divendres, 28 d’abril de 2017

El comte Arnau

Els ressons que ens arriben del comte Arnau ens el dibuixen com un personatge contradictori. Més llegendari que mitològic, des de l’Edat mitjana s’escampen pel país els relats orals que magnifiquen les seves gestes i malifetes.

Aquests relats, molt coneguts al Ripollès, devien estimular, al segle XVI, la composició de la tètrica “Balada del comte Arnau”. A partir de mitjans del XIX, amb la Renaixença, entra amb força en la tradició literària i assoleix el màxim esplendor en les plomes de Víctor Balaguer, Joan Maragall i Josep Mª de Sagarra.

En època recent, TV3 va fer una aposta decidida pel personatge, amb una sèrie de 5 capítols, emesos a inicis de 1994, dirigits per Lluís Mª Güell, amb música de Lluís Llach i interpretat per Pere Arquillué i el cantant de Sau Carles Sabater. En aquesta producció va ser notable i reeixit l’esforç per donar-nos una versió amable del personatge, procurant harmonitzar les múltiples contradiccions que l’acompanyen.

Calendari de mitologia catalana 2017 (Il·lustració: Anna Ribot-Urbita)

El cert, però, és que si ens atenem a les fonts originals, del munt d’històries que la gent n’explicava, enlloc no hi apareix l’amabilitat. Només les que l’associen al cabdill de la resistència contra la invasió sarraïna li donen un caire positiu, per la seva contribució en l’alliberament de l’opressor estranger.

Arnau va agafar tanta força en l’imaginari ripollès que va absorbir una munió de personatges que res no hi tenien a veure, convertint-se en el protagonista de llegendes ben diverses. Això explica que, més enllà del guerrer, hi hagi l’Arnau tirà, el seductor d’abadesses, el diabòlic, l’ànima condemnada o el Mal Caçador. Però anem a pams, el comte Arnau va existir de debò?

L’ARNAU HISTÒRIC


El personatge s’associa a la nissaga dels Mataplana, de la que es té constància des del segle XI. Durant set generacions seguides, els primogènits sempre foren batejats amb el nom d’Hug i després s’emparentaren amb les cases d’Urtx i de Pallars. En tot l’arbre genealògic només hi trobem dos Arnaus, i cap d’ells hereu: un al segle XII, net d’Hug II, i un altre mort el 1353, fill d’Hug VIII.

Alguns d’aquests Hugs foren personatges rellevants en el seu temps. Hug IV fou home de confiança del primer rei catalanoaragonès Alfons I el Cast; Hug VI mor a Mallorca, tot just el segon dia dels combats contra els sarraïns per conquerir l’illa, en l’expedició de Jaume I, el 1229; Hug VII participà en les Corts de Montsó de 1236.

Però el més conegut dels Hugs de Mataplana fou Hug V. Combaté al costat del rei Pere el Catòlic a la batalla de Las Navas de Tolosa (1212), que acabà amb victòria cristiana i significà el punt d’inflexió en el domini sarraí de la península ibèrica. L’any següent també participà en una altra importantíssima batalla, la que significà un punt d’inflexió en la influència catalana cap al nord: la batalla de Muret, on les tropes dels francs comanats per Simó de Montfort acabaren amb les aspiracions catalanes sobre Occitània, i on moriren Hug i el seu rei Pere, pare de Jaume I.

Per Ramon Vidal de Besalú sabem que en aquells inicis del segle XIII el castell dels Mataplana era lloc d’activitats trobadoresques, amb distingides festes, belles dames, jocs d’escacs i de taula, i guarnit amb tapissos i catifes de llampants colors.

EL CASTELL


Castell de Mataplana. Al fons, església de Sant Joan de Mata

La construcció del castell de Mataplana i de l’església contigua de Sant Joan de Mata es devia iniciar no gaire més tard de l’any 1000. La petita església ha perviscut fins als nostres dies, però el castell fou deshabitat al cap d’uns 300 anys. L’abandonament i el pas dels segles esborraren llurs vestigis i memòria, fins al punt que, modernament, la gent de la contrada situava el lloc de l’antic castell a la masia propera de Mataplana. Altres, però, sospitaven que el turonet de davant de l’església era en realitat un tell que encobria la construcció medieval, fet que quedà demostrat a partir de les excavacions iniciades el 1986, que han deixat al descobert les importants restes de l’edificació.

ELS LLOCS DEL COMTE ARNAU


No podem endinsar-nos en el món llegendari del comte Arnau sense esmentar els llocs singulars que trobem en els verals dels Mataplana, pigallats de gorgs, balços, afraus, balmes, boscúries i coronat per prats d’alta muntanya que superen els 2.000 metres al Coma Ermada, Costa Pubilla i Pedra Picada, situats a la carena que divideix la vall del Rigard i la del Merdàs, un territori fèrtil per a les llegendes, sempre a punt de ser fecundat per la imaginació.

EL PUIG DE MOGRONY


L'Hostal, la capella i l'església de Mogrony
Aquesta muntanya que ateny els 1.645 metres d’altitud aplega en els seus vessants bona part dels indrets llegendaris i dels testimonis històrics vinculats als relats sobre el comte Arnau. Tot i que ara ho trobem escrit com a MONTGRONY, segons Joan Coromines:

“Mugrón, oït allí (1926) a molta gent del país. […] Mogrony és la forma correcta, antiga, etimològica i encara usada en el país. […] Montgrony no és gaire més que una alteració deguda als forasters. […] Derivat del llatí MUCRO –ONIS “punta punxeguda”, en particular, de les armes (espasa, llança) i de tota altra cosa.”

El puig està envoltat de cingles o pendents molt abruptes que el feien molt ben defensable. Ara no en queda res, però en un document del 965 hi apareix el “Castrum Mucronis” (Castell de Mogrony), que devia ser prou important i centre de la senyoria de Mogrony, que abastava un extens territori fins a Campdevànol, Armàncies, Estiula, Gombrèn o Merolla.

LA MARE DE DÉU DE MOGRONY O DE LA LLET


Trobem la petja de la prehistòria en els menhirs, els dòlmens i les balmes poblades al neolític, i el rastre de cultes precristians resseguint la llegenda de la Mare de Déu de Mogrony o de la Llet. Com tantes altres del nostre país, és una marededéu trobada i, per tant, sospitosa de ser la successora d’una divinitat femenina anterior al cristianisme. Reforça aquesta hipòtesi el fet que és una verge negra.

La llegenda diu que fou trobada l’any 804 on ara hi ha la font de la Mare de Déu de la Llet, per dos bous i un pastor. Traslladada a l’església de Mataplana, no s’hi estigué gaire, car per dues vegades se’n va esfumar, apareixent a la balma d’un cingle, al vessant sud del puig de Sant Pere de Mogrony. Entenent que era allà on volia estar, se li va construir l’ermita, penjada al bell mig d’aquell balç, on roman encara.

Al lloc on havia estat trobada per primera vegada hi ha una font que ho rememora. La data que hi consta és la de l’any 1627, però és molt probable que es refereixi a una restauració i que la font sigui molt anterior. De fet, en la “Narració històrica”, el pare Torrentó hi explica que el 1614 l’amo d’aquell terreny hi feu posar una reixa per impedir l’accés de la gent. La font gairebé s’eixugà i entenent que era desig de la verge continuar essent accessible a tothom, feu treure la porta i deixà la resta de la reixa en record d’aquest prodigi. Naturalment, la font tornà a brollar com abans.

Aquest fet no és l’única singularitat, ja que la font brollava per un dels pits de la verge, tot i que un broc posterior li prengué l’aigua. Vet aquí que tantes coincidències —marededéu trobada, verge negre, la font que brolla pel pit de la Mare de Déu de la Llet— ens porten inevitablement a Isis, la deessa egípcia de pell fosca, modèlica esposa d’Osiris, alletant l’infant Horus a la seva falda, tan venerada als països mediterranis durant els segles del canvi d’era. En parlàvem a l’entrada de “La Molsosa i les deesses mare”.

EL FORAT DE SANT OU


Forat de Sant Ou
Al mateix puig de Mogrony, però a la banda de ponent i enmig d’un bosc, s’obre un avenc tan fosc i fondo, que a ulls de la gent de la zona arribava fins les coves de Ribes i, àdhuc, fins al mateix infern.

Ningú no havia gosat mai baixar-hi fins al 1901. Ho havia intentat abans un enginyer francès durant un mes de juliol. L’intent no prosperà, diuen que del forat sorgí un vent espantós que s’endugué capes dels pastors i barretines dels pagesos expectants, i una pedregada destrossà tots els camps de blat, encara per segar.

Amb aquest precedent, els pagesos imposaren a l’intrèpid mossèn Norbert Font i Saguer que fes l’intent quan el blat ja fos al sac i ben lligat, i el compromís de fer-se càrrec dels possibles danys a conseqüència dels desastres naturals que pogués desencadenar el seu atreviment.

El 6 d’agost de 1901, mossèn Norbert, acompanyat del pintor Cruset i dels germans Fossas, es ficà a la gola del llop. La baixada als inferns durà set hores i en retornar a la llum del dia foren fortament aplaudits. Ni túnel interminable fins les coves de Ribes ni entrada de la casa de Satanàs, però si veure les imatges ja impressiona, ser-hi a dins ha de ser una experiència inoblidable, la profunditat del forat de sant Ou és de 67 metres.

MONEGALS


Al nord-est del puig de Mogrony, munts de pedres i restes de parets ens indiquen l’indret on se suposa que s’aixecava l’antiquíssim convent de Monegals i el poblet que hi prosperà al seu voltant. Del topònim, Coromines en dona aquest significat: valls pertanyents als monjos. Això dona peu a pensar si hi ha quelcom de cert en la llegenda que diu que el nucli fundador del monestir de Ripoll sorgí de l’encara més antic monestir benedictí de Monegals.

LES LLEGENDES DEL COMTE ARNAU


L’ARNAU GUERRER


A la recerca d’un referent fundacional ben èpic, alguns catalans han vist en les gestes llegendàries d’Arnau el moment d’inici de la nació catalana tal i com la coneixem avui. El puig de Mogrony seria la nostra Covadonga i si a Astúries foren capitanejats per don Pelayo, aquí ho serien, segons els relats orals, pel comte Arnau. En la tradició literària, en canvi, el senyor de Mataplana és un dels Nou Barons de la Fama, llegenda que mereix un capítol a part.

En aquest vessant èpic, el personatge fascinà el folklorista Rosend Serra i Pagès (1863-1929), que durant més de 40 anys trepitjà les terres del Ripollès a la recerca de qualsevol element que pogués tenir vinculació amb el comte, car estava convençut que havia de ser el protagonista de la gran epopeia catalana que ell mateix somiava escriure, però la mort se l’endugué sense fer-ho i el projecte frustrat ha esdevingut un dels grans temes nacionals pendents.

La llegenda de la gesta de les Coves de Ribes


Quan hi va haver la invasió mora, aquests arribaren fins al peu de Mogrony, però no es veieren capaços d’envair aquella muntanya tan agresta. Tanmateix, imposaren forts tributs que portaven a la ruïna del país.

El comte Arnau va convocar els vassalls al castell de Mogrony. S’hi aplegaren els pagesos de Viles Grosses, Viles Xiques, Maials, veïnat del mas de l’Ou i els de Monegals. Davant la Mare de Déu, tots van jurar lluitar contra els moros. Baixaren a les valls per fustigar-los, però els sarraïns reaccionaren amb tanta força, que van haver de recular cames ajudeu-me fins a Monegals i el cabdill Arnau encara més enllà, enfilant-se a la més alta de les coves de Ribes, que s’alça a 26 m. d’altura en un cingle damunt del riu Freser. Els enemics no volien de cap manera renunciar a la captura del cabdill dels revoltats, van amuntegar branques de molts arbres fins assolir l’entrada de la cova on, a cops d’espasa, el comte els anava matant a mesura que arribaven. En vista de la gran mortaldat que patien s’ho van deixar córrer, però mentre havien estat tan entretinguts, els pagesos havien contraatacat per una altra banda. Replegats de nou al so del corn, havien liquidat la poca guarnició que romania al castell moro, n’havien mort el rei i en retornar la tropa mora, la van encerclar per sorpresa, causant-li la desfeta total. De seguida  va córrer la notícia de la gran victòria i molts pagesos es van afegir a la lluita, fent fugir els moros que quedaven fins Alpens.

La història de la gesta de les Coves de Ribes


L’any 711 els berbers entren per primera vegada a la península ibèrica. El juny del 712 ja ho fan amb un exèrcit d’uns 18.000 àrabs i avancen cap al nord fent l’ocupació en part per negociació i en part per les armes. El 725, amb la capitulació de Carcassona, Nimes i la resta de la Septimània, queda completada la conquesta del regne hispano-got, però des de bon començament els antagonismes entre les tribus àrabs provocaren constants enfrontaments entre ells. Això fou aprofitat i, de vegades, fomentat pels nobles d’aquí, per recuperar poder. Al mateix temps, però, qui augmentava el seu poder al sud del Pirineu eren els francs, i això provoca una revolta independentista i anti-franca a les terres centrals de Catalunya el 827, fet que demostra que els indígenes suposadament francòfils, no ho eren més que per qüestions tàctiques.

Després d’un període de pau d’uns 15 anys, els sarraïns, aprofitant els enfrontaments entre els nobles francs, llancen un atac de gran volada contra Narbona. Corria l’any 841 o 842. Els expedicionaris passen pel Bages, el Lluçanès i Osona amb el propòsit de travessar el Pirineu per la Cerdanya, però en els escanyalls de les coves de Ribes foren repel·lits pels homes del comte Sunifred de Cerdanya.

Ben segur que el record d’aquesta gran gesta es va transmetre de generació en generació. Amb el pas dels segles el nom del lloc va seguir inalterable en la memòria d’aquella gent, car el lloc seguia essent real i identificable, però no passava el mateix amb el nom de qui comanava les forces autòctones. Amb la posterior popularitat del comte Arnau, aquest li prengué la glòria a l’oblidat comte Sunifred de Cerdanya.

L’ARNAU PECADOR


Un aspecte de la personalitat del comte Arnau que ens ha arribat per la tradició oral és la del pecador, és a dir, l’home que no tem la ira de Déu i és capaç de cometre sacrilegis, blasfèmies, pactes amb el dimoni, luxúria i altres actes ofensius a la divinitat. En aquest àmbit, Arnau s’apropia del personatge del Mal Caçador, del qual parlarem en un altre article.

Les visites a les abadesses i el dret de cuixa


El comte es va enamorar apassionadament de l’abadessa del monestir i de nit la visitava, passant amb el cavall per un passadís subterrani que tenia l’entrada pel forat de sant Ou, sortia a les coves de Ribes i d’allà anava fins el monestir de Sant Joan de les Abadesses o el de Sant Amanç. Diu la cançó recollida per Serra i Pagès el 1905:

“Les monges de Sant Amanç
totes en finestra estan.
Veuen venir un jove galant:
–Galant, galant, voleu lloguer?
I quina feina sabeu fer?
–Portar les monges al cutxer
i dormir-hi si convé.
Quan vingué lo cap de l’any,
dotze monges, tretze infants,
la priora els dos més grans”.

Sant Amanç fou fulminat per un llamp diví un vespre de disbauxa. En nits de tempesta, entre els seus enderrocs se senten encara el dringar de les copes i les rialles i els xiscles d’Arnau, dels seus companys i de les monges.

També exercia el dret de cuixa, que perpetrava als castells de Blancafort, Sant Amanç, Saltor, Besora, Santa Maria de Vinyoles i la Franquesa, on se li amotinaren els súbdits i hagué de fugir, quedant lliures de la seva tirania i per això l’indret es va passar a dir la Franquesa.

Apunts històrics sobre el tancament del monestir


No és gaire versemblant que a Sant Amanç hi hagi hagut mai un monestir. Allà on la gent suposa que estava situat, el que hi ha són munts de pedra de la mateixa muntanya i no pas les runes d’un antic monestir. El convent de Sant Amanç pot ser una invenció d’alguna gent de Sant Joan, entre ells segurament alguns capellans, que es volien treure del damunt l’estigma del monestir del seu poble i van traslladar l’origen geogràfic de les llegendes de les monges a un altre indret.

Els fets històrics que originaren la mala fama es remunten a l’any 1017, quan el convent de Sant Joan de les Abadesses fou clausurat pel Papa Benet VIII a instàncies de Bernat Tallaferro, germanastre de l’abadessa d’aquell moment, anomenada Ingilberga. Diu la veu popular que al monestir s’hi donaven tota mena d’excessos sexuals i orgies entre les monges i els senyors, cosa d’altra banda no massa estranya a l’època medieval.

El cert és que Bernat Tallaferro feu informar el Papa de les suposades festes que se celebraven al monestir i aquesta fou la raó de l’ordre de clausura. La butlla papal instava a dissoldre la comunitat per haver convertit “la casa d’oració en un bordell de meretrius de Venus”. El que ja no sabem és si realment aquestes orgies havien tingut lloc o si tot plegat fou una maniobra política de Tallaferro per conquerir més poder. El més probable és que fos una suma de les dues coses.

El tancament del convent i l’expulsió de les monges donaria empenta a la imaginació popular, que amb el pas dels segles ho transformaria en la llegenda de les monges i que, amb la irrupció posterior de la balada del comte Arnau, aquest personatge seria incorporat, cinc o sis segles més tard, a les bacanals de les monges.

Promotor de grans obres i blasfem empedreït


Resseguir el cingle que s’enlaira darrere l’hostal de Mogrony fins assolir la capella de la Mare de Déu en un primer replà, i el pla de Sant Pere amb l’església, a dalt, seria només a l’abast d’escaladors si no hi hagués l’escala excavada fa segles a la roca viva.

El promotor de l’obra fou el comte. Els seus obrers picaven amb pics i magalles, però la roca era tan dura que s’ho volien deixar córrer. Arnau els va haver de prometre que els donaria el mateix volum de blat que el de pedres que traguessin, és a dir, que cada mesura de pedres els hi canviaria per una mesura de blat ben curulla.

Acabada l’escala i fets els comptes de les mesures de pedra, el comte els va pagar amb mesures de blat enrasades i no pas curulles, com havia promès. Aquesta és una de les principals raons de la seva condemna eterna, haver incomplert la paraula donada als seus treballadors.

Segons els testimonis orals recollits per Serra i Pagès i Romeu Figueras, les grans obres promogudes per Arnau foren múltiples. Feu construir els castells de Puigbò, Solans, Blancafort, Monegals, Sant Amanç i Castellar de n’Hug, les esglésies de Sant Pere d’Huire, Sant Pere de Ribes i el santuari de Mogrony.

Altres obres seves no arribaren a bon port pel seu caràcter arrogant i una llengua endimoniada. Volia fer arribar les aigües del Llobregat fins al castell de Mataplana. Quan la canalització era a punt de finir, la comtessa li va dir:

–Si Déu vol, aviat tindrem l’aigua.

I ell respongué:
–Tant si ho vol com si no ho vol, tindrem el Llobregat a Mataplana —i a l’instant tota l’obra va quedar destruïda.

La mateixa història es repetiria amb una altíssima torre que feia construir a Mogrony, des d’on volia veure el pla de la Pera.

Gats, bocs i dimonis


Gorg dels Banyuts (www.pauguerrero.com)

Són moltes les històries del comte Arnau relacionades amb gats i, algunes, amb bocs. La més coneguda és la que diu que el comte tenia dos gats que de nit li aguantaven espelmes mentre sopava o que, al forat de sant Ou, li servien el menjar. Una nit, tornant de Gombrèn, un dels gats, que també es deia Arnau, l’esperava a la Roca del Gall, damunt del gorg dels Banyuts, per endur-se’l a l’infern. Tots dos lluitaren aferrissadament i Arnau va matar el gat. Un cop arribat al castell, li explicà a l’altre gat, que digué:

–L’Arnau ha mort? Era el meu germà!

Dit això, s’abraonà damunt del comte, el matà i se l’emportà a l’infern.

Una altra versió diu que Arnau apadrinà un infant d’una casa molt pobra, regalant-li un vestit. Al cap d’uns anys el nen morí i el comte reclamà el vestit. Se li va aparèixer el difunt i l'hi lliurà. Després, de camí cap a Mogrony van comparèixer una munió de gats que el volien atacar, però amb el vestit de l’infant aconseguí mantenir-los a ratlla i matà el gat més atrevit. Un cop a Mogrony, ho va explicar al gat que li feia de criat aguantant-li un ciri. Aquest va dir que el gat mort era el seu germà i llavors sorgiren de nou, de totes bandes, una munió de gats que se l’emportaren a l’infern.

Aquestes i d’altres llegendes on intervenen gats que parlen són el record de velles creences. El gat era la forma més freqüent que prenien les bruixes quan anaven a l’aquelarre, segons creia la gent a tot el Pirineu i a bona part de l’Europa occidental.

L’altra llegenda del comte relacionada amb el gorg dels Banyuts diu que uns dimonis amb forma de boc s’emportaren el comte al gorg, on morí ofegat i d’allí anà de dret cap a l’infern.

Aquest gorg és ple de llegendes semblants, protagonitzades per altres personatges. No té res d’estrany, car a la majoria de gorgs s’hi situen llegendes d’encantades o de dimonis.

Arnau, l’ànima en pena


Si la llegenda del comte Arnau ha perdurat amb tanta vitalitat és perquè, segons aquesta, el comte és condemnat a vagar eternament. Tret de l’Arnau guerrer, tots els fets  que es conten del personatge són per explicar les causes que el portaren a la condemnació. Segons la tradició oral, se’l pot veure en nits de vent i tempestes cavalcant un cavall que és el mateix diable i envoltat de flames; se’l sent xiular i cridar els seus gossos, i tots corren suspesos en l’aire; al seu castell s’apareix a la seva muller i a Sant Amanç encara ressona l’enrenou de les orgies.

Si les històries de gats i bocs, de les blasfèmies o de les monges, la gent del Ripollès les podia sentir molt llunyanes en el temps, l’ànima en pena vaga eternament i, per tant, és encara present —o ho ha estat fins fa poc— en les creences dels habitants d’aquelles contrades, sobretot quan els llamps i trons, els aiguats i els vents enfurismats componen unes nits de tempesta memorables. M’explicava un pagès d’uns 70 anys, a la mateixa hostatgeria de Mogrony, el juny de 1990, que quan ell era jove el capellà del poble feia clavar unes creuetes als camps a tots els pagesos i resar unes oracions per tal d’evitar les pedregades.

Serra i Pagès, durant el primer terç del segle XX, va recollir els testimonis de gent que assegurava haver sentit els crits o els xiulets del comte o els lladrucs dels gossos o, fins i tot, haver-lo vist. Les tempestes han anat sempre associades als esperits, a les bruixes i a la màgia. No ens ha d’estranyar, doncs,  que la imatge més palpable i directa del comte Arnau sigui enmig de tempestes nocturnes.

ARNAU, EL TIRÀ FEUDAL


Són les mateixes llegendes les que ens expliquen l’origen de les propietats del comte a Mogrony: per un conflicte amb el rei, Arnau fou desterrat a Mataplana. Li donaren una pell de bou, prometent-li tota la terra que pogués encerclar amb ella; la tallà en tires molt primes de cuir i obtingué l’extensió de territori que agafa la casa-castell i la capella de Sant Joan de Mata. Trobem llegendes similars arreu d’Europa durant l’Edat mitjana i, més antigament, en la fundació de la ciutat de Cartago per la princesa fenícia Dido.

Bona part de les malifetes del comte i de les causes de la seva condemnació venen explicades o insinuades a “La balada del comte Arnau”, cançó que es dansava i que probablement fou creada a finals del segle XVI o principis del XVII a la vila de Ripoll. Així ho afirma Josep Romeu Figueras en la seva documentada tesi doctoral.

A la balada, l’ànima del comte, cavalcant un cavall demoníac i envoltats de flames, s’apareix a la vídua i li demana per les filles, les criades i els mossos, i recomana que se’ls pagui bé. Després parla dels seus pecats: “males llambregades”, males paraulades”, “males abraçades”, “males trepitjades” i “pagar mal les soldades”. A causa de tot això li han donat posada a l’infern, on ha de tornar a la mitjanit, quan el gall canti.

Per a Romeu Figueras és la balada la que origina la llegenda, el personatge d’Arnau no té cap antecedent històric sinó que és un nom triat per les necessitats de la rima i el títol de comte és per donar més força al protagonista. Allò que la balada només insinua es transforma en fets concrets en la mentalitat de la gent, fent-ne un empelt amb les llegendes molt corrents de l’època en aquella zona. Així, les males llambregades, males abraçades i males trepitjades són relacionades amb la mala fama del convent de monges de Sant Joan o amb el dret de cuixa que exercia en diversos castells. Les males paraulades, amb les construccions inacabades per causa de les seves blasfèmies.

Però per Romeu, l’aportació més original d’aquest mite de l’ànima en pena és la de la condemnació “per pagar mal les soldades”. Original perquè no hi troba cap paral·lelisme a cap altra tradició d’ànimes en pena, ni a les d’origen celta ni germànic ni cristià. Un tret molt característic de la mentalitat del poble català queda reflectit en aquests versos: la valoració del treball i l’obligació de complir amb la paraula donada.

Tot allò que a la balada són acusacions genèriques queda totalment concretat en la tradició oral posterior, però a més a més, fa néixer altres petites llegendes secundàries que reforcen l’aspecte tirànic del personatge, cóm és fer matar súbdits per causes menors o els tiberis que feia amb altres poderosos, on les súbdites nues els servien el menjar i eren sotmeses a tota mena de vexacions.

Tot plegat, record dels “mals usos” i altres abusos que a la Baixa Edat mitjana els pagesos hagueren de patir durant segles dels senyors feudals, lleis impositives sobre les propietats, lleis de vassallatges i dret de maltractament físic sobre el súbdit, per qui no podia intercedir ni el mateix rei.

El primer d’aquestes mals usos fou la “remença” o redempció que el pagès havia de pagar per abandonar el domini senyorial on estava adscrit, que es començà a aplicar a partir del segle XI.

Les primeres revoltes importants contra els mals usos, de caràcter espontani i violent, comencen cap els anys 1380-90 i minven a partir de 1416, però pocs anys més tard es revifen amb la crisi econòmica. El 1449 el sindicat remença compta amb uns 20.000 adherents. La radicalització remença i la reacció senyorial porten a la Primera Guerra Remença, que esclata a principis de 1462 a les comarques gironines de muntanya i s’estén ràpidament. Pocs mesos més tard els remences s’alien amb el monarca Joan II, que s’enfronta a l’exèrcit reclutat pels senyors.

La guerra civil acaba el 1472, però a partir de 1474 reapareixen les bandes de pagesos armats i el 1484 esclata la Segona Guerra Remença, que acaba el 1486 amb la Sentència Arbitral de Guadalupe, dictada per Ferran II, que extingeix els mals usos i altres lleis que atemptaven contra la dignitat més elemental dels pagesos.

Aquestes revoltes i guerres hagueren de tenir una repercussió molt important al Ripollès, ja que els principals focus d’agitació eren ben propers. És lògic que les causes que portaren a aquests fets —el poder tirànic dels senyors feudals— perdurés en el record dels pagesos durant segles i que la transmissió generacional es volgués fer amb exemples concrets per fer-ho més entenedor als qui ja no ho havien viscut. No importava gaire si les històries narrades havien passat tal com s’explicaven, al peu de la lletra, l’important era transmetre la memòria d’aquella situació d’opressió tant de temps patida.

En síntesi, Arnau és una ànima condemnada a cavalcar eternament el seu cavall, envoltats de flames, en nits de tempesta, pels cims de Mogrony. Les causes de la condemna foren diverses: l’atrafegada vida sexual, especialment la relació amb l’abadessa, la supèrbia i les blasfèmies, els tractes amb éssers demoníacs, i les que fan referència a la seva conducta tirànica, especialment el fet de no pagar allò que havia promès als obrers de l’escala de pedra de Mogrony.

Arnau és la concreció de la imatge que el pagès de remença i els seus descendents tingueren dels senyors feudals. Foren més de cinc-cents anys patint els abusos desmesurats dels poderosos, fou la imposició del sistema feudal i la total desaparició de les formes de propietat comunitària, excepte a zones com el Pallars Sobirà on encara ara podem trobar reminiscències d’aquesta organització social que ve de temps prehistòrics, com la propietat comunal dels boscos del pobles.

Remença
En record dels mals usos, del dret de cuixa que alguns “nobles” arribaren a perpetrar, de l’extingida propietat col·lectiva, i a la memòria de lluitadors remences com Francesc de Verntallat o Pere Joan Sala, Arnau, i amb ell els senyors feudals, són condemnats a vagar eternament com a venjança per la llarga opressió que els pagesos hagueren de patir. Allò que, a ulls del poble, Arnau representava no era la glòria de l’alliberador contra els ocupants estrangers, sinó la infàmia d’uns temps superats que no han de tornar mai més a la nostra terra.

Bibliografia

  • Bonnassie, Pierre. Catalunya mil anys enrere. Vol. I. Edicions 62. Barcelona, 1979.
  • Busquets, Esteve. Montgrony, entre la història i la llegenda. Ed. Maideu. Ripoll, 1984.
  • Coll i Alentorn, Miquel. La llegenda d'Otger Cataló i els Nou Barons. 1948. (http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000152/00000080.pdf)
  • Cutrina, Gonçal. Llegendes i tradicions de les valls del Ter i del Freser. Ed. Maideu. Ripoll, 1981
  • Galceran-Uyà, Pere. La lliga de Molins de Rei, 1418. L’Espai/ nº 1. Molins de Rei, 1998. (http://raco.cat/index.php/Espai/article/view/173396/245315)
  • Maideu, Eudald i diversos autors. El comte Arnau i el castell de Mataplana. Revista de Girona/ nº 152, 1992.
  • Rangil, Daniel. El comte Arnau. Treball inèdit, 1992.
  • Romeu Figueras, José. El mito de “el comte Arnau”. Archivo de Etnografía y Folklore de Cataluña. Barcelona, 1948.
  • Salrach, J.M. Història dels Països Catalans. Dels orígens a 1714. Edhasa. Barcelona, 1982.
  • Serra i Vilaró, Joan. Baronies de Pinós i Mataplana. Centre d’Estudis Baganesos, 1989.
  • Valriu Llinàs, Caterina. Del comte Arnau al comte Mal: història, mite i llegenda. Universitat de les Iles Balears.

dilluns, 27 de febrer de 2017

La Dama Blanca d'Andorra

Les dames blanques formen part de mitologies properes, com la dels occitans, francesos i germànics, heretades de la tradició celta. Als Països Catalans en sabem molt poques llegendes, qui sap si perquè han quedat diluïdes en el món genèric de les goges, però hi ha un cas excepcional i de capital importància per als seus protegits, els andorrans.

La Dama Blanca d’Auvinyà


Dama Blanca (Calendari 2017 de mitologia catalana. Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita)

El 14 de març és festiu a Andorra, el dia de la seva Constitució, que en l’article 1 diu: “Andorra és un Estat independent, de Dret, Democràtic i Social.”

Diu la llegenda que, molts segles enrere, el pas de frontera amb l’Alt Urgell estava controlat per una família que, amb els anys, va anar perdent els seus membres fins restar-ne només una dona. Quan ella morí, una enigmàtica Dama Blanca la rellevà en la tasca.

En aquell temps, la llibertat dels andorrans es veia amenaçada per la tirania del bisbe d’Urgell, que els escanyava amb elevats impostos. Una nit de lluna vella que el bisbe anava cap al Principat, li comparegué irresistiblement seductora, prop d’Auvinyà, la Dama Blanca. Tots dos s’endinsaren en la boscúria fins l’endemà, quan el bisbe retornà trasbalsat i aterrit, jurant que mai més no passaria per allà.

Passà el temps i com que de la dona d’Auvinyà ja feia anys que ningú ni en parlava ni l’havia vist, el bisbe s’atreví a emprendre de nou el camí cap a Andorra, per tiranitzar els seus habitants. Fou el seu darrer viatge, mai més no se’l va veure. La misteriosa desaparició alliberava els andorrans del jou de l’esclavatge, però un nou perill començà a assolar la terra. Un gran llop negre de mirada terrorífica atacava cases i ramats, sembrant la ruïna i la mort i fins els pastors més valents sucumbien sota les urpes i els ullals de la ferotge bèstia.

Els prohoms de les valls feren consell general, organitzaren la cacera i fou el més valent dels síndics qui posà fi a la vida de l’execrable llop. Per a ell, però, el malson no s’acabà aquí i cada nit se li apareixia el lloparràs, fet que el va portar a perdre la salut i el senderi.
Els andorrans van acudir a la Dama Blanca per demanar-li que el curés amb les seves arts ocultes. Malauradament, els seus poders no arribaven a tant, no pogué guarir-lo, però en un moment de lucidesa li revelà que dins del llop s’hi allotjava l’ànima fosca del tirà. La mort del síndic s’endugué el darrer vestigi de la maldat del bisbe.

A la Dama Blanca, diuen que se la veu de vegades pels boscos d’Auvinyà, amatent a barrar el pas a qui vulgui sotmetre els andorrans i vetllant per la independència del país.

Les dísir


L’origen de les dames blanques pirinenques, occitanes i franceses, de les Weiβe Frauen alemanyes, de les Witte Wieven holandeses, de les irlandeses Morrigan i Nemain, cal anar a cercar-lo en les dísir (plural de dís: senyora, donzella) de la mitologia nòrdica, ànimes de dones convertides en esperits ben actius en el món dels vius, on poden actuar tant de manera favorable com contrària a les persones.

Venerades en terres escandinaves des dels temps prehistòrics, representaven els esperits de dones mortes que procuraven la fertilitat de les coses vives. Vindrien a ser, doncs, de naturalesa semi-divina, com alguns personatges de la mitologia grega, i jugaven un paper cabdal per als suecs, que en llur honor celebraven entre febrer i març el Dísablót (festa del sacrifici a les dísir), amb un gran mercat i la gran assemblea anomenada la Cosa de tots els suecs, que vindria a ser com la Generalitat catalana medieval. Encara ara, la fira associada al Dísablót se segueix celebrant a Uppsala.

Més tard i segons el lloc, les dísir es van diversificar prenent noms diferents i funcions més especialitzades, com les nornes, que mouen els fils del destí dels humans i dels déus, al peu del freixe sagrat Yggdrasil, o les valquíries.

Les valquíries


La vigília de la Valquíria Edward Robert Hughes (1851-1914)
Les valquíries (del nòrdic antic valkyrja: la que tria els morts), filles del déu Odin, compareixen a les batalles amb forma de belles i fortes guerreres, capaces de guarir les ferides més greus i de triar qui viurà i qui morirà. Acompanyen al Més Enllà els herois caiguts en el combat, oferint-los hidromel i, amb llur bellesa, fent-los més plaent el camí cap al Valhalla, governat pel gran guerrer Odin. Només la meitat dels morts, els escollits per les valquíries, seguiran aquest destí. L’altra meitat seran escollits per la deessa Freia, que els durà al seu meravellós palau, on van a parar també els esperits de totes les dones que no van esdevenir valquíries i on sempre s’hi canten cançons d’amor.

Irlanda – Egipte - Ibèria


A Irlanda, Morrigan és la deessa de la guerra i la mort, però també la de la fertilitat, la sexualitat i l’abundor de les collites. Es presenta a totes les batalles prenent la forma de corb i transmet als guerrers el braó i la ràbia contra l’enemic. En aquesta illa, abans que Morrigan fou Neit el primer déu de la guerra, i la seva esposa Nemain, la que anunciava la mort, flotant damunt dels caiguts en el combat.

Neit connecta la mitologia irlandesa amb l’egípcia, ja que és també un dels més antics déus egipcis, considerat masculí o femení segons les èpoques. Era la divinitat de la guerra, de la cacera i de la saviesa, i amb el nom de Neitin, junt amb Iunstir, és de les divinitats que més sovint apareixen en els textos dels nostres avantpassats ibers. La Neit egípcia protegia i feia companyia als difunts, en un clar paral·lelisme amb les valquíries nòrdiques.

Les connexions de la Dama Blanca


Les Dames Blanques occitanes i franceses, les més properes geogràficament, són també les que més s’acosten per comportament a la d’Andorra. Solen estar-se en llocs de pas estrets, siguin camins, barrancs o ponts, i per permetre-hi passar el viatger exigeixen un tribut, que pot ser tant divers com agenollar-se en acte de submissió o ballar-hi.

Escultura de la Dama Blanca d'Andorra
En la Dama Blanca d’Andorra hi conflueixen saviesa, màgia, seducció, guerra, mort, protecció dels seus, i està emparentada amb totes les divinitats esmentades:

–si les occitanes i franceses controlen llocs de pas, l’andorrana controla un pas fronterer

–si la Morrigan irlandesa, l’egípcia Neit i les valquíries nòrdiques apleguen seducció, guerra i mort, la d’Auvinyà atrau el bisbe amb la seducció i el mata en la segona trobada

–si les dísir són ànimes de dones esdevingudes esperits superiors, la coincidència de la mort de la darrera dona de la família encarregada del control duaner amb la seva immediata substitució per la Dama Blanca pot fer sospitar que aquesta no sigui res més que aquella dona, traspassada a un estadi d’existència superior

–i si els suecs feien coincidir la festa en honor de les dísir amb la gran assemblea del poble suec, associant-les amb la protecció del seu país, la Dama Blanca té un paper claríssim de protecció de la independència d’Andorra enfront del tirà que ve de fora. És ben plausible, doncs, que abans que la Mare de Déu de Meritxell, la protectora a qui veneraven els andorrans i els seus avantpassats, els andosins, fos la Dama Blanca d’Auvinyà.

diumenge, 29 de gener de 2017

L'Illa de les Dones

L'illa de les Dones (Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita, Calendari de mitologia catalana, febrer 2017)

Els antecedents grecs i romans


És ben sabut que els romans eren molt donats a la festa i que el febrer era un no parar. Bé, ho sabem d’ells perquè, d’aquell temps, és dels qui ho tenim més documentat, però el més probable és que aquest ànim festaire fos extensiu, pel cap baix, a tots els pobles mediterranis, entre els quals els nostres rebesavis catalans, altrament anomenats ibers pels forasters, no pas entre ells.

En algunes festes romanes i gregues d’aquesta època de l’any les dones hi tenien un clar protagonisme. El 15 de gener commemoraven una vaga de maternitat que havien seguit per oposar-se a un decret que les privava d’anar en carro. Naturalment, veient perillar el subministrament de futurs nous elements per als exèrcits, els senadors hagueren de cuitar a derogar-lo i elles instituïren la celebració de la victòria en aquest dia.

El primer de març era la festa de les dones casades, les Matronàlia, dia durant el qual eren les mestresses les qui manaven i els marits els qui havien d’obeir, fe’ls-hi regals i mostra’ls-hi respecte i estimació. Presidia la jornada la deessa Juno Lucina, promotora dels bons parts i protectora dels nadons.

I del 5 al 7 de febrer eren les Antestèries, en honor del grec Dionís, déu del vi. En aquesta festa el vi era l’element central, catorze dones celebraven el ritual de la barreja de vins i les noies més joves cantaven cançons verdes per expressar el pas de nenes a adultes. Amb el consum de vi s’hi vinculaven la bogeria, el capgirament de les normes o la sexualitat desfermada i a les dones romanes se’ls permetia fer coses habitualment reservades als homes, com manar o prendre la iniciativa en el galanteig o, directament, empaitar homes, costum que també devien seguir les nostres dones ilergetes i ilercavones. ¿Com s’entendria, sinó, la quantitat de tradicions transgressores protagonitzades per dones a les comarques lleidatanes i de l’Ebre al voltant del 5 de febrer, les anomenades festes de les dones?

Les nostres festes de les dones


Del Costumari Català (Joan Amades)
Amades ens en dona un bon grapat d’exemples. En molts pobles, les nostres fadrines es posaven brots d’alfàbrega entre els pits i els cabells, convençudes que la seva olor atreia els homes.

A la Granja d’Escarp era l’únic dia que les dones anaven al cafè, convidaven els homes a beure i ho havien d’acceptar tant sí com no. Es deia que, sobretot les casades, bevien fins embriagar-se i després feien tota mena d’estridències i de trapelleries als homes.

A Mequinensa es vestien d’home i feien els jocs i entreteniments propis d'ells. També a Juncosa, on, a més, les més grans prenien la taverna, bevent i fumant sense mirar prim. A Sudanell i a Sunyer, els homes tenien privat el pas a la festassa. Als pobles de la ribera del Cinca, feien un gran àpat col·lectiu femení.

Aigües avall, a Bot (Terra Alta), en el ball d’aquest dia eren les dones qui pagaven els músics i treien els homes a ballar. A Tortosa, déu vos en guard de passar un home prop d’una colla de dones bugaderes, ja que seria víctima de tota mena de vexacions, garrotades i abusos sexuals. Això darrer, a alguns potser no els semblaria tan greu, si no fos que l’ofici de bugaderes es deia que era reservat per a les dones més lletges o velles.

Santa Àgueda, patrona de les dones


Santa Àgueda (Piero-della-Francesca, 1460-70)

Com passa sovint, la tradició pagana fou adaptada al cristianisme en la figura de santa Àgueda, una bellíssima jove siciliana martiritzada, diuen, el 5 de febrer del 251. De fèrries conviccions religioses, als vint anys rebutjà les propostes amoroses del prefecte Quintil·lià i es negà a celebrar rituals pagans, fets que li van comportar la tortura, l’amputació dels pits i la mort, rostida a les brases.

En la fe cristiana se la considera patrona de les dones, advocada de la bona lactància i protectora contra les malalties dels pits, atribucions molt similars a les de Juno Lucina, advocada dels bons parts i dels nadons.

Les guerres dels homes i les paus de les dones


Roma: el rapte de les sabines


Si la guerra ha estat cosa d’homes, com és que en el calendari romà el primer dia de març, el mes consagrat a Mart, el déu de la guerra, és el de les Matricàlia, la festa que honora mares i dones en general?

Cal cercar la resposta a l’època dels inicis de Roma, fundada per Ròmul el 753 aC, que en fou el primer rei. Els primers pobladors foren pastors i veïns de la rodalia, nombre insuficient per bastir una gran ciutat, raó per la qual Ròmul ofereix dret d’asil a tothom que s’hi vulgui establir, sense demanar orígens ni passat. L’edicte fou molt efectiu, però qui va atraure fou els homes fugitius de la llei d’altres contrades: esclaus, apàtrides, desertors… La ciutat augmentà notablement de població, però no es renovaria si hi mancaven les dones i, per més crides que fessin a les poblacions veïnes, cap pare no volia casar les filles amb aquella colla de marginats.

Veient la inutilitat d’aquesta via, Ròmul decidí agafar-ne una altra de més expeditiva. Va organitzar unes competicions esportives en honor a Neptú, convidant els pobles veïns. Un d’aquests, els de la població de la Sabínia, a diferència de la resta, hi van anar amb tota la família, dones i fills, i el seu rei al davant. Quan van començar els jocs, seguint un senyal acordat, els romans es van llançar damunt les filles dels sabins i les van raptar. Aquests, desprevinguts, van ser foragitats, però un cop reorganitzats van iniciar una llarga guerra per recuperar-les.

Els romans miraven de convèncer les sabines que no els volien cap mal, que les tractarien respectuosament com a esposes, fet pel qual elles s’havien d’enorgullir de poder formar part del poble escollit pels déus. Tant sí com no, els matrimonis foren establerts i els fills no trigaren a néixer, mentre l’exèrcit del regne de Sabínia guerrejava cada cop més a prop. Emprant l’astúcia i el suborn van poder entrar dins la ciutat i en la batalla final era inevitable una gran mortaldat on peririen, d’una banda, pares i germans de les sabines, i de l’altra, els seus marits.

Les Sabines (Jacques-Louis David. 1748 - 1825)

Quin sentit podia tenir per a aquelles joves, engendradores de noves vides, un tràgic final de les seves velles i noves famílies? Totes elles eixiren al carrer amb els seus fills en braços i s’interposaren entre els dos exèrcits, clamant desesperadament per aturar una nova follia de sang i mort. Impressionats per aquella presència commovedora —filles, germanes, esposes— els dos bàndols deposaren les armes, feren les paus i uniren els dos regnes, que foren governats a l’ensems per Ròmul i el rei dels sabins Taci.

Atenes: la insurrecció de Lisístrata


Aquest cant a la pau l’escriví Aristòfanes el 411 aC, dos anys després d’una sonada derrota dels atenencs a Sicília. Relata la lluita de les dones gregues, capitanejades per Lisístrata, per aturar les incessants guerres dels seus marits. Si “feu l’amor i no la guerra” és un eslògan modern, el de Lisístrata seria “si feu la guerra no fareu l’amor”. Efectivament, aconsegueix l’acord de les dones dels diversos pobles grecs per iniciar una vaga indefinida de sexe fins que acabin totes les guerres dels seus marits. Per si de cas, a més, ocupen l’Acròpoli, on s’hi guarda el tresor de l’estat sense el qual la guerra no es pot finançar.

A mesura que passen els dies d’abstinència, el desig sexual dels homes augmenta fins a fer-los perdre els estreps, s’alcen els penis en ereccions indomables que reclamen solucions ràpides i no hi ha més remei que iniciar negociacions de pau. Per si no n’hi hagués prou, Lisístrata hi compareix acompanyada d’una bellíssima jove a qui anomena Reconciliació. Aquella sensual presència esvera encara més  els delegats, que no triguen a signar la pau i marxen esperitats cap a l’Acròpoli per fer-ho saber i celebrar-ho amb les seves dones.

Països Catalans: l’Illa de les Dones


Una de les nostres illes, Formentera, és coneguda també com l’Illa de les Dones, nom que crearen els seus veïns eivissencs. Anys enrere, amb escassa població, poca terra i pocs recursos, fou costum durant moltes generacions que els seus homes es busquessin feina fora de l’illa, sobretot a Cuba, l’Argentina i l’Uruguai. Eren les dones, per tant, qui portaven en exclusiva les regnes de la família, pujant els fills, menant el bestiar, treballant la terra, mantenint la casa… Diuen que per això les formenterenques són dones fortes, valentes, decidides i capaces de superar les adversitats.

Foto: Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera

L’altra Illa de les Dones, la llegendària, evoca paral·lelismes amb els relats clàssics, més que no pas amb Formentera. Salvat el relat —en part— de l’oblit per Joan Amades, conta que hi hagué un temps que tot el món estava en guerra. Les dones, fartes de tant dolor, de tanta destrucció, d’haver de pujar la família sense l’ajut dels marits gairebé sempre absents, acordaren una acció conjunta i quan els marits o els pares volgueren partir de nou, els abraçaren i no els deixaven anar per impedir-ho. Ells, indignats d’aquella impertinència, les carregaren en un vaixell i les deportaren a una illa perduda enmig de la mar, refiats probablement que acabats els mesos de guerrejar, quan elles ja haguessin escarmentat, tornarien a recollir-les i s’avindrien sense escarafalls al seu dòcil paper de mares i de repòs del guerrer.

Però, ai las! L’illa de les dones no la van trobar mai més per molt que la cerquessin. Només el 5 de febrer, el dia de les dones, s’hi pot anar a parar, no pas buscant-la, que així no hi ha manera, sinó per fatalitat del destí. Per això la gent de mar sap que aquest dia s’ha de guardar d’atracar en cap port desconegut per molt temporal que faci.

Tot i així, algun desventurat hi ha anat a parar i d’entrada li pot haver semblat raure al paradís. Les dones se’l mengen a moixaines i afalacs a totes hores, un dia rere l’altre, però totes les maces piquen, fins i tot els paradisos somiats en els somnis més humits, i cap mascle hi ha sobreviscut més d’una setmana. Això sí, amb el més dolç dels finals imaginables.