En la mitologia catalana hi trobem diversos personatges
vinculats al bosc, com l’Home d’Escorça, l’Home de Molsa, en Jan Pelut o els
simiots. De nou, qui ens ha salvat aquest personatge de l’oblit és Joan Amades
que, tal i com diu, “el seu record és un bon xic esborrat de la imaginació
popular”. On la memòria d’aquests éssers és més viva és a Arles del Tec
(Vallespir).
 |
Simiot al Calendari 2016 de mitologia catalana. Il·lustració d'Anna Ribot Urbita |
Els agrada moure’s pels arbres, tot i que no els fa cap
mandra baixar-ne: la nit de cap d’any corren esperitats pels camins foravilers.
Les malvestats que provoquen són equiparables a les d’altres éssers mitològics.
De nit entren a les cases per la xemeneia, espantant la gent amb gran
complaença. Com les bruixes, congrien tempestats tan fortes que provoquen
inundacions, i roben criatures que després troben mortes al bosc o són
devorades, com també fan els dracs.
Amb tots aquests desastres havien de conviure fa mil anys la
pobra gent d’Arles del Tec, veient com els simiots escampaven la pesta en
persones, bestiar i collites, i patint una sequera persistent que eixugava
totes les fonts.
Si no s’aconseguia acabar amb aquella plaga caldria
abandonar la vila, fundada poc abans a redós d’un monestir, i fou l’abad
Arnulf, segons la llegenda, qui viatjà a Roma i en tornà amb les relíquies
providencials de sant Nin i sant Non, gràcies a la presència de les quals
s’alliberaren d’aquells malvats éssers del bosc. No entrem en més detalls sobre
aquest tema perquè ens hi estendrem properament.
Els simiots són els nostres sàtirs?
Hi ha qui ha volgut veure en els simiots pirinencs els
nostres sàtirs, començant pel venerat Joan Amades, en unes hipòtesis molt
agafades amb pinces d’una faula d’Isop (s. VI aC) reescrita per Avià (s. IV dC)
i publicada en català el 1550. Explica que un viatger fou atrapat per una gran
nevada que va colgar els camins. Sense referències, el pobre home va perdre
l’esma i no sabia pas on era. Per sort, trobà un sàtir hospitalari que l’acollí
a casa seva. Per treure’s el fred de les mans balbes s’escalfava les puntes
dels dits amb l’alè de la boca i quan li donà una tassa de vi bullent, per no
escaldar-se la gola, el viatger l’hagué de bufar per refredar-lo.
Veient això, el sàtir se’n malfià. ¿Com podia aquell home,
fent la mateixa cosa, obtenir dos resultats oposats? El féu fora de seguida de
casa seva i des d’aquesta feta, els sàtirs no volen saber res dels humans.
 |
Il·lustració de l'edició de 1550 "Del sátiro y del caminant" |
Si això hagués passat al Japó, segurament el viatger
s’hagués trobat amb la seductora i mortífera Yuki-Onna, però
afortunadament per ell les conseqüències no van ser tan funestes, ja que fou
“en les parts de Libia en la montanya de Arles”. Si bé en altres versions les
muntanyes són les d’Atles, la gran serralada nord-africana, Amades s’agafa a
l’error de la versió catalana, dona per bona la ubicació d’Arles i s’aventura a
suggerir que “Libia” no fa referència al territori africà sinó a la vila de la
Cerdanya. La hipòtesi ha fet fortuna entre els devots de Joan Amades —servidor
n’és un— i entre els oportunistes a la recerca d’històries sensacionalistes.
Per una banda se l’ha volgut interpretar com el nostre ieti, però el ieti
català no l’hem de buscar en el simiot sinó en Nonell o el Gegant de la Neu, tal i com ja vaig explicar. Per l’altra, a partir de la faula d’Avià,
se l’ha classificat com un sàtir, i aquí sí que he de confessar que hi vaig
caure de quatre potes. Des del 1993, any que vaig publicar el pòster “Éssers
mitològics dels Països Catalans”, fins aquest juliol de 2016, on el
protagonista del mes del Calendari de Mitologia Catalana és el simiot, n’he
defensat l’aspecte que s’hi pot veure, a mig camí entre una cabra i un simi.
Cert és que tant els sàtirs grecs com els faunes romans
corren pels boscos, però estan vinculats amb el déu Pan, afavoridor del
creixement dels cereals i, en canvi, el simiot, res del que fa afavoreix
l’agricultura. Rectificar és de savis i si volem ser fidels a l’autèntic origen
del personatge i destriar-lo d’especulacions posteriors, les potes de cabra i
les banyes li sobren.
Els simiots del món
 |
Póster "Éssers mitològics dels PPCC". Il·lustració de Jordi Coll. |
En països de neu, la línia que separa un home de les neus
d’un home del bosc és ben prima. El ieti de l’Himalaia és descrit sovint com un
simi gegant; a Mongòlia, Almas és un bípede alt i cobert de pèl marronós, amb
unes faccions que recorden les dels neandertals; a Filipines, Amomongo també és
un pelut de mida humana que devora les entranyes de cabres i pollastres i
alguna vegada arriba a atacar els humans; a les muntanyes de l’oest del
Pakistan, Barmanu és un muntaner pelut i solitari, investigat durant anys per
Jordi Magraner, fill d’un valencià republicà; al nord-est de l’Índia i
Bangladesh, Mani Burung és un homínid pelut i alt com un sant Pau, que habita
remots turons de boscos subtropicals; se li assembla el Txutxunya de la Sibèria
que, segons els nòmades de la regió, va cobert de pells, de vegades menja carn
humana i tot ell s’assembla a un neandertal. Si saltem a Austràlia, pels seus
deserts hi campa el Yowie, d’aspecte simiesc i pelut, de vegades tímid i de
vegades violent, amb una alçada d’entre 2 i 3’5 metres i peus enormes, com el
seu parent americà Big Foot o Sasquatx, gegant boscà, simiesc i de pèl fosc, de
la regió nord-oest de la costa del Pacífic.
En canvi, a la regió dels Grans Llacs, entre els Estats
Units i Canadà, hi habita el wendigo, personatge de la mitologia dels pobles
algonquins, del qual se n’expliquen moltes coses i que de tots els esmentats
potser és el que més punts en comú té amb les antigues creences dels catalans.
El wendigo segueix els viatgers solitaris quan passen pel bosc. Com que coneix
el nom de tothom, els crida, però quan el viatger es gira, s’amaga. La por que
això li provoca pot acabar fent-lo embogir. A “Històries i llegendes de l’any vuit” parlava de fets similars a les nostres contrades:

"Caminar de nits i sol, per sots feréstecs o camins de
bast emboscats, estimulava més la imaginació que qualsevol droga moderna. El
silenci no era bon company en aquestes situacions i, per això, els flabiolaires
tocaven —de passada, espantaven els llops— i els que no en tenien, cantaven.
Perquè si no ho feien sentien els sorolls del bosc, que no tranquil·litzaven
gens, i podia sortir la por, però no la por que sentim dintre nostre, sinó una
por que ve de fora, que ens empaita. Diversos testimonis me’n parlen, d’una
manera molt indefinida. En Josep Canals i la Maria Puig m’ajuden a concretar
més el concepte. Joan Amades, al Costumari Català, encara afina més. Diu que
els arbres saben el nom de la gent que hi passa per sota i, de nit, per
divertir-se, el van cridant. Al pobre vianant li sembla sentir el seu nom i
encara s’inquieta més, no es vol girar per no agafar més por, però acaba
fent-ho, i els arbres es peten de riure.
Pujant de nit, jo havia passat molta por, de vegades. Era un
tros molt i molt fosc, i havia sentit dir que per allà hi havia “por”, que havien sentit una dona que cridava... I
sento un conill... Vaig quedar parat un moment... em dic “tira cap amunt!”,
torno a sentir el mateix... i ara era un pollastre que cantava de can Terrades,
que n’hi ha que fan “quiquiriquii-uuuh”, i jo només sentia lo de darrere... i
mira... em semblava que ja sortien d’allà sota. El susto que vaig tenir! [Jaume
Aliva]
-A Fogars de Monclús deien que sortia por quan, a la nit,
venia la gent de ballar. Gràcies a Déu, no ens hi havíem trobat mai, nosaltres.
[Josep Canals]
-I quan diuen que sortia por, què volen dir? [Dani Rangil]
-Ells mateixos se feien la por, amb la sombra, deien.
[Maria Puig Fajolà]
-Es pensaven que els venien al darrere i els agafaven. [J.
C.]
-Sí, aquesta sensació que tens algú darrere i que
t’empaita… [D. R.]
-Exactament! [J. C.]"
Com el simiot, el wendigo mata i devora mortals. Una
llegenda diu que el primer wendigo era un humà que, traït per la seva estimada,
se’n va venjar matant-la i cruspint-se-li el cor, però llavors el seu propi cor
va quedar glaçat i es va convertir en un ésser sense sentiments, un esperit
malvat que només cerca noves víctimes humanes per alimentar-se. Una altra
versió sobre el seu origen explica que era un caçador que, perdut pel bosc i
famèlic, no va dubtar en caçar un home per calmar la seva fam. El càstig diví
fou transformar-lo en aquest ésser pelut de grans mans i llargues urpes, i
afegeixen que qualsevol humà que gosi practicar el canibalisme corre el perill
d’esdevenir un wendigo.
Algunes de les tribus el descrivien com un gegant sempre
delerós de menjar carn humana, fet que ens fa pensar en els nostres ogres; altres el veien com un ésser mig home mig bèstia que viu a les
boscúries més pregones —similar al simiot— o amb el cos cobert de molsa —com el
nostre Home de Molsa.
Els precursors dels simiots
 |
Huwawa (2.000 a.n.e.) |
Tots aquests personatges recollits de la memòria oral ens
remeten a diversos mites molt antics, dels quals en trobem indicis a l’Epopeia
de Guilgameix, text sumeri de fa gairebé 5.000 anys. Si aquí es considerava el
simiot un ésser dels boscos poc amic dels humans, Guilgameix i el seu fidel
amic Enkidu viatgen al Bosc dels Cedres per matar el gegant Huwawa, creat pel
déu Enlil per impedir que cap humà talli cap arbre d’aquell bosc sagrat. Huwawa
té un aspecte espantós i personifica aquell terror metafísic que pot provocar
la boscúria.
Al mateix text hi apareix el Brau Celeste, que per molt
celeste que sigui, és un animal terrible. Qui el reclama per acabar amb
Guilgameix i Enkidu és la deessa Ishtar (també coneguda com a Inanna), irada
pel rebuig de Guilgameix, immune als seus encants perquè té ben present el
final fatídic de tots els amants d’Ishtar: Dumuzi condemnat a viure a l’infern
la meitat de l’any, un pastor convertit en llop o el jardiner Isul·lanu, aquell
a qui s’oferia amb mots tan subtils com “Isul·lanu meu, deixa’m tastar el teu
vigor, treu el teu mànec i frega’m la figa”, i que va acabar convertit en un
nan del jardí. Quan Ishtar s’endú el Brau Celeste, el primer que fa aquest bou
és “quan va arribar al país d’Uruk va assecar el bosc, les maresmes i els
canyars. Va baixar cap al riu, i el riu havia disminuït set colzes”.
Al simiot, com a tot ésser qualificat de maligne, se li
acaben penjant tots els mals: sequeres com el Brau Celeste o tempestats com les
bruixes o crims contra infants. Malauradament, no cal anar mil anys enrere per
trobar casos de segrest i assassinat de canalla perpetuats al bosc. En tenim un
exemple en la ben real i sinistra història d’en Cinto Bruguera. Si
actualment encara hi ha gent a qui fa basarda endinsar-se per boscos frondosos,
quins temors devia despertar en èpoques en les que era cau de perilloses
bèsties salvatges, criminals sense escrúpols o éssers sobrenaturals?
La creença en races primitives i salvatges ocultes en la
boscúria ha estat ben arrelada al llarg del temps. Els nostres avantpassats
veien l’ós bru, més que com una bèstia, com un humà pelut i primitiu, i
així és com veuen els malaisis a l’orangutan, mot que en la seva llengua vol
dir “home dels boscos”. “Home dels boscos” o “simi” també és el significat de
“boiximà”, mot amb el qual els colonitzadors bòers designaven aquella ètnia
d’indígenes que havia estat la majoritària al sud del continent africà i que
fins al segle XX es van mantenir fidels al seu estil de vida paleolític, vivint
de la cacera practicada amb llança i amb arc i la recol·lecció de vegetals
silvestres. Fa pocs segles era ben viva la discussió sobre la naturalesa de les
persones de raça negra o dels indígenes americans. Tenien o no tenien ànima?
Eren o no de la mateixa categoria que l’home blanc?

Tenim llegendes cristianes que traspuen la dèbil separació
entre home civilitzat i home salvatge. Fra Garí, l’ermità del Montserrat que es
transformà en un ésser pelut que caminava de quatre grapes com a penitència
divina, o sant Onofre, ermità i fill de rei, que feia una vida tan austera que
s’acostava més a la d’una bestiola de bosc que a la d’un home: s’alimentava
d’arrels i plantes silvestres i el seu propi pèl li feia d’abric perquè
rebutjava l’ús de roba.
En la plaga de simiots d’Arles s’hi afegeix un segon factor:
és creença popular encara viva a muntanya que quan uns nous estadants van a
viure a una antiga masia hi haurà un període d’adaptació en què els esperits
del lloc o d’anteriors estadants ocasionaran multitud de problemes als
nouvinguts, sigui per posar-los a prova o sigui per fer-los fora del “seu”
territori. Per això, antigament, es feien rituals quan s’arribava a un lloc nou
i també quan es volia ocupar un tros de terra per construir-s’hi l’habitatge.
D’aquesta manera cercaven la conformitat dels esperits i estalviar-se
contratemps.

La fundació de la vila d’Arles es fa a redós d’un monestir
en un territori recentment cristianitzat. És molt aclaridor que a la façana de
l’església d’Arles hi hagi l’escultura de dos simiots —i que també siguin
presents a l’escut del poble— recordant que eren ells els anteriors amos
d’aquell país, foragitats gràcies al progrés que per a la humanitat representa
l’arribada de la nova religió. Les relíquies de sant Nin i sant Non són
l’amulet màgic que els calia per deslliurar-se del flagell, perquè la nova
civilització seria impossible sense fer net de la rèmora del paganisme.
 |
Simiot pintat dins l'església d'Arles |
El simiot és a mig camí entre l’home i l’animal, un mite
persistent d’origen remotíssim ¿Com veien els nostres ancestres sapiens als
neandertals? Com homes, com bèsties o un entremig? Probablement, el mite s’origina en aquella època
en què l’homo sapiens i el neandertal van conviure en els mateixos territoris,
i aquest record ha perdurat en el temps amb les històries dels homes dels
boscos i dels simiots.