dilluns, 27 de febrer de 2017

La Dama Blanca d'Andorra

Les dames blanques formen part de mitologies properes, com la dels occitans, francesos i germànics, heretades de la tradició celta. Als Països Catalans en sabem molt poques llegendes, qui sap si perquè han quedat diluïdes en el món genèric de les goges, però hi ha un cas excepcional i de capital importància per als seus protegits, els andorrans.

La Dama Blanca d’Auvinyà


Dama Blanca (Calendari 2017 de mitologia catalana. Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita)

El 14 de març és festiu a Andorra, el dia de la seva Constitució, que en l’article 1 diu: “Andorra és un Estat independent, de Dret, Democràtic i Social.”

Diu la llegenda que, molts segles enrere, el pas de frontera amb l’Alt Urgell estava controlat per una família que, amb els anys, va anar perdent els seus membres fins restar-ne només una dona. Quan ella morí, una enigmàtica Dama Blanca la rellevà en la tasca.

En aquell temps, la llibertat dels andorrans es veia amenaçada per la tirania del bisbe d’Urgell, que els escanyava amb elevats impostos. Una nit de lluna vella que el bisbe anava cap al Principat, li comparegué irresistiblement seductora, prop d’Auvinyà, la Dama Blanca. Tots dos s’endinsaren en la boscúria fins l’endemà, quan el bisbe retornà trasbalsat i aterrit, jurant que mai més no passaria per allà.

Passà el temps i com que de la dona d’Auvinyà ja feia anys que ningú ni en parlava ni l’havia vist, el bisbe s’atreví a emprendre de nou el camí cap a Andorra, per tiranitzar els seus habitants. Fou el seu darrer viatge, mai més no se’l va veure. La misteriosa desaparició alliberava els andorrans del jou de l’esclavatge, però un nou perill començà a assolar la terra. Un gran llop negre de mirada terrorífica atacava cases i ramats, sembrant la ruïna i la mort i fins els pastors més valents sucumbien sota les urpes i els ullals de la ferotge bèstia.

Els prohoms de les valls feren consell general, organitzaren la cacera i fou el més valent dels síndics qui posà fi a la vida de l’execrable llop. Per a ell, però, el malson no s’acabà aquí i cada nit se li apareixia el lloparràs, fet que el va portar a perdre la salut i el senderi.
Els andorrans van acudir a la Dama Blanca per demanar-li que el curés amb les seves arts ocultes. Malauradament, els seus poders no arribaven a tant, no pogué guarir-lo, però en un moment de lucidesa li revelà que dins del llop s’hi allotjava l’ànima fosca del tirà. La mort del síndic s’endugué el darrer vestigi de la maldat del bisbe.

A la Dama Blanca, diuen que se la veu de vegades pels boscos d’Auvinyà, amatent a barrar el pas a qui vulgui sotmetre els andorrans i vetllant per la independència del país.

Les dísir


L’origen de les dames blanques pirinenques, occitanes i franceses, de les Weiβe Frauen alemanyes, de les Witte Wieven holandeses, de les irlandeses Morrigan i Nemain, cal anar a cercar-lo en les dísir (plural de dís: senyora, donzella) de la mitologia nòrdica, ànimes de dones convertides en esperits ben actius en el món dels vius, on poden actuar tant de manera favorable com contrària a les persones.

Venerades en terres escandinaves des dels temps prehistòrics, representaven els esperits de dones mortes que procuraven la fertilitat de les coses vives. Vindrien a ser, doncs, de naturalesa semi-divina, com alguns personatges de la mitologia grega, i jugaven un paper cabdal per als suecs, que en llur honor celebraven entre febrer i març el Dísablót (festa del sacrifici a les dísir), amb un gran mercat i la gran assemblea anomenada la Cosa de tots els suecs, que vindria a ser com la Generalitat catalana medieval. Encara ara, la fira associada al Dísablót se segueix celebrant a Uppsala.

Més tard i segons el lloc, les dísir es van diversificar prenent noms diferents i funcions més especialitzades, com les nornes, que mouen els fils del destí dels humans i dels déus, al peu del freixe sagrat Yggdrasil, o les valquíries.

Les valquíries


La vigília de la Valquíria Edward Robert Hughes (1851-1914)
Les valquíries (del nòrdic antic valkyrja: la que tria els morts), filles del déu Odin, compareixen a les batalles amb forma de belles i fortes guerreres, capaces de guarir les ferides més greus i de triar qui viurà i qui morirà. Acompanyen al Més Enllà els herois caiguts en el combat, oferint-los hidromel i, amb llur bellesa, fent-los més plaent el camí cap al Valhalla, governat pel gran guerrer Odin. Només la meitat dels morts, els escollits per les valquíries, seguiran aquest destí. L’altra meitat seran escollits per la deessa Freia, que els durà al seu meravellós palau, on van a parar també els esperits de totes les dones que no van esdevenir valquíries i on sempre s’hi canten cançons d’amor.

Irlanda – Egipte - Ibèria


A Irlanda, Morrigan és la deessa de la guerra i la mort, però també la de la fertilitat, la sexualitat i l’abundor de les collites. Es presenta a totes les batalles prenent la forma de corb i transmet als guerrers el braó i la ràbia contra l’enemic. En aquesta illa, abans que Morrigan fou Neit el primer déu de la guerra, i la seva esposa Nemain, la que anunciava la mort, flotant damunt dels caiguts en el combat.

Neit connecta la mitologia irlandesa amb l’egípcia, ja que és també un dels més antics déus egipcis, considerat masculí o femení segons les èpoques. Era la divinitat de la guerra, de la cacera i de la saviesa, i amb el nom de Neitin, junt amb Iunstir, és de les divinitats que més sovint apareixen en els textos dels nostres avantpassats ibers. La Neit egípcia protegia i feia companyia als difunts, en un clar paral·lelisme amb les valquíries nòrdiques.

Les connexions de la Dama Blanca


Les Dames Blanques occitanes i franceses, les més properes geogràficament, són també les que més s’acosten per comportament a la d’Andorra. Solen estar-se en llocs de pas estrets, siguin camins, barrancs o ponts, i per permetre-hi passar el viatger exigeixen un tribut, que pot ser tant divers com agenollar-se en acte de submissió o ballar-hi.

Escultura de la Dama Blanca d'Andorra
En la Dama Blanca d’Andorra hi conflueixen saviesa, màgia, seducció, guerra, mort, protecció dels seus, i està emparentada amb totes les divinitats esmentades:

–si les occitanes i franceses controlen llocs de pas, l’andorrana controla un pas fronterer

–si la Morrigan irlandesa, l’egípcia Neit i les valquíries nòrdiques apleguen seducció, guerra i mort, la d’Auvinyà atrau el bisbe amb la seducció i el mata en la segona trobada

–si les dísir són ànimes de dones esdevingudes esperits superiors, la coincidència de la mort de la darrera dona de la família encarregada del control duaner amb la seva immediata substitució per la Dama Blanca pot fer sospitar que aquesta no sigui res més que aquella dona, traspassada a un estadi d’existència superior

–i si els suecs feien coincidir la festa en honor de les dísir amb la gran assemblea del poble suec, associant-les amb la protecció del seu país, la Dama Blanca té un paper claríssim de protecció de la independència d’Andorra enfront del tirà que ve de fora. És ben plausible, doncs, que abans que la Mare de Déu de Meritxell, la protectora a qui veneraven els andorrans i els seus avantpassats, els andosins, fos la Dama Blanca d’Auvinyà.

diumenge, 29 de gener de 2017

L'Illa de les Dones

L'illa de les Dones (Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita, Calendari de mitologia catalana, febrer 2017)

Els antecedents grecs i romans


És ben sabut que els romans eren molt donats a la festa i que el febrer era un no parar. Bé, ho sabem d’ells perquè, d’aquell temps, és dels qui ho tenim més documentat, però el més probable és que aquest ànim festaire fos extensiu, pel cap baix, a tots els pobles mediterranis, entre els quals els nostres rebesavis catalans, altrament anomenats ibers pels forasters, no pas entre ells.

En algunes festes romanes i gregues d’aquesta època de l’any les dones hi tenien un clar protagonisme. El 15 de gener commemoraven una vaga de maternitat que havien seguit per oposar-se a un decret que les privava d’anar en carro. Naturalment, veient perillar el subministrament de futurs nous elements per als exèrcits, els senadors hagueren de cuitar a derogar-lo i elles instituïren la celebració de la victòria en aquest dia.

El primer de març era la festa de les dones casades, les Matronàlia, dia durant el qual eren les mestresses les qui manaven i els marits els qui havien d’obeir, fe’ls-hi regals i mostra’ls-hi respecte i estimació. Presidia la jornada la deessa Juno Lucina, promotora dels bons parts i protectora dels nadons.

I del 5 al 7 de febrer eren les Antestèries, en honor del grec Dionís, déu del vi. En aquesta festa el vi era l’element central, catorze dones celebraven el ritual de la barreja de vins i les noies més joves cantaven cançons verdes per expressar el pas de nenes a adultes. Amb el consum de vi s’hi vinculaven la bogeria, el capgirament de les normes o la sexualitat desfermada i a les dones romanes se’ls permetia fer coses habitualment reservades als homes, com manar o prendre la iniciativa en el galanteig o, directament, empaitar homes, costum que també devien seguir les nostres dones ilergetes i ilercavones. ¿Com s’entendria, sinó, la quantitat de tradicions transgressores protagonitzades per dones a les comarques lleidatanes i de l’Ebre al voltant del 5 de febrer, les anomenades festes de les dones?

Les nostres festes de les dones


Del Costumari Català (Joan Amades)
Amades ens en dona un bon grapat d’exemples. En molts pobles, les nostres fadrines es posaven brots d’alfàbrega entre els pits i els cabells, convençudes que la seva olor atreia els homes.

A la Granja d’Escarp era l’únic dia que les dones anaven al cafè, convidaven els homes a beure i ho havien d’acceptar tant sí com no. Es deia que, sobretot les casades, bevien fins embriagar-se i després feien tota mena d’estridències i de trapelleries als homes.

A Mequinensa es vestien d’home i feien els jocs i entreteniments propis d'ells. També a Juncosa, on, a més, les més grans prenien la taverna, bevent i fumant sense mirar prim. A Sudanell i a Sunyer, els homes tenien privat el pas a la festassa. Als pobles de la ribera del Cinca, feien un gran àpat col·lectiu femení.

Aigües avall, a Bot (Terra Alta), en el ball d’aquest dia eren les dones qui pagaven els músics i treien els homes a ballar. A Tortosa, déu vos en guard de passar un home prop d’una colla de dones bugaderes, ja que seria víctima de tota mena de vexacions, garrotades i abusos sexuals. Això darrer, a alguns potser no els semblaria tan greu, si no fos que l’ofici de bugaderes es deia que era reservat per a les dones més lletges o velles.

Santa Àgueda, patrona de les dones


Santa Àgueda (Piero-della-Francesca, 1460-70)

Com passa sovint, la tradició pagana fou adaptada al cristianisme en la figura de santa Àgueda, una bellíssima jove siciliana martiritzada, diuen, el 5 de febrer del 251. De fèrries conviccions religioses, als vint anys rebutjà les propostes amoroses del prefecte Quintil·lià i es negà a celebrar rituals pagans, fets que li van comportar la tortura, l’amputació dels pits i la mort, rostida a les brases.

En la fe cristiana se la considera patrona de les dones, advocada de la bona lactància i protectora contra les malalties dels pits, atribucions molt similars a les de Juno Lucina, advocada dels bons parts i dels nadons.

Les guerres dels homes i les paus de les dones


Roma: el rapte de les sabines


Si la guerra ha estat cosa d’homes, com és que en el calendari romà el primer dia de març, el mes consagrat a Mart, el déu de la guerra, és el de les Matricàlia, la festa que honora mares i dones en general?

Cal cercar la resposta a l’època dels inicis de Roma, fundada per Ròmul el 753 aC, que en fou el primer rei. Els primers pobladors foren pastors i veïns de la rodalia, nombre insuficient per bastir una gran ciutat, raó per la qual Ròmul ofereix dret d’asil a tothom que s’hi vulgui establir, sense demanar orígens ni passat. L’edicte fou molt efectiu, però qui va atraure fou els homes fugitius de la llei d’altres contrades: esclaus, apàtrides, desertors… La ciutat augmentà notablement de població, però no es renovaria si hi mancaven les dones i, per més crides que fessin a les poblacions veïnes, cap pare no volia casar les filles amb aquella colla de marginats.

Veient la inutilitat d’aquesta via, Ròmul decidí agafar-ne una altra de més expeditiva. Va organitzar unes competicions esportives en honor a Neptú, convidant els pobles veïns. Un d’aquests, els de la població de la Sabínia, a diferència de la resta, hi van anar amb tota la família, dones i fills, i el seu rei al davant. Quan van començar els jocs, seguint un senyal acordat, els romans es van llançar damunt les filles dels sabins i les van raptar. Aquests, desprevinguts, van ser foragitats, però un cop reorganitzats van iniciar una llarga guerra per recuperar-les.

Els romans miraven de convèncer les sabines que no els volien cap mal, que les tractarien respectuosament com a esposes, fet pel qual elles s’havien d’enorgullir de poder formar part del poble escollit pels déus. Tant sí com no, els matrimonis foren establerts i els fills no trigaren a néixer, mentre l’exèrcit del regne de Sabínia guerrejava cada cop més a prop. Emprant l’astúcia i el suborn van poder entrar dins la ciutat i en la batalla final era inevitable una gran mortaldat on peririen, d’una banda, pares i germans de les sabines, i de l’altra, els seus marits.

Les Sabines (Jacques-Louis David. 1748 - 1825)

Quin sentit podia tenir per a aquelles joves, engendradores de noves vides, un tràgic final de les seves velles i noves famílies? Totes elles eixiren al carrer amb els seus fills en braços i s’interposaren entre els dos exèrcits, clamant desesperadament per aturar una nova follia de sang i mort. Impressionats per aquella presència commovedora —filles, germanes, esposes— els dos bàndols deposaren les armes, feren les paus i uniren els dos regnes, que foren governats a l’ensems per Ròmul i el rei dels sabins Taci.

Atenes: la insurrecció de Lisístrata


Aquest cant a la pau l’escriví Aristòfanes el 411 aC, dos anys després d’una sonada derrota dels atenencs a Sicília. Relata la lluita de les dones gregues, capitanejades per Lisístrata, per aturar les incessants guerres dels seus marits. Si “feu l’amor i no la guerra” és un eslògan modern, el de Lisístrata seria “si feu la guerra no fareu l’amor”. Efectivament, aconsegueix l’acord de les dones dels diversos pobles grecs per iniciar una vaga indefinida de sexe fins que acabin totes les guerres dels seus marits. Per si de cas, a més, ocupen l’Acròpoli, on s’hi guarda el tresor de l’estat sense el qual la guerra no es pot finançar.

A mesura que passen els dies d’abstinència, el desig sexual dels homes augmenta fins a fer-los perdre els estreps, s’alcen els penis en ereccions indomables que reclamen solucions ràpides i no hi ha més remei que iniciar negociacions de pau. Per si no n’hi hagués prou, Lisístrata hi compareix acompanyada d’una bellíssima jove a qui anomena Reconciliació. Aquella sensual presència esvera encara més  els delegats, que no triguen a signar la pau i marxen esperitats cap a l’Acròpoli per fer-ho saber i celebrar-ho amb les seves dones.

Països Catalans: l’Illa de les Dones


Una de les nostres illes, Formentera, és coneguda també com l’Illa de les Dones, nom que crearen els seus veïns eivissencs. Anys enrere, amb escassa població, poca terra i pocs recursos, fou costum durant moltes generacions que els seus homes es busquessin feina fora de l’illa, sobretot a Cuba, l’Argentina i l’Uruguai. Eren les dones, per tant, qui portaven en exclusiva les regnes de la família, pujant els fills, menant el bestiar, treballant la terra, mantenint la casa… Diuen que per això les formenterenques són dones fortes, valentes, decidides i capaces de superar les adversitats.

Foto: Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera

L’altra Illa de les Dones, la llegendària, evoca paral·lelismes amb els relats clàssics, més que no pas amb Formentera. Salvat el relat —en part— de l’oblit per Joan Amades, conta que hi hagué un temps que tot el món estava en guerra. Les dones, fartes de tant dolor, de tanta destrucció, d’haver de pujar la família sense l’ajut dels marits gairebé sempre absents, acordaren una acció conjunta i quan els marits o els pares volgueren partir de nou, els abraçaren i no els deixaven anar per impedir-ho. Ells, indignats d’aquella impertinència, les carregaren en un vaixell i les deportaren a una illa perduda enmig de la mar, refiats probablement que acabats els mesos de guerrejar, quan elles ja haguessin escarmentat, tornarien a recollir-les i s’avindrien sense escarafalls al seu dòcil paper de mares i de repòs del guerrer.

Però, ai las! L’illa de les dones no la van trobar mai més per molt que la cerquessin. Només el 5 de febrer, el dia de les dones, s’hi pot anar a parar, no pas buscant-la, que així no hi ha manera, sinó per fatalitat del destí. Per això la gent de mar sap que aquest dia s’ha de guardar d’atracar en cap port desconegut per molt temporal que faci.

Tot i així, algun desventurat hi ha anat a parar i d’entrada li pot haver semblat raure al paradís. Les dones se’l mengen a moixaines i afalacs a totes hores, un dia rere l’altre, però totes les maces piquen, fins i tot els paradisos somiats en els somnis més humits, i cap mascle hi ha sobreviscut més d’una setmana. Això sí, amb el més dolç dels finals imaginables.

dilluns, 19 de desembre de 2016

El Pare Llop (tastet mitològic)

Cada 21 de desembre, avançant-se tres dies al Pare Nadal d'altres cultures, el nostre Pare Llop visita totes les masies. Què vol?