Pere Botero fou un personatge real que va viure entre els segles xvi i xvii al mas Porter, a l’antic veïnat de Gasolves, conegut actualment com Sant Daniel, prop de la carretera que uneix Tordera amb Blanes.
El gegant de Tordera Pere Porter

De la llegenda, tot i que la Inquisició va prohibir-ne la difusió durant dos segles, en circulaven nombrosos manuscrits. El 1999 es va publicar Viatge a l’infern d’en Pere Porter, on J. Mª Pons i Guri feia un estudi molt acurat de diverses versions d’aquesta història. El relat del propi Pere, amb tota mena de detalls, el recollí el capellà de Blanes Joan Texidor, i com que és força llarg, en farem un resum.

Pere Porter, fill de Joan Porter i d’Antònia Serra, va néixer al mas Porter i fou batejat a Tordera el 16 de gener de 1571. En aquells anys va haver-hi una penúria econòmica que va obligar als Porter a endeutar-se, però els deutes van ser pagats. Tot i així, el 23 d’agost de 1608 es presenten les autoritats a la casa, amb ordre d’embargament immediat si no es fa efectiu el pagament. Pere Porter convenç les autoritats que ajornin l’embargament fins l’endemà i se’n va cap a Maçanet per mirar de cobrar uns diners que li deuen. Pel camí, coincideix amb un cavaller desconegut d’exquisit comportament, que viatja amb dos cavalls i que, en veure’l tan amoïnat, l’insisteix que li expliqui els motius i li ofereix que pugi al cavall que va lliure de càrrega. El foraster apunta que la solució és anar a parlar amb el notari Bosoms, d’Hostalric, que no va lliurar el document que acreditava el pagament del debitori. El notari era mort de feia anys, però això no semblava cap impediment. En Pere acaba pujant al cavall i…
Entrada a l'infern (Gustave Doré, 1861)
“Al cap de una hora que fórem a cavall, després de haver passat grans valls, montañas y grans mars, entràrem per una gran boca de una peña feta a modo de una cova molt fosca y, al cap de un rato, hisquérem a un gran pla, que tot era foch monstruós y gran número de gent de totes classes y estats que patían grans torments.
[…] Després vaig vèurer la ànima de mossèn Jordà, prebere de la vila de Pineda, qual estava en mitg de dos donas, una de cada costat, y estava en un llit de quatre pilars, tot foguejant de differents torments.
[…] Y després la ànima de mossèn Phelip Roger de Calella, procurador que fonch de dits vescomptats des de que lo eccelentíssim marquès de Aytona los comprà; y lo dit Roger diu que fou lo qui posà dissenció entre los vassalls y lo senyor.
[…] Jo vaig vèurer com aportàvan la dita ànima en uns llochs molt horrendos, plens de calàpats y serps, que espantarían a tots los del món.”


Infern. Taula de sant Miquel (s. XIII). Soriguerola, Cerdanya
I en una de les calderes hi troba el notari d’Hostalric, que li confessa que és allà per la mala passada que l’hi havia fet, i li diu on pot trobar el document que necessita, a la pàgina 27 d’una llibreta amagada sota una rajola de casa seva.
Sembla que el tema està en vies de solució, però Pere Porter s’adona que no serà tan fàcil quan li demana al dimoni:

“Tu que me has aportat assí, trau-me’n”
Lo dimoni me respongué: “Sabeu, Porter, com mon offici és aportar ànimas y cossos a l’Infern; no és mon offici tràurer-ne ningun”, y se’n anà.”

Infern (1505-1530). Anònim. MNAA, Lisboa
Al mateix temps, tota la gernació de dimoniets estaven més que farts de la presència d’en Pere Porter, per les seves contínues exclamacions de “Jesús, Maria i Josep”.

“Porter, no anomènias aqueixas paraulas que nos atormèntan molt.”
Luego isqué lo dimoni que me aportà allí y me digué: “Porter, si voleu eixir de assí haveu de invocar lo sant al qual tingau més devoció.”
Alashoras, jo pleguí les mans y demaní favor y ajuda al gloriós sant Jaume apòstol, y al mateix temps aparegué un home molt gentil y resplandent, vestit com a pelegrí, qual me donà un cordó que aportava cenyit y me digué: “Porter, vina y segueix-me y pren un cap de cordó y ten-lo ben fort que jo te trauré de eixa mala gent y te aportaré en terra santa.”
Així fou com pogué escapar del regne de Satan i, a partir d’aquí, tot hagués estat molt fàcil si el sant hagués fet bé la seva feina, però, inexplicablement, un cop tornat al món terrenal, en Pere no es troba a Tordera sinó al Camp de Morvedre, al País Valencià. Per sort, un negociant torderenc que es troba allà el reconeix amb dificultat, degut a l’estat depauperat després d’aquelles vacances infernals, que havien durant cinc setmanes. En Pere es refà i torna:

Infern (Església de Santa Maria d'Arties, 1580)
“Ab què lo dia de Tots Sants del any 1608, estant la gent molt descuydats, entrí jo per la vila de Hostalrich y quant me veren entrar estigueren molt espantats y admirats.
[…] y un fill de un tal Sorell de Tordera del qual havia vist en lo Infern, me digué: “Donchs, Pere Porter, de a hont veniu? Me han dit que sou estat en lo Infern. De allí, què portau de nou?”
Jo li responguí: “He vist vostre pare en lo Infern, que està ben governat y ben calent, que no té fret.”

En mig de la incredulitat i de la burla generalitzada, Pere aconsegueix que els batlles d’Hostalric i de Tordera l’acompanyin a la casa del difunt notari:
“Molta gent de la vila nos va seguir per vèurer què succés tindria aquella cosa, y per saber si jo era boig o sabi.”

Paisatge infernal (del Jardí de les Delícies) (Hieronymus Bosch, 1480-90)
Després d’un munt d’incidents més, i ja dins la casa, Pere demana que aixequin unes rajoles i:
“Luego las varen alsar y,  a la última, trobaren un manual petit, en lo qual hi era la dita escancel·lació. Y vist lo llibre, tots quedaren espantats y admirats. La gent ni parlaven ni se movien que apareixien encantats, que lo trobar lo llibre los confongué a tots y luego me agenollí y alsí los ulls al cel y diguí: “Gràcies vos dóno, Senyor Déu meu y a tota la Santíssima Trinitat…”

Pere Porter va recuperar les seves propietats i la seva credibilitat, participant en diverses ocasions en el Consell de la Vila de Tordera, fins al 1627. Abans, però, encara va haver de fer front a la Inquisició, que li prohibí de dir res sobre el que havia vist a l’infern.

Bibliografia: Pons i Guri, Josep M. Viatge a l'infern d'en Pere Porter. Fundació Pere Coromines, 1999

dimecres, 2 d’abril de 2014

La pesanta

No heu tingut mai, mentre dormiu, la sensació de tenir un ésser malèfic damunt vostre? ¿Una mena d’ombra fosca i pesada que arribeu a veure, però com que esteu adormit, no podeu fer res per treure-la del damunt?



La pesanta (figura de Jordi Rangil)

Sapigueu que si us ha passat alguna vegada, no sou l’únic, i que aquestes criatures tenebroses han estat amb els humans des de sempre.
Fa 2.500 anys els grecs creien en Efialtes, un gegant demoníac dels malsons, i els romans, en uns fantasmes nocturns que es posaven damunt del pit dels qui dormien.
Personatges similars els trobem en les cultures de tot el món d’ara i de sempre i, anant a les referències escrites més antigues, reculem 5.000 anys, a la primera civilització de la humanitat, la dels sumeris. En la seva mitologia es parla de què la muntanya del Paradís es va transformar en un volcà en erupció d’on va néixer la deessa Lilitu. La devastació que va causar l’erupció va fer plorar Lilitu i les seves llàgrimes van esdevenir els rius Tigris i Èufrates, que regaven els camps de Sumèria.

