dimecres, 2 d’abril de 2014

La pesanta

No heu tingut mai, mentre dormiu, la sensació de tenir un ésser malèfic damunt vostre? ¿Una mena d’ombra fosca i pesada que arribeu a veure, però com que esteu adormit, no podeu fer res per treure-la del damunt?



La pesanta (figura de Jordi Rangil)

Sapigueu que si us ha passat alguna vegada, no sou l’únic, i que aquestes criatures tenebroses han estat amb els humans des de sempre.
Fa 2.500 anys els grecs creien en Efialtes, un gegant demoníac dels malsons, i els romans, en uns fantasmes nocturns que es posaven damunt del pit dels qui dormien.
Personatges similars els trobem en les cultures de tot el món d’ara i de sempre i, anant a les referències escrites més antigues, reculem 5.000 anys, a la primera civilització de la humanitat, la dels sumeris. En la seva mitologia es parla de què la muntanya del Paradís es va transformar en un volcà en erupció d’on va néixer la deessa Lilitu. La devastació que va causar l’erupció va fer plorar Lilitu i les seves llàgrimes van esdevenir els rius Tigris i Èufrates, que regaven els camps de Sumèria.

I que té que veure Lilitu amb els somnis?
Lilit (John Collier, 1892)
En la llengua sumer Lilitu volia dir “l’esperit del vent de la nit”. Els antics jueus, que agafaren molts mites sumeris i en feren noves versions, convertiren Lilitu en Lilit. L’hebreu Yalqut Reubeni explica que fou la primera dona, creada del fang igual que Adam, però que no van tenir descendència perquè Adam li exigia que en l’acte procreatiu ella es posés a sota, cosa a la qual s’hi negava, argumentant: “Perquè he de jeure sota teu? Vam ser fets iguals i hem de seguir iguals”.

Cansada d’aquesta situació, Lilit fugí voluntàriament del Paradís i s’aparellà amb dimonis, dels qui tingué una nombrosíssima descendència. Tres arcàngels la visitaren i li demanaren que tornés al Paradís, però ella s’hi nega en rodó; es veu que s’entenia més bé amb aquells dimonis del mar Roig que no pas amb Adam. Llavors els arcàngels li diuen que, per desobeir els desitjos de Yavé, mataran cent fills seus cada dia.
Per contrarestar aquesta condemna, Lilit decideix transformar-se cada nit en un dimoni amb forma de gos de carrer que s’esmuny als dormitoris i roba la llavor d’homes per poder tenir molts fills.
Per als romans, aquest ésser malèfic adoptava la forma femenina de súcube amb els homes, i la forma masculina d’íncube, amb les dones.

Del póster Éssers mitològics dels PPCC
I de tot això, hi ha alguna cosa en la mitologia catalana?
Nosaltres tenim la pesanta, una mena de gos negre i pelut amb potes de ferro, que de nit s’escola per les escletxes o els panys de portes i finestres per anar a asseure’s damunt del pit dels qui dormen, dificultant la respiració i provocant malsons. Sovint, la seva presència genera corrents d’aire a  la cambra, que fan voleiar cortines i llençols. Quan algú s’adona de la seva presència i vol empaitar-la, fuig ràpidament per la finestra. De dia, s’amaga en esglésies abandonades o en cases en ruïnes, i per la Garrotxa diuen que també als cràters dels volcans.

Conserva la nostra pesanta alguna cosa d’aquells personatges de les antigues mitologies?
Aquí, les connotacions sexuals més clares han desaparegut, però fixeu-vos que la sumèria Lilitu neix d’un volcà: a la Garrotxa, la pesanta s’amaga de dia en els volcans.
Lilitu és l’esperit del vent nocturn. ¿I quina és l’única cosa que es pot escolar per les escletxes o els panys de les portes? El vent, el mateix vent que fa que la presència de la pesanta faci voleiar cortines i llençols.
La Lilit jueva és un gos nocturn: la Pesanta té forma de gos negre i pelut.
Pot sorprendre que una creença transmesa només per la cultura oral, pugui conservar durant tants segles vestigis d’històries tan antigues, però també ens hi anirem trobant en altres casos.

Johann Heinrich Füssli,(1802) 
I com s’explica que aquest personatge de la son el trobem en totes les cultures i des de fa milers d’anys?
A mi mateix m’ha visitat dues o tres vegades, i conec altra gent que també ho ha patit.
La resposta científica la trobem en la psicologia, concretament en una patologia anomenada paràlisi del son. De vegades, quan estem dormint i patim un malson, la por o l’angoixa fa que ens despertem, però no ens despertem del tot. Mentalment estem desperts, però el nostre cos segueix adormit i no obeeix les nostres ordres mentals de moure’s. És en aquests instants quan veiem la pesanta sobre nostre i no podem fer res per treure-la. Quan aconseguim despertar-nos del tot, s’esfuma immediatament.

Aquesta és la resposta que hi dona la ciència. Ara bé, que cadascú es quedi amb la que més li agradi.

2 comentaris:

  1. Vet aquí la similitud entre pesanta i pesadilla...

    ResponElimina
    Respostes
    1. De fet, en castellà, de la pesanta en diuen pesadillo

      Elimina