dimecres, 24 de setembre de 2014

Els ogres

Sabeu quin és el tipus de personatge mitològic que es manté més viu en la memòria dels catalans? Les bruixes? Els follets? Els dimonis? Les fades?
En les nostres tradicions, en tenim una de tan viva que fins i tot ens oblidem que forma part del nostre univers mitològic: els gegants.


No hi ha festa major sense una cercavila de gegants, només a Catalunya hi ha unes 500 colles geganteres i uns 3.500 gegants, però també n’hi ha al País Valencià i a les Illes. En canvi, fora dels Països Catalans, enlloc del món no hi ha una tradició gegantera tan viva i extensa com aquí. De fet, els primers gegants d’Europa dels que es té constància són de la Barcelona del 1424, els bíblics David i Goliat.

Rei Salomó i reina de Sabà, finals s. XIX, Barcelona
Els gegants són de tipologia força variada. Molts representen personatges històrics, però també n’hi ha d’animals, reals o imaginaris, i de personatges recollits de les nostres llegendes.

Entre la gent de l’Edat mitjana era força comuna la creença en l’existència, en temps més antics, de races d’homes gegants, els únics éssers tan forçuts com per ser capaços d’alçar les enormes pedres dels talaiots de Mallorca, dels megàlits de Menorca, dels nuraghi de Sardenya o de les muralles romanes, fetes amb grans pedres.

D’aquests tipus de construccions amb pedres enormes en diem construccions ciclòpies, fent referència a un tipus de gegant d’origen grec anomenat ciclop, que tenien un sol ull al front i un dels seus àpats preferits era la carn humana. Ves a saber si aquests éssers eren els vestigis de creences encara més antigues en déus als qui s’oferien sacrificis humans.

Polifem. Fotograma del film Ulisse (1955)
El ciclop més conegut és el que va trobar Ulisses quan tornava de Troia i va desembarcar a l’illa dels Ciclops. Amb els dotze companys, van entrar en una gran cova i, com que anaven afamats, es van afartar de formatges de cabra i d’ovella que hi van trobar, fins que va arribar l’amo de la cova amb el seu ramat, el ciclop Polifem, que va tancar l’entrada amb una gran roca i, a continuació, es va cruspir dos dels homes. L’astut Ulisses el va emborratxar i, mentre dormia la mona, li va clavar una esmolada estaca a l’únic ull, deixant-lo cec.

En la mitologia d’Irlanda, els primers pobladors de l’illa són una raça de semidéus, els Tuatha Dé Danann, que temps després s’han d’enfrontar amb els invasors fomorians, un poble de gegants capitanejats pel rei Balor, amb un sol ull a la cara i un altre darrere, ull que projectava un raig mortal, és a dir, que només mirant-te ja et podia matar.
Segons una profecia, Balor seria mort per un seu nét i, per impedir que tingués descendència, va tancar la seva filla Ethlin en una torre de cristall. Però amb les arts màgiques de la druida Birog, el príncep Cian dels Tuatha va aconseguir penetrar a la torre i a Ethlin, que donà a llum tres nois.

Balor
Per aturar la profecia, Balor els llançà al mar, però de nou intervingué la druida Birog que en pogué salvar un, Lug, que fou criat amb els Tuatha. Ja de gran, en una batalla, Lug matà el seu avi Balor, que morí amb aquell ull atòmic obert, el raig del qual va fer un gran forat a la terra. Al cap del temps, aquell forat s’omplí d’aigua, formant el Loch na Sul, el “Llac de l’ull”, al comtat de Sligo.

Més a prop, el personatge més popular de la mitologia de Cantàbria és l’Ojàncanu, un gegant d’un sol ull a qui han acabat carregant-li ser el causant de tots els mals: embossar fonts, trencar ponts, tombar arbres, robar o matar el bestiar o raptar les joves pastores. Els ojàncanus són salvatges i ferotges i habiten en les cavorques més amagades de les muntanyes. Els més vells expliquen que se’ls pot veure caminant enmig de la neu en les nits de lluna plena de gener.

Ojàncanu
A Catalunya, d’aquesta mena de gegants amb un ull que mengen humans en diem els ogres. Com els ciclops grecs i els ojàncanus càntabres, viuen en coves i solen ser pastors.

Els més coneguts són el gegant de la Quera, al Moianès, l’ogre de Rocallaura, a l’Urgell i, en el límit del nostre país amb el Pirineu aragonès, l’Aneto.

Tots tres segueixen un guió similar al d’Ulisses i Polifem: comencen amb un viatger o pastor que s’arrecera en una cova per guardar-se del mal temps i, al cap de poc, compareix l’ogre, que no el deixa sortir i se’l vol menjar. Allà on hi trobem algunes variacions és en com deixen cec l’ogre i com s’ho fan per escapar-se.

El gegant de la Quera atrapa una colla de viatgers i se’n fa un a la brasa per sopar. Un cop adormit, els altres li cremen l’ull amb una brasa de la foguera i, a continuació, la història és ben bé la mateixa que la d’Ulisses: l’endemà, quan el gegant deixa sortir el ramat a pasturar, els va palpant un per un perquè no se li escapin els viatgers, però aquests s’arrapen sota el ventre de les ovelles i així poden sortir.

Il·lustració a Arxiu de Tradicions Populars
L’ogre de Rocallaura entra a la cova de cal Siscard, on s’havia aixoplugat el vell Dalmau amb el seu ramat. Per fer-lo content, el pastor el convida a dinar, mata un xai i li rosteix, però mentre li prepara, sent a l’ogre que diu:

Ara un moltó em menjaré,
i després al Dalmau em cruspiré.

En Dalmau aprofita un moment de distracció del gegant per clavar-li un ferro roent a l’ull i, per escapar-se, es posa la pell de l’animal sacrificat pel damunt i surt de quatre grapes com si fos un xai.

Per últim, tenim l’Aneto, una gran muntanya que antigament fou un ogre. En aquest cas, després de deixar-lo cec, el pastor fuig, però tot i cec, Aneto el persegueix. I com s’ho fa si no hi veu?

(del póster Éssers mitològics dels PPCC)
Qui ha vist o llegit El senyor dels anells sap que quan el hobbit Frodo es posa l’anell, la seva presència és detectada pel gran ull del maligne Sauron, des de la torre de Mordor.
Doncs l’ogre Aneto també posseïa un valuós anell màgic. En sentir que el pastor se li escapava li llençà l’anell, que el pastor agafà immediatament i arrencà a córrer. Però en posar-se’l, el dit se li va inflar i l’anell el forçava a cantar sense pausa. Guiat per la veu, Aneto l’encalçava amb les seves passes gegantines i a cada gambada el tenia més a prop. Com que no es podia treure l’anell, l’últim recurs va ser tallar-se el dit i llençar-lo al riu; Aneto hi va anar al darrere i es va ofegar.

Vet aquí el que totes aquestes històries d’ogres ens venen a ensenyar: quan no pots vèncer per la força a un enemic molt més fort que tu, utilitza el teu enginy per sortir-ne victoriós.

2 comentaris:

  1. Quina meravella, les connexions entre llegendes de territoris tan apartats! La conclusió final em transporta del món fantàstic a la vida actual: La llibertat de Catalunya s'aconseguirà amb molt d'enginy i perseverança, sense defallir per l'enorme dificultat que suposa lluitar contra un adversari tan poderós com un ogre.

    ResponElimina
  2. quina supér maravella

    ResponElimina