El Pare Llop (tastet mitològic)

Cada 21 de desembre, avançant-se tres dies al Pare Nadal d'altres cultures, el nostre Pare Llop visita totes les masies. Què vol?

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)

L'home de la mar (tastet mitològic)

L'home de la mar és un personatge de la mitologia catalana que ens connecta directament amb els sumeris.

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)

L'hivernàs (tastet mitològic)

L'hivernàs és el temps de l'any en què la vegetació resta adormida i està vinculat a personatges de diverses mitologies.

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)

Bes, berruguet i Cucarell (tastet mitològic)

Les dones d'aigua en la tradició popular

Un dels personatges de la mitologia catalana que més ha perdurat en la memòria de la nostra gent, juntament amb serpents, follets i bruixes, és la dona d’aigua, coneguda també amb altres noms segons l’indret del país on es trobin: goges, aloges, paitides, janes, fades, encantades, elfes…

Es conta en molts llocs que l’hereu d’una masia es va casar amb una dona d’aigua. Els seus coneixements de la natura van fer prosperar la casa, tingueren uns fills preciosos i la felicitat somreia a la família fins que l’home, en un rampell de mal geni, va pronunciar els mots prohibits: “dona d’aigua havies de ser!”. A l’instant, ella va desaparèixer. Habiten coves secretes que són esplèndids palaus, prop de fonts, rius o gorgs. En nits de lluna plena surten a fer bugada i es banyen, canten i dansen. Aquell qui els pugui prendre una peça de roba, mentre la conservi no serà mai pobre.

Dona d'aigua al Calendari 2016. Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita.

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)

Els sants de la Pedra

El 30 de juliol és la diada dels sants Abdó i Senén, més coneguts als Països Catalans com sant Nin i sant Non o els sants de la Pedra, sobretot al País Valencià. Els vam esmentar en l’article anterior, el dels simiots, però mereixien una entrada pròpia perquè abans que, a partir del segle XVII, fossin desplaçats tant ells com sant Galderic per sant Isidre, havien estat els patrons dels nostres pagesos. De la seva popularitat en dóna fe que siguin patrons de localitats de la Catalunya del Nord, Catalunya, les Illes i País Valencià. Només en aquest territori hi tenen set ermites i dinou pobles els celebren festes majors, i és que l’assegurança divina contra les pedregades al camp bé s’ho valia, com més contents es tinguessin als protectors, menys possibilitats que una tempesta en mala hora aboqués el pagès a la ruïna.

Les relíquies de sant Nin i sant Non foren molt cobejades i reclamen ser-ne posseïdores viles d’Itàlia, de França i, als Països Catalans, Sagunt i Arles del Tec. A Sagunt, el 1644, foren nomenats patrons de la ciutat per aturar una terrible plaga de cuca i mig segle més tard hi arribaren les relíquies enmig de grans celebracions populars. Arles les tenia des de molts segles enrere i l’arribada a aquell poble nord-català fou bastant complicada.

Cap a l'any 960 la gent d’Arles patia l’assot dels simiots, que provocaven sequeres, inundacions, pedregades, pesta i que raptaven i devoraven criatures. Si no s’aconseguia acabar amb aquella plaga caldria abandonar la vila, fundada poc abans a redós d’un monestir. L’abat Arnulf no contemplava pas la rendició i, entenent que s’enfrontava a un enemic sobrenatural, féu camí per anar a consultar al Papa de Roma de quin sant podia endur-se’n relíquies que espantessin aquelles males bèsties, però el Papa, es veu que de simiots no hi entenia gaire.

Arnulf no pensava pas tornar amb les mans buides, així que se n’anà cap al Monteverde Vecchio, on unes llargues escales l’endinsaren a les catacumbes i al cementiri de Poncià, on hi havia enterrats molts màrtirs i gent santa. El lloc era ple a vessar perquè molta gent hi anava a cercar relíquies i s’hi estaven fins que una il·luminació divina els indicava quina era la més eficaç per als seus mals.

Arnulf va fer oració davant dels sepulcres de sant Pere i sant Pau i, tot d’una, veié una resplendor que sortia d’unes tombes, les dels sants Abdó i Senén. Ja tenia el senyal diví i obtingué el permís del Papa per endur-se les preuades relíquies. Per si de cas, amagà cadascun dels cossos dins una caixa de ferro i aquestes dins bótes de vi, omplint amb aigua l’espai buit.

Detall del retaule de Jaume Huguet (1459)

El viatge de tornada, amb vaixell, no fou fàcil i acabà amb un naufragi. Per intercessió dels sants arribà a la badia de Port Lligat, a Cadaqués, des d’on les relíquies seguiren fins a Arles a lloms d’una mula. Al llarg de la ruta, a tot arreu on hi havia simiots fugien esparverats en notar la santa presència. En ser al destí final i treure les relíquies de les bótes, per tota la contrada se sentiren els xiscles espantosos dels antics ocupants d’aquells territoris, foragitats per sempre més pels nous colonitzadors cristians.

Però els prodigis no s’acabaren aquí, l’aigua de les bótes fou repartida entre els presents i tothom que en bevia es guaria de tota mena de mals. La que va sobrar i les relíquies foren dipositades en un sarcòfag del segle IV. Posteriorment, les relíquies foren canviades de lloc, però aquella aigua miraculosa segueix brollant encara, misteriosament, mil anys després dins del sarcòfag i segueix curant la gent que la beu, la tradició es manté i cada 30 de juliol, la diada de sant Nin i sant Non, s’omplen ampolletes per a qui les demana i anys enrere, diu Amades, “només en donaven al qui la demanava amb la parla de la terra; no en venien, ni a pes d’or, als qui en demanaven en francès o en altra llengua qualsevulla”.  Els qui tenen mentalitat científica hi han trobat explicacions científiques i per als qui tenen fe és un fet sobrenatural.

El sarcòfag miraculós d'Arles del Tec

Els simiots

En la mitologia catalana hi trobem diversos personatges vinculats al bosc, com l’Home d’Escorça, l’Home de Molsa, en Jan Pelut o els simiots. De nou, qui ens ha salvat aquest personatge de l’oblit és Joan Amades que, tal i com diu, “el seu record és un bon xic esborrat de la imaginació popular”. On la memòria d’aquests éssers és més viva és a Arles del Tec (Vallespir).

Simiot al Calendari 2016 de mitologia catalana. Il·lustració d'Anna Ribot Urbita

Corren per les muntanyes del Pirineu català , sobretot pel Vallespir. Fa mil anys, a Arles del Tec, foren acusats de fer-ho malbé tot i de raptar criatures, fins que, portades de Roma, les relíquies dels sants Abdó i Senén els van foragitar; d’aleshores ençà es guarden en un sarcòfag, d’on cada 30 de juliol —festa major de la vila— se n’extreu una aigua de grans virtuts remeieres. Antigament ben avinguts amb els humans, els simiots, genis de les boscúries i senyors de la feram que hi habita, ara viuen dalt dels arbres, però la nit de cap d’any deambulen pels camins foravilers.

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)

Sant Avi i sant Albà, inventors de l'arada

Aquests dies, al Costumari català, hi trobem dos sants amb històries idèntiques, sant Avi (17 de juny) i sant Albà (el 21). D’ells es diu que eren reis i pagesos, que van inventar l’arada i que foren impulsors de l’agricultura, portant al seu poble riquesa i prosperitat.

Del Costumari català (Joan Amades)

En la nostra memòria ancestral perduren els mites del pas del paleolític al neolític, de la vida nòmada caçant i recollint fruits silvestres, a la vida sedentària del pagès agricultor i ramader. La llegenda del gegant Puigmal rememora l’inici de la ramaderia, confrontada amb el passat caçador, i aquests suposats reis i sants apunten a la divinitat a qui atribuírem el descobriment del treball de la terra. La condició de reis d’Avi i d’Albà delata el seu caràcter diví, ja que en les mitologies antigues sovint els reis eren déus i els déus, reis. De fet, la vinculació del governant amb Déu l’hem vist encara molts de nosaltres, en les monedes de Franco: “Caudillo de España por la gracia de Dios”.

Els sumeris Adapa, Apkallu o Enki, van transmetre la saviesa divina als humans, i entre aquests coneixements, el de l’agricultura, com Demèter a Grècia, Ceres a Roma, Osiris a Egipte o Esus entre els celtes. Vet aquí els avis dels nostres Avi i Albà.

El Senyor dels Megàlits

Lluis Vendrell amb el pèndol

El 16 de juliol ha mort Lluís Vendrell, als 73 anys. Veí de Cardedeu, autodidacta apassionat del país i de la nostra història més antiga, en Lluís, a més, era saurí, un do del que també gaudeixen altres membres de la seva família, i que va emprar no només per cercar l'aigua del subsòl, sinó també per radiografiar les energies que acompanyen dolmens i menhirs de les nostres comarques.

El 2012 vaig acompanyar aquell entranyable equip per les muntanyes del Montnegre i Corredor, a la recerca de nous megàlits i inscultures prehistòriques i vaig publicar-ne un article a Serra del Montnegre, que ara comparteixo aquí en homenatge al Senyor dels Megàlits. Segur que li hauria agradar reposar per sempre a l'ombra d'un dolmen. 

Les forces tel·lúriques dels megàlits

Menhir, perafita o carall de Freginals

La primera arquitectura de pedra al nostre país no es va construir per aixoplugar als vius, sinó als morts. Potser perquè el temps dels vius és efímer, efímers eren els seus habitatges. En canvi, el temps dels morts és l’eternitat i llurs cases també ho havien de ser. No hi ha material més sòlid i durador que la pedra, de manera que els nostres antecessors començaren a arrossegar-ne de grosses —megàlits— fa més de 7.000 anys, per construir la llar dels seus difunts en les senzilles cistes o caixes, comunes al Solsonès. Durant més de quatre mil•lennis les construccions megalítiques adoptaren diversos corrents arquitectònics: sepulcres de corredor, galeries catalanes, hemidolmens, paradolmens, dolmens… Les darreres en ús foren les cambres pirinenques, que encara s’aprofitaven cap al 700 aC.

Dolmen de ca l'Arenes, prop del menhir de Freginals

Fins ara, al Montnegre, poca cosa hem trobat de la cultura megalítica: un menhir tombat al pla de les Bruixes, prop del Collsacreu, i roques amb inscultures al Pla de Forcs (Sant Iscle) i a la Taula de les Bruixes (Hortsavinyà). Sospitem que podia haver-hi alguna cosa al coll anomenat Plaça de les Bruixes (Vallmanya), però un gran tallafocs fet fa dècades per maquinària pesant n’ha esborrat qualsevol rastre, i ignorem on para el dolmen de mas Barraquer, que fou excavat per arqueòlegs al 1927 en terme de Sant Iscle.

Isabel i Lluís Vendrell amb el pèndol, i 
Lluís Jofre fent l'esbós del menhir de Freginal

En canvi, la serra del Corredor és molt rica en aquests monuments. Hi tenim un dels dolmens més famosos de Catalunya, el de Pedra Gentil o Pedra Gelada, però també els del Trull, Pedra Arca, Pins Rosers, Cau de la Mostela, els dos de ca l’Arenes —un d’ells reconstruït— i una colla de menhirs, un dels quals, situat a la Pineda d’en Gol (Vilalba Sasserra), ha estat confirmat en els darrers mesos.

No em centraré avui en llurs característiques físiques, sinó en les energies que desprenen. He tingut la sort de poder acompanyar a un equip compenetrat d’apassionats dels megàlits a visitar-ne alguns.

Línies d'energia al menhir de Freginals

Tot va començar quan en Lluís Vendrell observà un senyor amb un pèndol a la mà cercant corrents d’energia a la cova d'en Daina (Baix Empordà). En Lluís és saurí i, per tant, li és familiar l’ús d’aquest estri per localitzar aigua subterrània. Així que, al següent megàlit que va visitar se'n va endur el pèndol i, efectivament, aquell rellotge antic penjat d’una cadeneta va parlar, oscil•lant en línia recta o fent cercles o aturant-se en punts determinats.

Acostumat a associar el moviment del pèndol amb la presència d’aigua, la primera pregunta que es va fer fou: per quina raó aquella gent antiga sempre situava els megàlits per damunt de corrents d’aigua? Amb el temps, ell, la seva germana Isabel —que també fa anar el pèndol— i la resta de companys van concloure que el que marcava no era aigua sinó algun tipus de força magnètica.

Fitxa del menhir de Freginals. En negre, el perfil 

de la pedra tombada. En vermell, les línies de 

força. Al centre, la zona neutra, sense línies, 

indica l'ubicació original del menhir

L’altre component imprescindible de l’equip és el dibuixant, actualment en Lluís Jofre. De cada megàlit visitat se’n fa el corresponent dibuix i anotacions sobre orientació, mides i esquema de forces tel•lúriques, perquè amb la sistematització del mètode i de totes les dades acumulades, han comprovat que l’esquema del magnetisme, amb petites variacions, es repeteix una i altra vegada.

Qui vulgui aprofundir en el tema, pot fer-ho en el llibre que van publicar al 2008; només per donar-ne una idea, podem resumir-ho dient que presenten una xarxa radial de línies d’energia, amb un cercle exterior que envolta tot el monument.

En alguns casos, la localització d’aquestes forces es detecta a uns metres d’on són les pedres actualment. Això permet suposar que el megàlit ha estat desplaçat del seu lloc original, com passa amb el menhir de Perafita, que el camp d’energies és dins de l’ermita de Santa Madrona (Seva). Per tant, el dolmen devia ser desplaçat on és ara per tal de construir l’ermita.

La ubicació de les energies permet saber-ne l’emplaçament original i, a més, l’orientació en la que estava col•locada la pedra, ja que al centre hi detecten el que anomenen zona neutra, que delimita l’espai exacte en el que estava encastat a terra.

Entre els arqueòlegs es té per cert que l’emplaçament venia determinat per l’orografia: cims, carenes, colls, llocs on fossin ben visibles. La Isabel i en Lluís, sense contradir aquest principi, pensen que els constructors de megàlits cercaven llocs amb força tel•lúrica per edificar-hi els monuments. Amb quina finalitat? No ho sabem amb certesa, però en les creences primitives hi tenien un protagonisme essencial les forces de la natura i l’univers: el sol, la lluna i la resta d’astres, la terra, l’aigua, el foc i alguns animals i arbres. Que fossin coneixedors de les energies tel•lúriques no ens ha de sorprendre, ans al contrari, en aquest àmbit els seus coneixements devien ser molt superiors als que tenim actualment a causa de la seva estreta i forçosa vinculació amb el medi que els envoltava.

Les forces tel·lúriques del menhir del Pi d'en Buac 
marquen el seu emplaçament original.
Actualment es troba a l'esquerra del cercle

Posats a fer hipòtesis, jo n’aventuro una: potser els megàlits no són allà perquè hi ha energia, sinó que hi ha energia perquè els megàlits són o han estat allà. Dit d’una altra manera: i si el xaman, druida o sacerdot aplicava uns rituals que conferien al lloc aquestes energies per sempre més? O bé, i si eren aquelles grans pedres dretes les que, com una antena, captaven l’energia externa i la transmetien a terra?

En aquella mateixa època, a Egipte es construïen enormes piràmides, estructures geomètriques concentradores d’energia. No hi ha dubte que, globalment, els coneixements actuals són molt superiors als d’aquell període, però en alguns aspectes aquella gent en sabia més que nosaltres. El tòpic d’imaginar-nos-els com uns primitius amb pells per sobre ens l’hem de treure del cap i per comprovar-ho, res millor que visitar l’exposició al Museu Arqueològic sobre Otzi, l’home de les neus que uns excursionistes van trobar als Alps el 1991. Al cap de pocs dies s’adonaren que aquell cadàver feia 5.300 anys que havia quedat congelat i ha aportat una informació extraordinària sobre la cultura d’aquells temps reculats.

Podreu veure la imatge d’Otzi i rèpliques exactes del seu armament, abric i botes de pell, eines diverses i l’estufeta portàtil que duia a sobre. Quan Otzi va morir encara faltaven més de mil anys perquè es construïssin els megàlits del Corredor.

Savalls, Quico Sabaté i Che Guevara

Aquest cap de setmana se celebra a Cardedeu la XXXIV Trobada Nacional de Trabucaires. Els de Cardedeu són una colla jove, però de les més famoses gràcies a la denúncia d’un regidor del PP. Curiosament, la seva vestimenta —no pas la mentalitat— és la dels carlins, amb qui els del PP hi trobarien força coincidències ideològiques. Durant el segle XIX hi hagué al nostre país tres guerres carlines. Majoritàriament, llurs seguidors eren gent pagesa, des de terratinents fins a humils masovers, de pensament molt conservador, que veien com una amenaça els nous aires liberals i la industrialització. Però una cosa sí que els diferenciava clarament dels actuals hereus del franquisme: el pretendent al tron Carles VII va prometre el restabliment dels furs i constitucions que Felip V havia suprimit als regnes de la Corona d’Aragó.

Che Guevara i Savalls

D’entre els cabdills carlins, ha esdevingut una imatge icònica la del general Savalls. Astut com una guilla i cruel com una fura, protagonitzà victòries sonades com la presa d’Olot, Ripoll, Castelló d’Empúries o Igualada, i també execucions massives d’enemics.

El 1874, a la masia del cavaller de Vidrà, on havia anat a dinar, fou encerclat per les tropes isabelines, però resistí fins la matinada, quan feu sortir cavalls i vaques i, enmig del rebombori, aprofità per escapar-se, una acció molt semblant a la que feu un altre guerriller a les seves antípodes ideològiques, 86 anys després: l’anarquista Quico Sabaté fou encerclat per la guàrdia civil al mas Clarà i, ja de nit, feu sortir les vaques i fugí enmig d’elles, tot i ser ferit.

Hi ha guerrillers que es converteixen en mites perquè el què ens en queda és una imatge idealitzada. L’exemple mundialment més conegut és el del Che Guevara, reforçat per una foto icònica que té moltes semblances amb la de Savalls: tots dos amb boina, esguard feréstec i mirada perduda, traspuant una vida d’aventures i un esperit irreductible, trescant per les muntanyes i desafiant el poder establert. Més enllà d’ideologies i de comportaments, allò que d’ells admirem és aquella llibertat indomable que els acosta més als herois de les mitologies que a les misèries de la condició humana.

Menhirs, caralls i fertilitat

És ben sabut que la primavera la sang altera. Deu ser per això que el maig ve carregat de rituals de fertilitat. Parlàvem fa poc dels cornuts i de les banyes com a símbol d’una potent capacitat de fecundació. Durant aquest mes també hi ha multitud de festes i tradicions amb protagonisme de les flors, costums que ja celebraven els antics mediterranis. Si les banyes connoten la potència mascle, els colors vius i l’aroma de les flors evoquen la sensualitat femenina.

Carall Bernat de Montserrat

Dos mil anys de moralitat cristiana i repressió de la sexualitat han fet que tot plegat ens arribés al segle XX sota unes formes, en general, força dissimulades del seu sentit original, però ni aquesta repressió la va inventar el cristianisme —alguns governants romans ja hi havien excel·lit abans— ni n’ha tingut l’exclusiva. Tot i així, repassant les descripcions salvades de l’oblit pels nostres folkloristes de fa un segle, hi trobem força evidències d’aquells cultes a la fertilitat que fèiem quan encara vivíem en coves.

Cercant les forces tel·lúriques al menhir o carall de Freginals (el Corredor)

Al nostre país, les construccions més antigues que han perdurat són els megàlits i d’aquests, els menhirs o perafites han estat sovint punts de pelegrinatge on invocar llurs forces tel·lúriques per afavorir bones i sanes fillades.

Fins fa mig segle, Montserrat fou un dels destins més comuns dels viatges de noces. Per rebre la benedicció de la Moreneta? No només per això, la nostra Moreneta bé podria ser una cristianització de l’egípcia Isis, que encarnava les virtuts de bona mare i fidel esposa, però les formes que caracteritzen la serra la converteixen en una grandiosa catedral fàl·lica, que té com a màxim exponent el Cavall Bernat, mal anomenat així perquè de cavall no en té res, però de carall sí.

