Un dels personatges de la mitologia catalana que més ha perdurat en la
memòria de la nostra gent, juntament amb serpents, follets i bruixes, és la
dona d’aigua, coneguda també amb altres noms segons l’indret del país on es
trobin: goges, aloges, paitides, janes, fades, encantades, elfes…
Dels centenars de llegendes existents sobre les goges, en gairebé
totes hi trobem dos elements comuns, l’aigua i els tresors, una coincidència
gens casual si tenim en compte que per a la vida humana no hi ha tresor més
imprescindible que l’aigua. Aquests tresors tenen característiques diverses segons la tipologia de
cada llegenda, i encara que suposadament ben reals, són ben difícils d’atrapar
i, encara, si s’ha tingut èxit, ben esmunyedissos.
![]() |
Dona d'aigua al Calendari 2016. Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita. |
Dones d’aigua i parts
Al Montnegre, Sant Iscle de Vallalta és, sens dubte, el poble on la creença en encantades era més arrelada. Prop de ca l’Oller hi ha el gorg de les Dones d’Aigua i, de fet, aquesta masia és més coneguda per la gent de la comarca com Dones d’Aigua que pel seu propi nom. La llegenda més popular d’allà és la que vaig recollir de Rosa Buhils:
Ho havia sentit
explicar a un home que venia a casa i vivia tot sol, l’Agustí,
i sempre ens explicava cuentos i coses aixís, i vivia a can Bernat.
Molts vespres venia a passar la vetlla, que abans això es feia molt, a passar
les vetlles a casa dels veïns.
Una dona de Dones
D’Aigua estava prenyada i van anar a buscar la comadrona de can Caselles de
Sant Iscle, que es deia Balbina i era la tataràvia dels que hi han ara. Jo
l’havia conseguida molt, molt gran. Van nar a buscar aquesta comadrona i con va
haver nascut la criatura li van dir què li devien i la dona va dir que res. Li
va posar un grapat d’algo a la falda i li va dir:
–No t’ho miris fins
que siguis a casa teva, no t’ho miris, eh.
I quan arriba més a
dalt de sota can Parera, a la dona li picava la curiositat:
–Mal llamp! És segó! —
i a terra.
Con arriba a casa seva
es mira el davantal i tot el davantal, les miques que havien quedat era or. Va tornar
corrents allà on havia llençat allò i hi havien dos porcs que s’ho havien
menjat.
Això mateix li va passar a la mestressa de can Lluent, a la
vall d’Hostoles, només que aquesta li havia fet de dida a la criatura de la
dona d’aigua; una mossa va rebre la mateixa paga per haver fet la bugada a les
aloges de les Estunes (Pla de l’Estany) i, si fa no fa, un fet similar li va
passar a la porquerola de can Prat, al Montseny, amb les dones d’aigua del Gorg
Negre de Gualba.
Casament amb humans
![]() |
A
Naiad or Hylas with a Nymph (John William Waterhouse, 1893)
|
Tot i pertànyer a dos mons diferents, l’enamorament sorgeix amb molta facilitat quan es troben un home jove i ben plantat i una dona d’aigua, fet que condueix a un feliç casament que no es trencarà mentre ell respecti un tabú: no podrà dir mai més els mots dona d’aigua.
S’hi va casar el pastor de l’antiga casa de la Fou, prop de Bor
(Cerdanya), que va estroncar el matrimoni quan, enmig d’una enrabiada, va
deixar anar la frase maleïda, “dona d’aigua havies de ser!”, la mateixa que va
pronunciar l’hereu de can Blanc d’Arbúcies. En canvi, l’amo de can Ponjoan de
Calonge va ser més literari: “No hi ha boja que no bogegi, ni goja que no gogegi!”
En tots aquests casos, l’argument es repeteix. Un cop casats, el mas
assoleix una gran prosperitat gràcies als coneixements de la goja sobre els
fenomens naturals. Tenen fills i són feliços, però un dia que el marit és fora
per qüestions de negocis, la dona pren la decisió de fer segar el blat encara
verd. És quan l’home torna i ho veu, que pronuncia els mots prohibits, ignorant
que s’acosta una gran tempesta que ho hagués destruït tot i, així, si més no,
s’ha salvat la palla per al bestiar. Però el mal ja està fet i ella ha fugit
per sempre. Tornarà d’amagat, una estona cada dia, per cuidar els fills, fins
que el marit intenta retenir-la, que ja no la veurà mai més. De nou, era Rosa
Buhils qui m’ho explicava, també d’una altra casa de Sant Iscle:
Això es
deia de can Parera. Un home va anar a bosc a fer llenya, se li va
aparèixer una dona d’aigua molt guapa i ell se’n va enamorar. Tant se’n va
enamorar que es van casar i van tenir un fill, però abans de casar-se ella li
va dir:
–No em diguis mai dona
d’aigua, perquè si em dius dona d’aigua marxaré.
Van tenir una filleta,
una nena, i un dia es van enfadar molt i li va dir:
–Dona d’aigua havies
de ser!— i la dona va desaparèixer.
Però cada dia anava a
pentinar i arreglar la filleta, i l’home li va dir:
–Digues a la teva mare
que la vui veure, que la vui veure, per favor.
No hi va tornar mai
més.
Yuki-Onna
![]() |
Yuki-Onna |
És curiós que trobem una llegenda molt similar a l’altra punta del món, al Japó. De Yuki-Onna ja n’havíem parlat en l’entrada sobre el Gos Nonell. No és ben bé una dona d’aigua, el seu nom vol dir literalment Dona de Neu. Com les nostres, és d’una bellesa encisadora, però de naturalesa força malèfica. S’apareix a la gent que es perd per les muntanyes enmig de tempestes de neu, tranquil·litzant-los i sumint-los en el son plàcid de la mort, però se’n conta un cas excepcional.
Dos viatgers, un home gran i un de jove, van haver
d’aixoplugar-se en una barraca de muntanya pel vent i la forta nevada que
queia. Yuki-Onna hi va comparèixer, congelant amb el seu alè glaçat al vell,
però li va perdonar la vida al jove amb la condició que no digués mai a ningú
allò que acabava de veure.
Superat aquest tràngol, al cap d’uns mesos el jove va
conèixer una noia molt bonica, es van enamorar, es van casar, van tenir molts
fills i van ser molt feliços durant anys. Una nit, mentre queia una gran
nevada, al jove li va venir al cap l’encontre amb Yuki-Onna i ho va explicar a
la seva esposa, que d’amorosa companya es va transformar davant dels seus ulls
en la temible Dona de Neu. Enfurismada, li va recordar el jurament de
mantenir-ho en secret i només l’amor pels fills, la voluntat de no deixar-los
orfes, va salvar de nou la vida del seu marit. Ella es va esvair com la boira i
no la va tornar a veure mai més.
Encantades i tresors ocults
Si bé moltes goges viuen en enlluernadors palaus subterranis, inaccessibles per als humans, també n’hi ha que habiten coves, ben sovint guardant fabulosos tresors, acompanyades de bèsties temibles o ferotges serpents. Així s’explica de la cova de Ribes (Ribes de Freser) i de la del Salnitre de Collbató, on l’encantada és la filla del rei moro de la contrada, que l’hi deixà custodiant els seus tresors quan hagué de fugir per l’embat dels cristians. En altres casos, les encantades són les pubilles de masies properes, com la de can Fàbregues a Fontrubí o la de la cova del Castellot, a Castellví de la Marca, filla de ca l’Olivella.
Segons Lluís G. Feliu [Arxiu de Tradicions Populars, vol. V, 1929],
l’origen d’aquestes llegendes de coves amb tresors i encantades cal cercar-lo
en els temps de les confrontacions entre moros i cristians. Les ràtzies
sarraïnes els procuraven bons botins procedents sobretot dels ornaments dels
temples i de les persones que segrestaven i venien després com a esclaus. A
l’entendre d’aquella gent, de vegades el botí era amagat en coves i protegit
per encanteris que només el saber d’aquells infidels allunyats de la fe del bon
Déu sabien. En ser expulsats definitivament del país, tresors i encantades haurien
restat a les coves per sempre més.
Ciutats d’encantades
![]() |
Mirmanda ens acompanyarà durant l'agost al Calendari 2017 de Mitologia Catalana |
Hi ha indrets on les encantades hi són en tal nombre que han format ciutats de meravella. La més fascinant de totes és Mirmanda, prop de les gorges de la Cantarana, al peu del Canigó. Pels rierols que la banyaven hi baixava l’or i l’argent, i encara se’n poden veure els vestigis, en forma de megàlits edificats per gegants. Fou arrasada per una onada gegantina i de la seva antigor en dona fe la dita: “Quan Barcelona era un prat, ja Mirmanda era ciutat”.
També a la Catalunya del Nord, al fons de l’estany de Lanós, hi ha una
ciutat d’encantades, enfrontades eternament a les bruixes i els diables de
l’estany de Balaig. Altres diuen, però, que les de Balaig també són encantades.
Siguin el que siguin, el cas és que fan tant de mal com poden i les de Lanós
procuren contrarestar-ho fent tant de bé com poden.
Fades benèfiques
En general, les nostres janes són considerades més aviat benèfiques que malèfiques, encara que en trobarem de totes. Conta Joan Amades que a bona part del Pirineu, la nit de cap d’any, la gent parava la taula amb tant de goig com podien i deixaven la finestra oberta. L’encantada visitava totes les cases i a aquelles que li agradava la taula parada, els procurava ventura per tot l’any.
Al Ripollès, una encantada que no tenia llet als pits, va demanar a
una dona de Queralbs que adoptés el seu fill, amb el compromís que mai no li faltaria de
res a la família. Així fou, i un dia el nen va agafar un mal als ulls que la
mare adoptiva no aconseguia curar. L’encantada li va donar una xicra amb un
ungüent, tot dient-li: “no en donis mai a ningú més!”. Encara que en gastés,
aquella xicra no es buidava i el remei fou un èxit.
Aquell mal als ulls, al cap d’un temps, també el va agafar el marit.
Sa muller va mirar de curar-li de mil maneres, però com que no se’n sortia, va
acabar posant-li l’ungüent de l’encantada. Quan aquesta ho sabé, s’emportà el
seu fill i la casa va tornar a ser pobre, però els ulls del marit es van guarir
i, a més, voltant pel mercat de Ripoll, va veure-hi una dona bellíssima que
ningú més no veia. L’ungüent, a més de guarir-lo, va fer que pogués veure coses
invisibles, com ho són les encantades quan no volen ser vistes.
![]() |
La Torre dels Encantats, al cim |
A Caldes d’Estrac o Caldetes (Maresme) hi ha la torre dels Encantats, dita així perquè fa molt de temps hi va anar a viure una dona d’aigua. La seva arribada al poble va coincidir amb un seguit de contratemps que va culminar amb la pèrdua de les collites. Els ànims estaven escalfats en contra d’ella, a qui feien culpable, però un ancià assenyat s’oferí per dialogar-hi. Gràcies a això, la dona d’aigua congregà tota la gent al centre de la vila i els portà a un indret on feu brollar l’aigua termal que corria per sota les cases i que ha donat des de fa segles una gran prosperitat al poble.
