dimarts, 31 d’octubre de 2017

Dimoni Cucarell

Enlloc dels Països Catalans, la tradició dels dimonis ha perdurat amb la vitalitat que té a Mallorca, especialment en pobles com Alaró, Algaida, Manacor o Artà. Els dimonis de l’illa es reuneixen en uns aplecs que anomenen “Dimoniades”, la primera de les quals se celebrà a Manacor el 1984, i que han anat agafant embranzida amb el pas del temps.

Dimoni Cucarell. Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita al Calendari 2017 de mitologia catalana

Les colles de dimonis han proliferat per terres mallorquines i si, dècades enrere, tots s’ajustaven a una estètica d’arrel tradicional, ara també en trobem amb clares influències modernes que ens remeten més a la saga del Senyor dels Anells. Tant els uns com els altres —llevat d’alguna excepció— tenen en comú una esplèndida cornamenta, però en els moderns hi ha més llibertat creativa en les cares i vestuari.

Per al sentit més ancestral, que és el que aquí ens interessa, ens fixarem en els d’arrel tradicional, no tan treballats estèticament, no tan imaginatius, però que ens aporten més pistes sobre els seus remots orígens. Aquests dimonis més antics surten el 17 de gener, diada de sant Antoni, amb qui s’enfronten escenificant la lluita entre la vella i la nova religió.

Recordem que aquest sant és un protector del bestiar domèstic i que, segons la llegenda, vivia santament en una cova de Tebes, on hagué de suportar les temptacions luxurioses del dimoni i, veient que les resistia, va fer-hi anar una colla de companys que el van apallissar. Gràcies a Déu, fou deslliurat d’aquella trifulga per la intervenció divina.

DIMONI CUCARELL


En algunes poblacions mallorquines els dimonis surten en colla, capitanejats per es dimoni Cucarell i acompanyat pels diables boiets, aquests darrers amb atribucions molt similars als menairons pirinencs. En altres són només una parella, com a Artà, un dels llocs on està documentat des de més antic i amb gran popularitat entre la gent.

Dimoni d'Artà
Cucarell és un personatge estrafet, lleig com un pecat, gens inclinat a les discussions religioses, temes massa enrevessats per a la seva reduïda capacitat de reflexió. Molt instintiu i poc assenyat, li agrada més perseguir al·lotes de bon veure i aixecar faldilles o practicar els mals vicis que se li atribueixen: cràpula, golafre, buidaampolles, gandul, impúdic, groller… Ja en donen fe algunes cròniques antigues, com la de la revista «L’Ignorancia» del 27 de gener de 1883:

¿Heu vist may sa manera de fé festa à Sant Antoni que tenen es manacorins? ¿No? Vaitx à contarvoshó. Animació, molta. Música, també. Gent, moltíssima. Bestiá, en gran. Fins aquí tot va bé; però lo que trobam que s’hauría de desterrá del tot, son tants de tròns com tiran per baix de ses atlòtes, cremantlós qualque vegada ses faldetes y es vestit. Axò es un poch bárbaro y perteneix més à n’es gènero ervissench qu’à n’es mallorquí.

Lo que tampoch mos agrada massa va essê ets encalsos que donan els dimònis à ses famelles fadrines de la vila. Son d’un gènero més que grotesch sobre tot ses de devés es Barracá. Si representan ses tentacions del gloriós Sant, procurau no dexarló de vista; y sobre tot, si teniu una mica de sentit comú no li doneu sa botella de s’aygordent, quant heu begut, perque begui es qui fa de Sant. Ja veys, dimònis, qu’axò es un mal exemple que donau à tothom, y qu’es sa tentació en que més aviat cau à cada instant.

Cucarell, sant Antoni i dimoniets (Manacor, 1916)






O aquest testimoni més tardà del també manacorí Jaume Vidal Alcover:

Ballaven pel carrer, davant diverses cases, i quan el ball s’acabava la colla infernal feia por a les criatures, i n’hi havia de literalment aterroritzades davant la cara feresta, vermella i negra, i el banyam retorçut del Dimoni Gros, i miraven de posar mà, no damunt sant Antoni, sinó a les carns més sucul·lents de les jovencelles del poble, que giscaven i reien com a esperitades.

Botargues del Forcall

BOTARGUES

Diables de Manacor
Dimonis de la Patum de Berga

Als Ports i al Matarranya, per sant Antoni, surten en colles les botargues o diablets, d’aspecte similar als que acompanyen Cucarell a Mallorca. Tradicionalment, la roba amb la que es tapen va pintada amb traços verds i vermells, els mateixos colors que els dimonis de la Patum de Berga i que els siurells mallorquins, xiulets molt populars des dels temps dels sarraïns, probablement originats en els antics objectes votius que s’oferien a divinitats paganes.

Com els dimonis illencs, les botargues també tempten i maltracten sant Antoni, a qui acaben cremant la barraca amb el foc purificador, empenyent la marxa de l’hivern i el pas cap a la primavera i la fecunditat de terres i bestiar, i representant de nou la lluita entre les divinitats paganes i les cristianes. Personatges similars es troben en el folklore de la resta de la Península Ibèrica i de tot Europa i més enllà.

En alguns pobles, les botargues fuetegen la gent amb vits de bou, bufetes de porc inflades o garrots tous —talment com penis de mida envejable—, sobretot a les noies, igual que es feia, perquè fossin fèrtils, en les lupercals romanes de fa més de 2.000 anys.

BES: ELS ORíGENS


En Cucarell s’hi barregen vestigis de diversos déus antics. Les banyes ens remeten a Pan, però mirat el personatge globalment sembla tenir més gens del fenici Bes que no pas del grec Pan.

De fet, el Bes més antic prové del sud d’Egipte, a l’Àfrica negra, d’on partí per conquerir la devoció dels egipcis, després la dels fenicis, que el portaren a Eivissa, i d’allà saltà a Mallorca i als dominis ibers.

Bes no fou mai un déu amb majúscules, no li foren dedicats grans altars perquè els poderosos no el devien considerar de prou categoria. Com amb alguns sants cristians i al marge dels designis de les classes dominants, Bes conquereix els cors dels humils, que hi dipositen els seus desitjos i esperances quotidianes.

Inicialment tenia cara de lleó, però amb els segles va anar diluint aquest tret i la cabellera lleonina va esdevenir una corona de plomes. Se’l representava com un nan amb cap gros, marcadament lleig i grotesc; grotesc per provocar la rialla i foragitar el dolor, lleig per espantar els mals esperits.

De mica en mica, a l’humil personatge li van anar creixent les qualitats. La rialla porta a l’alegria i l’alegria s’associa a la música, el vi i el sexe, així que Bes també ho apadrinà. L’alegria a les famílies la porten els fills i Bes es convertí en advocat dels bons parts i protector de la llar, de la canalla i de les tasques femenines.

Bes, al temple d'Hathor (Egipte, 125 aC)
Acabà essent benefactor de tot allò que és bo i enemic de tot allò que és dolent, era tan gran la seva popularitat que fou reproduït en tota mena d’objectes personals — recipients d’ungüents i perfums, miralls, ganivets, mobles…— i sovint era tatuat a la pell d’infants, de dones, de músics i de ballarins.


Quan els fenicis arribaren a Eivissa (s. VIII aC) introduïren el culte a Bes i amb el pas dels segles ha derivat en dos personatges. Els eivissencs han conservat el Bes més tendre i familiar en el berruguet, follet casolà entremaliat, protector de la casa, la canalla i el bestiar. En canvi, els mallorquins, amb el dimoni Cucarell, es van quedar amb el Bes més festiu i alegre, el de l’amant del vi, de la gresca i del sexe. Crida l’atenció que els antics el consideraven, com Cucarell, un dimoni en cap cas malvat, i que un dels seus trets més característics, la llengua enfora fent un llengot, hagi perdurat en les imatges tradicionals de Cucarell, una mostra més que, de vegades, costums plenament vigents tenen l’origen milers d’anys enrere.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada