dilluns, 18 d’abril de 2016

Dracs i serpents (IV). Serpents xinesos i catalans

Els serpents xinesos


En contraposició als serpents sumeris, babilonis, hebreus, egipcis, grecs i romans, els serpents xinesos són altament respectats per la població, encara en l’actualitat, i considerats molt positivament. Mal anomenats dracs, atès que llur representació allargada s’acosta més a un serpent, guarden a la gola la bola de drac, una gran perla lluminosa d’on li venen els poders màgics. Descrits amb precisió pel filòsof xinès Wang Fu (82 dC-167dC), aquells llunyans serpents ens aporten llum en els nostres.

Serpent xinès (Kunisada, s. XIX)
Els serpents xinesos no tenen ales, però això no és cap impediment perquè flotin en el cel, talment com el sol. Després de 3.000 anys de metamorfosis, el cos esdevé com un trencaclosques amb elements de mamífer, ocell, peix i rèptil, simbolitzant la diversitat de la Creació. Tenen consideració de divinitats, normalment benèfiques i puntualment amb actuacions perjudicials.

Entre les seves atribucions hi ha les de protectors del cel i dels éssers que s’hi hostatgen, senyors de la terra, dels rius, de la pluja i les tempestes i guardians de grans tresors amagats sota terra. Tret d’aquest darrer, tot plegat són poders vinculats al sol, l’astre de qui depèn la vida i els cicles naturals de la Terra, representat per la bola de drac, la perla resplendent que guarden dins la gola. Tot ens porta a pensar que el culte als serpents xinesos és una evolució del culte al Sol, d’origen molt antic i estès per tot el món.

La visió benèfica dels serpents és compartida per nipons, coreans, les cultures de Mesoamèrica, com maies i asteques, i algunes cultures africanes.

Serps i serpents catalans


Una de les sorpreses que vaig tenir en els treballs de camp amb 140 testimonis del Montnegre va ser, en el tombant del segle XXI, trobar-ne tretze que em parlaren de serpents: sis tenien coneguts que se’ls havien trobat o que n’explicaven referències molt properes, tres més asseguraven haver-los vist directament i els altres quatre n’havien sentit relats en un clar format de llegenda transmesa pels seus avis. En canvi, ni rastre oral de la llegenda del drac de Vilardell, escrita al segle XVII per Joan Gaspar Roig i Jalpí i d’origen suposadament medieval.

La serp no és només un animal de carn i ossos. És la conclusió que trec després de repassar el que n’he sentit dir. Quan una serp es fa vella no es mor, sinó que marxa, “diu que quan són tan i tan véies, marxen” [Josep Torrent]. Podem deduir que en comptes de morir-se fa una metamorfosi, per a transformar-se en serpent, un ésser immortal i enorme, descrit a Apel·les Mestres d’aquesta manera pel seu interlocutor, a la dècada de 1920:

"Els serpents són serps que, en arribant a cent anys, perden l’oremus d’ésser serps, posen cabellera i porten a la boca un diamant que no deixen més que quan van a alguna font a beure. El que llavores pogués robar-los-el, fóra ric i feliç per tota la vida".

La maledicció bíblica a la serp ha quedat fixada en els costums de la gent fins als nostres dies. Com s’explica, sinó, l’exagerada por dels europeus a aquest rèptil? Al nostre continent no hi ha serps enormes que ens puguin devorar ni a nosaltres ni al nostre bestiar. Al nostre país, només l’escurçó, una espècie que no amida més de tres pams, pot injectar-nos verí i posar en perill la nostra vida, però això sol no justifica la por irracional a totes les serps.

El finestral de can Coris, amb la serp posant la cua
a la boca del nen
Una de les més esteses llegendes negres que se li atribueix és que s’amaga sota el llit de les mares lactants i, quan dormen, xucla la llet dels pits i posa la cua als llavis del nadó, com si fos un mugró, per tranquil·litzar-lo. M’ho explicava una dona com a succeït a una parenta seva, però el mateix cas s’explica a tota la península ibèrica, des d’Andalusia al Pirineu. Seria una pervivència de la maledicció divina: “Posaré enemistat entre tu i la dona, entre el teu llinatge i el seu”.

Per sort ara ja està canviant, però en el món rural, fins fa poques dècades, la reacció normal en veure una serp era matar-la. Jo mateix ho feia en els meus primers temps de vida a pagès, el 1982, víctima d’una associació automàtica serp=amenaça, perpetuada des del Gènesi i comú entre la gent de muntanya:

Una noia que ja tenia dotze anys, diu:
–Senyoreta, guaiti com aquella serp es fica en allà.
L’agafa per la cua, l’arrastra de cop i fa plas! … i la va matar. I diu:
–Això m’ho ha ensenyat de fer el gos de casa, que quan anem per les vinyes i els sembrats, que n’hi han, les mata d’aquesta manera. [Eulàlia Pujolar, mestre de l’escola de Ramió a mitjan segle XX]

En la transformació en serpent, a l’aversió al rèptil s’hi afegeix l’augment del perill, proporcional a l’augment de la mida.

Més avall de can Garrumbau hi ha cal Futroc. Allà, una vegada hi havia un home que es deia Paco i netejava el bosc amb un dall. Li va sortir una serp molt grossa, li va fotre un cop de dall i la va partir. I va pensar “buenu, ja l’has morta, la serp…”. Però darrere n’hi va sortir una altra molt més grossa i va quedar tan espantat que va marxar i se’n va anar a dalt d’una mata de castanyer. Diu que aquella grossa es va menjar la petita. Ell va pujar a la mata de castanyer i la serp a darrere, i allà hi havia un trèmol gros i es va cargolar en aquell trèmol, i de l’estreta que li va fotre li va caure la pell a aquell trèmol i hi va deixar sang i tot, aquella serp, i aquell trèmol després es va morir. Diu que feia un cap com un cap de gat; els metros, no sé els que feia, però era molt llarg, i diuen que sobre l’esquena hi portava una serriera de pèl. Es veu que era un serpent, una cosa tan terrible. [Josep Canals. Fuirosos]

No ens ha de passar per alt un detall inadvertit al mateix testimoni: la primera serp és partida d’un cop de dall pel bosquerol i quan apareix la segona el primer que fa és menjar-se-la. Per golafreria? No pas, sinó perquè hom creia que, dins la serp viva, la que ha mort ressuscita al cap d’unes hores amb tots els danys reparats i torna al món dels vius. De fet, sabent això, podem deduir que l’agressivitat de la segona serp contra el pobre Paco, tampoc és simplement per atipar-se, sinó per venjar l’atac de l’home a la primera, potser filla seva.

Algunes altres coses que m’expliquen em recorden els serpents xinesos, com ara la facultat de volar:

Quan varen tallar l’abre més vei que hi via a can Cinquanta, en vam veure una que volava. […]Tenia pèl, i era fosca, fosca. A la que la varen anar a amoïnar, es va aixecar i va volar, pels brucs i abres, i portava una serrellera a l’esquena... grossíssima. [Conxita Pujol. Can Cinquanta, Vallgorguina]

Havia sentit que al castell de Palafolls hi havia un serpent que va anar volant fins aquella casa que diem de la mina. Explicaven que tenia ales, que volava, hi havia gent que deia que l’havia vista, que vivia per llà aquells matorrals. I quan nosaltres hi anàvem a jugar, que érem canaieta, sempre dèiem “ai, si trobem el serpent...” [Anna Estiu. Sant Genís de Palafolls]

Fa rumiar que en els relats de la nostra cultura oral que ens parlen dels serpents portadors de diamants —altrament dits brillant de serp o pedra de serp— no se’ls descriu d’entrada com a éssers malèfics ni violents, més aviat són personatges tranquils, que no es fiquen amb ningú, amb l’únic desig de la rutinària visita a l’aigua, sigui per beure’n o per banyar-s’hi, i un total lligam amb llur pedra preciosa.

No porta banyes, el serpent? No n’he vist mai cap, sí que he sentit dir que són molt dolents i porten banyes, però que hagin fet alguna cosa, no. [Josep Mª Pera. Sant Iscle de Vallalta]

L’extrema agressivitat se’ls desperta només quan són desposseïts d’allò que els dona la vida i el poder, reacció ben comprensible. Quatre persones m’han tramès històries de serpents portadors de brillants de serp:

S’explicava, molt temps enrere, que hi havia un serpent amb un gran diamant al cap. Tothom li volia prendre però ningú no s’atrevia, doncs el serpent era molt ràpid i ben segur que s’hauria cruspit de seguida el lladre. [Francesc Basart. Pineda]

De cop i volta s’adonà que la bèstia tenia damunt del cap una gran pedra que lluïa molt i en Jaume es digué a si mateix: “Aquesta bèstia deu ser el rei de les serps i això del cap, la corona reial”. [Pepita Riera. Pineda]

Serpent (Carla Besora a
Històries i llegendes de l'any vuit)
Nosaltres vivíem davant de can Coris i a la meva mare aquesta història ja li explicava la seva àvia. Hi havia una serp que anava a beure a la font. Era una serp molt véia, tenia uns pèls blancs a l’esquena i tenia una pedreta sobre el cap, una pedra. Tant els senyors de can Coris com les minyones, els feia gràcia veure aquesta serp amb aquesta pedra en el cap. [Mª Rosa Omella. Sant Cebrià de Vallalta]

De cop i volta, va veure com sortia del bosc i s’arrossegava per terra un serpent immens amb una cabellera llarguíssima i daurada que a sobre la testa hi portava un diamant gros que la coronava. […] Aquest diamant era el que donava força i un poder especial al serpent. [Ramon Soler, li explicava la seva mare, de Tavèrnoles]

Amb petites variacions, el relat sempre va a parar allà mateix, el brillant de serp és la riquesa cobejada i robada al serpent mentre beu o es banya, la fera reacciona violentament per recuperar-lo, no ho aconsegueix i mor en l’intent.

2.000 anys enrere, Plini ho descrivia de la mateixa manera: a la Gàl·lia, durant l'estiu, hom podia veure colles de serps amuntegades damunt del cap d'una de més gran. De les seves boques eixia saliva que brillava al sol i formava una massa dura que es convertia en un diamant, coronant la testa de la serp gran. Només se la treia quan anava a beure aigua, l'únic moment que, corrent gran perill, se li podia prendre. Qui ho assolís seria ric per sempre més.

Però el que ens interessa ara no és tant els detalls de la història sinó la seva arrel originària i, en aquest sentit, els serpents xinesos ens aporten pistes importants. La bola de drac, aquella perla resplendent que guarden a la gola, font de llur vida i poder i que té la facultat de concedir tots els desigs a qui la posseeix, s’acosta molt al brillant de serp, el diamant de gran lluentor que duen sobre el cap, que segons Joan Amades “porten la clau de la riquesa i el benestar, i el mortal que en pot heure una té ja la sort assegurada per sempre més” (1). 

Aquesta atribució lliga amb l’afirmació de J.G. Frazer: “Els antics tenien en molta estima les qualitats màgiques de les pedres precioses: és més, s’ha sostingut, amb grans aparences de veracitat, que aquesta mena de pedres s’empraren com amulets molt abans que com a ornament”(2).

Hi ha un estret vincle dels nostres serpents amb l’aigua, com li tenia Xen-lung, el serpent xinès de les tempestes i la pluja, o Ti-lung, el de la terra i els rius.

El basilisc, serp dels tresors


Si dels serpents calia fixar-nos en els portadors del brillant, hi ha una espècie ben diferenciada, tant físicament com pel que fan. El basilisc és una serp menuda, criada del baf de l’or, que viu sempre allà on hi ha tresors amagats, sigui la tomba d’un difunt enjoiat, sigui l’estança oculta d’un castell o la cova secreta d’una afrau tenebrosa. Novament ens recorda un serpent xinès, Fu-ts’ang-lung, guardià dels enormes tresors enterrats a les fondàries de la terra.

Quiet com una estàtua, el basilisc fixa l’esguard durant anys i panys en el punt exacte on pot aparèixer el lladre per fulminar-lo mortalment només amb la mirada, tot just aparegui. Si el lladregot tingués la ventura d’ensopegar just al moment que el basilisc s’hagués distret i el veiés abans que la serp a ell, fóra aquesta qui moriria, però tanta sort és gairebé impossible.

Hi ha, encara, una manera d’evitar la mirada mortal de la bèstia i és entrar amb un gros mirall tapant la cara. Així, l’intrús no és vist, la mirada rebota i el fulminat és el mateix basilisc.




1. Amades, Joan. Éssers fantàstics.1927.
2. Frazer, J.G. La rama dorada.1890.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada