dissabte, 8 de març de 2014

Les festes de la cacera de l'ós

El nostre país és ple de festes molt antigues. N’hi ha una, l’origen de la qual es perd en la nit dels temps: la cacera de l'ós.



Ara només podríem trobar óssos en algunes comarques pirinenques, i ben pocs, però segles enrere la seva població estava força més estesa i se’n trobaven fins al sud del Principat, al massís dels Ports o a la serra de Cardó. No tenim ni memòria oral ni constància escrita d’óssos al Montnegre, però en canvi, tenim el Pati de l’Ós a tocar del nucli urbà de Calella. Realment hi havia un ós? D’on li ve el nom?

Pati de l'Ós (Parc Dalmau de Calella)
L’actual Parc Dalmau de Calella, més conegut pels Pins, era fa cent anys una finca privada propietat del senyor Pelai, que obsessionat perquè ningú no li entrés, tenia contractat un guàrdia jurat per vigilar-la. Per a la mainada d’aquell temps, una de les activitats preferides era anar a robar fruita en colla, i allà hi havia coses delicioses, com pinyons i taronges, i el mèrit d’esquivar el guàrdia jurat, que en comptes de tenir un efecte dissuassori, donava encara un valor afegit a l’aventura.

Com que el treball del vigilant no aconseguia ser prou eficient, el senyor Pelai parlà amb el mestre don Jaume perquè advertís als alumnes que si n’arreplegaven algun aniria a presó.

Don Jaume va fer l’advertiment als alumnes, tot i sabent que de poc serviria. Per això, acte seguit, i molt seriosament, va afegir que tenia el deure d’informar-los que s’havia pogut comprovar que en una  pedrera d’aquella finca hi havia una cova habitada per un ós enorme, al que s’havia vist voltar per l’esplanada del davant.

Un ós no és cosa de broma, com un guàrdia jurat; la història va obtenir els resultats que pretenia i, a més, ens va donar l’únic topònim referent a óssos d’aquestes contrades.
Lluís Campeny va rescatar aquesta història de la prodigiosa memòria de Josep Andreu i Gay.

L’ós de Calella era imaginari, però els del Pirineu són ben reals. Segles enrere, la gent d’aquelles comarques consideraven l’ós com un ancestre de l’home, com una raça d’homes primitius, peluts, que viuen en coves i que en alguns moments caminen drets, fet que els allunya de la resta d’animals i els acosta als humans.



En la rondalla d’en Joan de l’Ós s’endevina aquesta proximitat d’espècie, ja que un ós rapta una noia i la té captiva en una cova durant anys. La noia tingué un fill de l’ós que heretà la força del pare i la intel•ligència de la mare, la força de la bèstia i la intel•ligència de la bella. El fill va créixer en captivitat dins la cova, amb sa mare, fins el dia que ja tingué prou força per decantar la roca de l’entrada que els impedia fugir. Un cop alliberats, Joan de l’Ós tornà i matà el seu pare, simbolitzant la superioritat de la raça humana sobre la dels óssos.

Un en recordeu d’aquella peli americana, El dia de la marmota, traduïda aquí per Atrapat en el temps? El 2 de febrer, en un grapat de pobles nordamericans, treuen una marmota del seu cau. Si la marmota es veu la seva ombra —senyal que fa sol— el fred durarà encara sis setmanes, però si no se la veu —senyal que hi ha núvols o plou o neva— s’ha acabat el fred. 
I què diem aquí del 2 de febrer, justament el nostre dia de la Candelera? Si la Candelera plora, l’hivern ja es fora. Si la Candelera riu, l’hivern és viu.

I la nostra marmota és una marmota gegant: és un ós! Sabem que els óssos passen l’hivern dins de coves en estat d’hibernació. Es desperten el 2 de febrer i surten a mirar quin temps fa: si fa sol, se’n tornen a dormir a la cova; si plou, s’ha acabat l’hivernada. L’ós surt a voltar i, en veure’l, els pirinencs saben que ja ve el bon temps
Aquest és l’origen de les festes de l’ós, la primera de les quals se celebra a Arles del Tec, a la que la segueixen durant el febrer altres contrades del Vallespir, com Prats de Molló o Sant Llorenç de Cerdans, i també en altres comarques pirinenques.

Un o uns quants homes disfressats d’óssos volten pels carrers del poble fent por a tothom i empaitant especialment les dones. Després surten uns altres homes fent el paper de caçadors, que capturen l’ós i el vencen, seguint un guió similar al de la rondalla d’en Joan de l’Ós i, al mateix temps, és un ritual per donar pas al bon temps i permetre que la vegetació, igual que l’ós, desperti de la letargia hivernal i ens pugui alimentar.

Al llibre L’ós del Pirineu. Crònica d’un extermini, Eugeni Casanova recull la tradició oral  sobre óssos de cadascuna de les valls al sud i al nord de la serralada, i preserva els darrers testimonis abans de l'oblit definitiu. Ens parla d’en Jean Denjean, una mena de Joan de l’Ós actualitzat i real, un cepat pagès de l’Arieja que fa cent anys es dedicava a matar óssos enfrontant-s’hi amb un ganivet; o d’un altre pagès de l’Alt Aragó que s’encarava als óssos completament nu, perquè, deien, els óssos no identifiquen com a enemic un home sense roba.


Joan Amades recull al Costumari Català, aspectes de la cacera de l’ós a l’Aran:

La fadrinalla aranesa havia provat llur valentia caçant óssos en lluita cos a cos. Anaven tres o quatre fadrins proveïts d’armes blanques, ben esmolades i punxants. El sistema era tan primitiu com valent i arriscat. Segons la dienda, antigament la fadrinalla mirava amb desdeny el company que no havia participat en la cacera de l’ós, i les fadrines no volien casar-s’hi perquè no havia donat proves de prou valentia.

A més del prestigi, la captura d’un ós era una font de diners. En primer lloc, per la venda de la pell, que es pagava molt bé i en segon lloc perquè, abans de la venda, el caçador passava per totes les cases de la rodalia exhibint la pell, on era recompensat per haver-los deslliurat d’aquell perill per al bestiar. Un cop finida la capta, donava una garra al batlle, com a garantia que no hi hauria picaresca i que al cap d’un temps aquella mateixa pell no serviria per a repetir la capta, ja que a l’ós exhibit no li havia de mancar res.

I encara, explica Eugeni Casanova una altra font d’ingressos: en algunes comarques nord-pirinenques, els cadells d’ós eren criats com un membre més de la família, se’ls ensenyava una dansa rudimentària, i l’home de la casa se l’enduia cada any durant uns mesos a exhibir-lo a les places de les viles, aportant uns ingressos molt benvinguts en famílies humils de muntanya, sempre escasses de diners.


Com els llops, els nostres óssos han estat perseguits fins gairebé l’extinció. Tant de bo que el nostre rei del Pirineu, amb qui els humans hem conviscut des dels temps més remots, pugui seguir trescant per aquelles carenes i conservar el títol d’animal més mític de les nostres muntanyes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada