dimarts, 30 de maig de 2017

L'Home de la Mar

Vet aquí un personatge que, d’entrada, ens podria semblar més aviat anecdòtic, fruit de la innocent fantasia d’algun narrador. Joan Amades omple 237 pàgines del Costumari català amb costums i creences del solstici d’estiu, de les quals tot just un paràgraf ens parla de l’Home de la Mar:

“Els jaios pescadors de la Mar Vella de Barcelona creien que avui [23 de juny] es feia visible l’home de la mar, ésser estrany que de dia era una persona com les altres i a entrada de fosc es tirava a mar i prenia, segons uns, forma de peix, i segons d’altres, continuava essent un home extravagant amb el cos cobert de petxines i d’algues a tall de pèls. Com que vivia en terra i en mar sabia tots els secrets del món, puix que entre terrassans sabia dels misteris de la mar, i entre els peixos fruïa del do de saber de tot el de la terra.”
Ben segur que entre la munió d’éssers màgics que apareixen per sant Joan, a Amades li va passar inadvertit el poderós vincle de l’Home de la Mar amb déus molt antics que van deixar una petja notable en el cristianisme. Tampoc n’era conscient jo, quan al 1993 va ser un dels personatges que vaig triar per al pòster “Éssers mitològics dels Països Catalans”.

Com en tants altres casos, Amades va salvar de l’oblit definitiu el vestigi d’una creença que, llegida amb calma, desvela una connexió molt directa entre les creences sumèries i les dels catalans. Qui era aquest home amfibi que sabia tots els secrets del món, tant els de terra com els de mar?


Home de la Mar (il·lustració d'Anna Ribot-Urbita, Calendari 2017 de mitologia catalana)

OANNES

Si pouem en textos antics, l’historiador babiloni Berossos (350-270 aC, aprox.) escriví en grec la història de Babilònia Babiloniaka. Era el principal sacerdot d’Esagila, el temple de Marduk, déu dels babilonis, i va tenir accés a textos cuneïformes sumeris, ja llavors de 3.000 anys d’antiguitat. La seva extensa obra escrita s’ha perdut, però nombrosos autors antics n’han reproduït alguns fragments. Un d’ells, Alexandre Polyhístor, autor grec del segle I aC, transcriu això:

“De la banda del Golf Pèrsic que voreja Babilònia, va aparèixer una bèstia dotada d’enteniment, de nom Oannes. El seu cos era com el d’un peix, tenia un cap humà i al damunt un altre de peix, i més enllà de la cua de peix eixien uns peus humans. També era humana la veu.
Passava tot el dia amb els humans, però sense menjar res. Lliurà als homes el coneixement de les lletres, les ciències i tècniques de tota mena. També els va ensenyar a fundar ciutats, construir temples, fer lleis i mesurar la terra. Així mateix, la sembra i la collita, i els desvelà tot allò que porta a la vida civilitzada. Des d’aleshores, tan universals foren els seus ensenyaments, que res no s’hi ha hagut d’afegir per millorar-los.
Quan es ponia el sol, tornava a les profunditats del mar per passar-hi la nit, atès que era un ésser amfibi.”

Oannes, al centre, i Enki, a l'esquerra
Aquest darrer detall mostra una coincidència clara amb el nostre Home de la Mar. Una segona coincidència fonamental és que si Oannes és un transmissor de coneixements, l’Home de la Mar “sabia tots els secrets del món” i del text d’Amades deduïm que els explicava tant als “terrassans” com als peixos.

La tercera coincidència la trobem en el nom, però això ja és més llarg d’explicar, perquè de personatges connectats amb Oannes en trobem referències escrites durant 3.000 anys, des dels primers textos sumeris fins al canvi d’era. En un període tan dilatat foren objecte de culte de diversos pobles i amb noms també diversos. Comencem pel principi, és a dir, òbviament, pels sumeris, fa 5.000 anys.

ENKI


Al panteó sumeri hi trobem tres déus principals: Anu és el pare dels déus i, tret d’aquest títol honorífic, no és gaire actiu; Enlil és el de la terra i les seves actituds, de vegades desdenyoses, de vegades bel·ligerants, recorden el déu cruel i venjatiu de l’Antic Testament; i Enki. N’hi ha molts altres, però amb un rang inferior.

Enki, déu de l’aigua i de la saviesa, gran benefactor dels humans, anomenat després Ea pels babilonis, és qui transmet als sumeris els coneixements de l’agricultura, l’arquitectura, l’escriptura, la legislació, la geometria, és a dir, els coneixements que els permetran passar de ser una comunitat nòmada i salvatge a una societat sedentària i civilitzada, la primera del món.

A diferència dels seus companys de panteó, Enki és un déu misericordiós. Quan la seva germana i deessa Ereixkigal és raptada pel drac de l’inframón Kur, és Enki qui construeix una nau per navegar pels mars subterranis i enfrontar-se amb Kur. No pot treure Ereixkigal de l’inframón però, si més no, fa que en sigui la reina.

Quan l’altra germana Inanna viatja a l’inframón amb la secreta intenció de prendre-li el tron a Ereixkigal i aquesta la desarma i la manté captiva, l’absència d’Inanna al món dels vius fa que no es generi nova vida per absència de desig sexual. Tant Anu com Enlil entenen que s’ho té ben merescut i és de nou Enki qui intervé i, negociant amb Ereixkigal, aconsegueix que Inanna pugui viure la meitat de l’any fora de l’inframón i així recuperar el cicle de la vida a la terra.

I també devem a Enki l’existència de la humanitat i que no s’hagi extingit. Segons el text babiloni Epopeia d’Atrahasis, abans de l’existència humana, els grans déus vivien al cel i els déus menors vivien a la terra, encarregats de mantenir en funcionament els canals de rec i les pagesies. Però vet aquí que al cap de 40 anys, aquests déus, no gaire contents amb el seu paper, van preparar una rebel·lió. El geniüt Enlil els volia escarmentar, però el negociador Enki va proposar de crear una nova raça, els humans, perquè fessin aquelles feines i així alliberar-ne els déus menors. La deessa-mare Nintu o Ninhursag, parella d’Enki, va crear la humanitat barrejant fang amb la sang d’un déu menor sacrificat.

D’entrada, els humans també eren immortals i aviat va haver-hi un problema d’excés de població acompanyat d’un soroll incessant propi de les seves activitats, que no deixava dormir els déus. Enlil, enutjat per la son acumulada, va enviar sequeres, fam i pesta cada 1.200 anys per reduir la població, però els resultats no foren prou dràstics perquè Enki intervingué aconsellant l’humà Atrahasis que dirigís les seves oracions i súpliques, no a una divinitat genèrica, sinó a la divinitat concreta de cada tema, Namtar per a la pesta i Hadad per a la pluja. Així mateix, com a déu de l’aigua, Enki va omplir els rius de peixos perquè els humans es poguessin alimentar.

Enlil, molt enfadat amb Enki, li va fer jurar que no revelaria als humans el seu nou pla per aniquilar-los, ara molt més expeditiu: provocar una gran inundació que no en deixés cap de viu.

El bon Enki va pensar la manera d’esquivar la prohibició: no li explicaria a Atrahasis, sinó que parlaria amb la paret de la seva casa, feta de canyes. Òbviament, des de l’altre costat, Atrahasis tenia l’orella parada i en prengué bona nota: calia construir un vaixell que tanqués bé per totes bandes, ben segellat amb pega, per encabir-hi la família i les parelles d’animals de cada espècie, si volien evitar l’extinció.

Acabada la feina, es va fer de nit de tanta foscor, va ploure a bots i barrals i, de tanta mortaldat, els cadàvers dels humans ocupaven les lleres dels rius amb tanta profusió com les libèl·lules.

Al cap de set dies, Atrahasis sortí de la nau i feu ofrenes als déus, que s’hi llançaren, segons el text, “com mosques”. Es veu que la setmana se’ls feu molt llarga, sense la cervesa i el menjar que els humans produïen.

Tot i així, Enlil estava indignat de veure que no havia extingit la raça humana. Tingué una llarga conversa amb Enki, qui li argumentà que la vida humana havia de ser preservada i tots dos convingueren que calia trobar maneres de limitar el creixement continu de població, la principal de les quals era treure’ls la immortalitat. Només Atrahasis i la seva esposa obtingueren el privilegi de conservar-la.

D’aquest episodi del diluvi també se’n fa referència a l’Epopeia de Gilgameix, quan aquest vol evitar la mort i viatja fins la morada d’Atrahasis —anomenat Utanapixti en aquest text— per demanar-li el secret de la immortalitat. Viatge en va, no hi haurà cap més humà que pugui gaudir-ne.

A Enki se’l representava amb un doll d’aigua, poblat de peixos, brollant de cadascuna de les seves espatlles, simbolitzant els rius Tigris i Èufrates. També foren símbols d’Enki la cabra i el peix, que acabaren fusionant-se un sol ésser, Capricorn, un dels símbols del zodíac.

Els rituals amb aigua eren molt presents en la seva adoració i la pica baptismal de les esglésies cristianes o les piscines sagrades de les mesquites musulmanes podrien ser una herència del seu culte.

Quan, al segle VI aC, Nabucodonosor II ocupà Jerusalem, va deportar els sacerdots jueus a Babilònia durant dècades. En tornar al seu país, la influència de les tradicions sumèries i babilòniques que havien après durant l’exili quedà reflectida en alguns passatges de l’Antic Testament. El déu dels jueus sovint ens recorda el violent Enlil i, de vegades, el conciliador Enki.

El patriarca Abraham, originari de Mesopotàmia i primer predicador del monoteisme, es podia haver inspirat en la tríada de Anu, Enlil i Enki, per confegir el déu dels jueus, unint en un sol ésser les qualitats de tots tres. Alguns estudiosos defensen que el nom de l’hebreu Jahvé tindria l’origen en el mot Ea, el nom babiloni d’Enki.

No hi ha cap dubte que l’episodi bíblic del diluvi universal és una versió adaptada a les creences jueves del relat sumeri, i la creació d’Adam amb argila i l’alè diví té evident paral·lelisme amb els primers humans creats per Ninhursag amb argila i sang d’un déu menor.

Enki fou la divinitat més estimada d’aquells pobles sumeris i babilonis perquè, al capdavall, era l’únic a qui li importava el destí dels humans.

MARDUK


A Babilònia —la Babel bíblica— el culte a Enki o Ea va evolucionar fins que una nova divinitat, Marduk, li va prendre el relleu durant el regnat d’Hammurabi (s. XVIII aC). De fet, no del tot nova perquè era el fill d’Ea, heretà moltes característiques del seu pare i de l’oncle Enlil i fou considerat el més gran dels seus déus. Recordem que l’historiador Berossos era el gran sacerdot del temple d’Esagila, el principal de Babilònia i consagrat a Marduk. Se’l vinculava amb el sol, l’aigua i la vegetació, la justícia i la màgia.

Si per als sumeris Enki va vèncer Kur, el drac de l’inframón i la mar primordial, per als babilònics Marduk, armat amb llança, arc, sagetesi espasa,  venç Tiamat, la deessa de la mar primordial convertida en serpent, i també al seu aliat Kingu, amb la sang del qual crearà la humanitat perquè faci les feines feixugues.

DAGON


No és estrany que el compassiu Enki també gaudís de la veneració d’altres pobles veïns, encara que prengués noms diferents. Entre els cananeus o filisteus se’l conegué amb el nom de Dagon, i és citat diverses vegades a l’Antic Testament, a causa dels conflictes d’aquest poble amb els hebreus. Malgrat venerar dos déus d’origen força coincident, això no els va estalviar enfrontaments. Res d’estrany ni d’antiquat, també ha passat entre els cristians i entre els musulmans. Vet aquí dos passatges bíblics, on sorprèn com de peculiar i humiliant va ser un dels càstigs de Jahvé:

“La cavalleria es dispersà per la plana i els fugitius van arribar a Asdod buscant de salvar-se dins el temple de Dagon, el seu ídol. Però Jonatan va incendiar i saquejar Asdod i els pobles de la rodalia. També va calar foc al temple de Dagon amb els qui s'hi havien refugiat. Les baixes, entre els morts per l'espasa i els morts pel foc, foren unes vuit mil.
Quan arribà a Asdod, li van ensenyar el temple de Dagon cremat, la ciutat i la seva rodalia destruïdes, cadàvers escampats pertot arreu, i les despulles calcinades d'aquells que Jonatan havia cremat en el decurs de la batalla i que ara estaven amuntegades per on el rei havia de passar.” [1º Macabeus]

 “Els filisteus, després d'apoderar-se de l'arca de Déu, la van dur des d'Eben-Aèzer a Asdod. Un cop allí, van portar-la al temple de Dagon i la col·locaren al costat mateix de la seva estàtua. […]El Senyor va fer sentir als habitants d'Asdod el poder de la seva mà i els va esporuguir, castigant amb una epidèmia de morenes la ciutat i tot el seu territori.” [Samuel, 5]

ADAPA I LA IMMORTALITAT


Algunes coincidències entre l’Oannes esmentat per l’historiador Berossos i el déu Enki havien fet pensar que “Oannes” era la forma grega de dir “Ea”, el nom que li donaven els babilònics a Enki. Després, interpretant els textos de la Biblioteca d’Assurbanipal, se sabé que, en realitat, Oannes és la forma grega de Uan, i aquest la forma babilònica del sumeri Adapa. Al capdavall, la confusió entre Enki i Adapa és comprensible, atès el vincle que hi ha entre els dos.

En la mitologia sumèria, Enki va crear set savis semidéus, els apkal·lus, el primer dels quals fou Uan o Adapa. Venien a ser els apòstols d’Enki, emergiren del mar i van ensenyar als primers humans els coneixements que els havien de portar a la civilització, com l’agricultura, l’arquitectura, l’escriptura o la legislació. Quan es crearen els primers regnes, els apkal·lus foren consellers dels reis d’abans del diluvi. Aquesta catàstrofe marca un abans i un després a Sumèria, els registres arqueològics confirmen que cap al 2.900 aC hi hagué una gran inundació pel desbordament de rius al centre-sud de l’actual Irak.

Adapa, a més del primer, és el més rellevant de tots els apkal·lus, perquè va tenir l’oportunitat que els humans assolíssim la immortalitat i no la va aprofitar. Segons un relat mític, Adapa estava pescant al Golf Pèrsic quan un cop de vent del sud li va tombar la barca. Emprenyat, va trencar-li una ala a Nintil, la deessa del vent, que durant set dies no pogué volar i, per tant, tampoc podia bufar el vent.

Anu, el gran patriarca de tots els déus sumeris, es va enfadar molt i va citar Adapa al cel perquè s’expliqués. Abans d’anar-hi, Enki li va donar un seguit d’instruccions perquè no empitjorés el panorama i mirar d’apaivagar l’enuig del gran Anu. Un dels consells fou que no mengés ni begués res del que li oferís, perquè li podia causar la mort.

En part, els consells d’Enki degueren ser molt encertats, perquè sentint les explicacions d’Adapa, Anu li va perdonar la malifeta i, commogut per la seva sinceritat, li va oferir el menjar i la beguda de la immortalitat, que ho eren de debò, però Adapa es refiava més d’Enki i no els va prendre, condemnant-se i condemnant a tota la humanitat a ser mortals.

Els entesos no es posen d’acord sobre les autèntiques intencions d’Enki. Realment temia que Anu emmetzinés Adapa? O és que no volia que Adapa, que ja tenia el do de la saviesa, obtingués també la immortalitat i així s’equiparés del tot als déus?

