dilluns, 2 d’octubre de 2017

La sirena

Joan Amades fa un extens recull de la mitologia de la mar, amb serpents marins, illes misterioses, peixos gegantins com el molar i, per descomptat, les sirenes i el seu equivalent masculí, el peix Nicolau. Molts d’aquests mites ja els trobem al segle VIII aC, en la Odissea d’Homer, que recull una colla de tradicions orals, i després també en la literatura àrab, en els contes de Simbad el mariner publicats amb Les mil i una nits.

Al Costumari Català hi trobem:

Les sirenes, reines de la mar, senyores i mestresses dels peixos, també surten dels seus palaus del fons del mar, on han passat la hivernada. Es passegen per damunt de les aigües amb llur cabellera de brillants tota estesa, i mentre neden no paren de cantar, acompanyant-se amb guitarrins de so tan dolç com la seva veu, per tal d’encisar els mariners. Qui se les escolta resta seduït i les segueix fins a llurs palaus, on queda encantat per sempre.

Per la Costa Brava i l’Estartit creuen que la nit de sant Joan les sirenes acudeixen a Bagur a comptar les grans de sorra. La reina de les sirenes vivia en un palau encantat, fet de vidre, que té l’entrada per una cova tota de corall rosat oberta molt avall de les illes Medes.
La gent de mar del cap de Creus creia que vers l’octubre es despertava una sirena diferent del tipus comú de la seva espècie, força més bonica i de cant incomparablement més melós i harmoniós, només perceptible pels pescadors i mariners, ja que sols cantava per ells.

En els reculls d’Amades l’aspecte malèfic de les sirenes queda força amagat, és una versió molt endolcida de les sirenes —talment com si Amades també hagués estat víctima dels seus encisos—, contrastant amb creences més antigues, des de la Grècia clàssica fins a l’Europa medieval. En un dels quatre bestiaris medievals catalans que es conserven hi trobem aquesta descripció de les sirenes:

“La Çerena sí és una creatura molt meravellosa, e ha-n’i de tres maneres: la una és mig peix e mig fembra, l’altra és mig oçel e mig fembra, l’altra és mig cavall e mig fembra. Aquella qui és feta axí com a peix e fembra, sí ha tan dolsa veu que tot hom qui la hoja cantar s’i acosta volenter per hoyr-la e plau-li tant la veu del seu cant que s’i adorm; e quant la çerena veu que l’om és adormit, ve-li dessús e alciu-lo.
E aquella qui és mig alçell e mig fembra, sí fa un so d’arpa tant dolç que tot hom lo va hoyr volenters, tant fins que s’i és adormit; e atressí aquesta çerena lo véu alciure. E aquella qui és mig cavall e mig fembra, sí fa un so tant dolç de trompa que tot hom la ve hoyr volentés; e com l’om és adormit per la dolsor de la trompa, la dita çerena tenbé l’alciu”.

Mestresses del mar, seductores i perilloses, en nits de bonança o lluna plena surten dels seus palaus marins i es mostren nues de cintura en amunt damunt les aigües. Intrèpids pirates, mariners honrats i humils pescadors han estat víctimes d’aquestes dones-peix d’aspecte bellíssim i intencions malèfiques. Àvides d’home, qui s’hi atansa serà endut a les profunditats i no se’n sabrà mai més res.

Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita, al Calendari 2017 de mitologia catalana

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada