dilluns, 28 de juliol de 2014

Els menairons

Entre els éssers mitològics catalans, una de les famílies més extenses i variades és la dels follets. De follets n’hi ha de moltes menes i mides. No és el mateix el berruguet eivissenc, s’homo de sa colzada mallorquí, la pesanta garrotxina o el menairó pirinenc: tots són follets, però de races ben diferents, i el més menut de tots és el menairó.


Diu l’andorrà Sergi Mas que aquest nom ve de la paraula mena, que és la forma antiga de dir mina, mot que s’ha conservat fins fa poc a les comarques pirinenques. L’origen dels menairons podríem trobar-lo en el món subterrani, serien els éssers de les mines i per això són tan destres en remenar i esmicolar pedres.

Menairó (figura: Jordi Rangil)
Joan Amades ja ens parlava d’ells als anys 30, però qui més ha divulgat la seva existència ha estat l’escriptor Pep Coll, que n’obtingué força informació per mitjà de les converses amb molts avis pirinencs.

Aquests follets que habiten en indrets soterrats són tan remenuts que n’hi caben milers o milions en un canonet per guardar agulles. Capturar-ne és molt perillós, però hi havia qui ho aconseguia.

L’herba menaironera, una mena de falguera que només creix en fondes cavorques habitades per dracs i gegants, floreix durant la nit de sant Joan. La seva diminuta llavor, un polsim groc, es transforma al cap d’uns dies en aquests homenets microscòpics que són els menairons. Seria del tot impossible aconseguir-ne, si no fos perquè durant l’estona que dura el toc de les dotze campanades d’aquella mitjanit, els monstres de la cavorca queden estabornits. Cal ser molt valent per passar entremig d’aquests éssers espantosos, arreplegar un grapat d’herba menaironera i fugir corrent abans no emmudeixin les campanes. El pobre desventurat que s’hi quedi atrapat ja no en pot sortir fins al cap d’un any, si és que és capaç de sobreviure entre aquelles criatures infernals. Però l’intrèpid que ho aconsegueix veurà recompensada la seva gosadia si sap fer un bon ús dels menairons.

Herba menaironera???
Hi havia altres maneres menys perilloses de posseir menairons. A Figueres, embolicaven un ou amb set crins de la cua d’un cavall, el posaven a prop de la llar de foc i al cap d’una hora en sortia un minúscul dimoniet que ajudava en tot al seu amo; i a la fira de sant Lluc d’Olot, antigament, es diu que hi venien canonets de martinets, que era el nom que rebien a la Garrotxa; a la Cerdanya en deien petits i a la Ribagorça diablorins.

Sigui un canonet d’agulles, un canut de canya o una ampolla de vidre opac, quan es destapa el recipient és com qui destapa una ampolla de cava prèviament sacsejada, els menairons surten a pressió com un eixam de vespes emprenyades i criden desesperadament tres vegades “què farem, que direm!” o bé “menjar o feina!”

L’amo ha d’estar amatent a ordenar-los quin treball vol que li facin, com més gran millor, i un cop acabat, fer-los tornar al canonet i tapar-lo de seguida. Si no està pel que ha de fer, els menairons es posen a destrossar-ho tot i, fins i tot, poden arribar a matar el seu propietari.
Les seves proeses més habituals són segar prats extensos en un obrir i tancar d’ulls o arreplegar tots els rocs que dificulten la feina de treballar la terra i apilar-los en un racó on no facin nosa.


Casa Tor d'Alós d'Isil (foto: Cris Barti)
De les cases més riques del Pirineu es deia que la seva prosperitat era causada perquè posseïen un canonet de menairons. Així s’explicaria la fortuna de casa Tor, d’Alós d’Isil, o la gran rapidesa en dallar els camps del mosso de casa Marsal, a Farrera.

Fent un cop d’ull a altres cultures per trobar personatges similars, tot i la gran varietat de follets que trobem pel món, no n’he trobat cap que puguem considerar equivalent als nostres menairons més enllà de les terres de parla catalana.

A Eivissa tenen el fameliar, nascut també d’una herba que floreix la nit de sant Joan, i que només es troba sota un pont construït pel diable.

A Mallorca i Menorca hi ha els diables boiets. Són més grossos que els menairons, però no deixen mai la feina acabada i tot ho fan malament. Així com dels menairons, ben governats, se’n pot treure molt profit, topar-se amb diables boiets és una desgràcia.

Josep Puyals "Marsal de Farrera" (1921-2004).
Foto de la carpeta editada pel Centre d'Art i Natura de Farrera
L’antropòleg Josep Mª Fericgla, estudiós dels efectes de les substàncies que alteren el funcionament normal del cervell, afirmava en la seva tesi doctoral, publicada el 1985 amb el títol de El bolet i la gènesi de les cultures, que la creença en aquests follets diminuts s’originava en la ingesta del reig bord o amanita muscaria, aquell bolet amb barret vermell i punts blancs, tòxic i al·lucinogen, típic dels contes. Sostenia que el consum del reig bord en zones del Pirineu i pre-Pirineu és més estès del que ens pensem i que entre els seus efectes hi ha el de veure i sentir uns llumets hiperactius que vindrien a ser els martinets o menairons.

I estirant el fil d’éssers diminuts que campen pel nostre cervell, tenim els nyitols, estesos per tot Catalunya i el nord del País Valencià, que s’entaforen per les orelles o pel nas mentre dormim i se’n van cap a la memòria, que és com una mena de suc dolç que els nyitols es beuen amb gran plaer, deixant la pobra víctima amb el cervell ben eixut i desmemoriat.

Tot plegat em porta a pensar en una altra espècie de menairons estesa a tot arreu. No habiten dins de la terra sinó dins del nostre cap, no són fruit de la imaginació i han estat investigats pels científics. Són un gran exèrcit a disposició de cadascú, format per milers de milions d’individus i en diem neurones.


Del póster "Éssers mitològics dels PPCC"
Gràcies a les neurones podem fixar l’atenció en una cosa, recordar el que hem viscut, comunicar-nos amb el llenguatge, desenvolupar la intel·ligència o imaginar i projectar el nostre futur.

Com els seus cosins germans pirinencs, les neurones no es poden permetre el desvagament, fins i tot quan dormim campen pel món dels somnis. De naturalesa hiperactiva, precisen petits i grans objectius per assolir, plans per executar, reptes per superar.

Com els menairons, quan les neurones no tenen entreteniments ni treballs fan disbarats, la inactivitat és impossible i la salut mental pot perillar. Es posen a donar voltes sobre uns mateixos pensaments obsessius, creen situacions imaginàries que ens les fan creure reals, ens sotmeten a estats d’ansietat malaltissos i ens poden dur a una àmplia gamma de trastorns mentals.

Res no mou tant el món ni té tanta força com els pensaments, les idees. Tots tenim un canonet de menairons dins del cap: les nostres neurones. Donem-les-hi feina, sapiguem-les cuidar i governar i segur que en traurem un gran profit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada