Quan el món era encara un espai infinit amb límits incerts i
territoris desconeguts, la ment humana imaginava criatures fantàstiques en
llocs ignots, ciutats llegendàries poblades per éssers sobrenaturals i països
on la normalitat era superada per totes bandes.
Els antics importadors/exportadors hi van contribuir
notablement. Una estratègia per conservar l’exclusiva del comerç d’elements
molt preuats era que la competència n’ignorés el lloc d’origen, i per això
s’explicaven històries de mil perills a superar per arribar a bon port. Per
preservar el secret, s’arribava a extrems com el que explica l’historiador i
escriptor grec Estrabó, del patró que va decidir enfonsar el seu vaixell de
camí a les Casitèrides, quan va veure que no es podia desempallegar d’un altre
vaixell que el seguia per conèixer la ruta.
Les religions van crear els seus propis espais mítics,
sobretot els indrets on anem a parar quan morim: l’infern en flames dels
cristians, l’inframón Kur dels sumeris, l’Hades dels grecs, l’illa d’Avalon dels
celtes…
Per als escriptors de tots els temps, els llocs fantàstics
han estat sempre un motiu d’inspiració, i encara en tenim que donen voltes
sobre l’existència de l’Atlàntida, però ara que el món se’ns ha fet petit, les
civilitzacions imaginàries, situades sempre en terra desconeguda, les hem
d’ubicar en altres planetes i, a més, que no siguin gaire a prop.
Mirmanda
 |
| Mirmanda al Calendari 2017 de mitologia catalana. Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita |
De les ciutats imaginàries catalanes, Mirmanda és la més
llegendària. Mossèn Cinto Verdaguer en parla a Canigó, recollint la dita
popular sobre la seva remota antiguitat: “Quant Barcelona era un prat / ja
Mirmanda era ciutat”. Situada a la comarca dels Aspres (Catalunya del Nord),
prop de les gorges de la Cantarana, vestigis de megàlits en delaten
l’existència i amb les aigües del riu hi baixava l’or i l’argent. Només alguns
pastors amistançats amb fades l’han pogut veure i hom diu que s’han fet rics.
Fou aixecada per gegants, poblada per encantades i engolida per una enorme
onada vinguda de la mar llunyana.
Altres llocs de fades
També a la Catalunya del Nord, al fons de l’estany de Lanós,
hi ha una ciutat d’encantades, enfrontades eternament a les bruixes i els
diables de l’estany de Balaig. Altres diuen, però, que les de Balaig també són
encantades. Siguin el que siguin, el cas és que fan tant de mal com poden i les
de Lanós procuren contrarestar-ho fent tant de bé com poden.
Prop del llac de Banyoles, a Porqueres, hi ha les roques
esberlades de les Estunes, cau de totes les aloges que es banyen a l’estany.
Ciutats submergides
Els pantans edificats el segle XX ens han acostumat a la
visió de vells pobles submergits, la imatge més coneguda dels quals és el
campanar de Sau. El mite de les ciutats submergides neix molt abans i en tenim
una bona colla.
 |
| Estany de Montcortès |
A l’estany de Montcortès (Pallars Sobirà) hi havia la ciutat
de Caïm, destruïda per Nostro Senyor perquè els seus veïns es van passar als
moros, renunciant al cristianisme. Un destí similar van tenir els andorrans de
l’estany d’Engolasters.
També hi ha una ciutat engolida per les aigües a l’estany de
Guils, a la Cerdanya. Suposem que fou castigada per —diuen— ser el poble on va
néixer Pilat.
Si ens passem a l’aigua salada, des d’alguns indrets de
Menorca es pot divisar la ciutat de Paradela. Segons Amades, la nit de sant
Joan ressorgeix del fons del mar, envoltada de muralles, torres i campanars. Si
en una d’aquestes nits s’ajunten 7 Joans i 7 Joanes per veure-la, es desfarà el
malefici i recuperarà la població i tot el que tenia en el moment del seu
esfondrament.
En un indret perdut de la mar hi ha l’Illa de les Dones, que
només s’hi pot anar a parar el 5 de febrer.
A Mitologia de la mar, Joan Amades ens parla de més illes.
Just allà on el cel i el mar s’ajunten, hi ha una gran illa que és tota d’or
massís. Qui hi arribi, veurà molt a prop el punt on la mar acaba i comença el
cel. Si desembarca per la part d’ençà, podrà aplegar tot l’or que vulgui i la
sort li somriurà per sempre més. Si travessa tota l’illa, esdevindrà una gentil
donzella dotada de totes les gràcies. I si assoleix l’inici del cel, esdevindrà
immortal. Ara bé, no li serà fàcil, pels remolins que empenyen contra els
esculls, serpents que s’empassen vaixells sencers, un pop gegant de més de cent
potes i un vent huracanat.
A l’Illa de la Pedra Imant, els vaixells no s’hi poden
atansar, ni que siguin de fusta, perquè es desclaven, ja que totes les pedres
són imants. Per això, els seus habitants no poden emprar cap estri de metall.
Hi ha una illa on tota la gent és gegant. Un vaixell hi va
atracar, però en veure el personal, van fugir a tota vela, deixant un pobre
tripulant en terra. Per fortuna, es va embarcar amb una sabata de gegant i va
arribar a Barcelona abans que els altres.
I, és clar, hi ha una altra illa on la gent és tan remenuda
que, una vegada que hi va amarrar un vaixell, a un mariner li va caure la pipa
a terra i s’hi van entaforar una colla de famílies sense que ell se n’adonés.
Quan, a alta mar, ho veié, va procurar alimentar-los, però es veu que aquella
gent menjava molt diferent i es van anar morint. ¿Influència dels “Viatges de
Gulliver” o Jonathan Swift es va inspirar en el relat oral?
Geografia fabulosa
A “Geografia fabulosa”, una altra obra d’Amades, hi troben
una colla d’indrets inversemblants, bona part influïts per obres literàries, i
com que aquí som més de la tradició oral, no hi entrarem gaire a fons, però
n’esmentarem alguns.
Els antípodes habitaven algun lloc imprecís de l’Àfrica.
Tenien les cames al cap, vuit dits a cada peu i havien de caminar cap per
avall.
En terres nòrdiques, els aparietencs eren transparents i es
reproduïen per la suor, que en contacte amb l’aire es gelava, i d’aquest gel en
sorgia l’embrió generador. La suor i el gel, la calor i el fred com a
generadors de vida, recordant el mite Ymir, el gegant escandinau de la Creació,
de les aixelles del qual —suor— sorgiren l’home i la dona.
Els cenobolans tenien una cara que s’assemblava a la dels
gossos, però devien ser força més petits, ja que cavalcaven damunt de glans i
volaven perquè tenien ales. La clofolla de la gla també els servia de casa.
 |
| Amazones en un relleu grec (s. IV aC) |
En terres turques, a la Capadòcia, hi havia una república
exclusivament poblada per dones, el país de les Amazones. Només hi deixaven
entrar els homes un cop l’any, per assegurar la reproducció, però per
aparellar-se, a les amazones se’ls exigia haver mort, pel cap baix, tres
enemics. Molt destres amb els cavalls i les armes, especialment amb l’arc, quan
en la conquesta d’Amèrica els colonitzadors van trobar pobles amb dones
guerreres, van identificar-les amb l’antic mite europeu.
Al nord d’Occitània es creia que hi havia la terra de la
Cucanya, on els arbres donen tota mena de menjars, gustosos, cuits i ben
guisats. Per això, la gent hi porta una vida plàcida, perquè en tenen prou amb
sortir i agafar tot allò que els agrada per atipar-se.
Més coneguda és la terra de Xauxa, perquè encara és millor
que la de Cucanya. A Xauxa, no cal ni enfilar-se als arbres per agafar el
menjar fet, perquè cau sol. A més, aquests fruiters singulars també produeixen
vestits i mobles. Pels seus rius hi llisquen les begudes més exquisides. No
s’hi coneix el diner i hi ha un sol delicte: treballar, la vagància és obligada
sota pena de presó.
Sempre hi fa bon temps, tots els espectacles són de franc i
els infants es crien sols, sense dides ni mainaderes. Tampoc s’hi coneix la
malaltia i quan la gent es mor, se’n va de cop a l’altre barri, fent inútils
els metges i els remeis.
Com que no hi ha propietat privada, no hi fan negoci ni
advocats ni jutges ni notaris; els mestres hi sobren perquè la canalla ja neix
ensenyada.
És normal que tothom hi volgués anar a viure i es veu que hi
havia una manera. Un dijous de cada set anys sortia del port de Barcelona un
vaixell que hi duia de franc. Llàstima que mai no s’anunciava, calia anar al
port cada dijous i preguntar als mariners si sabien quin era el vaixell de
Xauxa. No se sap de ningú que l’hagués localitzat, però si hi voleu anar,
potser que pregunteu.