Divinitats paganes
El filòleg Joan Coromines esmenta la vinculació de les janes amb antigues divinitats paganes. Així ho entenia també la gent sense estudis, associant-les amb construccions megalítiques o amb bruixes. Un dels llocs on aquesta vinculació és més incontestable és a la Cova de les Encantades de Montcabrer, al Maresme, ben a prop de la ciutat ibera d'Ilturo, capital de la Laietània. Les troballes arqueològiques han confirmat que fou un santuari iber fins a la fi d'Ilturo (s. I aC), seguint una tradició que venia d'èpoques prehistòriques. S'hi venerava una deessa mare -Iunstir potser. L'indret també és conegut com a Cova de les Bones Dones, recordant aquella divinitat femenina protectora, i hem de suposar que per posteriors campanyes difamatòries del cristianisme, també se li diu Cova de les Bruixes o Cova de les Males Dones. Una creu al cim del Montcabrer col·locada fa més de 300 anys ens fa palesa una voluntat de despaganitzar el turó.
La implantació del cristianisme va fer minvar llurs facultats prodigioses, segons es conta. A la Ribera de Cardós (Pallars Sobirà) les encantades van anar perdent poder i les darreres van ser foragitades a tocs de campana. Els de cal Cerdà de Tor en van capturar una i la tenien tancada a la cuina, on vivia mansament i resignada.
En alguns llocs, com a Ripoll, corria la brama que una noia pot
esdevenir dona d’aigua, seguint un ritual. Les fadrines de la vila havien de
recollir aigua de set fonts, entre la mitjanit i l’alba de la nit de sant Joan,
i fer-la bullir amb fulles d’alzina ferida per un llamp, collides durant les
mateixes hores. Així assolirien la bellesa de les fades i els seus poders
sobrenaturals.
La roba màgica
Finalment, les llegendes més nombroses de dones d’aigua ens parlen de les seves robes màgiques. Qui els pugui prendre un llençol, una tovallola o qualsevol peça teixida per elles, la sort li somriurà sempre. Potser no es farà molt ric però mai no caurà en la misèria ni li mancarà res. Molts vailets ho han intentat, però molt pocs se n’han sortit. Així m’ho explicava Jaume Aliva:
![]() |
Salt de l'Aigua (serra del Montnegre) |
Un home de Pena (Ribagorça) sí que ho va aconseguir. Mentre fugia amb
les tovalloles va sentir que li deien: “Tira que tiraràs, si te l’emportes, ni
ric ni pobre seràs!”. I fou així. El de Castanesa, citat per Coromines, sí que
es va fer ric, però va tenir una mala fi. Malgrat que la creença en la fortuna que porta la possessió d’una peça
de roba era ben estesa, també és cert que, sovint, els resultats en aquells qui
la tenien eren inversos als esperats. Dues mosses de la vall de Boí foren
maleïdes en fer el furt i des d’aquell dia tot els anava malament. Una altra de
Barruera, que també els robà, per més que treballessin tots els de la casa, no
hi hagué manera de sortir de la pobresa fins que van cremar aquella tovallola.
L'aigua i les seves dones
![]() |
Hylas and the Nymphs (John William
Waterhouse, 1896) |
La profusió de tantes llegendes i en llocs tan diversos ens mostra com d’estesa ha estat la creença en l’existència de les dones d’aigua. Ens hem centrat només en allò que ha perdurat en la tradició oral, deixant de banda tot allò altre que ens n’ha deixat la tradició literària des de l’antiguitat, ni tampoc hem abordat el tema des de la perspectiva dels qui defensen en l’actualitat llur existència real. De tot això en parlarem més endavant, així com de les dames blanques, una variant de les goges.
Com passa habitualment amb les divinitats no monoteistes, les nostres
dones d’aigua no són ni del tot bones ni del tot dolentes, tot i que la balança
es tomba més cap al costat bo, i sembla lògic, atesa llur vinculació amb
l’aigua dolça. L’aigua de les rierades i dels aiguats ens pot dur a la ruïna i
llevar-nos la vida, però és la mateixa aigua sense la qual no podem viure, la
que fa créixer els vegetals dels nostres sembrats, la que ens neteja, la que
ens refresca a l’estiu, la que ens guareix barrejada amb les herbes remeieres escaients,
la que ens alimenta amb els brous de l’hivern, la que mou molins i fargues, la
que ens acompanya en les passejades per boscos frondosos o damunt la qual
naveguem en els rius cabalosos.
Si els humans ens movem en l’element terra, qui hi ha sota els rius i
estanys profunds? Bé podria ser que una altra mena d’humans propis de l’element
aigua, i si fos així, per força, han de ser benèfics i bellíssims, com
l’element que els acull.
ANNEX
Un passeig etimològic de la mà de Joan Coromines
Llegint els monumentals diccionaris de Joan Coromines —l’Etimològic i l’Onomasticon— comprovem que el seu interès per la cultura popular no es limitava només als mots, com veurem tot seguit.
Aquests éssers de fascinant bellesa, a les comarques de l’antiga
Laietània les coneixem, sobretot, com a dones
d’aigua, com també a Occitània (daunas d’ayga); al Solsonès són les dones de fum i aigua; paitides a Viladrau (Montseny); aloges, les de les Estunes de
Porqueres, tocant a l’estany de Banyoles.
Fada és un dels
noms més generalitzats en l’actualitat, tot i que Coromines ens diu que no
apareix en la nostra literatura fins
cap a la fi del segle XIV: “Mot d’origen llatí i, amb aquest significat, de
tradició literària i no pas popular”.
Goja, en canvi,
és un dels mots més antics per anomenar-les, vigent sobretot a la Catalunya del
Nord, tot i que també a les altres comarques del Nordest i Occitània. Segons
Coromines: “L’origen, doncs, és
desconegut. Però ha de trobar-se en un mot
molt antic i que signifiqui únicament “noia, donzella”, i aplicada a l’home
“xicot, minyó”. […] Més raonable és pensar en un origen pre-romà.”
Seguint amb Coromines, trobem:
“JANA, fada, dona d’aigua, antic mot sobretot pirinenc, provinent
del llatí DIANA “divinitat campestre,
dels boscos i de les aigües”. Resumint-ho, començo perquè el mot s’ha conservat
en un sentit igual o semblant al de “fada”, i en una forma igual o paral·lela a
la catalana, en portuguès dial. (ja),
gallec, asturià, santanderí, occità antic, francès antic, toscà antic,
logudorès, romanès i albanès. Diana
apareix en la baixa època amb el sentit de “fada nocturna”, Sant Martí de Braga
diu que era una petita deïtat rústica adorada per la gent del camp en el S.
VI.”
El gran filòleg no ens estalvia
pas explicacions, costum ben arrelat en ell, que fa que els seus diccionaris
siguin d’una lectura apassionant:
“En el català de l’Alt Pallars
(Flamicell) he sentit viu janes per a
les fades que habiten en coves, sovint vora les fonts; i, en la toponímia
catalana, el mot es troba en molts llocs de les comarques de l’Oest i de
València: el més important és La Jana,
poble del Maestrat on hi havia una de les poques fonts d’aquella seca comarca; Anna en els Serrans, al costat d’una
albufera, era Yanna en temps dels moros;
Fontjanina és el poble més
septentrional de la Ribagorça catalana, amb una font que raja a grans dolls, de
la qual es conten històries meravelloses.
[…] no sé si recordo bé que
n’hi ha un en el terme de Teulada, no lluny d’una altra font que conten que féu
brollar d’un cop de bastó Sant Vicent Ferrer. N’hi afegeixo encara algun dels
extrems Sud i Nordoest: Las Yanas
partideta d’Alins de les Paüls, en els cingles plens de cavitats damunt els
congostos de l’Isàvena; Fonteana (que
deu venir de Fontdeiana), font i
bordes en el camí d’Esterri de Cardós a Ainet de Besan. Deu ser una deformació
d’un mossàrab Gorg d’Iana el nom
d’una grossa gorga en el terme de Manuel (Ribera de Xúquer), entre aquell poble
i l’Énova, que ara en diuen gord de la
guardiana (1962).
Convençut que tot això havia
quedat petrificat en la toponímia o colgat en els documents d’arxiu, vaig fer
un surt de sorpresa quan a Pobellà, tot recorrent les altes valls del Flamicell
l’any 1959, el muntanyenc que em guiava, després d’assenyalar-me de baix estant
el rocam ple d’avencs que en el poble ja m’anomenaren com Es Forats des Janes, veient-me intrigat però silenciós, explicà
espontàniament “antes diuen que hi havia janes;
les dones del poble feien por a les criatures dient que les janes les agafarien”¸i les descriví com
un ésser estrany que “ere dona i no home”. Una mica més al Nord, a Mont-ros
poblet també elevat pels serrats a l’esquerra del Flamicell, em digueren que
“en lo Solà” hi ha Lo Forat des Janes:
hi apareixien encantades, que anaven a rentar, i s’hi veuen unes pópes (mamelles petrificades) que hi han
quedat de “quan popaven les janes”. Entre aqueixos pobles i Gerri, a Bretui, hi
ha la “Casa la jana”, nom d’un camp
per alt del poble, on no hi ha pas cap casa però sí una cova.”
I continuant amb el Diccionari
Etimològic, acabem el repàs als noms amb el d’encantades. Del verb encantar,
ens diu: “mot comú a les principals llengües romàniques, amb sentit secundari
“deturat, paralitzat”. És important aquest detall, perquè encaixa amb algunes
llegendes en què les encantades són identificades amb algunes roques, com si
fossin petrificades per la maledicció divina.
Coromines s’esplaia aquí en la
seva vessant més etnològica:
“És molt conegut el dolmen de
la Casa Encantada, entre Pinyana i
Sarroca de Bellera. Menys ho és la Mola
Encantada de Cirès (terme de Bonansa, Alta Ribagorça). El vell Pau Graell i
Orrit de 77 anys, va contar-me a Alinyà (Urgellet) que a l’Espuga ( = “espluga,
balma”) de Sels, dalt de la vall de Nidola, habitaven unes encantades que,
després de passar bugada, solien estendre els llençols a l’entrada de la cova;
però quan els valents del poble hi anaven a pendre’ls-els, el llençol
invariablement desapareixia.
Deien que es faria riquíssim qui hi reeixís. Les encantàries de Castanesa feien el
mateix, però l’hereu, Francesc, d’una de les cases més riques del poble , va
ser més afortunat que els galants d’Alinyà. Era home emprenedor i anava muntat
en un cavall velocíssim. I així els va poder robar un llençol, però elles li
van cridar des de lluny el fat terrible: “Francés, Francesot: de ric prou te’n
faràs, però amb caldo de gallina no moriràs”. Corre sense parar per tot lo món,
dalt del seu famós cavall, com un altre Comte N’Arnau o Mal Caçador sense
repòs, i sense recular davant cap perill. Un dia es va llançar a travessar un
riu desbordat i rabent, i el seu poderós cavall prou va travessar-lo però ell
va ser arrossegat per les aigües irades i va morir ofegat. Hi ha, doncs, el
tema constant de les fades o encantades rentant o apareixent vora les fonts i
llocs d’aigua. Prop de Sant Iscle de Vallalta tenim l’Estanyol de les Dones
d’Aigua, i un nombre inacabable d’altres indrets semblants que tothom recordarà: Font dels Encantats en
els Rasos de Peguera, terme de Castellar del Riu; els famosos Encantats d’Espot
es troben també damunt l’Estany de Sant Moriç o Maurici; a Sentís [terme de
Benés], a la partida de Tous, hi ha el Forat
dels Encantats, i a la mateixa partida es troba la Casa de la Sinyora, nom que es deu referir a una fada, car aquesta
“casa” és una cova; ara bé al costat de la “casa” brolla la Font de la Sinyora.”
Aquesta Sinyora, d’aires majestàtics, ens remet a la categoria divina de
les encantades i ens desvetlla el més que possible origen del Sot de les Senyores, clotada estreta i
feréstega de la serra del Montnegre, que té al capdamunt la Roca de la Guilla,
altrament coneguda pels nadius com “la Tomba” i probable paradolmen. Es
repeteix aquí el vincle entre les encantades i allò que es percep com a vestigi
de cultes anteriors a la fe cristiana. Coromines ens aferma novament en
aquest sentit:
“La xana asturiana i la ja
portuguesa són precisament fades d’aigua;
aquests mots vénen de llatí DIANA, que en la baixa època s’aplicà en els camps,
on romania el paganisme, a qualsevol petita divinitat campestre, i finalment a
les dones d’aigua.”
I el gran filòleg ens regala
encara una darrera llegenda, derivada probablement d’un fet ben real:
“En aquest últim poble [Areny,
part occidental de la Conca de Tremp] vaig recollir la llegenda del sastre de
Paül, un valent amb qui els seus amigots van fer la juguesca que no seria capaç
de desafiar les fades, compareixent davant el Forat de les Encantàries (a la partida de Montsivalls) a les dotze
de la nit. Tot atansant-s’hi ell anava dient: “què féu, Encantàries?; que sóc
lo Sastre de Paül”, però en veure agitar-se un llençol amb què s’havia embolcat
un dels seus amics per espantar-lo, exclama: “foteu-me ·l nas al cul” i encara
corre.”
Acabem aquest recorregut per l’etimologia amb el mot elf. Les novel·les de Tolkien ens farien identificar els elfs amb les nostres dones d’aigua, però si anem més enllà, constatem que en el folklore europeu elf és un concepte força genèric que aplega també bruixes i diverses categories de follets. Tolkien, segurament amb voluntat clarificadora, assigna la categoria d’elfs només a una part de tots ells, la part que, efectivament, presenta moltes coincidències amb les nostres goges, però també una diferència important, en la tradició popular catalana no hi ha homes d’aigua, és un personatge exclusivament femení, i tampoc hi ha rastre del mot elf, amb una única possible excepció, dos topònims de la Cerdanya, vinculats entre ells:
“Alp i Alf, Cerdanya: [mot] pre-romà. […] es va fer un pas important, en establir una relació entre Alp — abans Alb— i Alf, suggerint, com ja féu M-Lübke, que havia d’haver-hi alguna interdependència, molta o poca, entre els dos noms Alf i Alb. […]
Sembla clar que l’arrel etimològica d’aquests dos topònims
és la mateixa que la dels elfs, alp és un mot de la llengua germànica,
l’avantpassat comú de l’anglès, l’alemany i les llengües escandinaves. Essent
els elfs uns personatges molt lligats a la presència d’aigua, podem
aventurar-nos a especular que el seu primer significat fou la gent de l’aigua.
“Alp i Alf, Cerdanya: [mot] pre-romà. […] es va fer un pas important, en establir una relació entre Alp — abans Alb— i Alf, suggerint, com ja féu M-Lübke, que havia d’haver-hi alguna interdependència, molta o poca, entre els dos noms Alf i Alb. […]
I d’altra banda és que no sols són tan paral·lels per la
forma fonètica, sinó també geogràficament. Alf és a uns 4 quilòmetres a l’Oest
d’Alp: aquest a l’esquerra del Segre, Alf a la vora dreta i més prop del riu.
Ja la situació geogràfica evoca la idea de dues fortaleses encarades, de pobles
diferents, hostils o en posat defensiu l’un enfront de l’altre.
Dues fortaleses oposades: entre els primers indoeuropeus
invasors de segles endarrere, i la posterior onada cèltica de cap al segle V.
[…] Els primers indoeuropeus, sorotaptes, potser ja decadents: quan uns celtes,
més recents i més forts, s’establiren en la important fortalesa d’Albi → Alp,
ells els vigilaven des del fort o poblet, ja més menut, d’Alf.
[…] C) En fi, essent llocs veïns del Segre i dels riuets
d’Isòvol i de la Molina, també podríem conjecturar afinitats amb els grups
hidronímics” [Hidrònim: topònim d'un curs d'aigua, d'un estany o un llac]”.
[Onomasticon Cataloniae, J. Coromines]
Aquesta tarda de tempesta m'he encantat amb el relat sobre les dones d'aigua...i t'ho agraeixo. Mentre llegia i llegia una altra dona -no sé si d'aigua- em venia al cap: la Dama del LLac de la llegenda artúrica. És un altre context i una altra geografia, saps però si podria ser una dona d'aigua, potser més deessa i mitificada.
ResponSuprimeixSegur que la Dama del Llac és dins de la família de les dones d'aigua. Veiam si m'hi endinso el dia que pugui parlar d'aquests personatges en la tradició literària.
SuprimeixCom sempre un treball magnífic d'en Dani però que ,en aquest cas, son tants els fils per tibar de també tants cabdells i en resulta tant llaminer el tema, que sembla d'obligada continuació seguir-ne al menys algun . Esplèndid, Dani! No sé si t'adones que estàs recollint i compilant material valuós ,no per un, si no per molts llibres, ja ho siguin mitològics, costumistes, antropològics, filològics o d'un tot plegat que conforma el que som o creiem ser.
SuprimeixDius que en un altre moment t'endinsaràs en la tradició literària ; repte d'esforç ingent en que espero anar-te seguint i gaudint. Mentrestant i pel que fa al mitològic, penso que ben be `pot ser que les "dones d'aigua" presents en totes les cultures i on es deïfica la natura i les seves expressions perceptibles (fertilitat, rius, fonts, muntanyes, llamps, tempestes, mar, infra-mon Etc.), que retrocedeixen fins a la part primigènia del esser humà amb consciència de ser-ho, penso doncs que van assimilar-se del tot a la cosmogonia grega i la seva mitologia que ens ha arribat, via Roma, fins a nosaltres.
En aquest context i com a "dona d'aigua" literari- mitològica, em ve al cap l'historia de la nimfa Aretusa de la que es va enamorar el caçador Alfeo. La deessa Àrtemis mestressa de totes les nimfes, la va traslladar i per tal d'evitar l'idil·li, de la gorga màgica on vivia a Grècia prop dels Deus, fent -la brollar, ara com a font a la sorra just a tocar el mar, a la petita illa d'Ortigia avui unida per un pont amb Siracusa... Pero l'Alfeu l'estimava tant que és convertí en riu i passant per sota del mar jónic, apareguè al mateix brollador d'Aretusa i des de llavors s'enlairen suament entregirats com una sola aigua...
No em diguis que no és una bonica historia d'amor !.. Sembla que escriptors com Plutarc, Ovidi ,Virgili i molts d'altres se'n fan ressò i incorporen amb la llegenda la idéa subliminal de que la sabiesa i l'ordre es varen transmetre de la Metrópoli a la nova terra assimilada (Sicília) . Servidor ha vist la fon pero, tot i estar-hi força estona, la nimfa no va sortir ; pot ser que deu estar fent les seves coses amb el hídric Alfeu !!.
Bromes a banda, t'he de confessar però que, en el curs de la meva vida i en el personal univers oníric, he tingut que veure amb tres dones d'aigua i en moments diferents ; però axó son figues d'un altre paner que si un dia puc, en sé i mi veig en cor, pot ser que ho relati...
Molt enriquidora aportació, Aran. Gràcies!
Suprimeix