Recordem que en la tradició hebrea, Déu expulsa del Paradís Adam i Eva, després que hagin menjat la fruita de l’Arbre del Coneixement, per evitar que també en mengin de l’Arbre de la Vida i, esdevinguts immortals, es puguin equiparar amb ell.

L’HOME DE LA MAR I ELS VINCLES CATALANS AMB SUMÈRIA


La llengua sumèria s’extingí a inicis del segon mil·lenni aC, tot i que perdurà 2.000 anys més en els actes litúrgics, com ha passat amb el llatí. Va ser la primera llengua escrita i no se l’associa amb cap altra família de llengües, tampoc les que tenia més properes, com les semítiques o les indoeuropees. Gràcies a moltes taules escrites en sumeri i en accadi, podem saber-ne el seu significat.

Il·lustració de Jordi Coll (pòster Éssers mitològics dels PPCC, 1993)
Hi ha dues llengües encara vives que tenen similituds sintàctiques i lèxiques amb el sumeri: el georgià i el basc. Per tant, també hi tenia similituds la llengua que es va parlar a Catalunya i el País Valencià fins fa 1.000-1.500 anys —segons les zones—, l’iber, de la mateixa família que l’eusquera.

Crida l’atenció, en aquest sentit, el significat del nom de molts personatges sumeris, compostos d’un prefix i un substantiu. En el cas dels masculins, molts comencen pel prefix EN: Enki (En= Senyor, Ki= Terra, Senyor de la Terra); Enlil (En=Senyor, Lil= Aire, Senyor de l’Aire); Enten (En= Senyor, Ten= Hivern, Senyor de l’Hivern). Per tant, el significat de EN és exactament el mateix que en català, quan s’empra com a article personal davant noms masculins, sobretot en personalitats importants, on adquireix un sentit de cortesia o majestàtic: el rei En Jaume I, l’infant En Pere.

El nostre equivalent femení és NA, i en sumeri és NIN: Ninhursag (consort d’Enki), Ninlil (Senyora de l’Aire), Ninsun (mare de Gilgameix), o Ninkasi (Senyora de l’elaboració de la cervesa).

I parlant de cervesa, que per als sumeris era tant o més important que per a nosaltres, s’accepta que ells en foren els inventors, fa uns 6.000 anys, però els catalans els podríem arrabassar aquest honor, a partir de les excavacions fetes el 2.004 a la cova de can Sadurní, a Begues, quan es trobà una gerra on s’ha comprovat que s’hi havia fermentat cervesa fa 6.500 anys.

Sacerdot apkallu i bisbe de Girona
En els relleus mesopotàmics, els apkal·lus són representats tal i com els descriu Berossos, híbrids de peix i home. El mot “apkal·lu” s’emprà després per designar un tipus de savis, mags o sacerdots, aquests ja plenament humans i reals, que es devien erigir en seguidors dels apkal·lus mítics, i practicaven encanteris i curacions. Vindrien a ser com el que ara entenem per sacerdots o exorcistes, que exercien rituals per a la curació de l’ànima i també del cos. Imitant llurs suposats orígens mítics, la seva indumentària volia recordar la dels remots apkal·lus i si la comparem amb la dels nostres bisbes, amb la mitra de dues puntes i la capa fins als peus, hi veiem sospitoses similituds.

I acabem amb la darrera coincidència. Apkal·lu es compon de tres mots: Ap= aigua, kal= gran, lu= home. No hi ha unanimitat entre els traductors sobre en quin ordre s’han de combinar. Podria ser “Gran Home de l’Aigua” o podria ser “Home de l’Aigua Gran”, és a dir, “Home de la Mar”. Atès que, segons el mite, sorgiren de la mar i allà tornaven cada nit, sembla aquest el significat més lògic, i vet aquí que el nostre Home de la Mar descrit a Amades pels vells pescadors d’una platja de Barcelona, conservaria fins i tot el mateix nom que el seu mil·lenari referent sumeri.