I que té que veure Lilitu amb els somnis?
Lilit (John Collier, 1892)
En la llengua sumer Lilitu volia dir “l’esperit del vent de la nit”. Els antics jueus, que agafaren molts mites sumeris i en feren noves versions, convertiren Lilitu en Lilit. L’hebreu Yalqut Reubeni explica que fou la primera dona, creada del fang igual que Adam, però que no van tenir descendència perquè Adam li exigia que en l’acte procreatiu ella es posés a sota, cosa a la qual s’hi negava, argumentant: “Perquè he de jeure sota teu? Vam ser fets iguals i hem de seguir iguals”.

Cansada d’aquesta situació, Lilit fugí voluntàriament del Paradís i s’aparellà amb dimonis, dels qui tingué una nombrosíssima descendència. Tres arcàngels la visitaren i li demanaren que tornés al Paradís, però ella s’hi nega en rodó; es veu que s’entenia més bé amb aquells dimonis del mar Roig que no pas amb Adam. Llavors els arcàngels li diuen que, per desobeir els desitjos de Yavé, mataran cent fills seus cada dia.
Per contrarestar aquesta condemna, Lilit decideix transformar-se cada nit en un dimoni amb forma de gos de carrer que s’esmuny als dormitoris i roba la llavor d’homes per poder tenir molts fills.
Per als romans, aquest ésser malèfic adoptava la forma femenina de súcube amb els homes, i la forma masculina d’íncube, amb les dones.

Del póster Éssers mitològics dels PPCC
I de tot això, hi ha alguna cosa en la mitologia catalana?
Nosaltres tenim la pesanta, una mena de gos negre i pelut amb potes de ferro, que de nit s’escola per les escletxes o els panys de portes i finestres per anar a asseure’s damunt del pit dels qui dormen, dificultant la respiració i provocant malsons. Sovint, la seva presència genera corrents d’aire a  la cambra, que fan voleiar cortines i llençols. Quan algú s’adona de la seva presència i vol empaitar-la, fuig ràpidament per la finestra. De dia, s’amaga en esglésies abandonades o en cases en ruïnes, i per la Garrotxa diuen que també als cràters dels volcans.

Conserva la nostra pesanta alguna cosa d’aquells personatges de les antigues mitologies?
Aquí, les connotacions sexuals més clares han desaparegut, però fixeu-vos que la sumèria Lilitu neix d’un volcà: a la Garrotxa, la pesanta s’amaga de dia en els volcans.
Lilitu és l’esperit del vent nocturn. ¿I quina és l’única cosa que es pot escolar per les escletxes o els panys de les portes? El vent, el mateix vent que fa que la presència de la pesanta faci voleiar cortines i llençols.
La Lilit jueva és un gos nocturn: la Pesanta té forma de gos negre i pelut.
Pot sorprendre que una creença transmesa només per la cultura oral, pugui conservar durant tants segles vestigis d’històries tan antigues, però també ens hi anirem trobant en altres casos.

Johann Heinrich Füssli,(1802) 
I com s’explica que aquest personatge de la son el trobem en totes les cultures i des de fa milers d’anys?
A mi mateix m’ha visitat dues o tres vegades, i conec altra gent que també ho ha patit.
La resposta científica la trobem en la psicologia, concretament en una patologia anomenada paràlisi del son. De vegades, quan estem dormint i patim un malson, la por o l’angoixa fa que ens despertem, però no ens despertem del tot. Mentalment estem desperts, però el nostre cos segueix adormit i no obeeix les nostres ordres mentals de moure’s. És en aquests instants quan veiem la pesanta sobre nostre i no podem fer res per treure-la. Quan aconseguim despertar-nos del tot, s’esfuma immediatament.

Aquesta és la resposta que hi dona la ciència. Ara bé, que cadascú es quedi amb la que més li agradi.