dimecres, 30 d’agost de 2017

Llops, homes llop i el Pare Llop

Gèlida matinada d’hivern. Encara ben fosc, Jorge surt al carrer, acompanyat pel seu fill Ángel, d’uns 10 anys. Deixa enrere la casa estreta i humil, de parets de tàpia, per enfilar cap al nord del carrer del Campanario. Trepitgen les llambordes glaçades i poc enllà, tot just perfilades per la tènue llum de la celístia, passen l’església de San Pedro, la plaza Mayor, la vella església romànica, la porta de la muralla, el pont sobre el Duero… Almazán queda enrere i, per camins de carro, s’endinsen en les infinites pinedes sorianes, a una mà el gaiato i al muscle el mocador amb el fato, i la destral per guanyar-se el jornal.

Pel camí i entre els pins, ulls en la foscor i ombres sigil·loses mostrant-se a una distància prudent. No és la primera vegada. Ángel confia en el seu pare, Jorge sap què ha de fer:
–Tu sigue caminando y no te pares. No mires para atrás y no mires a los lobos.

Jorge Rangil Gómez, bosquerol sorià, era el meu rebesavi. Som cap al 1880, els llops senyorejaven bona part dels boscos peninsulars, també els catalans, però aquí entraven en temps de declivi. Les batalles carlines lliurades a muntanya són recents, però s’han acabat, i ja no calmaran amb més cadàvers insepults la fam dels llops, que al XIX es van acostumar com mai a la carn humana. Ara els pagesos tornen a tenir armes de foc i els mantenen a ratlla, i aviat arribarà el seu àngel exterminador: l’estricnina.


Pare Llop. Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita, Calendari 2017 de mitologia catalana

"L’avi deia que a la creu de Matagalls, per allà hi ha un lloc que es toquen quatre pobles, dues províncies i tres bisbats, allà a la Taula dels Bisbes. A la creu de Matagalls, l’avi Monclús de Sant Esteve de Palautordera, en unes eleccions, va prometre que si era alcalde eliminaria els llops de la muntanya. Li deien “com ho farà?” i ell deia que no ho havia d’explicar a ningú. Va comprar una burra vella en una fira d’Espinelves, la va portar a la creu del Matagalls, la va matar, va enverenar la carn i van  desaparèixer els llops." [Maria i Àngel Montsant]

Però del tot no han desaparegut mai. Al mateix Montseny, una colla de llops atacava un ramat el 1915, el 1929 se’n trobaven als Ports de Beseit, la dècada següent a la serra de Cardó, Tortosa i Pirineu, els anys 40 a la Garrotxa i els 50 a les valls d’Àneu. Els 90 reapareixen a la serra del Cadí. La relació entre llops i humans és una inacabable història d’amor i d’odi, de mútua admiració i temor, que es remunta al paleolític, quan ells caçaven en grup i nosaltres també. Quan vam aprendre a ser pastors perquè era més fàcil i segur criar el bestiar que sortir a caçar-lo, ells també van aprendre que era més fàcil caçar dòcils ovelles del ramat que ferotges senglars de les boscúries. I ja hi vam ser pel tros, l’enemistat eterna perdura i per més que una part dels humans veiem ara el llop amb simpatia, pregunteu a qualsevol pastor d’indrets llopers, què en pensen, i obtindreu una resposta no gaire allunyada de la que em deia el pastor Antoni Soler “Pitxón”:

"És que no tenen perquè ser-hi els llops allà dalt, hòstia. Els véis d’abans van estar molt per fer perdre els llops, molts anys, hasta cremaven els boscos, per fer perdre els llops, és que és un animal molt dolent, el llop. Macagum déus, i ara venen aquests i n’engeguen, hòstia!
Com els óssos, també els hi tiren. I la gent que viuen del bestiar, macagum déu, que no els emprenyin, prou feina hi ha a anar tirant i a viure, només falta que vinguin merda d’aquestes per llà. Si haguessin de guardar les ovelles ells, no n’hi tirarien, no. Que els fotin allà a Barcelona, a sota el llit, macagum déu. Els hi fa gràcia veure un osso, veure un llop… que tampoc els veuen, eh."

Potser és justament aquesta ancestral rivalitat la que ha mantingut viva la fascinació i la proximitat entre les dues espècies, una proximitat que va impulsar els humans a afavorir una nova subespècie del llop, el gos, qualificat popularment com el nostre millor i més fidel amic.

Tot i aquesta ferocitat desmesurada del XIX en determinats grups de llops, el comportament de la majoria envers les persones tenia poc a veure amb aquest escenari apocalíptic de guerres i entre guerres. El cas dels meus avantpassats també s’havia donat sovint en terres catalanes, on altres fets, encara que poc habituals, ens mostraven unes llobes amarades del més tendre instint maternal, fins al punt que ens poden fer creure que el mite dels fundadors de Roma, Ròmul i Rem, alletats per la lloba Luperca, tenen un fonament real. Albert Manent, al molt documentat treball “El llop a Catalunya”, cita dos casos al Bages. A la masia ara enrunada de can Toni Vell, “una nena va trobar un llobató i va començar a jugar-hi. Va arribar la lloba, es va endur la cria, però no va atacar la nena”. El segon fet és molt més sorprenent:

“Antoni Pons Anguera a Libro de varias cosas sucedidas en esta villa y algunos parajes de Cataluña (Associació d’Estudis Reusencs, Reus 1988), amb edició i notes de Pere Anguera, a la plana 133-134 ofereix un sorprenent relat:
Julio 13 (1834). Se recibió en Barcelona por la diligencia que por los montes de Manresa habían encontrado una niña de seis a siete años que iba errante, de andando de cuatro patas, por dichos montes, detrás de una loba, tirándose por los torrentes lo mismo que ella. Fue perseguida por tres pastores y fue alcanzada por ellos, pero al ver la horrorosidad que hacía era cosa grande, no hablaba y todo su cuerpo estaba como una cáscara. Juzgaron que la loba sería su madre de leche y de esta manera fue llevada a Barcelona pues no se hizo otro esperimento hasta declararlo mejor como se dirá.”

El llibre no fa un seguiment de la nena després de capturada, però podem imaginar el que havia passat abans. En néixer, devia ser abandonada al bosc i adoptada per la lloba. [Històries i llegendes de l’any vuit. Dani Rangil]

L'HOME LLOP


Tant a prop som dels llops, que les llegendes ens parlen dels homes capaços de transitar entre la seva naturalesa humana i la llobesca. Mite molt més arrelat al ponent peninsular, en terres de Portugal i Galícia els afectats per la licantropia són els lobishomes, fatalment predestinats, atès que si un matrimoni té set fills mascles seguits, sense cap nena pel mig, el setè esdevindrà un lobishome durant una nit de sant Joan.

The wolf man (1942)
El personatge és molt més feble a Catalunya, però no pas del tot absent. El malvat bisbe de la Seu d’Urgell que volia sotmetre els andorrans es transforma en un diabòlic lloparràs en una segona vida, quan és vençut per la Dama Blanca, i és mort finalment per un valent síndic, que també ho paga amb la vida. Molt similar, i recollit per Amades, és el personatge del senyor del castell de Móra d’Ebre, també de conducta tirànica. Quan mor recupera la vida transformant-se en un llop que durant segles va sembrar el terror per la comarca. Era tan gros i àgil que d’un salt passava d’una banda a l’altra de l’Ebre.

Aquest detall em porta al Salt del Llop de la serra del Montnegre:

"A can Preses hi ha un punt que en diuen “el Salt del Llop”. Diuen que un llop va fer un salt d’aquí fins a sobre cal Borni, a can Lari. Però no podia ser perquè hagués hagut de fer un salt, al menos de mig o un quilòmetre." [Joan Dalmau]

Sempre m’havia preguntat quina llegenda perduda devia originar el topònim i vet aquí que un llop capaç d’aital salt només podia ser de naturalesa diabòlica. Però no tots els homes llop catalans eren infernals i malvats. De fet, el pas per l’estadi d’home llop era una etapa prèvia i necessària per esdevenir després llobater, menador, salmaire o encortador de llops, és a dir, esdevenir el Pare Llop:

“Els pastors canigonencs avui [nit de sant Joan], per iniciar-se en l’art de menar llops, es despullaven del tot al peu de l’estany Negre i penjaven la roba a un arbre immediat; al punt de caure les dotze es tiraven a l’estany, el travessaven i, en sortir per l’altra riba, quedaven transformats en llops. Trobaven una gran llopada que els esperava i els rebia amb mostres de molta joia i alegria. Durant set anys eren llops com els altres, aprenien de tota llur vida i es captaven llur amistat i confiança. Després de set anys, a igual dia i hora, es tornaven a tirar a l’aigua de l’estany i, en sortir pel mateix indret on hi havien entrat feia set anys, trobaven encara la roba penjada; se la posaven i restaven pastors com abans, amb els mateixos anys que tenien i, per tant, com si el temps no hagués passat. Els llops, com que els entenien, els estimaven i obeïen, i com que els sabien els costums i la manera de viure, els podien fer de mestres i de menadors.” [Costumari català, vol. IV. Joan Amades]

EL PARE LLOP


Després d’aquella etapa iniciàtica de vida llobera, ja no menarà més un ramat d’ovelles, d’ara endavant durà una existència boscana lluny dels homes, però amb la fidel companyia d’una colla de llops que l’obeiran en tot allò que els mani. Només en tempestuoses nits d’hivern se’l pot veure deambulant pels poblets, enmig de la fosca, cobert amb pells de llop, esquerp, sorrut, grenyut…

Maspons i Labrós relata la història d’un encortador de llops de les comarques de Ponent que en una d’aquestes nits trucà a la porta d’una rica masia demanant acolliment. El seu aspecte generà malfiança i li fou denegat. Els amos van pagar cara la manca d’hospitalitat, llurs ramats foren víctimes una i altra vegada dels llops de la contrada fins amenaçar el futur d’aquella pròspera hisenda. Contractà els millors caçadors de la rodalia, els armà amb les millors escopetes i tots plegats feren cap als boscos a la recerca dels llops i llobater. Fou debades, un cop els tingueren a tret cap de les armes reaccionà al gallet i, per més que la feram i el seu senyor s’exhibien desafiants, cap d’ells fou abatut ni el silenci trencat per l’estrèpit d’espingardes, fent evident el component diabòlic dels poders del Pare Llop.

Assumint la seva impotència, el ric amo hagué d’acceptar la derrota i aplicar una estratègia més intel·ligent i barata. Donà ordre de fer cridar el llobater i donar-li una generosa acollença. D’aleshores ençà, mai més els llops van atacar els seus ramats.

L’encortador de Ponent ens il·lustra sobre els seus companys de gremi —sovint no tan marcats per aliances diabòliques o paganes— que es limiten a trucar a les masies riques cada 21 de desembre per cobrar el tribut que els garantirà la seguretat dels ramats contra el perill dels llops. La llegenda es barreja amb la realitat, atès que aquests personatges foren ben reals. La gent els lliurava una paga periòdica, sobretot els candidats més exposats als atacs: ramaders, pastors, bosquerols, i també els carnissers, per si de cas, talment com ara paguem una pòlissa d’assegurança. La Inquisició jutjà alguns d’aquests llobaters, car entenien que el seu ofici era governat pel diable i ells, llurs servents.

Ana Garcia, “la Lobera”


Nascuda el 1623 al poble asturià de Posada en una família humil, Ana Garcia quedà òrfena de ben petita i passà la infantesa rebotant d’una casa a l’altra, de parents que amb prou feines l’alimentaven. Seduïda i prenyada de ben joveneta, poc després, ja en un altre poble, fou abandonada per la seva parella.

Sembla que el fill quedà a càrrec d’algun parent i ella s’endinsà pels Picos de Europa cercant algú a qui fer de criada. Pedro i Juan Garcia, instal·lats en una cabana de pastors a Argüelles, l’acceptaren amb ells, en un ménage a trois que va durar tres anys. La transhumància els dugué a Lleó, Castella i fins al sud de Ciudad Real, d’on retornaren la primavera del 1648, però sense Ana.

Ella, de nou, s’hagué d’espavilar per guanyar-se les garrofes, rentant la roba a alguns pastors. Veient-la entre homes i sense marit, Maria del Cerro, mestressa d’una rica casa i atenta vetlladora dels bons costums, demanà als seus jornalers sobre la vida i costums d’aquella mossa esgarriada. Si bé d’entrada només esmentaven la feina de bugadera, la dama els estirà la llengua i admeteren que també oferia serveis sexuals i que era “la Lobera”, que podia cridar els llops i fer que ataquessin els ramats allà on els amos no l’acollien bé. Aquí la senyora ja hi veié una deriva demoníaca, la feu anar a buscar i la sotmeté a un interrogatori del que després n’informà la Inquisició.

Segons Ana, son pare, vell i cec, l’havia avorrit, i els seus germans l’havien deixat enmig de la muntanya perquè se la mengessin els llops, però les bèsties l’havien acollit. De llavors ençà, quan ella els xiulava i marcava un cercle a terra, set llops li compareixien, i si la primera vegada tremolava de por, després s’hi va acostumar i les set feres no corrien mai gaire lluny de la seva “lobera”.

La pobra Ana, que no devia anar gaire sobrada de cultura, sucumbí a la insistència de Maria del Cerro, i acabà acceptant la naturalesa demoníaca dels seus llops. Mariana, una vella bruixa, li hauria transmès la invocació per cridar els dimonis, poc abans de morir, i li deixà en herència una capa, que les veïnes li van dir que no es posés perquè es tornaria bruixa.

Segons els documents judicials, a un caçador que duia una colla de conills i perdius per vendre, Ana n’hi demanà un, però no li volgué donar. Al cap de tres dies els llops li van matar el ruc. I a un pastor que no la va tractar bé, l’endemà els llops li mataren tres cabres.
Ana només reconegué que, cinc anys enrere, els seus llops havien atacat cinc ovelles d’un propietari segovià perquè els seus pastors l’havien apallissat, però que, tret d’això, sempre s’havia cuidat que no perjudiquessin ningú.

Els inquisidors foren més benignes que la senyora Maria, no donaren gaire importància al cas i condemnanen la “Lobera” a quatre mesos de reclusió, probablement en un convent.

Pere Torrent, el llobater de les Encies


Nascut el 1583 al poblet garrotxí de les Encies, Pere Torrent treballava de porquerol al mas Fontanil, de Cogolls, i també era músic, tocava el flabiol, la flauta i el tamborí, instruments amb què devia aconseguir algun sobresou en les festes de la contrada.

Fou en una cova on trobà i s’endugué quatre llobatons, als quals cuidà i alimentà, tal i com ell mateix explicava: “los aportava llet i carn de bestiar dolent, que es moria. I quan los haguí nodrits, dits llops me seguien per allí on jo anava, que eren amistançats ab mi; i, aclamant-los, m’eixien; i d’ordinari, revenien cerca de les cases on jo estava”.


Al cap de vuit anys els llops devien haver criat, perquè ja eren vuit els que el seguien. Pere en presumia i els esgrimia com a amenaça quan tenia raons amb algun veí. Així ho feu amb Nicolau Llapart, a qui acusava d’haver-li matat un llop, a l’ensems que el pagès es justificava acusant els seus llops d’haver-li matat una euga, un matxo, un rossí i disset garrins.

La cosa fou molt més greu amb Lleonard Hilari, un sabater de les Planes d’Hostoles que temps enrere no havia volgut posar-li soles noves a unes sabates. Pere el va amenaçar de fer-lo matar pels seus llops i al cap d’un temps un llop —no sabem si dels seus— acabà amb la vida del sabater.

La Inquisició corria per aquells verals a la captura de bruixes i bruixots i la seva tia Joana Trias, òbviament sota tortura, acusà en Pere, abans de ser executada per bruixa. De res va servir que el llobater assegurés que la seva llobada no feia cap mal i que les amenaces proferides als veïns no eren res més que paraules dites en un cop de geni. També torturat, acabà admetent que els seus llops eren en realitat dimonis. En les actes del Sant Ofici, defineixen els llobaters com “persona que ab mal art amena i fa eixir llops i guilles, així com vol i de la manera que vol, de tal manera que donen i causen molts danys matant bestiar”.

Se l’acusà de ser un servent del dimoni i, com a tal, portar pedregades, aiguats, plagues, participar en aplecs de bruixes, provocar goll i volar damunt d’éssers demoníacs. El 7 de novembre de 1619, a Sant Feliu de Pallerols, fou penjat a la forca.

Marcos, el salvatge de Sierra Morena


Un cas molt il·lustratiu i recent de fins a quin punt és possible l’entesa de l’home amb el llop és el de Marcos Rodríguez Pantoja, nascut a Añora (Còrdova) el 1946. Orfe de mare des de ben petit, son pare s’ajuntà amb una altra dona que ja tenia un fill, i Marcos tingué uns primers anys de vida molt difícils, maltractat per la madrastra i ignorat pel seu pare, en un context de misèria.

Es considerava que als set anys la canalla ja era apta per a algunes feines, com guardar bestiar. El 1953 Marcos fou “venut” —segons diu ell mateix— a un “señorito”, que l’envià “al monte” per ajudar un vell cabrer. L’habitatge era una cova i, al cap de pocs mesos, el vell morí i restà sol amb les cabres enmig de Sierra Morena.

Quan, molt de tant en tant, el visitava l’encarregat per endur-se els cabrits i deixar-li rosegons de pa sec, Marcos, temorós de tots els humans perquè n’havia rebut moltes garrotades i molt poc amor, procurava amagar-se. Si fins llavors la seva socialització havia estat mínima, amb la vida a muntanya ja fou inexistent, però no se sentia sol, Sierra Morena era rica en fauna salvatge i el nen s’entengué molt millor amb les bèsties que no pas amb els humans que havia tractat fins llavors.

Podia haver mort sota les urpes dels llops, però en va esdevenir un gran amic. El vell cabrer li havia ensenyat algunes normes elementals per sobreviure. En part pels seus consells i en part per la casualitat, Marcos donava alguns bocins de carn a una parella de llops i als seus llobatons, i així es va guanyar el seu respecte i amistat, fins al punt que no atacaren mai les seves cabres. Si es perdia per la muntanya, udolava com ells fins que els llops li compareixien i el guiaven fins a territori conegut.

La seva cova era com una arca de Noè, una guilla es va convertir en el seu gos, una serp —a qui cada dia donava un got de llet— l’acompanyava molt sovint, vetllava pel noi quan dormia, i li indicava herbes remeieres per prendre quan estava malalt. També s’entenia amb una parella d’aligots, un mussol i una família de ratolins de bosc. Els qui no volgueren saber-hi res amb ell foren els senglars, i Marcos tampoc cercava l’amistat de totes les espècies, perquè algunes les tenia considerades com aliment. Els conills els empaitava als caus, a les perdius els parava trampes, matava peixos a pedrades i caçava cérvols amb el ganivet. Totes aquestes captures les compartia amb els seus veïns carnívors: aligots, guilla, llops…

Marcos Rodríguez
Així visqué 12 anys, fins al 1965. Llavors el cabell li arribava fins més avall del cul, vestia amb pells i el seu vocabulari era molt pobre, amb moltes paraules inventades per anomenar les coses que l’envoltaven. No se sap ben bé com va anar, però la guàrdia civil decidí capturar-lo per tornar-lo a la civilització. Agafat per sorpresa i immobilitzats els braços, es defensà amb les dents, estripant la roba d’un dels guàrdies.

Vingué el procés de resocialització. Marcos caminava d’una manera molt estranya per terreny pla, després dels dotze anys trescant pels pendents de Sierra Morena i, en general, l’adaptació no fou fàcil, però demostrava una gran intel·ligència en algunes coses i una gran capacitat d’observació, així com una palesa ignorància dels afers humans.

