dilluns, 27 de febrer de 2017

La Dama Blanca d'Andorra

Les dames blanques formen part de mitologies properes, com la dels occitans, francesos i germànics, heretades de la tradició celta. Als Països Catalans en sabem molt poques llegendes, qui sap si perquè han quedat diluïdes en el món genèric de les goges, però hi ha un cas excepcional i de capital importància per als seus protegits, els andorrans.

La Dama Blanca d’Auvinyà


Dama Blanca (Calendari 2017 de mitologia catalana. Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita)

El 14 de març és festiu a Andorra, el dia de la seva Constitució, que en l’article 1 diu: “Andorra és un Estat independent, de Dret, Democràtic i Social.”

Diu la llegenda que, molts segles enrere, el pas de frontera amb l’Alt Urgell estava controlat per una família que, amb els anys, va anar perdent els seus membres fins restar-ne només una dona. Quan ella morí, una enigmàtica Dama Blanca la rellevà en la tasca.

En aquell temps, la llibertat dels andorrans es veia amenaçada per la tirania del bisbe d’Urgell, que els escanyava amb elevats impostos. Una nit de lluna vella que el bisbe anava cap al Principat, li comparegué irresistiblement seductora, prop d’Auvinyà, la Dama Blanca. Tots dos s’endinsaren en la boscúria fins l’endemà, quan el bisbe retornà trasbalsat i aterrit, jurant que mai més no passaria per allà.

Passà el temps i com que de la dona d’Auvinyà ja feia anys que ningú ni en parlava ni l’havia vist, el bisbe s’atreví a emprendre de nou el camí cap a Andorra, per tiranitzar els seus habitants. Fou el seu darrer viatge, mai més no se’l va veure. La misteriosa desaparició alliberava els andorrans del jou de l’esclavatge, però un nou perill començà a assolar la terra. Un gran llop negre de mirada terrorífica atacava cases i ramats, sembrant la ruïna i la mort i fins els pastors més valents sucumbien sota les urpes i els ullals de la ferotge bèstia.

Els prohoms de les valls feren consell general, organitzaren la cacera i fou el més valent dels síndics qui posà fi a la vida de l’execrable llop. Per a ell, però, el malson no s’acabà aquí i cada nit se li apareixia el lloparràs, fet que el va portar a perdre la salut i el senderi.
Els andorrans van acudir a la Dama Blanca per demanar-li que el curés amb les seves arts ocultes. Malauradament, els seus poders no arribaven a tant, no pogué guarir-lo, però en un moment de lucidesa li revelà que dins del llop s’hi allotjava l’ànima fosca del tirà. La mort del síndic s’endugué el darrer vestigi de la maldat del bisbe.

A la Dama Blanca, diuen que se la veu de vegades pels boscos d’Auvinyà, amatent a barrar el pas a qui vulgui sotmetre els andorrans i vetllant per la independència del país.

Les dísir


L’origen de les dames blanques pirinenques, occitanes i franceses, de les Weiβe Frauen alemanyes, de les Witte Wieven holandeses, de les irlandeses Morrigan i Nemain, cal anar a cercar-lo en les dísir (plural de dís: senyora, donzella) de la mitologia nòrdica, ànimes de dones convertides en esperits ben actius en el món dels vius, on poden actuar tant de manera favorable com contrària a les persones.

Venerades en terres escandinaves des dels temps prehistòrics, representaven els esperits de dones mortes que procuraven la fertilitat de les coses vives. Vindrien a ser, doncs, de naturalesa semi-divina, com alguns personatges de la mitologia grega, i jugaven un paper cabdal per als suecs, que en llur honor celebraven entre febrer i març el Dísablót (festa del sacrifici a les dísir), amb un gran mercat i la gran assemblea anomenada la Cosa de tots els suecs, que vindria a ser com la Generalitat catalana medieval. Encara ara, la fira associada al Dísablót se segueix celebrant a Uppsala.

Més tard i segons el lloc, les dísir es van diversificar prenent noms diferents i funcions més especialitzades, com les nornes, que mouen els fils del destí dels humans i dels déus, al peu del freixe sagrat Yggdrasil, o les valquíries.

Les valquíries


La vigília de la Valquíria Edward Robert Hughes (1851-1914)
Les valquíries (del nòrdic antic valkyrja: la que tria els morts), filles del déu Odin, compareixen a les batalles amb forma de belles i fortes guerreres, capaces de guarir les ferides més greus i de triar qui viurà i qui morirà. Acompanyen al Més Enllà els herois caiguts en el combat, oferint-los hidromel i, amb llur bellesa, fent-los més plaent el camí cap al Valhalla, governat pel gran guerrer Odin. Només la meitat dels morts, els escollits per les valquíries, seguiran aquest destí. L’altra meitat seran escollits per la deessa Freia, que els durà al seu meravellós palau, on van a parar també els esperits de totes les dones que no van esdevenir valquíries i on sempre s’hi canten cançons d’amor.

Irlanda – Egipte - Ibèria


A Irlanda, Morrigan és la deessa de la guerra i la mort, però també la de la fertilitat, la sexualitat i l’abundor de les collites. Es presenta a totes les batalles prenent la forma de corb i transmet als guerrers el braó i la ràbia contra l’enemic. En aquesta illa, abans que Morrigan fou Neit el primer déu de la guerra, i la seva esposa Nemain, la que anunciava la mort, flotant damunt dels caiguts en el combat.

Neit connecta la mitologia irlandesa amb l’egípcia, ja que és també un dels més antics déus egipcis, considerat masculí o femení segons les èpoques. Era la divinitat de la guerra, de la cacera i de la saviesa, i amb el nom de Neitin, junt amb Iunstir, és de les divinitats que més sovint apareixen en els textos dels nostres avantpassats ibers. La Neit egípcia protegia i feia companyia als difunts, en un clar paral·lelisme amb les valquíries nòrdiques.

Les connexions de la Dama Blanca


Les Dames Blanques occitanes i franceses, les més properes geogràficament, són també les que més s’acosten per comportament a la d’Andorra. Solen estar-se en llocs de pas estrets, siguin camins, barrancs o ponts, i per permetre-hi passar el viatger exigeixen un tribut, que pot ser tant divers com agenollar-se en acte de submissió o ballar-hi.

Escultura de la Dama Blanca d'Andorra
En la Dama Blanca d’Andorra hi conflueixen saviesa, màgia, seducció, guerra, mort, protecció dels seus, i està emparentada amb totes les divinitats esmentades:

–si les occitanes i franceses controlen llocs de pas, l’andorrana controla un pas fronterer

–si la Morrigan irlandesa, l’egípcia Neit i les valquíries nòrdiques apleguen seducció, guerra i mort, la d’Auvinyà atrau el bisbe amb la seducció i el mata en la segona trobada

–si les dísir són ànimes de dones esdevingudes esperits superiors, la coincidència de la mort de la darrera dona de la família encarregada del control duaner amb la seva immediata substitució per la Dama Blanca pot fer sospitar que aquesta no sigui res més que aquella dona, traspassada a un estadi d’existència superior

–i si els suecs feien coincidir la festa en honor de les dísir amb la gran assemblea del poble suec, associant-les amb la protecció del seu país, la Dama Blanca té un paper claríssim de protecció de la independència d’Andorra enfront del tirà que ve de fora. És ben plausible, doncs, que abans que la Mare de Déu de Meritxell, la protectora a qui veneraven els andorrans i els seus avantpassats, els andosins, fos la Dama Blanca d’Auvinyà.