dilluns, 25 d’abril de 2016

Dracs i serpents (i V). Dracs catalans, l’origen de la bèstia

Els dracs catalans


Així com els nostres serpents han perdurat en la memòria oral i han tingut una escassa presència en la literatura, la memòria dels nostres dracs ha perdurat en la memòria de la gent en bona part gràcies al protagonisme atorgat per importants escriptors i pintors. El cavaller Espèrcius s’enfronta a un drac al “Tirant lo Blanc”, Roig i Jalpí narra el combat entre en Soler de Vilardell i el drac del Montnegre, els pintors medievals els van recrear en moltes obres i, modernament, no poden mancar dracs a les narracions del gènere èpic i llegendari, siguin novel·les, films o sèries.

Dibuix de Joan Junceda
Catalunya és país de dracs, els folkloristes de la Renaixença i Amades en recullen històries a multitud d’indrets. A més de les esmentades, les més conegudes són la de sant Jordi a Montblanc, la del de Sant Llorenç del Munt mort per Jofre el Pilós, el del llac de Banyoles vençut per sant Mer, el d’Arles del Tec per sant Guillem de Combret, o els de Soriguera, Ridaura, Ripoll, vall del Bac, Rocallaura…

Els nostres dracs són quadrúpedes més que no pas bípedes, alats, coberts d’escates, amb cua poderosa, llur alè fètid emmetzina l’aire i les collites i devoren bestiar i gent —preferentment tendres princeses, si poden triar. Solitaris, viuen en coves, sovint no gaire lluny d’aiguamolls o cursos d’aigua. La presència del drac en una comarca porta la seva gent a la ruïna fins que és alliberada per l’heroi, que pot ser un guerrer, un sant o les dues coses alhora.

El drac de Montblanc i sant Jordi


Jordi, el sant i guerrer de la Capadòcia, apareix a Montblanc just quan la princesa es disposa a ser sacrificada al drac, tribut inevitable per salvar el poble de la seva fúria. La història és calcada de la que Iacopo da Varazze relata a la Llegenda àuria, escrita cap al 1266, situant-la a la ciutat líbia de Silene, però aquesta ja és una còpia de la de l’heroi grec Perseu, que a Etiòpia mata el monstre Cetus, salvant així a la bella Andròmeda, filla dels reis Cefeu i Cassiopea.

Fragment mural de sant Jordi (monestir Sta. Mª de Lluça, s. XIV)
Històries idèntiques les trobem des de l’Extrem Orient a Europa i Àfrica. D’aquest continent, Frazer recull alguns costums —que no llegendes— prou il·lustratius:

–Mukasa, l’esperit del llac Victòria que afavoreix la producció d’aliments, el bestiar i la canalla, té un estol de verges al seu servei

–els akikuyus reten culte a la serp d’un riu, amb qui fan casar dones joves

–a Caeli —illa de Burú— atribuïren una plaga de cocodrils a la passió que el príncep d’aquests sentia per una mossa, obligant el seu pare a vestir-la de núvia i lliurar-li.

Relata el viatger Ibn Batuta que als nadius de les illes Maldives se’ls apareixia cada mes un esperit maligne vingut del mar a qui, per calmar-lo, li oferien una jove verge, que l’endemà trobaven violada i morta.

Frazer fa esment dels contes medievals a l’estil del de sant Jordi i dedueix que “reflecteixen el costum real i contrastat de sacrificar noies o dones per casar-les amb esperits aquàtics als qui sovint s’imagina com serpents o dragons”.

El drac del Montnegre i en Soler de Vilardell


El cavaller Soler de Vilardell no es planteja enfrontar-se al drac fins que sant Martí, disfressat de captaire, li deixa una espasa de virtut, la famosa Vilardella. Després de comprovar que d’una espasada pot tallar robustes alzines o fendir les roques més dures, s’adreça cap a la cova i enmig de la brega li talla el cap en rodó. Eufòric, és rebut pels veïns com un heroi i, amb l’espasa, alça amunt la testa de la fera en senyal de victòria, però una gota de sang regalima per l’acer fins arribar-li al braç i el contacte amb el líquid verinós també el mata a ell.

Vilardella, l'espasa de constel·lació
Pel que fa a l’espasa Vilardella, a diferència de la Xarur sumèria, que qui sap on para, i de l’Excàlibur del rei Artús, que la llegenda ens diu que fou retornada a la Dama del Llac, la nostra espasa màgica es conserva al Museu Militar de París o de Madrid. Sabem que el 1286 Berenguer de Vilardell la vengué per molts diners a Alfons III, nét de Jaume I, i que els reis catalans l’empunyaren en moltes batalles. Perquè fou tan desitjada? Ens ho explica Francesc Eiximenis al 1386:

És axí mateix certa cosa que spasa constel•lada e armes feytes en certa constel•lació donen o procuren ardiment e fortalea de cor a aquells qui les dites armes porten. Per tal, lo rey En Jacme d’Aragó, qui pres València, tostemps portava una spasa constel•lada quand venia haver batalla. E en los archius del senyor rey d’Aragó huy present és la spasa de Vilardell, famós cavaller, ab la qual matà la serp aquella tan gran de Sant Celoni, qui matava los hòmens passants per lo camí.

L’ardiment e fortalea de cor que l’espasa constel·lada donava al rei català és el mateix ardiment e fortalea de cor que donava Xarur al sumeri Ninurta. Els medievals desconeixien del tot els textos sumeris, que no foren desxifrats fins al segle XIX, però la creença s’havia mantingut igual durant 3.700 anys.

El drac de Banyoles i sant Mer


Sant Mer i el drac de Banyoles
De costums similars al de Vilardell, el drac de Banyoles residia a l’estany, d’on sortia per omplir-se la panxa dels pobres viatgers que passaven. Les dures escates que el cobrien el feien invulnerable, no hi van tenir res a fer ni els més valents guerrers enviats per Carlemany ni ell en persona, per més forçuts i agosarats que fossin no posseïen una espasa de virtut, la que transmet la força divina. Fou sant Mer qui, després de grans dejunis i penitències, imbuït d'un estat de santedat, anà a trobar el monstre. En veure’l, restà totalment amansit i seguí el sant com un manyac corder fins on era la tropa, que el matà sense cap resistència.

Al drac d’Arles del Tec sant Guillem el venç només fent el senyal de la creu. Els nostres dracs medievals personifiquen els enemics del cristianisme, ben clarament ho veiem en el suposat origen d’alguns, com el de Sant Llorenç del Munt, portat pels moros i deixat a la cova per mortificar el poble cristià, o el de la cova de la vall de Ribes, on el rei moro deixà un tresor custodiat per la seva filla encantada en forma de temible serp. Només la intervenció divina els venç, sigui perquè el guerrer és un sant o perquè li ha estat donada una espasa de virtut.

Dracs i serpents, d’on surten?


Dracs i serpents eren gairebé el mateix en les primeres civilitzacions, costa diferenciar-los amb claredat en aquells remots relats de sumeris, babilonis, egipcis o grecs, però hi trobem creences i simbolismes contradictoris. Els antics dracs i serpents de l’àmbit mediterrani, europeu i del Pròxim Orient són malèfics i, tanmateix, en aquestes mateixes cultures, la serp és símbol de saviesa associada amb la medicina. S’expressa clarament en la seqüència del Paradís: “La serp era el més astut de tots els animals que el Senyor-Déu havia fet”. En canvi, els xinesos són benèfics i en primitives cultures africanes també són venerats com déus. Aquesta contradicció també la trobem a casa nostra: el comportament agressiu dels nostres dracs té poc a veure amb el dels serpents amb diamant.

Vist tot això, la meva humil hipòtesi és la següent:
Déu cornut de l'Espluga dels Tres Germans
Molt abans de l’invent de l’escriptura, els humans expressaven artísticament  les seves creences per mitjà de figures esculpides i de pintures conservades fins als nostres dies al fons d’algunes coves, obres del Paleolític. Hi trobem representats éssers els cossos dels quals es componen d’elements de diferents animals. Un exemple ben clar és el de l’Espluga dels Tres Germans, a la veïna regió de l’Arieja, on fa uns 15.000 anys hom hi va pintar un ésser antropomorf amb banyes i orelles de cérvol, ulls de mussol, barba de bisó, cua de cavall, braços humans, genitals humans masculins i potes posteriors d’ós. En les creences d’aquell temps ocupaven un lloc fonamental les Venus paleolítiques, símbols de la fertilitat, i en contraposició complementària, un representant del poder fecundant mascle.

Com dèiem a La Molsosa i les Deesses Mare: “Tot sorgeix d’una energia creativa amb dos pols oposats —positiu i negatiu—, el yin i el yang dels taoistes o el masculí i el femení de les antigues creences agràries, amb una deessa personificant la fertilitat de la Mare Terra i un déu cornut amb gran poder fecundant —el Pan grec, el Luperc o Faune romà i molts altres”.

Frazer dona nombrosos exemples de pobles caçadors de tots els continents que creuen en la vida més enllà de la mort, no només per als humans, sinó també per a la resta d’animals. El de l’Arieja devia ser un déu de síntesi, que vetllava per la prosperitat de tots els éssers vius, especialment els que eren representats en la seva imatge, és a dir, els homes i les principals espècies de les quals es nodrien: cérvols, bisons, cavalls, óssos.

La composició d’aquest déu paleolític varia segons l’àmbit geogràfic on sigui i evoluciona, però es manté la idea de síntesi en un sol cos de la diversitat de la Creació, que mil·lennis després seguim trobant en els serpents xinesos. Wang Fu els descriu amb cap de camell, ulls de dimoni, orelles de vaca, banyes de cérvol, coll de serp, ventre cobert de plaques de petxina, potes de tigre amb urpes d’àliga i 117 escates com les de carpa cobrint el seu cos, de les quals 81 són yang (masculí) i 36 yin (femení), fet que ens confirma la seva naturalesa masculina, igual que el de la cova de l’Arieja.

Els nostres serpents i els xinesos tenen un origen comú, creences compartides en el seu temps per molts pobles prehistòrics, que a la Xina han preservat fins als nostres dies mentre aquí només ens n’han quedat vestigis en forma de rondalla. Malgrat la visió negativa de les serps propagada per l’església cristiana, que n’agafa de l’Antic Testament la identificació amb els enemics de Déu, els nostres serpents han conservat la facultat de volar, el vincle amb l’aigua —alguns dels xinesos controlen rius, pluges i tempestes— i el brillant de serp que ens recorda el culte solar del qual provenen.

El nostre malvat drac està vinculat a les noves religions, que inicien els sumeris i continuen els babilonis i cultures mediterrànies. El neolític porta una nova generació de déus que reflecteixen una nova mentalitat. L’home paleolític es veu a sí mateix com una espècie més de la natura que, com la resta d’animals, s’alimenta dels fruits de la terra que recull i dels altres animals que captura. Res d’extraordinari, en aquella època els humans fem gairebé el mateix que les altres bèsties.

Amb la revolució neolítica, el nostre paper canvia, passem de ser una espècie més a ser l’espècie capaç de dominar alguns aspectes de la natura, ja no depenem exclusivament de la recol·lecció de fruits silvestres perquè hem descobert l’agricultura ni depenem exclusivament de la cacera perquè ara tenim ramats.

Gerra sumèria amb drac i serpent (2150 a.n.e.)
El drac i el serpent, que ostentaven el poder sobre la natura a mercè de la qual estàvem totalment sotmesos, perden força quan l’home té certa capacitat per dominar el món que l’envolta. A l’Epopeia de Guilgameix, el serpent Kur és vençut per Enki, déu que transmetrà als sumeris el coneixement —agricultura, ramaderia, escriptura, arquitectura— que els portarà a la primera civilització. En la segona versió, Ninurta venç Kur i canalitza les aigües fins aleshores desastroses, possibilitant els regadius i, per tant, l’agricultura.

La babilònica Tiamat, fèrtil deessa de la mar i del caos convertida en serpent, mor a mans de la nova generació de déus, del seu propi fill Marduk, que supera el caos de Tiamat posant ordre en l’univers, creant el cel, la terra i, finalment, l’home. Després, els hebreus copiaran aquest mite de la Creació fent-ne una versió pròpia on la serp de l’Edèn simbolitza l’antiga religió i malda perquè Eva no se sotmeti al nou déu. S’ha acabat el temps dels déus híbrids, estranyes barreges de diversos animals en pla d’igualtat; els nous déus han de ser a imatge i semblança de l’espècie que s’ha erigit per damunt de la resta, a imatge i semblança de l’home.

Colom-Déu i serp-dimoni ( Beatus de Girona, 975)
A partir d’aquí, del drac amo i senyor dels fenomens naturals només se’n conservarà la part destructiva, allò que de la natura els humans no podem controlar: inundacions, erupcions volcàniques, plagues als sembrats, aigües insalubres dels pantans… Segons Amades, en les processons que, des del segle V, es feien els tres dies anteriors a l’Ascensió per evitar les plagues dels camps, hi passejaven la figura d’un drac que el primer dia anava amb aire triomfant i el tercer, vençut. Els dracs de les llegendes medievals que tiranitzen els pobles solen viure en aigües pantanoses i cal foragitar-los per convertir aquelles aigües en font de prosperitat per a la ciutat que vol créixer i progressar. Seguint a Frazer, el drac de Montblanc és l’antic déu aquàtic que exigia donzelles, del qui ens allibera la nova fe per mitjà de sant Jordi.

Per tant, si bé en els textos antics serpent i drac venen a ser el mateix, en la mitologia catalana, tot i tenir un remot origen comú, amb el pas del temps acaben representant creences oposades. El nostre drac ens connecta amb les cultures mediterrànies i del Pròxim Orient, que amb el triomf del neolític arraconen les creences anteriors i satanitzen el drac, fent-lo culpable de tots els mals, siguin desastres naturals o siguin invasions de pobles que professen altres religions. El serpent amb brillant, en canvi, amb qui ens connecta és amb la tradició xinesa, coreana, nipona, mesoamericana i d’alguns pobles africans, és a dir, ens remet al benèfic déu mascle del paleolític, company indispensable de les exuberants Venus paleolítiques i, en l’àmbit català, de la maternal Molsosa.

dilluns, 18 d’abril de 2016

Dracs i serpents (IV). Serpents xinesos i catalans

Els serpents xinesos


En contraposició als serpents sumeris, babilonis, hebreus, egipcis, grecs i romans, els serpents xinesos són altament respectats per la població, encara en l’actualitat, i considerats molt positivament. Mal anomenats dracs, atès que llur representació allargada s’acosta més a un serpent, guarden a la gola la bola de drac, una gran perla lluminosa d’on li venen els poders màgics. Descrits amb precisió pel filòsof xinès Wang Fu (82 dC-167dC), aquells llunyans serpents ens aporten llum en els nostres.

Serpent xinès (Kunisada, s. XIX)
Els serpents xinesos no tenen ales, però això no és cap impediment perquè flotin en el cel, talment com el sol. Després de 3.000 anys de metamorfosis, el cos esdevé com un trencaclosques amb elements de mamífer, ocell, peix i rèptil, simbolitzant la diversitat de la Creació. Tenen consideració de divinitats, normalment benèfiques i puntualment amb actuacions perjudicials.

Entre les seves atribucions hi ha les de protectors del cel i dels éssers que s’hi hostatgen, senyors de la terra, dels rius, de la pluja i les tempestes i guardians de grans tresors amagats sota terra. Tret d’aquest darrer, tot plegat són poders vinculats al sol, l’astre de qui depèn la vida i els cicles naturals de la Terra, representat per la bola de drac, la perla resplendent que guarden dins la gola. Tot ens porta a pensar que el culte als serpents xinesos és una evolució del culte al Sol, d’origen molt antic i estès per tot el món.

La visió benèfica dels serpents és compartida per nipons, coreans, les cultures de Mesoamèrica, com maies i asteques, i algunes cultures africanes.

Serps i serpents catalans


Una de les sorpreses que vaig tenir en els treballs de camp amb 140 testimonis del Montnegre va ser, en el tombant del segle XXI, trobar-ne tretze que em parlaren de serpents: sis tenien coneguts que se’ls havien trobat o que n’explicaven referències molt properes, tres més asseguraven haver-los vist directament i els altres quatre n’havien sentit relats en un clar format de llegenda transmesa pels seus avis. En canvi, ni rastre oral de la llegenda del drac de Vilardell, escrita al segle XVII per Joan Gaspar Roig i Jalpí i d’origen suposadament medieval.

La serp no és només un animal de carn i ossos. És la conclusió que trec després de repassar el que n’he sentit dir. Quan una serp es fa vella no es mor, sinó que marxa, “diu que quan són tan i tan véies, marxen” [Josep Torrent]. Podem deduir que en comptes de morir-se fa una metamorfosi, per a transformar-se en serpent, un ésser immortal i enorme, descrit a Apel·les Mestres d’aquesta manera pel seu interlocutor, a la dècada de 1920:

"Els serpents són serps que, en arribant a cent anys, perden l’oremus d’ésser serps, posen cabellera i porten a la boca un diamant que no deixen més que quan van a alguna font a beure. El que llavores pogués robar-los-el, fóra ric i feliç per tota la vida".

La maledicció bíblica a la serp ha quedat fixada en els costums de la gent fins als nostres dies. Com s’explica, sinó, l’exagerada por dels europeus a aquest rèptil? Al nostre continent no hi ha serps enormes que ens puguin devorar ni a nosaltres ni al nostre bestiar. Al nostre país, només l’escurçó, una espècie que no amida més de tres pams, pot injectar-nos verí i posar en perill la nostra vida, però això sol no justifica la por irracional a totes les serps.

El finestral de can Coris, amb la serp posant la cua
a la boca del nen
Una de les més esteses llegendes negres que se li atribueix és que s’amaga sota el llit de les mares lactants i, quan dormen, xucla la llet dels pits i posa la cua als llavis del nadó, com si fos un mugró, per tranquil·litzar-lo. M’ho explicava una dona com a succeït a una parenta seva, però el mateix cas s’explica a tota la península ibèrica, des d’Andalusia al Pirineu. Seria una pervivència de la maledicció divina: “Posaré enemistat entre tu i la dona, entre el teu llinatge i el seu”.

Per sort ara ja està canviant, però en el món rural, fins fa poques dècades, la reacció normal en veure una serp era matar-la. Jo mateix ho feia en els meus primers temps de vida a pagès, el 1982, víctima d’una associació automàtica serp=amenaça, perpetuada des del Gènesi i comú entre la gent de muntanya:

Una noia que ja tenia dotze anys, diu:
–Senyoreta, guaiti com aquella serp es fica en allà.
L’agafa per la cua, l’arrastra de cop i fa plas! … i la va matar. I diu:
–Això m’ho ha ensenyat de fer el gos de casa, que quan anem per les vinyes i els sembrats, que n’hi han, les mata d’aquesta manera. [Eulàlia Pujolar, mestre de l’escola de Ramió a mitjan segle XX]

En la transformació en serpent, a l’aversió al rèptil s’hi afegeix l’augment del perill, proporcional a l’augment de la mida.

Més avall de can Garrumbau hi ha cal Futroc. Allà, una vegada hi havia un home que es deia Paco i netejava el bosc amb un dall. Li va sortir una serp molt grossa, li va fotre un cop de dall i la va partir. I va pensar “buenu, ja l’has morta, la serp…”. Però darrere n’hi va sortir una altra molt més grossa i va quedar tan espantat que va marxar i se’n va anar a dalt d’una mata de castanyer. Diu que aquella grossa es va menjar la petita. Ell va pujar a la mata de castanyer i la serp a darrere, i allà hi havia un trèmol gros i es va cargolar en aquell trèmol, i de l’estreta que li va fotre li va caure la pell a aquell trèmol i hi va deixar sang i tot, aquella serp, i aquell trèmol després es va morir. Diu que feia un cap com un cap de gat; els metros, no sé els que feia, però era molt llarg, i diuen que sobre l’esquena hi portava una serriera de pèl. Es veu que era un serpent, una cosa tan terrible. [Josep Canals. Fuirosos]

No ens ha de passar per alt un detall inadvertit al mateix testimoni: la primera serp és partida d’un cop de dall pel bosquerol i quan apareix la segona el primer que fa és menjar-se-la. Per golafreria? No pas, sinó perquè hom creia que, dins la serp viva, la que ha mort ressuscita al cap d’unes hores amb tots els danys reparats i torna al món dels vius. De fet, sabent això, podem deduir que l’agressivitat de la segona serp contra el pobre Paco, tampoc és simplement per atipar-se, sinó per venjar l’atac de l’home a la primera, potser filla seva.

Algunes altres coses que m’expliquen em recorden els serpents xinesos, com ara la facultat de volar:

Quan varen tallar l’abre més vei que hi via a can Cinquanta, en vam veure una que volava. […]Tenia pèl, i era fosca, fosca. A la que la varen anar a amoïnar, es va aixecar i va volar, pels brucs i abres, i portava una serrellera a l’esquena... grossíssima. [Conxita Pujol. Can Cinquanta, Vallgorguina]

Havia sentit que al castell de Palafolls hi havia un serpent que va anar volant fins aquella casa que diem de la mina. Explicaven que tenia ales, que volava, hi havia gent que deia que l’havia vista, que vivia per llà aquells matorrals. I quan nosaltres hi anàvem a jugar, que érem canaieta, sempre dèiem “ai, si trobem el serpent...” [Anna Estiu. Sant Genís de Palafolls]

Fa rumiar que en els relats de la nostra cultura oral que ens parlen dels serpents portadors de diamants —altrament dits brillant de serp o pedra de serp— no se’ls descriu d’entrada com a éssers malèfics ni violents, més aviat són personatges tranquils, que no es fiquen amb ningú, amb l’únic desig de la rutinària visita a l’aigua, sigui per beure’n o per banyar-s’hi, i un total lligam amb llur pedra preciosa.

No porta banyes, el serpent? No n’he vist mai cap, sí que he sentit dir que són molt dolents i porten banyes, però que hagin fet alguna cosa, no. [Josep Mª Pera. Sant Iscle de Vallalta]

L’extrema agressivitat se’ls desperta només quan són desposseïts d’allò que els dona la vida i el poder, reacció ben comprensible. Quatre persones m’han tramès històries de serpents portadors de brillants de serp:

S’explicava, molt temps enrere, que hi havia un serpent amb un gran diamant al cap. Tothom li volia prendre però ningú no s’atrevia, doncs el serpent era molt ràpid i ben segur que s’hauria cruspit de seguida el lladre. [Francesc Basart. Pineda]

De cop i volta s’adonà que la bèstia tenia damunt del cap una gran pedra que lluïa molt i en Jaume es digué a si mateix: “Aquesta bèstia deu ser el rei de les serps i això del cap, la corona reial”. [Pepita Riera. Pineda]

Serpent (Carla Besora a
Històries i llegendes de l'any vuit)
Nosaltres vivíem davant de can Coris i a la meva mare aquesta història ja li explicava la seva àvia. Hi havia una serp que anava a beure a la font. Era una serp molt véia, tenia uns pèls blancs a l’esquena i tenia una pedreta sobre el cap, una pedra. Tant els senyors de can Coris com les minyones, els feia gràcia veure aquesta serp amb aquesta pedra en el cap. [Mª Rosa Omella. Sant Cebrià de Vallalta]

De cop i volta, va veure com sortia del bosc i s’arrossegava per terra un serpent immens amb una cabellera llarguíssima i daurada que a sobre la testa hi portava un diamant gros que la coronava. […] Aquest diamant era el que donava força i un poder especial al serpent. [Ramon Soler, li explicava la seva mare, de Tavèrnoles]

Amb petites variacions, el relat sempre va a parar allà mateix, el brillant de serp és la riquesa cobejada i robada al serpent mentre beu o es banya, la fera reacciona violentament per recuperar-lo, no ho aconsegueix i mor en l’intent.

2.000 anys enrere, Plini ho descrivia de la mateixa manera: a la Gàl·lia, durant l'estiu, hom podia veure colles de serps amuntegades damunt del cap d'una de més gran. De les seves boques eixia saliva que brillava al sol i formava una massa dura que es convertia en un diamant, coronant la testa de la serp gran. Només se la treia quan anava a beure aigua, l'únic moment que, corrent gran perill, se li podia prendre. Qui ho assolís seria ric per sempre més.

Però el que ens interessa ara no és tant els detalls de la història sinó la seva arrel originària i, en aquest sentit, els serpents xinesos ens aporten pistes importants. La bola de drac, aquella perla resplendent que guarden a la gola, font de llur vida i poder i que té la facultat de concedir tots els desigs a qui la posseeix, s’acosta molt al brillant de serp, el diamant de gran lluentor que duen sobre el cap, que segons Joan Amades “porten la clau de la riquesa i el benestar, i el mortal que en pot heure una té ja la sort assegurada per sempre més” (1). 

Aquesta atribució lliga amb l’afirmació de J.G. Frazer: “Els antics tenien en molta estima les qualitats màgiques de les pedres precioses: és més, s’ha sostingut, amb grans aparences de veracitat, que aquesta mena de pedres s’empraren com amulets molt abans que com a ornament”(2).

Hi ha un estret vincle dels nostres serpents amb l’aigua, com li tenia Xen-lung, el serpent xinès de les tempestes i la pluja, o Ti-lung, el de la terra i els rius.

El basilisc, serp dels tresors


Si dels serpents calia fixar-nos en els portadors del brillant, hi ha una espècie ben diferenciada, tant físicament com pel que fan. El basilisc és una serp menuda, criada del baf de l’or, que viu sempre allà on hi ha tresors amagats, sigui la tomba d’un difunt enjoiat, sigui l’estança oculta d’un castell o la cova secreta d’una afrau tenebrosa. Novament ens recorda un serpent xinès, Fu-ts’ang-lung, guardià dels enormes tresors enterrats a les fondàries de la terra.

Quiet com una estàtua, el basilisc fixa l’esguard durant anys i panys en el punt exacte on pot aparèixer el lladre per fulminar-lo mortalment només amb la mirada, tot just aparegui. Si el lladregot tingués la ventura d’ensopegar just al moment que el basilisc s’hagués distret i el veiés abans que la serp a ell, fóra aquesta qui moriria, però tanta sort és gairebé impossible.

Hi ha, encara, una manera d’evitar la mirada mortal de la bèstia i és entrar amb un gros mirall tapant la cara. Així, l’intrús no és vist, la mirada rebota i el fulminat és el mateix basilisc.




1. Amades, Joan. Éssers fantàstics.1927.
2. Frazer, J.G. La rama dorada.1890.

divendres, 15 d’abril de 2016

Dracs i serpents (III). Del Montnegre a Europa

Al tercer capítol de dracs i serpents fem un repàs als que vaig recollir de la memòria de la gent del Montnegre, fixant-nos en els seus paral·lelismes amb els d’altres contrades europees.

Els serpents del Montnegre i els lindorms suecs


Lindorm és el nom que, a les zones muntanyenques centreeuropees, donen als serpents. Els relats més tenebrosos dels seus costums expliquen que freqüentaven els cementiris i s’alimentaven de cadàvers i, en la seva vessant més diabòlica, violaven espais sagrats com les esglésies, una visió influïda pels relats a l’entorn del freixe sagrat Yggdrasil, les arrels del qual rosega el drac Nidhogg, que també s’alimenta dels cadàvers dels humans.

Nidhogg, en un manuscrit islandès del s. XVII
Smaland és una de les regions més grans de Suècia. Amb uns 700.000 habitants i una superfície similar a Catalunya, que es reduiria força si descomptéssim els seus més de 5.000 llacs, Smaland és el bressol de la multinacional Ikea, però també d’una bona colla de serpents, fins al punt que al segle XIX el folklorista Gunnar Olof Hyltén-Cavallius va aplegar una cinquantena de testimonis que asseguraven haver vist serps gegants, de vegades amb una llarga cabellera, i va oferir, el 1884, una gran recompensa a qui en capturés algun exemplar, viu o mort. Com que ningú no ho aconseguí, fou cruelment ridiculitzat pel món acadèmic.

Entre les grans serps vistes pels pagesos suecs, de vegades amb una llarga cabellera, i els dels testimonis del Montnegre, “amb una sarriera de pèl sobre l’esquena”, no sembla que hi hagi gaires diferències.

El serpent de Pineda, el drac de Wortley i el cuc gegant de Lambton


Font de sant Jaume (Pineda)
Pel matí de Pasqua de 1420 tots els veïns de Washington (comtat de Durham, Anglaterra) anaren cap a l’església… Tots, tret de John, l’hereu tarambana del castell de Lambton, que s’estimà més seguir pescant a la riba del riu Wear, d’on només en tragué una mena de gran cuc llefiscós que llençà en un pou proper. Penedit de la seva vida pecaminosa, inicià un llarg pelegrinatge a Terra Santa ignorant que el cuc havia crescut fins a dimensions gegantines, destruint collites i boscos, devorant bestiar i, fins i tot, criatures. Alguns coratjosos vilatans s’hi enfrontaren i aconseguiren partir-lo, però les parts tallades, amb vida pròpia, es retrobaven i es tornaven a ajuntar.

Al seu retorn, John veié horroritzat les conseqüències de la seva pesca i decidí posar-hi remei. Aconsellat per una bruixa, li fou feta una armadura amb tot ple d’esmolades fulles de ganivet incrustades i s’enfrontà al cuc dins del riu. Aquest l’estrenyé per ofegar-lo, però les esmolades fulles li causaren multitud de ferides que el dessagnaven i debilitaven. Amb l’espasa, John l’anà partint i la corrent s’endugué els trossos riu avall, impedint que es tornessin a ajuntar.

Una protecció similar emprà More de More Hall, un cavaller molt faldiller de Wortley, un poblet situat uns 150 quilòmetres més al sud, qui va fer-se fer una armadura coberta de puntes d’acer llargues de cap a un pam. El drac de Wortley, més llest que el cuc de Lambton, no caigué en el parany d’abraçar-lo, però va sucumbir de forma força més indigna: després de dos dies i mig de combat fou occit per una tremenda puntada de peu que el guerrer li encertà de ple al bell mig del forat del cul.

L’estratègia de More i de John és la mateixa que la d’en Jaume, un vailet fill d’una casa pobra de Pineda (Maresme) que li prengué la pedra preciosa que sempre duia al cap a un serpent que cada dia anava a beure a la font de sant Jaume, i sobrevisqué a l’atac de la bèstia protegit dins d’una bóta que li havia deixat el boter, on clavà cap enfora tots els esmolats ganivets que li cedí el carnisser. El serpent estrenyé la bóta on s’amagava el lladre i així morí, dessagnat per les múltiples ferides, i l’espavilat Jaume va sortir de la pobresa per sempre més.

Finestral amb la serp a can Coris (St. Cebrià de Vallalta)
Un altre serpent amb diamant al cap era el que freqüentava can Coris, casa pairal de Sant Cebrià de Vallalta, on anava a beure del doll de la font que tot l’any rajava. Aquest pobre serpent, que no havia molestat mai ningú, es va enfurismar de mala manera quan li van prendre el diamant, i amb la gran cua aporrinava la porta per abatre-la i recuperar el brillant, sense el qual no podia sobreviure. Espaordits, els de can Coris van tenir la pensada de clavar llargs claus a la porta que sortien per l’altra banda i així el serpent es va omplir de ferides fins morir.

Guardians de tresors


Del basilisc, guardià de tresors, n’intuïm el seu record en el testimoni de Madrona Molins (can Buc de Vallmanya), que vincula en un mateix indret la presència de serps i d’or:

A can Salviró, també hi ha anat a remenar molta gent, buscant-hi or. Però allà, no sé on han de trobar-ho, perquè només hi ha aquella mica de paret, hi ha aquell suro gros, aquell pla... Allà hi ha moltes serps. El meu avi n’hi va trobar una de gruixuda de no sé quants metres, un rellamp de serp, un dia que hi anava a pasturar els porcs.

El drac de Vilardell i el de Wilser


En època medieval, es conta que el poblet suís de Wilser patia sovint els atacs d’un dragonet, un tipus de dragó de mida humana, però no per això menys temible: l’ardent alè que desprenia carbonitzava cases, corrals i bestiar i la seva sang matava tot allò que tocava.

Les autoritats convingueren que l’únic capaç de combatre’l era Winckelriedt, un veí expulsat del poble per perillós busca-raons a qui se li havien confiscat totes les propietats per culpa del seu mal cap. Acceptà el repte a canvi d’un indult i, ascendint al Mont Pilats, arribà a una gorja envoltada d’altes roques que portava a la cavorca del dragonet. Després d’un extenuant combat, li tallà el coll d’un cop d’espasa i, amb la punta de l’arma, victoriós, alçà el cap de la bèstia, però un regalim de sang descendí fins tocar-li la mà i morí a l’instant.

L’alè i la sang del drac de Vilardell provocava els mateixos efectes que els del dragonet de Wilser, però a més, el de la serra del Montnegre “se’n menjave lo bestiar e molta de la gent qui·n passave per lo camí”. El desenllaç del combat de Winckelriedt és exactament el mateix que el d’en Soler de Vilardell:

E tantost lo cavaller [Soler] va morir del verí que·n avia baxat per la spasa, e fo sabullit [enterrat] honorablement en la sgleya de Sant Martí desús dita, axí com merexia; e lexà tres fills, apellats per lur noms Arnau, Gombau e Guillem, qui tots foren bons barons.

Cova del drac de Vilardell
El compte En Ramon Berenguer Cap de Stopa los en faé grans mercès per lo gran feit de lur pare, com avia desliurada aquella terra de tant gran dampnatge com ne faeya aquella ferotge bèstia.

El nostre heroi no és un cràpula com el suís o els anglesos sinó un sant baró, generós amb els pobres i imbuït de nobles ideals, qualitats que el fan mereixedor de l’espasa de virtut que li ofereix sant Martí per fer front al drac.

Aquesta llegenda, que remunta els fets al temps de Ramón Berenguer “Cap d’Estopes” (s. XI), la trobem escrita al segle XVII per Joan Gaspar Roig i Jalpí, sota el pseudònim de Bernat Boades. Roig i Jalpí va fer creure que havia trobat un manuscrit del 1420 en molt mal estat, i que n’havia fet una còpia nova.

De la bèstia ja no en queda cap rastre, però la cova on la tradició diu que s’hostatjava, un roc de duríssim quars foradat per la base, resta intacte i, per la seva mida, podem deduir que el drac del Montnegre era, com el de Mont Pilats, un dragonet.


dilluns, 11 d’abril de 2016

Dracs i serpents (II). Dels bestiaris medievals catalans i del món sencer

Vistos els textos més antics de dracs i serpents, per conèixe’n alguns més farem un tomb pel món, un tomb que de cap manera pretén ser exhaustiu perquè no acabaríem mai. De passada, també farem un cop d’ull al que en deien els nostres escriptors medievals.

Un gènere literari de força èxit en els segles xii-xv foren els bestiaris, un catàleg de bèsties reals o imaginàries, sota el comportament de les quals hi havia sovint un missatge moral. Se n’han conservat sis en català, però se sap que n’hi havia més. Saverio Panunzio en va fer la recopilació, d’on hem tret els fragments[i]. Hi són presents diverses espècies de dracs i serpents, alguns dels quals també trobarem en la tradició popular.

Dels bestiaris medievals catalans


Basilisc

Lo besalís és pocha [petita] bèstia, e tant de verí, que solament ab la vista aucien [maten] les hòmens. E aquests són reys de les serps, e no és bèstia al món qui·s vulla combatre ab ells. E per tot là hon passen, per lo gran verí que han, sequen los arbres e erbas. E aquests muden tots anys la pell, axí com fa la serp, e puys renovella.

Vibra


La vibra és una manera que no·n són null temps sinó dues. An una maravelosa natura: qui, com lo mascle vol engendrar, met lo cap en la boca de la vibra famella, e ella tala-l’i ab les dents; e com lo li à tolt, no·l lexa fins que li à beguda tota la sanch, al mascle, e de aquella sanch engendren-se’n dos fills, la hu mascle e l’altre famela; e com deuen néxer, fan esclatar lur mare, e lavòs ixen-li del cos. En aquesta manera moren lo pare e la mare, e per aquesta rahó no·n són null temps sinó dos.

Un altre bestiari ens informa d’una altra peculiaritat:

Vibra d'Igualada, creació de Dolors Sans
La vibra sí és un dragó qui és d’aytal natura: que com ella troba l’ome qui sia vestit, mantinent li ve dessús e li fa tot quant mal li pot fer; e com veu algun hom qui sia nuu, fuig-li e ha’n paor.

És per aquesta causa i no pel seu peculiar cicle reproductiu, que a França diuen que es van extingir. Quan els soferts francesos se’n van adonar, cada vegada que se’n trobaven una corrien a despullar-se i això va fer que les vibres morissin d’inanició.

Orpí


Dos mil anys abans dels nostres bestiaris, Herodot (s. V a.n.e.) ja explicava el cruel cicle reproductiu d’alguns serpents i afirmava que molts d’ells vivien a Aràbia, on els arbres on s’estaven produïen una estranya resina molt aromàtica, valuosa i cobejada: l’encens o bàlsam. Segons el bestiari, aquesta mena de serpent és l’orpí:

Lo orpí sí és una serpent la qual garda l’arbre hon lo bàlsam se fa, e és tant mala e tan cruel, que null hom no·s gosa acostar a l’arbre per pendre del bàlsam sinó com ella dorm. E quant l’om vol pendre del bàlsam e la vol fer adormir, sí li sona qualque sturment [instrument musical] devant, per tal que s’adorme al so del sturment; e aquesta serpent veu que l’om la vol fer adormir per tal que puscha pendre del bàlsam, tancha’s la una orella ab la choa, e l’altre orella frega tant per terra que la s’umpla de terra per tal que lo so del sturment no la puscha fer adormir.

Cassandre


Tot i tenir similituds amb l’orpí, és un antídot contra les serps:

Cassandre dient molts que és loba servera [linx]; altres dient que és una bèstia, en Àsia, de diverses colors, e ha molt gran odor e bona, que totes les altres bèsties la volen per la ten bona odor que gita. E quant se adorm, dorm III dies; e quan se desperta, gita tal odor que mata les serps. E no ha fills, sinó una vegada en sa vida.

Calcatrix


Calcatrix
Lo calcatrix sí és una manera de serpent qui és fort gran e grossa, e la sua color és quaix roya. E ha aytal natura: que si ella troba algun home, que·l se menge, e puys, com l’à menjat, ela·l plora tots temps de sa vida.

Dragons de les Índies


En les Índies ha axí forts e gran dragons que devoren un bou tot viu.

Altres fonts parlen, a l’Índia, d’una espècie que vola de nit; algunes gotes de la seva orina caigudes del cel són suficients per provocar la descomposició de la pell.

Tantàgora


Tantagora és una bèstia qui ha cara de hom, e ha tres endanes [files] de dents, e lo cors de lahó [lleó], e coha de estorm [cavall?], pits e ulls de cabra, e és vermella, e ha veu de serpent, e és pus hiversosa de córrer que altre bèstia.

Grius

En Índia són los grius, qui són reys de tots los altres aucels. E són fets en lo cors axí com a lehó, e an IIII peus; e ungles e ales axí com a àguiles. E són axí forts e grans, que ab les ungles se’n porten un hom tot viu.

Del món sencer

Gàrgoles
Gàrgola a Sant Martí Sarroca


L’any 520, la vila de Rouen, a la riba del Sena, estava amenaçada per una mena de drac, la Gàrgola, que obria la gola i en brollava un cabalós doll d’aigua que provocava inundacions. La situació era tan greu que l’arquebisbe sant Romà decidí enfrontar-s’hi. Només s’atreví a acompanyar-lo un condemnat a mort. En entrar a la seva cavorca, la bèstia obrí la descomunal boca per inundar-los i ofegar-los, però només en sortí un rajolí. Sant Romà l’amansí fàcilment amb el signe de la creu, entrà amb la Gàrgola a la ciutat i fou cremada. D’aquí venen les gàrgoles en esglésies i catedrals, diuen.

Tarasca



Descendent del gegantí Leviatan de la Bíblia, la Tarasca s’establí a la vila de Tarascó, entre Avinyó i Arles, a la riba del Roine. Tenia sis potes acabades amb urpes d’ós i devorava els desventurats occitans que s’hi atansaven. Setze voluntaris s’hi van voler enfrontar, però la meitat foren rostits amb la primera bafarada de foc i l’altra meitat se salvaren cames ajudeu-me. Gràcies a Déu que un bon dia hi comparegué una jove i càndida donzella, santa Marta, que amb dues branques creuades li mostrà el senyal de la creu. Immediatament, l’animal se li ajupí dòcilment i la seguí fins a la vila. En veure-la tan manyaga, els veïns s’envalentiren i la reberen a coces, garrotades i pedrades. Santa Marta volgué protegir la bèstia, al·legant el seu canvi de comportament, però va fer tard i la Tarasca caigué abatuda.

Làmia

La làmia és representada sovint com una bèstia coberta d’escates, amb quatre potes, pitrera i mirada de dona, però pot prendre aparença d’una voluptuosa mossa, sagnant fins la mort els desgraciats que es deixen seduir pel seu cant. Tanmateix, hi ha una manera de reconèixer una làmia: fer-la parlar. Així com sa veu és infinitament melodiosa quan canta, si intenta parlar només li surt un xiulet estrident i se li veu una fina llengua forcada, mostrant així la seva autèntica natura. Vet aquí una avantpassada de la sirena.


Hidra de Lerna
Hidra de set caps (Beatus de Girona, 975)

Enorme serpent de set caps, si se n’hi tallava un, d’allà en sortien dos o més. Aspirar el seu baf pestilent produïa la mort immediata. Hèracles s’hi va enfrontar aguantant-se la respiració i mentre li anava tallant els caps a cops d’espasa, el seu escuder cremava amb una torxa les ferides per evitar que els caps rebrotessin.

Hidra del Japó

La hidra nipona en tenia vuit, de caps, i cada any se li havia d’oferir una donzella per evitar mals pitjors. L’heroic Susanoo fou més perspicaç que Hèracles, va fer omplir vuit bótes amb sake de la millor qualitat, d’una flaire que, tot just ensumar-la, el drac hi va anar de dret capbussant els vuit caps dins les bótes, que va escurar en poca estona. Borratxo perdut, Susanoo decapità una per una les vuit testes.

Bunyip, la criatura dels pantans

Ésser monstruós de forma indefinida que viu sovint en aigües pantanoses. Poc amic dels humans, dels qui de tant en tant en devora algun, podríem considerar-lo el parent australià més proper als nostres dracs. Atès el bon nombre de noves espècies animals que els europeus descobriren en aquell continent, durant el segle XIX molts d’ells creien fermament en la seva existència i aspiraven a ser-ne els descobridors occidentals.

Segons una llegenda dels aborígens, fou durant l’Era del Somni, una època remota, quan el fill del rei d’una tribu guerrera cercava un regal ben original per a la mossa de qui s’havia enamorat i capturà una estranya bèstia a la riba d’un estany. Quan son pare el veié, s’horroritzà i li manà tornar-lo al seu lloc, car havia reconegut un nadó bunyip i tothom sabia que qui en robava un hauria d’enfrontar-se a la terrible còlera de sa mare. Ignorant el consell del rei, el jove conservà el petit monstre i la mare bunyip inicià la persecució. Quan fou conscient del perill ja era massa tard, obrí els braços per alliberar la cria i aquests se li transformaren en ales. Ell i tota la tribu es convertiren en cignes negres, essent l’origen d’aquestes aus que, certament, són originàries d’Austràlia.

Piasa, el drac d’Illinois

Va ser la vilesa dels homes allò que va portar aquest drac volador pel mal camí. Sempre s’havia atipat de cérvols i bisons, no molestava ningú més fins que un dia hi hagué un combat entre dues tribus que deixà un munt de cadàvers. Temptat per la curiositat, el piasa va tastar la carn humana, li agradà d’allò més, feu fàstics dels grans mamífers i només tenia la fal·lera d’endrapar homes, dones i criatures, fins que en una emboscada capitanejada pel valent guerrer Massatoga, aconseguiren matar-lo.

Quetzalcoalt, el drac dels asteques

Dos mil quilòmetres més al sud, els asteques, i molt especialment el seu cabdill Moctezuma, esperaven el retorn del serpent volador Quetzalcoalt, déu del vent, de la saviesa i de la vida, que en terra pren forma humana. Aquest ésser mític havia estat 500 anys abans encarnat en el rei de la ciutat de Tula, però quan el malvat Tezcatlipoca l’envaí i sotmeté, hagué de fugir mar enllà, vers orient, protegit per un anell de serpents entrellaçats.

Segons la profecia, de l’orient retornaria un dia per recuperar l’antic esplendor de l’imperi asteca i quan, el 22 d’abril de 1519, Hernan Cortés arribava amb onze naus a les costes de Chalchicueyecan, ja havia corregut la veu entre els nadius que gent barbuda d’una raça desconeguda pilotant naus gegantines solcaven les ribes de Mèxic. Amb 17 cavalls —un animal desconegut— i armes de foc, Cortés féu una exhibició de poder a la platja per impressionar els atònits pobladors.


Temple de Quetzalcoatl (Mèxic)
Moctezuma fou informat de tot i n’esperava l’arribada. Estava convençut que Cortés era Quetzalcoatl i així fou com acollí els conqueridors amb una barreja de temor i entusiasme, tot i que no trigà gaire temps a sospitar que aquell semi-déu potser no era l’esperat Quetzalcoalt sinó el tenebrós i mític enemic Tezcatlipoca, però ja era tard. Cortès, hàbil mentider, maquiavèl·lic conspirador i temerari guerrer, sembrà el desconcert i l’odi entre els pobles mexiques i això li permeté, només amb 500 homes, fer-se amo i senyor dels vastíssims territoris fins llavors dominats pels asteques.





[i] Panunzio, Saverio. Bestiaris, vol. I i II. Ed. Barcino, 1963.

dimecres, 6 d’abril de 2016

Dracs i serpents (I). Viatge a l’antigor

Drac (Calendari 2016 mitologia catalana)
Dins del bestiari mitològic ocupa un lloc preeminent el drac. Comú a cultures molt diverses, aquesta diversitat també es dona en la seva representació, en els seus comportaments i en els seus poders.


Corren aventurades hipòtesis sobre la causa de la seva àmplia presència arreu del món. Les més agosarades parlen d’un temps en què humans i dracs van coexistir; altres, donada la semblança física entre els dracs i alguns dinosaures, aposten per la supervivència d’un nucli reduït d’aquelles bèsties prehistòriques en alguns indrets remots, com el monstre del llac Ness (Escòcia), un suposat plesiosaure, perseguit fins i tot per una expedició científica de l’Acadèmia de Ciències Aplicades de Boston, el 1972, equipada amb un sofisticat equip que no en va treure l’aigua clara.

El mediàtic científic Carl Sagan, al seu llibre The Dragons of Eden (1977), opinava que la creença en dracs ens ve del fons més remot del nostre inconscient col·lectiu, de la memòria de les petites musaranyes, que sí que van ser contemporànies dels dinosaures i que estarien en la primera escala evolutiva d’on després es diversificarien els mamífers i n’acabaríem sortint els homínids i els humans.

Alguns, més prudents, apunten a la descoberta d’esquelets de dinosaures per l’home primitiu com el fonament del mite, però si hem de cercar un origen real potser el més senzill sigui pensar en els grans rèptils encara existents, com serps, cocodrils, caimans o el dragó de Komodo, autèntiques relíquies, aquests sí, d’èpoques remotes.

Reforcen aquesta hipòtesi nombroses representacions medievals de dracs on llur semblança amb cocodrils és evident i innegable, o la història del drac més popular de Mallorca.

El drac de na Coca

El "drac" dissecat de na Coca
Al Museu Diocesà de Palma es conserva dissecat el drac de na Coca. La llegenda diu que havia devorat criatures i que fou el capità i governador d’Alcúdia Bartomeu Coc qui el matà d’un cop d’espasa un vespre mentre festejava una al·lota, a qui li oferí el cos del monstre dient-li: “Vet ací es drac, es drac de na Coca”.

El cert, però, és que el drac arribà a Palma al segle xvii portat per un vaixell, una cria de cocodril que sobrevisqué entre els carrers i les clavegueres del barri del Call i la Portella. Al principi, ben petit, la gent el prengué com una mascota i li donava menjar; després es començà a espavilar pel seu compte caçant rates i, més tard, gats. Quan algunes criatures foren víctimes de les seves mossegades, els veïns determinaren que allò ja passava de taca d’oli. Llavors ja feia més d’un metre i hauria crescut molt més i, per prevenir mals majors, posaren fi a la seva vida.

Dracs o serpents?

Serpent, segons el pòster "Éssers mitològics PPCC"
Seria un error, però, limitar l’origen dels dracs a una confusió amb els grans rèptils contemporanis, més aviat podríem dir que per llurs hàbits alimentaris —entre els quals no fan fàstics a la carn humana si en tenen ocasió— i per l’aspecte primitiu i feréstec, han servit sovint per visualitzar uns éssers mitològics d’origen remot i de significats múltiples. La creença en els dracs s’estén per tots els continents i la seva imatge ha simbolitzat des de les més grans virtuts a les més abjectes passions.

Parlem genèricament de dracs, incloent-hi els serpents, una barreja que s’ha donat més sovint en la literatura que en la cultura oral. El mot drac ens ve del grec δράκων (drakon), que significa serp enorme, en contraposició a όφις (ophis), que és una serp normal. Per tant, la diferència entre ophis i drakon és la mateixa que entre serp i serpent, tot i que en el nostre imaginari el serpent prototípic pot portar banyes, no li manca mai una cabellera on hi amaga una pedra preciosa i, a diferència del drac, no té ni ales ni potes. En canvi, aquest, a més, treu foc per la boca, ho emmetzina tot i el seu comportament sempre és molt agressiu.

Als textos més antics on apareixen —sumeris i babilonis— es fa difícil saber quan parlen de dracs i quan de serpents, sembla que per a ells, més enllà de l’aspecte que podrien prendre, representaven el mateix tant els uns com els altres.
A més, al llarg dels mil·lennis, els dracs s’han anat diversificant a tot el món en nombroses espècies, de les quals més endavant en farem un repàs, però ara anem als orígens, als que considerem més antics.

Enki i el drac sumeri de l’inframón Kur

En la cosmologia sumèria, el món on ens movem els humans és una capa damunt d’un espai buit anomenat Kur, sota del qual hi ha el mar primitiu que va contribuir a la formació dels mars i oceans terrestres. És ben xocant que l’existència d’aquest gran mar subterrani hagi estat recentment considerada com a ben versemblant, no pas per escriptors donats a la fabulació fàcil, sinó per científics de la Universitat d’Alberta en un treball publicat a la prestigiosa revista Nature, on sostenen l’hipòtesi d’un mar situat a una profunditat d’entre 410 i 660 quilòmetres que podria contenir tanta o més aigua que la de tots els oceans junts.

El text literari més antic de la humanitat, que recollia relats de la cultura oral dels sumeris, escrit cap al 2.700 a.n.e., fou l’Epopeia de Guilgameix. En un dels fragments conservats hi trobem la primera història escrita sobre un serpent o drac:

Relleu sumeri
L’espai buit entre la terra i l’aigua, aquest inframón on van a parar els morts, fou dominat inicialment pel gran serpent Kur. Després que se separessin el cel i la terra, Anu va esdevenir déu del Cel i Enlil, déu de l’Aire, es va quedar la Terra. Kur, des de l’inframón, va violar les normes raptant del cel la deessa Ereixkigal. Enki, déu de l’aigua i de la saviesa, navegà amb un vaixell pel mar primitiu per enfrontar-s’hi. Kur el rebé amb una pluja de pedres i rocs de totes mides i aixecant grans onades que envestien l’embarcació per totes bandes, però la destresa d’Enki li va donar la victòria. No va poder retornar Ereixkigal al món dels vius, però ella es va convertir llavors en la reina de l’inframón.

Ninurta i Kur

La segona versió del mite es creu pocs segles posterior i ens ha arribat molt més sencera. Ninurta, un déu guerrer fill d’Enlil, posseeix l’espasa Xarur, la qual, en un abrandat i èpic discurs, l’empeny a enfrontar-se amb Kur. En la primera escomesa Ninurta s’acovardeix i fuig, però de nou l’espasa Xarur el calma i l’encoratja. Torna al combat amb tota la ferocitat i, ara sí, el venç.

Ninurta
Mort i tot, Kur provoca encara una darrera calamitat. Si fins llavors el serpent controlava les aigües del mar subterrani, ara aquestes augmenten de nivell i inunden tota la terra, impedint els cultius. Hi ha fam, res no creix tret de les males herbes i les rieres baixen tèrboles. Llavors Ninurta cobreix el cadàver de Kur amb grans rocs i fa un gran mur que canalitza l’aigua, i les que hi ha escampades arreu per les inundacions, les aplega i les porta al Tigris, des d’on, ja domesticades, podran servir per regar camps i jardins.

Els camps produïren molt de gra, 
la collita del palmerar i de la vinya va ser fructífera.

Ninurta beneeix les pedres que formen els canals, gràcies als quals la gent pot tornar a produir tot tipus de vegetals, vi i mel, prosperant arbres de tota mena i les criatures de quatre potes, com les vaques o les ovelles.

Segons els registres arqueològics, cap al 2.900 a.n.e. hi hagué una gran inundació a Mesopotàmia, una catàstrofe natural d’enormes dimensions sobre l’origen de la qual hi ha diverses hipòtesis. La mort de Kur ens podria remetre al mite del Diluvi universal, del que trobem referències a l’Epopeia de Guilgameix, al manuscrit babilònic d’Atrahasis i al Gènesi hebreu, amb el conegut episodi de l’Arca de Noè.


Tiamat i Marduk

Derivada de les anteriors, aquesta història fou escrita pels babilonis, els hereus més directes de la vella cultura sumèria, pel cap baix mil anys més tard.

En la mitologia babilònica al principi del món només hi havia el déu fecundant Apsu, senyor de l’aigua dolça i l’espai, i Tiamat, la fèrtil deessa de la mar i del caos. Aquesta parella engendrà una multitud de déus que, passat un temps, qüestionaren el poder d’Apsu. Aquest, enutjat, els volgué liquidar però, assabentats dels seus plans, els fills el mataren abans. Tiamat, encesa d’odi, creà un exèrcit de dracs i altres monstres i ella mateixa es transformà en un gran serpent, disposada a exterminar la seva descendència.

Combat entre el serpent Tiamat i Marduk
D’entrada, la guerra li fou favorable i dels seus fills només el valent Marduk, déu del Sol, es veié amb cor d’enfrontar-s’hi directament. Armat amb llança, arc, sagetes i espasa, assolí la victòria, partí el cos de Tiamat en dues meitats, creant amb una el Cel, que omplí d’estrelles, i amb l’altra la Terra, on posà mars, muntanyes, boscos i animals. Del doll de sang eixida de les venes d’un dels aliats de la deessa —Kingu— creà l’home.


La serp del Paradís

En la tradició hebrea, al Gènesi (versions més antigues cap al s. x i ix aC.), la serp té un paper cabdal en el destí de la humanitat:

El Senyor-Déu va fer néixer de la terra fèrtil tota mena d’arbres que fan goig de veure i donen fruits saborosos. Al mig del jardí hi féu néixer l’arbre de la vida i l’arbre del coneixement del bé i del mal.

[…] El Senyor-Déu va prendre l’home i el va posar al jardí de l’Edèn perquè el conreés i el guardés. I li va donar aquest manament:
     –Pots menjar dels fruits de tots els arbres del jardí. Però no mengis del fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal, perquè el dia que en mengis, tingues per cert que moriràs.

Adam, la serp i Eva (Claustre catedral Girona)
[…] La serp era el més astut de tots els animals que el Senyor-Déu havia fet.
     Preguntà, doncs, a la dona:
     –Així, Déu us ha dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí?
    La dona va respondre a la serp:
     –Podem menjar dels fruits de tots els arbres del jardí, però dels fruits de l’arbre que hi ha al mig del jardí, Déu ha dit que no en mengem ni els toquem, perquè moriríem.
    La serp li va replicar:
     –No, no morireu pas! Déu sap que, si un dia en mengeu, se us obriran els ulls i sereu com déus: coneixereu el bé i el mal.
    Llavors la dona, veient que el fruit de l’arbre era bo per a menjar i feia goig de veure, i que era temptador de tenir aquell coneixement, en va collir i en va menjar; i va donar-ne també al seu home, que en menjà amb ella.

[…] Llavors el Senyor-Déu va dir a la dona:
–Per què ho has fet, això?
Ella va respondre:
–La serp m'ha enganyat i n'he menjat.
El Senyor-Déu va dir a la serp:
–Ja que has fet això, seràs la més maleïda de totes les bèsties i de tots els animals feréstecs. T'arrossegaràs damunt el ventre i menjaràs pols tota la vida. Posaré enemistat entre tu i la dona, entre el teu llinatge i el seu. Ell t'atacarà al cap i tu l'atacaràs al taló.

[…]Després el Senyor-Déu digué:
L'home s'ha tornat com un de nosaltres: ja coneix el bé i el mal! I si ara agafa el fruit de l'arbre de la vida, el cull i en menja, viurà per sempre!
Llavors el Senyor-Déu va expulsar l'home del jardí de l'Edèn, perquè treballés la terra d'on havia estat tret. Un cop l'hagué expulsat, va posar a l'orient de l'Edèn els querubins amb la flama de l'espasa fulgurant per a guardar el camí de l'arbre de la vida.

Hieronymus Bosch
Llegint el passatge més conegut de la Bíblia, sobta que:

1) tot i que Eva ho digui, en cap moment és enganyada per la serp, ans al contrari, li revela secrets que porten la primera dona a un estadi superior: coneixedora del bé i del mal

2) Déu sí que enganya Eva: “Déu ha dit que no en mengem ni els toquem, perquè moriríem

3) els primers humans són expulsats de l’Edèn, no com a càstig per haver desobeït, sinó per impedir que esdevinguin immortals i s’igualin a Déu.

I l’enigmàtica serp del Paradís? Per als hebreus és una bèstia malèfica condemnada a arrossegar-se per terra i personificació del mal absolut emparentada amb els dimonis de l’infern, amb qui comparteix haver desafiat el Creador. La nova religió hebrea proclama un únic déu i blasma les velles creences, de qui la serp n’és símbol i una amenaça al nou Déu.