Fou el 1975, deu anys després, que Marcos treballava en el sector turístic a Mallorca, quan el conegué l’antropòleg i escriptor Gabriel Janer Manila, que gravà en llargues converses els seus records d’infant salvatge. No ho publicà, però, fins el 2010, coincidint amb l’estrena del film “Entre lobos”, basat en el mateix cas, però no del tot fidel a la realitat en el seu guió.
La vida de Marcos a Sierra Morena no va ser fàcil, però tampoc ho va ser després. Desconeixedor de la maldat humana, d’ell se n’ha aprofitat molta gent que s’ha creuat pel seu camí, però sembla que actualment, ja gran, li ha arribat la gratitud i el reconeixement, i és convidat sovint per ajuntaments o entitats a fer xerrades sobre les seves vivències.

LUPERC I SANT LLOP


Aquest exemple recent i els dos jutjats per la Inquisició són mostres d’un fenomen que s’ha repetit al llarg de la història humana: la fascinació mútua entre nosaltres i els llops. Els historiadors antics ja esmentaven casos similars i en el panteó romà hi trobem Luperc, fusionat amb Faune, la seva versió del grec Pan.

Luperc era originàriament una divinitat etrusca del bosc, un poderós caçador amb poder sobre els llops i, per tant, un protector dels ramats i dels pastors. Un cop assimilat pels romans, se li afegiren atributs de Pan, com el d’afavoridor de la fertilitat de la terra i del bestiar. En el seu honor es feia una de les festes més arrelades del calendari romà, les lupercals, el 15 de febrer, prohibides sense èxit en temps pagans i en temps cristians per l’excés de disbauxes del poble.

Ben segur que Luperc no fou un invent etrusc, sinó una adaptació d’una divinitat probablement existent ja en el paleolític. De la mateixa manera, el cristianisme no pogué ignorar un personatge tan arrelat en el poble, sobretot en zones rurals i muntanyenques on els llops eren una amenaça constant. Si no es podia esborrar la memòria del Pare Llop, es podia crear un sant similar que li fes la competència i li prengués la clientela, i aquest va ser sant Llop, que no per casualitat el trobem com a patró, sobretot, en parròquies d’àmbit muntanyenc.


Aquest suposat bisbe d’Orleans que arribà a les nostres terres amb les tropes de Carlemany, tenia el poder de protegir dels llops, i no és casualitat que també guarís del mal de coll i l’afonia, perquè sovint es creia que eren els llops els causants d’aquests trastorns. Així ho expliquen alguns bestiaris medievals i algunes experiències personals de pastors i bosquerols, que de l’ensurt que els ocasionava la trobada inesperada amb algun llop, quedaven muts. Aclareixen els bestiaris, però, que l’home quedava sense parla si el llop el veia primer, però si el sorprès era el llop, la veu la perdia aquest i no pas l’home. Tampoc és casualitat, doncs, que la gent d’Hortsavinyà (serra del Montnegre) considerés un bon remei per a l’afonia l’aigua de la font de sant Llop —actualment soterrada—, situada a pocs metres de l’església de sant Llop.

Passa la gent, passen les religions, però el substrat profund de les creences es manté adaptant-se als temps. El Pare Llop, sant Llop, Luperc i l'ignorat déu que el devia precedir, s'encarnen en ple segle XX en un nen abandonat en una cova de Sierra Morena.



Bibliografia consultada:

RANGIL BRUNET, Daniel. Històries i llegendes de l’any vuit. Cardedeu, 2008.
AMADES, Joan. Costumari català. Salvat ed. Barcelona, 1982.
CARO BAROJA, Julio. Vidas mágicas e Inquisición. Vol. II. Círculo de Lectores, 1990.
DEL MOLAR, Nolasc. Procés d’un bruixot. Olot, , 1968.
JANER MANILA, Gabriel. Entre llops. L’infant salvatge de Sierra Morena. Ed. Pòrtic. Barcelona, 2010.


1 comentari: