Les dones d'aigua en la tradició popular

Un dels personatges de la mitologia catalana que més ha perdurat en la memòria de la nostra gent, juntament amb serpents, follets i bruixes, és la dona d’aigua, coneguda també amb altres noms segons l’indret del país on es trobin: goges, aloges, paitides, janes, fades, encantades, elfes…

Dels centenars de llegendes existents sobre les goges, en gairebé totes hi trobem dos elements comuns, l’aigua i els tresors, una coincidència gens casual si tenim en compte que per a la vida humana no hi ha tresor més imprescindible que l’aigua. Aquests tresors tenen característiques diverses segons la tipologia de cada llegenda, i encara que suposadament ben reals, són ben difícils d’atrapar i, encara, si s’ha tingut èxit, ben esmunyedissos.

Dona d'aigua al Calendari 2016. Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita.

Dones d’aigua i parts

Al Montnegre, Sant Iscle de Vallalta és, sens dubte, el poble on la creença en encantades era més arrelada. Prop de ca l’Oller hi ha el gorg de les Dones d’Aigua i, de fet, aquesta masia és més coneguda per la gent de la comarca com Dones d’Aigua que pel seu propi nom. La llegenda més popular d’allà és la que vaig recollir de Rosa Buhils:

Ho havia sentit explicar a un home que venia a casa i vivia tot sol, l’Agustí, i sempre ens explicava cuentos i coses aixís, i vivia a can Bernat. Molts vespres venia a passar la vetlla, que abans això es feia molt, a passar les vetlles a casa dels veïns.

Una dona de Dones D’Aigua estava prenyada i van anar a buscar la comadrona de can Caselles de Sant Iscle, que es deia Balbina i era la tataràvia dels que hi han ara. Jo l’havia conseguida molt, molt gran. Van nar a buscar aquesta comadrona i con va haver nascut la criatura li van dir què li devien i la dona va dir que res. Li va posar un grapat d’algo a la falda i li va dir:

–No t’ho miris fins que siguis a casa teva, no t’ho miris, eh.

I quan arriba més a dalt de sota can Parera, a la dona li picava la curiositat:

–Mal llamp! És segó! — i a terra.

Con arriba a casa seva es mira el davantal i tot el davantal, les miques que havien quedat era or. Va tornar corrents allà on havia llençat allò i hi havien dos porcs que s’ho havien menjat.

Això mateix li va passar a la mestressa de can Lluent, a la vall d’Hostoles, només que aquesta li havia fet de dida a la criatura de la dona d’aigua; una mossa va rebre la mateixa paga per haver fet la bugada a les aloges de les Estunes (Pla de l’Estany) i, si fa no fa, un fet similar li va passar a la porquerola de can Prat, al Montseny, amb les dones d’aigua del Gorg Negre de Gualba.

Casament amb humans

A Naiad or Hylas with a Nymph (John William Waterhouse, 1893)

Tot i pertànyer a dos mons diferents, l’enamorament sorgeix amb molta facilitat quan es troben un home jove i ben plantat i una dona d’aigua, fet que condueix a un feliç casament que no es trencarà mentre ell respecti un tabú: no podrà dir mai més els mots dona d’aigua.

S’hi va casar el pastor de l’antiga casa de la Fou, prop de Bor (Cerdanya), que va estroncar el matrimoni quan, enmig d’una enrabiada, va deixar anar la frase maleïda, “dona d’aigua havies de ser!”, la mateixa que va pronunciar l’hereu de can Blanc d’Arbúcies. En canvi, l’amo de can Ponjoan de Calonge va ser més literari: “No hi ha boja que no bogegi, ni goja que no gogegi!”

En tots aquests casos, l’argument es repeteix. Un cop casats, el mas assoleix una gran prosperitat gràcies als coneixements de la goja sobre els fenomens naturals. Tenen fills i són feliços, però un dia que el marit és fora per qüestions de negocis, la dona pren la decisió de fer segar el blat encara verd. És quan l’home torna i ho veu, que pronuncia els mots prohibits, ignorant que s’acosta una gran tempesta que ho hagués destruït tot i, així, si més no, s’ha salvat la palla per al bestiar. Però el mal ja està fet i ella ha fugit per sempre. Tornarà d’amagat, una estona cada dia, per cuidar els fills, fins que el marit intenta retenir-la, que ja no la veurà mai més. De nou, era Rosa Buhils qui m’ho explicava, també d’una altra casa de Sant Iscle:

Això es deia de can Parera. Un home va anar a bosc a fer llenya, se li va aparèixer una dona d’aigua molt guapa i ell se’n va enamorar. Tant se’n va enamorar que es van casar i van tenir un fill, però abans de casar-se ella li va dir:

–No em diguis mai dona d’aigua, perquè si em dius dona d’aigua marxaré.

Van tenir una filleta, una nena, i un dia es van enfadar molt i li va dir:

–Dona d’aigua havies de ser!— i la dona va desaparèixer.

Però cada dia anava a pentinar i arreglar la filleta, i l’home li va dir:

–Digues a la teva mare que la vui veure, que la vui veure, per favor.

No hi va tornar mai més.

Yuki-Onna

Yuki-Onna

És curiós que trobem una llegenda molt similar a l’altra punta del món, al Japó. De Yuki-Onna ja n’havíem parlat en l’entrada sobre el Gos Nonell. No és ben bé una dona d’aigua, el seu nom vol dir literalment Dona de Neu. Com les nostres, és d’una bellesa encisadora, però de naturalesa força malèfica. S’apareix a la gent que es perd per les muntanyes enmig de tempestes de neu, tranquil·litzant-los i sumint-los en el son plàcid de la mort, però se’n conta un cas excepcional.

Dos viatgers, un home gran i un de jove, van haver d’aixoplugar-se en una barraca de muntanya pel vent i la forta nevada que queia. Yuki-Onna hi va comparèixer, congelant amb el seu alè glaçat al vell, però li va perdonar la vida al jove amb la condició que no digués mai a ningú allò que acabava de veure.

Superat aquest tràngol, al cap d’uns mesos el jove va conèixer una noia molt bonica, es van enamorar, es van casar, van tenir molts fills i van ser molt feliços durant anys. Una nit, mentre queia una gran nevada, al jove li va venir al cap l’encontre amb Yuki-Onna i ho va explicar a la seva esposa, que d’amorosa companya es va transformar davant dels seus ulls en la temible Dona de Neu. Enfurismada, li va recordar el jurament de mantenir-ho en secret i només l’amor pels fills, la voluntat de no deixar-los orfes, va salvar de nou la vida del seu marit. Ella es va esvair com la boira i no la va tornar a veure mai més.

Encantades i tresors ocults

Si bé moltes goges viuen en enlluernadors palaus subterranis, inaccessibles per als humans, també n’hi ha que habiten coves, ben sovint guardant fabulosos tresors, acompanyades de bèsties temibles o ferotges serpents. Així s’explica de la cova de Ribes (Ribes de Freser) i de la del Salnitre de Collbató, on l’encantada és la filla del rei moro de la contrada, que l’hi deixà custodiant els seus tresors quan hagué de fugir per l’embat dels cristians. En altres casos, les encantades són les pubilles de masies properes, com la de can Fàbregues a Fontrubí o la de la cova del Castellot, a Castellví de la Marca, filla de ca l’Olivella.

Segons Lluís G. Feliu [Arxiu de Tradicions Populars, vol. V, 1929], l’origen d’aquestes llegendes de coves amb tresors i encantades cal cercar-lo en els temps de les confrontacions entre moros i cristians. Les ràtzies sarraïnes els procuraven bons botins procedents sobretot dels ornaments dels temples i de les persones que segrestaven i venien després com a esclaus. A l’entendre d’aquella gent, de vegades el botí era amagat en coves i protegit per encanteris que només el saber d’aquells infidels allunyats de la fe del bon Déu sabien. En ser expulsats definitivament del país, tresors i encantades haurien restat a les coves per sempre més.

Ciutats d’encantades

Mirmanda ens acompanyarà durant l'agost al Calendari 2017 de Mitologia Catalana

Hi ha indrets on les encantades hi són en tal nombre que han format ciutats de meravella. La més fascinant de totes és Mirmanda, prop de les gorges de la Cantarana, al peu del Canigó. Pels rierols que la banyaven hi baixava l’or i l’argent, i encara se’n poden veure els vestigis, en forma de megàlits edificats per gegants. Fou arrasada per una onada gegantina i de la seva antigor en dona fe la dita: “Quan Barcelona era un prat, ja Mirmanda era ciutat”.

També a la Catalunya del Nord, al fons de l’estany de Lanós, hi ha una ciutat d’encantades, enfrontades eternament a les bruixes i els diables de l’estany de Balaig. Altres diuen, però, que les de Balaig també són encantades. Siguin el que siguin, el cas és que fan tant de mal com poden i les de Lanós procuren contrarestar-ho fent tant de bé com poden.

Fades benèfiques

En general, les nostres janes són considerades més aviat benèfiques que malèfiques, encara que en trobarem de totes. Conta Joan Amades que a bona part del Pirineu, la nit de cap d’any, la gent parava la taula amb tant de goig com podien i deixaven la finestra oberta. L’encantada visitava totes les cases i a aquelles que li agradava la taula parada, els procurava ventura per tot l’any.

Al Ripollès, una encantada que no tenia llet als pits, va demanar a una dona de Queralbs que adoptés el seu fill, amb el compromís que mai no li faltaria de res a la família. Així fou, i un dia el nen va agafar un mal als ulls que la mare adoptiva no aconseguia curar. L’encantada li va donar una xicra amb un ungüent, tot dient-li: “no en donis mai a ningú més!”. Encara que en gastés, aquella xicra no es buidava i el remei fou un èxit.

Aquell mal als ulls, al cap d’un temps, també el va agafar el marit. Sa muller va mirar de curar-li de mil maneres, però com que no se’n sortia, va acabar posant-li l’ungüent de l’encantada. Quan aquesta ho sabé, s’emportà el seu fill i la casa va tornar a ser pobre, però els ulls del marit es van guarir i, a més, voltant pel mercat de Ripoll, va veure-hi una dona bellíssima que ningú més no veia. L’ungüent, a més de guarir-lo, va fer que pogués veure coses invisibles, com ho són les encantades quan no volen ser vistes.

La Torre dels Encantats, al cim

A Caldes d’Estrac o Caldetes (Maresme) hi ha la torre dels Encantats, dita així perquè fa molt de temps hi va anar a viure una dona d’aigua. La seva arribada al poble va coincidir amb un seguit de contratemps que va culminar amb la pèrdua de les collites. Els ànims estaven escalfats en contra d’ella, a qui feien culpable, però un ancià assenyat s’oferí per dialogar-hi. Gràcies a això, la dona d’aigua congregà tota la gent al centre de la vila i els portà a un indret on feu brollar l’aigua termal que corria per sota les cases i que ha donat des de fa segles una gran prosperitat al poble.

Divinitats paganes

El filòleg Joan Coromines esmenta la vinculació de les janes amb antigues divinitats paganes. Així ho entenia també la gent sense estudis, associant-les amb construccions megalítiques o amb bruixes. Un dels llocs on aquesta vinculació és més incontestable és a la Cova de les Encantades de Montcabrer, al Maresme, ben a prop de la ciutat ibera d'Ilturo, capital de la Laietània. Les troballes arqueològiques han confirmat que fou un santuari iber fins a la fi d'Ilturo (s. I aC), seguint una tradició que venia d'èpoques prehistòriques. S'hi venerava una deessa mare -Iunstir potser. L'indret també és conegut com a Cova de les Bones Dones, recordant aquella divinitat femenina protectora, i hem de suposar que per posteriors campanyes difamatòries del cristianisme, també se li diu Cova de les Bruixes o Cova de les Males Dones. Una creu al cim del Montcabrer col·locada fa més de 300 anys ens fa palesa una voluntat de despaganitzar el turó.

La implantació del cristianisme va fer minvar llurs facultats prodigioses, segons es conta. A la Ribera de Cardós (Pallars Sobirà) les encantades van anar perdent poder i les darreres van ser foragitades a tocs de campana. Els de cal Cerdà de Tor en van capturar una i la tenien tancada a la cuina, on vivia mansament i resignada.

En alguns llocs, com a Ripoll, corria la brama que una noia pot esdevenir dona d’aigua, seguint un ritual. Les fadrines de la vila havien de recollir aigua de set fonts, entre la mitjanit i l’alba de la nit de sant Joan, i fer-la bullir amb fulles d’alzina ferida per un llamp, collides durant les mateixes hores. Així assolirien la bellesa de les fades i els seus poders sobrenaturals.

La roba màgica

Finalment, les llegendes més nombroses de dones d’aigua ens parlen de les seves robes màgiques. Qui els pugui prendre un llençol, una tovallola o qualsevol peça teixida per elles, la sort li somriurà sempre. Potser no es farà molt ric però mai no caurà en la misèria ni li mancarà res. Molts vailets ho han intentat, però molt pocs se n’han sortit. Així m’ho explicava Jaume Aliva:

Salt de l'Aigua (serra del Montnegre)

Ben a prop del Salt de l’Aigua (serra del Montnegre) hi vivia una colla de dones d’aigua. En nits de lluna plena hi anaven a fer bugada i estenien la roba en unes roques planes que hi ha poc més amunt, arran mateix de la riera. Un mosso d’una de les masies del veïnat de Montcal  s’hi va acostar d’amagat, va arreplegar una peça i va arrancar a córrer sense mirar enrere, per por que no l’empaitessin. Però un trosset de roba es va enganxar a una romeguera i es va anar desfilant sense que ell se n'adonés. Quan va arribar a casa, ja no li quedava res.

Un home de Pena (Ribagorça) sí que ho va aconseguir. Mentre fugia amb les tovalloles va sentir que li deien: “Tira que tiraràs, si te l’emportes, ni ric ni pobre seràs!”. I fou així. El de Castanesa, citat per Coromines, sí que es va fer ric, però va tenir una mala fi. Malgrat que la creença en la fortuna que porta la possessió d’una peça de roba era ben estesa, també és cert que, sovint, els resultats en aquells qui la tenien eren inversos als esperats. Dues mosses de la vall de Boí foren maleïdes en fer el furt i des d’aquell dia tot els anava malament. Una altra de Barruera, que també els robà, per més que treballessin tots els de la casa, no hi hagué manera de sortir de la pobresa fins que van cremar aquella tovallola.

L'aigua i les seves dones

Hylas and the Nymphs (John William Waterhouse, 1896)

La profusió de tantes llegendes i en llocs tan diversos ens mostra com d’estesa ha estat la creença en l’existència de les dones d’aigua. Ens hem centrat només en allò que ha perdurat en la tradició oral, deixant de banda tot allò altre que ens n’ha deixat la tradició literària des de l’antiguitat, ni tampoc hem abordat el tema des de la perspectiva dels qui defensen en l’actualitat llur existència real. De tot això en parlarem més endavant, així com de les dames blanques, una variant de les goges.

Com passa habitualment amb les divinitats no monoteistes, les nostres dones d’aigua no són ni del tot bones ni del tot dolentes, tot i que la balança es tomba més cap al costat bo, i sembla lògic, atesa llur vinculació amb l’aigua dolça. L’aigua de les rierades i dels aiguats ens pot dur a la ruïna i llevar-nos la vida, però és la mateixa aigua sense la qual no podem viure, la que fa créixer els vegetals dels nostres sembrats, la que ens neteja, la que ens refresca a l’estiu, la que ens guareix barrejada amb les herbes remeieres escaients, la que ens alimenta amb els brous de l’hivern, la que mou molins i fargues, la que ens acompanya en les passejades per boscos frondosos o damunt la qual naveguem en els rius cabalosos.

Si els humans ens movem en l’element terra, qui hi ha sota els rius i estanys profunds? Bé podria ser que una altra mena d’humans propis de l’element aigua, i si fos així, per força, han de ser benèfics i bellíssims, com l’element que els acull.

ANNEX

Un passeig etimològic de la mà de Joan Coromines

Llegint els monumentals diccionaris de Joan Coromines —l’Etimològic i l’Onomasticon— comprovem que el seu interès per la cultura popular no es limitava només als mots, com veurem tot seguit.

Aquests éssers de fascinant bellesa, a les comarques de l’antiga Laietània les coneixem, sobretot, com a dones d’aigua, com també a Occitània (daunas d’ayga); al Solsonès són les dones de fum i aigua; paitides a Viladrau (Montseny); aloges, les de les Estunes de Porqueres, tocant a l’estany de Banyoles.

Fada és un dels noms més generalitzats en l’actualitat, tot i que Coromines ens diu que no apareix en la nostra literatura fins cap a la fi del segle XIV: “Mot d’origen llatí i, amb aquest significat, de tradició literària i no pas popular”.

Goja, en canvi, és un dels mots més antics per anomenar-les, vigent sobretot a la Catalunya del Nord, tot i que també a les altres comarques del Nordest i Occitània. Segons Coromines: “L’origen, doncs, és desconegut. Però ha de trobar-se en  un mot molt antic i que signifiqui únicament “noia, donzella”, i aplicada a l’home “xicot, minyó”. […] Més raonable és pensar en un origen pre-romà.”

Seguint amb Coromines, trobem:

“JANA, fada, dona d’aigua, antic mot sobretot pirinenc, provinent del llatí  DIANA “divinitat campestre, dels boscos i de les aigües”. Resumint-ho, començo perquè el mot s’ha conservat en un sentit igual o semblant al de “fada”, i en una forma igual o paral·lela a la catalana, en portuguès dial. (ja), gallec, asturià, santanderí, occità antic, francès antic, toscà antic, logudorès, romanès i albanès. Diana apareix en la baixa època amb el sentit de “fada nocturna”, Sant Martí de Braga diu que era una petita deïtat rústica adorada per la gent del camp en el S. VI.”

El gran filòleg no ens estalvia pas explicacions, costum ben arrelat en ell, que fa que els seus diccionaris siguin d’una lectura apassionant:

“En el català de l’Alt Pallars (Flamicell) he sentit viu janes per a les fades que habiten en coves, sovint vora les fonts; i, en la toponímia catalana, el mot es troba en molts llocs de les comarques de l’Oest i de València: el més important és La Jana, poble del Maestrat on hi havia una de les poques fonts d’aquella seca comarca; Anna en els Serrans, al costat d’una albufera, era Yanna en temps dels moros; Fontjanina és el poble més septentrional de la Ribagorça catalana, amb una font que raja a grans dolls, de la qual es conten històries meravelloses.

[…] no sé si recordo bé que n’hi ha un en el terme de Teulada, no lluny d’una altra font que conten que féu brollar d’un cop de bastó Sant Vicent Ferrer. N’hi afegeixo encara algun dels extrems Sud i Nordoest: Las Yanas partideta d’Alins de les Paüls, en els cingles plens de cavitats damunt els congostos de l’Isàvena; Fonteana (que deu venir de Fontdeiana), font i bordes en el camí d’Esterri de Cardós a Ainet de Besan. Deu ser una deformació d’un mossàrab Gorg d’Iana el nom d’una grossa gorga en el terme de Manuel (Ribera de Xúquer), entre aquell poble i l’Énova, que ara en diuen gord de la guardiana (1962).

Convençut que tot això havia quedat petrificat en la toponímia o colgat en els documents d’arxiu, vaig fer un surt de sorpresa quan a Pobellà, tot recorrent les altes valls del Flamicell l’any 1959, el muntanyenc que em guiava, després d’assenyalar-me de baix estant el rocam ple d’avencs que en el poble ja m’anomenaren com Es Forats des Janes, veient-me intrigat però silenciós, explicà espontàniament “antes diuen que hi havia janes; les dones del poble feien por a les criatures dient que les janes les agafarien”¸i les descriví com un ésser estrany que “ere dona i no home”. Una mica més al Nord, a Mont-ros poblet també elevat pels serrats a l’esquerra del Flamicell, em digueren que “en lo Solà” hi ha Lo Forat des Janes: hi apareixien encantades, que anaven a rentar, i s’hi veuen unes pópes (mamelles petrificades) que hi han quedat de “quan popaven les janes”. Entre aqueixos pobles i Gerri, a Bretui, hi ha la “Casa la jana”, nom d’un camp per alt del poble, on no hi ha pas cap casa però sí una cova.”

I continuant amb el Diccionari Etimològic, acabem el repàs als noms amb el d’encantades. Del verb encantar, ens diu: “mot comú a les principals llengües romàniques, amb sentit secundari “deturat, paralitzat”. És important aquest detall, perquè encaixa amb algunes llegendes en què les encantades són identificades amb algunes roques, com si fossin petrificades per la maledicció divina.

Coromines s’esplaia aquí en la seva vessant més etnològica:

“És molt conegut el dolmen de la Casa Encantada, entre Pinyana i Sarroca de Bellera. Menys ho és la Mola Encantada de Cirès (terme de Bonansa, Alta Ribagorça). El vell Pau Graell i Orrit de 77 anys, va contar-me a Alinyà (Urgellet) que a l’Espuga ( = “espluga, balma”) de Sels, dalt de la vall de Nidola, habitaven unes encantades que, després de passar bugada, solien estendre els llençols a l’entrada de la cova; però quan els valents del poble hi anaven a pendre’ls-els, el llençol invariablement desapareixia.

Deien  que es faria riquíssim qui hi reeixís. Les encantàries de Castanesa feien el mateix, però l’hereu, Francesc, d’una de les cases més riques del poble , va ser més afortunat que els galants d’Alinyà. Era home emprenedor i anava muntat en un cavall velocíssim. I així els va poder robar un llençol, però elles li van cridar des de lluny el fat terrible: “Francés, Francesot: de ric prou te’n faràs, però amb caldo de gallina no moriràs”. Corre sense parar per tot lo món, dalt del seu famós cavall, com un altre Comte N’Arnau o Mal Caçador sense repòs, i sense recular davant cap perill. Un dia es va llançar a travessar un riu desbordat i rabent, i el seu poderós cavall prou va travessar-lo però ell va ser arrossegat per les aigües irades i va morir ofegat. Hi ha, doncs, el tema constant de les fades o encantades rentant o apareixent vora les fonts i llocs d’aigua. Prop de Sant Iscle de Vallalta tenim l’Estanyol de les Dones d’Aigua, i un nombre inacabable d’altres indrets semblants  que tothom recordarà: Font dels Encantats en els Rasos de Peguera, terme de Castellar del Riu; els famosos Encantats d’Espot es troben també damunt l’Estany de Sant Moriç o Maurici; a Sentís [terme de Benés], a la partida de Tous, hi ha el Forat dels Encantats, i a la mateixa partida es troba la Casa de la Sinyora, nom que es deu referir a una fada, car aquesta “casa” és una cova; ara bé al costat de la “casa” brolla la Font de la Sinyora.”

Aquesta Sinyora, d’aires majestàtics, ens remet a la categoria divina de les encantades i ens desvetlla el més que possible origen del Sot de les Senyores, clotada estreta i feréstega de la serra del Montnegre, que té al capdamunt la Roca de la Guilla, altrament coneguda pels nadius com “la Tomba” i probable paradolmen. Es repeteix aquí el vincle entre les encantades i allò que es percep com a vestigi de cultes anteriors a la fe cristiana. Coromines ens aferma novament en aquest sentit:

“La xana asturiana i la ja portuguesa són precisament fades d’aigua; aquests mots vénen de llatí DIANA, que en la baixa època s’aplicà en els camps, on romania el paganisme, a qualsevol petita divinitat campestre, i finalment a les dones d’aigua.”

I el gran filòleg ens regala encara una darrera llegenda, derivada probablement d’un fet ben real:

“En aquest últim poble [Areny, part occidental de la Conca de Tremp] vaig recollir la llegenda del sastre de Paül, un valent amb qui els seus amigots van fer la juguesca que no seria capaç de desafiar les fades, compareixent davant el Forat de les Encantàries (a la partida de Montsivalls) a les dotze de la nit. Tot atansant-s’hi ell anava dient: “què féu, Encantàries?; que sóc lo Sastre de Paül”, però en veure agitar-se un llençol amb què s’havia embolcat un dels seus amics per espantar-lo, exclama: “foteu-me ·l nas al cul” i encara corre.”

Acabem aquest recorregut per l’etimologia amb el mot elf. Les novel·les de Tolkien ens farien identificar els elfs amb les nostres dones d’aigua, però si anem més enllà, constatem que en el folklore europeu elf és un concepte força genèric que aplega també bruixes i diverses categories de follets. Tolkien, segurament amb voluntat clarificadora, assigna la categoria d’elfs només a una part de tots ells, la part que, efectivament, presenta moltes coincidències amb les nostres goges, però també una diferència important, en la tradició popular catalana no hi ha homes d’aigua, és un personatge exclusivament femení, i tampoc hi ha rastre del mot elf, amb una única possible excepció, dos topònims de la Cerdanya, vinculats entre ells:

“Alp i Alf, Cerdanya: [mot] pre-romà. […] es va fer un pas important, en establir una relació entre Alp — abans Alb— i Alf, suggerint, com ja féu M-Lübke, que havia d’haver-hi alguna interdependència, molta o poca, entre els dos noms Alf i Alb. […]

I d’altra banda és que no sols són tan paral·lels per la forma fonètica, sinó també geogràficament. Alf és a uns 4 quilòmetres a l’Oest d’Alp: aquest a l’esquerra del Segre, Alf a la vora dreta i més prop del riu. Ja la situació geogràfica evoca la idea de dues fortaleses encarades, de pobles diferents, hostils o en posat defensiu l’un enfront de l’altre.

Dues fortaleses oposades: entre els primers indoeuropeus invasors de segles endarrere, i la posterior onada cèltica de cap al segle V. […] Els primers indoeuropeus, sorotaptes, potser ja decadents: quan uns celtes, més recents i més forts, s’establiren en la important fortalesa d’Albi → Alp, ells els vigilaven des del fort o poblet, ja més menut, d’Alf.

[…] C) En fi, essent llocs veïns del Segre i dels riuets d’Isòvol i de la Molina, també podríem conjecturar afinitats amb els grups hidronímics” [Hidrònim: topònim d'un curs d'aigua, d'un estany o un llac]”. [Onomasticon Cataloniae, J. Coromines]

Sembla clar que l’arrel etimològica d’aquests dos topònims és la mateixa que la dels elfs, alp és un mot de la llengua germànica, l’avantpassat comú de l’anglès, l’alemany i les llengües escandinaves. Essent els elfs uns personatges molt lligats a la presència d’aigua, podem aventurar-nos a especular que el seu primer significat fou la gent de l’aigua.