dilluns, 25 d’abril del 2016

Dracs catalans, l’origen de la bèstia

Els dracs catalans


Així com els nostres serpents han perdurat en la memòria oral i han tingut una escassa presència en la literatura, la memòria dels nostres dracs ha perdurat en la memòria de la gent en bona part gràcies al protagonisme atorgat per importants escriptors i pintors. El cavaller Espèrcius s’enfronta a un drac al “Tirant lo Blanc”, Roig i Jalpí narra el combat entre en Soler de Vilardell i el drac del Montnegre, els pintors medievals els van recrear en moltes obres i, modernament, no poden mancar dracs a les narracions del gènere èpic i llegendari, siguin novel·les, films o sèries.

Dibuix de Joan Junceda
Catalunya és país de dracs, els folkloristes de la Renaixença i Amades en recullen històries a multitud d’indrets. A més de les esmentades, les més conegudes són la de sant Jordi a Montblanc, la del de Sant Llorenç del Munt mort per Jofre el Pilós, el del llac de Banyoles vençut per sant Mer, el d’Arles del Tec per sant Guillem de Combret, o els de Soriguera, Ridaura, Ripoll, vall del Bac, Rocallaura…

Els nostres dracs són quadrúpedes més que no pas bípedes, alats, coberts d’escates, amb cua poderosa, llur alè fètid emmetzina l’aire i les collites i devoren bestiar i gent —preferentment tendres princeses, si poden triar. Solitaris, viuen en coves, sovint no gaire lluny d’aiguamolls o cursos d’aigua. La presència del drac en una comarca porta la seva gent a la ruïna fins que és alliberada per l’heroi, que pot ser un guerrer, un sant o les dues coses alhora.

Dracs i serpents, d’on surten?


Dracs i serpents eren gairebé el mateix en les primeres civilitzacions, costa diferenciar-los amb claredat en aquells remots relats de sumeris, babilonis, egipcis o grecs, però hi trobem creences i simbolismes contradictoris. Els antics dracs i serpents de l’àmbit mediterrani, europeu i del Pròxim Orient són malèfics i, tanmateix, en aquestes mateixes cultures, la serp és símbol de saviesa associada amb la medicina. S’expressa clarament en la seqüència del Paradís: “La serp era el més astut de tots els animals que el Senyor-Déu havia fet”. En canvi, els xinesos són benèfics i en primitives cultures africanes també són venerats com déus. Aquesta contradicció també la trobem a casa nostra: el comportament agressiu dels nostres dracs té poc a veure amb el dels serpents amb diamant.

El nostre malvat drac està vinculat a les noves religions, que inicien els sumeris i continuen els babilonis i cultures mediterrànies. El neolític porta una nova generació de déus que reflecteixen una nova mentalitat. L’home paleolític es veu a sí mateix com una espècie més de la natura que, com la resta d’animals, s’alimenta dels fruits de la terra que recull i dels altres animals que captura. Res d’extraordinari, en aquella època els humans fem gairebé el mateix que les altres bèsties.

Amb la revolució neolítica, el nostre paper canvia, passem de ser una espècie més a ser l’espècie capaç de dominar alguns aspectes de la natura, ja no depenem exclusivament de la recol·lecció de fruits silvestres perquè hem descobert l’agricultura ni depenem exclusivament de la cacera perquè ara tenim ramats.

Gerra sumèria amb drac i serpent (2150 a.n.e.)
El drac i el serpent, que ostentaven el poder sobre la natura a mercè de la qual estàvem totalment sotmesos, perden força quan l’home té certa capacitat per dominar el món que l’envolta. 



Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)

dilluns, 18 d’abril del 2016

Serpents xinesos i catalans


En contraposició als serpents sumeris, babilonis, hebreus, egipcis, grecs i romans, els serpents xinesos són altament respectats per la població, encara en l’actualitat, i considerats molt positivament. Mal anomenats dracs, atès que llur representació allargada s’acosta més a un serpent, guarden a la gola la bola de drac, una gran perla lluminosa d’on li venen els poders màgics. Descrits amb precisió pel filòsof xinès Wang Fu (82 dC-167dC), aquells llunyans serpents ens aporten llum en els nostres.

Serpent xinès (Kunisada, s. XIX)
Antigament emparentat amb el drac, se n’ha anat distanciant des de fa mil·lennis. Els nostres serpents, enormes, banyuts i amb pèl a l’esquena, porten damunt la testa o a la boca un gran diamant, el brillant de serp, on li rau la immortalitat i el poder, talment com les boles dels dracs xinesos. Quan van a beure a les fonts o a banyar-se en estanys es treuen el brillant per no perdre’l a l’aigua, moment que aprofita algun vailet espavilat per robar-lo, provocant la reacció violenta del serpent, que mor al cap de poc. Si no fos per això, és un ésser pacífic que no es fica amb ningú.


El finestral de can Coris, amb la serp posant la cua
a la boca del nen

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)


dimecres, 6 d’abril del 2016

Dracs

Drac (Calendari 2016 mitologia catalana)
Dins del bestiari mitològic ocupa un lloc preeminent el drac. Comú a cultures molt diverses, aquesta diversitat també es dona en la seva representació, en els seus comportaments i en els seus poders.

A tots els continents trobem llegendes de dracs. La més antiga, de fa 5.000 anys, és la del sumeri Kur, senyor del món subterrani on habiten les ànimes, vençut pel déu de l’aigua Enki. Després d’ell, herois babilonis, egipcis, grecs, romans i d’arreu han repetit la gesta. Al nostre país, dotzenes de dracs han estat sotmesos per valents guerrers, com el de Montblanc per sant Jordi. Igual que el seu ancestre Kur, viuen en coves, corren, neden, volen, treuen foc pels queixals i un alè fètid que ho emmetzina tot, assolant la terra.


Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)