dilluns, 9 de març de 2015

La llegenda del gegantàs Puigmal

Les abelles o les formigues són un exemple d’espècies organitzades en estructures socials complexes, però en l’àmbit dels vertebrats els únics que també ho fem som els humans. ¿Què va fer que un bon dia deixéssim enrere la nostra condició salvatge i fóssim capaços de conrear la terra, crear l’escriptura o bastir ciutats?

Els qui ens hem criat en la tradició cristiana coneixem la història d’Adam i Eva, habitants del Paradís on res no els destorbava d’una existència plàcida i sense maldecaps i amb una única limitació: no menjar cap poma de l’Arbre del Bé i del Mal. La transgressió d’aquesta prohibició per part d’Eva, incitada pel diable sota aparença de serp, marca la fi de la felicitat i l’inici de la desventura. Des de l’antigor, el significat més universal de la Serp ha estat el de la Saviesa i les conseqüències de l’entesa entre la primera dona i la serp ens farien concloure que el Coneixement és la font de tots els problemes que patim els humans.

Thot
Ben al contrari, en altres mitologies el Coneixement és la base del progrés de la humanitat i arreu trobem divinitats que ens van transmetre la saviesa. En la primera civilització, Enki va ensenyar als sumeris els secrets de l’agricultura, l'escriptura, l’arquitectura i la geometria o la legislació; Thot difongué l’escriptura entre els egipcis i va inventar el calendari de 365 dies; Prometeu robà el foc a Zeus per oferir-lo als grecs i Atenea els ensenyà l’art de navegar i de teixir.

El nostre Puigmal, gegantàs convertit en cim del Pirineu, pertany a aquesta categoria de déus transmissors de la saviesa als humans. Pels pèls ens ha arribat la seva llegenda, gràcies a Joan Amades, que la recollí a la vall de Ribes dels últims vells que la recordaven.

La llegenda d’en Puigmal

Puigmal anava tot cobert d’un vestit de blanques neus, en uns temps remots en els quals a les muntanyes, territori exclusiu dels déus i santuari de bèsties i arbres a recer de la nostra fúria, els humans no hi posàvem els peus.

La gent, dedicada essencialment a la cacera, base de la seva alimentació, campaven per valls i planes, on cada vegada hi havia menys per caçar. A causa d’aquesta escassetat, un caçador que perseguia una daina ignorà els límits i trescà muntanyes amunt darrere la presa, fins que sobtadament topà amb el gegantàs protegint la daina.

Del pòster "Éssers mitològics dels PPCC". Il·lustració de Jordi Coll.

Puigmal li recordà que ell no anava mai a la terra baixa, la terra dels homes, i li demanà perquè profanava els seus dominis. El caçador li respongué que la desesperació de la fam l’havia dut allà. Aleshores, compadint-se’n, Puigmal acaronà la daina i la munyí, recollint la llet amb les seves grans mans i, refregant-la contra el seu vestit de neu, la convertí en un deliciós formatge que lliurà a l’home. Instruint-lo en l’art de formatjar, li recomanà que en endavant s’alimentés de llet i formatge i així no hauria de matar els animals que li oferien generosament aquell líquid preciós.

Puigmal (figura de Jordi Rangil)
Així ho feu. Durant molts anys, llances i sagetes restaren arraconades i les corredisses empaitant preses esdevingueren un record de temps passats. Les bèsties també oblidaren aquelles èpoques de persecucions i, esvanint-se l’antiga por als homes, peixien prop de les seves llars sense recança.

I tot això fou així fins un mal jorn que, eixint de sa casa, el caçador ensopegà amb una colla de cérvols. De sobte, el cap se li omplí d’aquella ancestral fal·lera rapinyaire i, empunyant les armes, es lliurà a la disbauxa de la sang contra aquelles bèsties confiades.

De nou, la por allunyà els animals dels homes i, privat de la llet que durant tants anys havia alimentat tota la família, la caça tornava a ser l’únic recurs per calmar la gana. El cicle es repetia, al caçador li calia anar cada vegada més lluny per trobar preses fins que no li quedà més remei que endinsar-se a la terra alta, la terra dels déus. Puigmal li sortí al pas i aquesta vegada no hi hagué compassió: l’arreplegà amb les seves manasses i l’estampí contra el fons d’un barranc.

La força dels símbols


Molt abans de l’invent de l’escriptura els humans ja empràvem el llenguatge universal dels símbols, un llenguatge que brolla del nostre subconscient i se’ns manifesta en els somnis cada nit. Sovint, les rondalles i llegendes amaguen profunds significats i records remots de fets transcendents en la història de la humanitat.

Si ens quedéssim en la lectura supèrflua de la llegenda no aniríem més enllà d’un conte infantil, però aquesta història ripollesa és l’únic vestigi que ens ha arribat d’un antiquíssim relat carregat de símbols on s’explica el pas de la vida nòmada i caçadora del temps paleolític de les glaciacions a la implantació de la ramaderia en el món més càlid del neolític.

La capa de neu d’en Puigmal


Puigmal al Calendari 2016 de mitologia catalana. Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita

El clima de la Terra és una successió de períodes glacials i inter-glacials —com l’actual. La darrera glaciació que va afectar Europa va durar 60.000 anys i va acabar tot just en fa 10.000. Els homes de les cavernes, que havien pintat a Altamira, Las Caums o Rofinhac l’objectiu cobejat de les seves caceres —portentosos bisons, urs, cavalls, cérvols o mamuts— veieren com el desglaç descobria noves extensions de pastures que, en poques centúries, esdevenien boscos espessos. El canvi de paisatge comportà el canvi de la fauna. Algunes espècies emigraren perseguint el fred que s’allunyava nord enllà i altres, com els mamuts, incapaços d’adaptar-se als canvis, s’extingiren. No trigà a sorgir al Pròxim Orient l’agricultura i la ramaderia, la revolució neolítica que forçà les comunitats humanes nòmades a convertir-se en sedentàries.

De caçadors a ramaders


En cada detall, el relat d’en Puigmal amaga la remota memòria de tots aquests canvis. La capa de neu que el cobreix ens remet a les neus perennes de l’Edat del Gel. La cacera és l’únic recurs d’aquell caçador i el nutrient amb proteïnes de l’home paleolític. La necessitat que té d’anar a caçar cada vegada més lluny és la mateixa que tenien aquelles comunitats, forçades a diversificar els seus hàbitats per no extingir la fauna.

Puigmal deslliura l’home de la subjecció absoluta a la cacera, en una al·lusió a l’inici de la ramaderia, que facilitava l’abastiment de carn, però també de llet i derivats. Els animals que perden la por als homes ens remeten a la domesticació d’algunes espècies, com xais, vaques, cavalls o porcs.

De Puigmal a sant Gil

No perdem de vista que la muntanya del Puigmal clou per ponent la vall de Núria, una contrada essencialment ramadera al llarg dels segles. Sant Gil n'és el patró i ho és també dels pastors, i en la seva suposada estada en aquells paratges la vinculació amb ells fou intensa, així com la protecció que exercia en els ramats davant l’amenaça dels llops, talment com Puigmal protegia els herbívors de la dels caçadors.

Una lectura atenta dels Goigs de sant Gil ens descobreix la cristianització de Puigmal en aquest sant. S'hi conta que Gil duia una vida molt austera, nodrint-se d'herbes i de la llet d'una cérvola. Un dia va comparèixer per aquells verals el rei, que anant de cacera perseguí la cérvola. Ella va córrer a cercar la protecció de Gil, amb qui topà el rei, que amb gran sorpresa admirà la seva santa vida i, impressionat, feu fundar un monestir perquè fos dirigit per sant Gil.

Si l'acció civilitzadora de Puigmal és impulsar el pas de l'home caçador a l'home ramader, la de Gil i el rei és crear un monestir, gresol del progrés que vol representar la cultura i la fe cristiana, el pas de l'home pagà a l'home cristià.


El Mal Caçador


La llegenda d'en Puigmal té dues parts ben diferenciades: la primera ens narra la transmissió d’un coneixement diví per al gaudi dels humans; la segona evoca les diverses llegendes que trobem pel país en referència a la figura del Mal Caçador, aquell que no mata per necessitat sinó per vici. En aquesta part del relat Puigmal, a més de defensor de la natura, pren la forma de déu justicier, com la pren sovint Crist quan condemna el Mal Caçador a vagar eternament perseguint preses que mai no ateny.

Puigmal i la vall de Núria
El mite d’en Puigmal és un vestigi dels personatges que ocupaven els altars catalans molt abans de l’arribada del cristianisme. Amagats en rondalles mil·lenàries, s’hi guarden codificades les nostres antigues creences, esperant el dia que les redescobrim.