dimecres, 6 d’abril de 2016

Dracs i serpents (I). Viatge a l’antigor

Drac (Calendari 2016 mitologia catalana)
Dins del bestiari mitològic ocupa un lloc preeminent el drac. Comú a cultures molt diverses, aquesta diversitat també es dona en la seva representació, en els seus comportaments i en els seus poders.


Corren aventurades hipòtesis sobre la causa de la seva àmplia presència arreu del món. Les més agosarades parlen d’un temps en què humans i dracs van coexistir; altres, donada la semblança física entre els dracs i alguns dinosaures, aposten per la supervivència d’un nucli reduït d’aquelles bèsties prehistòriques en alguns indrets remots, com el monstre del llac Ness (Escòcia), un suposat plesiosaure, perseguit fins i tot per una expedició científica de l’Acadèmia de Ciències Aplicades de Boston, el 1972, equipada amb un sofisticat equip que no en va treure l’aigua clara.

El mediàtic científic Carl Sagan, al seu llibre The Dragons of Eden (1977), opinava que la creença en dracs ens ve del fons més remot del nostre inconscient col·lectiu, de la memòria de les petites musaranyes, que sí que van ser contemporànies dels dinosaures i que estarien en la primera escala evolutiva d’on després es diversificarien els mamífers i n’acabaríem sortint els homínids i els humans.

Alguns, més prudents, apunten a la descoberta d’esquelets de dinosaures per l’home primitiu com el fonament del mite, però si hem de cercar un origen real potser el més senzill sigui pensar en els grans rèptils encara existents, com serps, cocodrils, caimans o el dragó de Komodo, autèntiques relíquies, aquests sí, d’èpoques remotes.

Reforcen aquesta hipòtesi nombroses representacions medievals de dracs on llur semblança amb cocodrils és evident i innegable, o la història del drac més popular de Mallorca.

El drac de na Coca

El "drac" dissecat de na Coca
Al Museu Diocesà de Palma es conserva dissecat el drac de na Coca. La llegenda diu que havia devorat criatures i que fou el capità i governador d’Alcúdia Bartomeu Coc qui el matà d’un cop d’espasa un vespre mentre festejava una al·lota, a qui li oferí el cos del monstre dient-li: “Vet ací es drac, es drac de na Coca”.

El cert, però, és que el drac arribà a Palma al segle xvii portat per un vaixell, una cria de cocodril que sobrevisqué entre els carrers i les clavegueres del barri del Call i la Portella. Al principi, ben petit, la gent el prengué com una mascota i li donava menjar; després es començà a espavilar pel seu compte caçant rates i, més tard, gats. Quan algunes criatures foren víctimes de les seves mossegades, els veïns determinaren que allò ja passava de taca d’oli. Llavors ja feia més d’un metre i hauria crescut molt més i, per prevenir mals majors, posaren fi a la seva vida.

Dracs o serpents?

Serpent, segons el pòster "Éssers mitològics PPCC"
Seria un error, però, limitar l’origen dels dracs a una confusió amb els grans rèptils contemporanis, més aviat podríem dir que per llurs hàbits alimentaris —entre els quals no fan fàstics a la carn humana si en tenen ocasió— i per l’aspecte primitiu i feréstec, han servit sovint per visualitzar uns éssers mitològics d’origen remot i de significats múltiples. La creença en els dracs s’estén per tots els continents i la seva imatge ha simbolitzat des de les més grans virtuts a les més abjectes passions.

Parlem genèricament de dracs, incloent-hi els serpents, una barreja que s’ha donat més sovint en la literatura que en la cultura oral. El mot drac ens ve del grec δράκων (drakon), que significa serp enorme, en contraposició a όφις (ophis), que és una serp normal. Per tant, la diferència entre ophis i drakon és la mateixa que entre serp i serpent, tot i que en el nostre imaginari el serpent prototípic pot portar banyes, no li manca mai una cabellera on hi amaga una pedra preciosa i, a diferència del drac, no té ni ales ni potes. En canvi, aquest, a més, treu foc per la boca, ho emmetzina tot i el seu comportament sempre és molt agressiu.

Als textos més antics on apareixen —sumeris i babilonis— es fa difícil saber quan parlen de dracs i quan de serpents, sembla que per a ells, més enllà de l’aspecte que podrien prendre, representaven el mateix tant els uns com els altres.
A més, al llarg dels mil·lennis, els dracs s’han anat diversificant a tot el món en nombroses espècies, de les quals més endavant en farem un repàs, però ara anem als orígens, als que considerem més antics.

Enki i el drac sumeri de l’inframón Kur

En la cosmologia sumèria, el món on ens movem els humans és una capa damunt d’un espai buit anomenat Kur, sota del qual hi ha el mar primitiu que va contribuir a la formació dels mars i oceans terrestres. És ben xocant que l’existència d’aquest gran mar subterrani hagi estat recentment considerada com a ben versemblant, no pas per escriptors donats a la fabulació fàcil, sinó per científics de la Universitat d’Alberta en un treball publicat a la prestigiosa revista Nature, on sostenen l’hipòtesi d’un mar situat a una profunditat d’entre 410 i 660 quilòmetres que podria contenir tanta o més aigua que la de tots els oceans junts.

El text literari més antic de la humanitat, que recollia relats de la cultura oral dels sumeris, escrit cap al 2.700 a.n.e., fou l’Epopeia de Guilgameix. En un dels fragments conservats hi trobem la primera història escrita sobre un serpent o drac:

Relleu sumeri
L’espai buit entre la terra i l’aigua, aquest inframón on van a parar els morts, fou dominat inicialment pel gran serpent Kur. Després que se separessin el cel i la terra, Anu va esdevenir déu del Cel i Enlil, déu de l’Aire, es va quedar la Terra. Kur, des de l’inframón, va violar les normes raptant del cel la deessa Ereixkigal. Enki, déu de l’aigua i de la saviesa, navegà amb un vaixell pel mar primitiu per enfrontar-s’hi. Kur el rebé amb una pluja de pedres i rocs de totes mides i aixecant grans onades que envestien l’embarcació per totes bandes, però la destresa d’Enki li va donar la victòria. No va poder retornar Ereixkigal al món dels vius, però ella es va convertir llavors en la reina de l’inframón.

Ninurta i Kur

La segona versió del mite es creu pocs segles posterior i ens ha arribat molt més sencera. Ninurta, un déu guerrer fill d’Enlil, posseeix l’espasa Xarur, la qual, en un abrandat i èpic discurs, l’empeny a enfrontar-se amb Kur. En la primera escomesa Ninurta s’acovardeix i fuig, però de nou l’espasa Xarur el calma i l’encoratja. Torna al combat amb tota la ferocitat i, ara sí, el venç.

Ninurta
Mort i tot, Kur provoca encara una darrera calamitat. Si fins llavors el serpent controlava les aigües del mar subterrani, ara aquestes augmenten de nivell i inunden tota la terra, impedint els cultius. Hi ha fam, res no creix tret de les males herbes i les rieres baixen tèrboles. Llavors Ninurta cobreix el cadàver de Kur amb grans rocs i fa un gran mur que canalitza l’aigua, i les que hi ha escampades arreu per les inundacions, les aplega i les porta al Tigris, des d’on, ja domesticades, podran servir per regar camps i jardins.

Els camps produïren molt de gra, 
la collita del palmerar i de la vinya va ser fructífera.

Ninurta beneeix les pedres que formen els canals, gràcies als quals la gent pot tornar a produir tot tipus de vegetals, vi i mel, prosperant arbres de tota mena i les criatures de quatre potes, com les vaques o les ovelles.

Segons els registres arqueològics, cap al 2.900 a.n.e. hi hagué una gran inundació a Mesopotàmia, una catàstrofe natural d’enormes dimensions sobre l’origen de la qual hi ha diverses hipòtesis. La mort de Kur ens podria remetre al mite del Diluvi universal, del que trobem referències a l’Epopeia de Guilgameix, al manuscrit babilònic d’Atrahasis i al Gènesi hebreu, amb el conegut episodi de l’Arca de Noè.


Tiamat i Marduk

Derivada de les anteriors, aquesta història fou escrita pels babilonis, els hereus més directes de la vella cultura sumèria, pel cap baix mil anys més tard.

En la mitologia babilònica al principi del món només hi havia el déu fecundant Apsu, senyor de l’aigua dolça i l’espai, i Tiamat, la fèrtil deessa de la mar i del caos. Aquesta parella engendrà una multitud de déus que, passat un temps, qüestionaren el poder d’Apsu. Aquest, enutjat, els volgué liquidar però, assabentats dels seus plans, els fills el mataren abans. Tiamat, encesa d’odi, creà un exèrcit de dracs i altres monstres i ella mateixa es transformà en un gran serpent, disposada a exterminar la seva descendència.

Combat entre el serpent Tiamat i Marduk
D’entrada, la guerra li fou favorable i dels seus fills només el valent Marduk, déu del Sol, es veié amb cor d’enfrontar-s’hi directament. Armat amb llança, arc, sagetes i espasa, assolí la victòria, partí el cos de Tiamat en dues meitats, creant amb una el Cel, que omplí d’estrelles, i amb l’altra la Terra, on posà mars, muntanyes, boscos i animals. Del doll de sang eixida de les venes d’un dels aliats de la deessa —Kingu— creà l’home.


La serp del Paradís

En la tradició hebrea, al Gènesi (versions més antigues cap al s. x i ix aC.), la serp té un paper cabdal en el destí de la humanitat:

El Senyor-Déu va fer néixer de la terra fèrtil tota mena d’arbres que fan goig de veure i donen fruits saborosos. Al mig del jardí hi féu néixer l’arbre de la vida i l’arbre del coneixement del bé i del mal.

[…] El Senyor-Déu va prendre l’home i el va posar al jardí de l’Edèn perquè el conreés i el guardés. I li va donar aquest manament:
     –Pots menjar dels fruits de tots els arbres del jardí. Però no mengis del fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal, perquè el dia que en mengis, tingues per cert que moriràs.

Adam, la serp i Eva (Claustre catedral Girona)
[…] La serp era el més astut de tots els animals que el Senyor-Déu havia fet.
     Preguntà, doncs, a la dona:
     –Així, Déu us ha dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí?
    La dona va respondre a la serp:
     –Podem menjar dels fruits de tots els arbres del jardí, però dels fruits de l’arbre que hi ha al mig del jardí, Déu ha dit que no en mengem ni els toquem, perquè moriríem.
    La serp li va replicar:
     –No, no morireu pas! Déu sap que, si un dia en mengeu, se us obriran els ulls i sereu com déus: coneixereu el bé i el mal.
    Llavors la dona, veient que el fruit de l’arbre era bo per a menjar i feia goig de veure, i que era temptador de tenir aquell coneixement, en va collir i en va menjar; i va donar-ne també al seu home, que en menjà amb ella.

[…] Llavors el Senyor-Déu va dir a la dona:
–Per què ho has fet, això?
Ella va respondre:
–La serp m'ha enganyat i n'he menjat.
El Senyor-Déu va dir a la serp:
–Ja que has fet això, seràs la més maleïda de totes les bèsties i de tots els animals feréstecs. T'arrossegaràs damunt el ventre i menjaràs pols tota la vida. Posaré enemistat entre tu i la dona, entre el teu llinatge i el seu. Ell t'atacarà al cap i tu l'atacaràs al taló.

[…]Després el Senyor-Déu digué:
L'home s'ha tornat com un de nosaltres: ja coneix el bé i el mal! I si ara agafa el fruit de l'arbre de la vida, el cull i en menja, viurà per sempre!
Llavors el Senyor-Déu va expulsar l'home del jardí de l'Edèn, perquè treballés la terra d'on havia estat tret. Un cop l'hagué expulsat, va posar a l'orient de l'Edèn els querubins amb la flama de l'espasa fulgurant per a guardar el camí de l'arbre de la vida.

Hieronymus Bosch
Llegint el passatge més conegut de la Bíblia, sobta que:

1) tot i que Eva ho digui, en cap moment és enganyada per la serp, ans al contrari, li revela secrets que porten la primera dona a un estadi superior: coneixedora del bé i del mal

2) Déu sí que enganya Eva: “Déu ha dit que no en mengem ni els toquem, perquè moriríem

3) els primers humans són expulsats de l’Edèn, no com a càstig per haver desobeït, sinó per impedir que esdevinguin immortals i s’igualin a Déu.

I l’enigmàtica serp del Paradís? Per als hebreus és una bèstia malèfica condemnada a arrossegar-se per terra i personificació del mal absolut emparentada amb els dimonis de l’infern, amb qui comparteix haver desafiat el Creador. La nova religió hebrea proclama un únic déu i blasma les velles creences, de qui la serp n’és símbol i una amenaça al nou Déu.



2 comentaris:

  1. Impressionant la teva recerca! Aconsegueixes trobar vincles insospitats. M'ha sorprès enormement descobrir l'engany de Déu a Eva! Endavant amb la mitologia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. En aquesta recerca dels dracs, me n'he trobat unes quantes més, de sorpreses. Diumenge, segon capítol.

      Elimina