Isis i la Moreneta

Saben els filòlegs que tots els Cavalls Bernats del país —Sant Llorenç del Munt, serra de Llaberia, Platja d’Aro, serra de Corbera al País Valencià, Banyalbufar a Mallorca…— són, de fet, Caralls Bernats, alguns dels quals han conservat el nom original: a les illes Medes, al cap Norfeu o els Carallots dels Columbrets i de Cadaqués.

Tant Joan Amades com Joan Coromines coincideixen que QUER és un mot d’origen pre-romà, amb significat de PEDRA o ROCA, del qual en mantenim nombrosos topònims —Queralt, Queralbs, Querforadat…— i cognoms —Quer, Queraltó, Caralt… Amades cita etimòlegs alemanys que afirmen que QUER ALL té el mateix significat que el germànic “hoher Stein”, pedra alta o pedra dreta. I Amades i Coromines també coincideixen amb BERNAT: aïllat, erecte, envoltat de cingles, tallat.

Per semblança en la forma, l’òrgan sexual masculí també adoptà el mot CARALL, que podríem afegir a una extensa llista de sinònims —sovint comestibles— que van a parar allà mateix: plàtan, botifarra, pastanaga, fava, espàrrec, llangonissa, sardina… Arribà un moment que el significat fàl·lic del mot CARALL passà al davant del muntanyenc, i pel pudor de la gent benparlada es substituí per l’eufemisme CAVALL, menys malsonant, com ara exclamen CARAM en comptes de CARALL o COI en comptes de CONY.

En la màgia popular, dos objectes d’aspecte similar tenen propietats idèntiques per més que siguin de naturalesa ben diferent. Per això, aquests rocs anomenats caralls havien d’afavorir la fertilitat femenina i, malgrat la rígida moralitat imperant, les dones no dubtaven a llevar-se la roba i fregar-s’hi les parts íntimes. “A Montserrat canvien la dona”, diu una antiga dita, perquè hi puja estèril i en baixa fecunda.

Olla i campana a la font de sant Gil

Un altre indret emblemàtic de la fertilitat és la vall de Núria. Pujant-hi, hom trobava la pedra de sant Gil, on les dones de les contrades properes s’hi refregaven quan volien tenir fills. Quan el lloc fou més concorregut ja no ho podien fer i a la pedra li fou afegida una creu al damunt per cristianitzar-la. El ritual fecundant es va traslladar a la capella de sant Gil —sant substitut de l’antiga divinitat Puigmal—, on l’òrgan masculí fou substituït pel femení: allà no hi trobem formes fàl·liques sinó vaginals, les dones posen el cap dins d’una olla i fan dringar la campana sacsejant el batall.

D’aquests rocs portadors de fertilitat també en deien pedres rossoladores (rossolar: davallar lliscant). N’hi havia prop dels santuaris de Bellmunt i de Cabrera; les dones s’hi asseien amb el cul a l’aire i lliscaven avall suaument per una superfície ben allisada de tant fregadís. Al santuari de la Salut, al Baix Llobregat, hi havia l’anomenada pedra dels fills on les barcelonines que no quedaven prenyades s’asseien damunt d’unes cavitats on les natges hi encaixaven a mida. Hem de suposar que aquestes cavitats són les que van donar peu a la versió cristiana, segons la qual, en un dels seus viatges pel món, la Mare de Déu s’hi havia assegut. Per descomptat que allò que més li demanaven els fidels devots era tenir fills i ho acompanyaven amb el llançament de pedretes a la roca, ritual comú en èpoques paganes que se seguia fent sota advocació cristiana; canvien els déus, es mantenen les creences i així ens ho expliquen els goigs:

La font, enderrocada lamentablement fa uns 30 anys

L’esposa troba lo espòs

que vivia escarriat;

la mullé estèril, per Vos

logra gran fecunditat.

Amades creu que aquests rocs eren de megàlits tombats; on no hi ha caralls naturals també serveixen els caralls plantats per l’home, és a dir, els menhirs, que potser en temps reculats també en dèiem caralls i no pas el mot bretó que emprem ara.

Pep Coll, recull a “Muntanyes maleïdes” la llegenda del Roc del Què, del qual, com passa sempre, la imaginació popular va trobar una explicació a tan enigmàtic nom. De fet, Roc del Què és una redundància (Roc del Quer: Roc del Roc), com ho és Vall d’Aran (Vall de Vall) o Coll de Port (Coll de Coll). Situat a la vall de Cabó (Alt Urgell), al Roc del Què l’hereu de cal Favà s’hi va despertar de matinada, després d’una frenètica nit de passió amb una jove encisadora i desconeguda sorgida del pou de la masia. De nou, trobem un quer vinculat a les alegries del sexe.

Catalunya és un país de confluències. En les nostres creences i mitologia s’hi barreja l’herència mediterrània i la celta, i el vincle de les pedres amb la fecunditat el trobem més sovint en aquests darrers. QUER, diuen els filòlegs, és un mot que ens ve dels celtes, els mateixos que ens van llegar el mot BANYES. Compte amb el maig, que com dèiem al principi, la primavera la sang altera.

Banyes i infidelitat

Quina relació hi ha entre la infidelitat femenina i les banyes?

Al Costumari, Amades parla de la tradició de l’arbre de maig, i crida l’atenció la de Cornellà del Terri. Com en moltes altres viles del país, plantaven el pollancre més alt i gros que havien trobat pel terme. Durant l’any havien guardat totes les banyes dels bous sacrificats i les clavaven a l’arbre, apuntant en direcció a la casa del darrer casat del poble. Diu que en temps antic era aquest qui dirigia el ball rodó que s’hi feia al voltant, amb la testa coronada per dues banyes: “Aquest personatge era com l’heroi de la festa i estava investit de certa autoritat i jerarquia popular”.

El cornut de Cornellà del Terri, segons el Costumari català

Sembla que en aquest cas no era així, però normalment ser un cornut té unes connotacions pejoratives i masclistes. Pejoratives perquè s’aplica a l’home la dona del qual li ha fet banyes, és a dir, s’ha ficat al llit amb un altre. Masclistes perquè no hi ha cornudes, s’entén que si l’home és infidel no és cap deshonor per a la seva dona.

L’antiga festa de Cornellà del Terri evidencia la pervivència d’un culte pagà al Faune romà, al Pan grec, al Cernunos celta i, com a referent més antic, al déu cornut del paleolític, el company de la deessa mare, fèrtil ella i fecundant ell. Les banyes no són res més que el símbol més potent de capacitat fecundant, capacitat que els homes primitius envegen dels bocs o bèsties similars, capaços de muntar en un dia un nombre de cabres que cap humà seria capaç d’igualar amb fembres, per més seductores que fossin.

Enveja que també hem fet extensiva a les dones, fàcilment multiorgàsmiques i dotades d’una potència sexual força més elevada. Potser en aquesta inferioritat sexual masculina, sentida però amagada, rau el masclisme més atàvic, per més que fantasiegem sobre la mida de l’òrgan i la capacitat de satisfer dones.

Ja en el primer text literari, la sumèria Epopeia de Guilgameix, escrita fa 4.700 anys, hi trobem Enkidu, fidel amic del protagonista, criat al bosc com una fera boscana i tan fort com Guilgameix. Quan a Enkidu se’l vol civilitzar, el primer que se li fa és oferir-li la prostituta Shamhat, que el durà a una cabana de pastors on tastarà el pa i la cervesa, menjar elaborat i símbol civilitzatori, però abans de satisfer la gana se l’ha calmat satisfent una altra mena de gana. Fins a quedar ben saciat, Enkidu passa sis dies i set nits follant sense parar amb Shamhat, una fantasia que costa més de creure que els posteriors combats amb ogres o bous celestes.

Combat d'Enkidu i Guilgameix contra el Bou Celeste (Cilindre s. VII a.n.e.)

Ja és casualitat —o no— que el cornut de qui parlàvem es trobés al poble de Cornellà, topònim provinent del mot llatí Cornelius, és a dir, el qui té banyes, el cornut.

Dracs catalans, l’origen de la bèstia

Els dracs catalans

Així com els nostres serpents han perdurat en la memòria oral i han tingut una escassa presència en la literatura, la memòria dels nostres dracs ha perdurat en la memòria de la gent en bona part gràcies al protagonisme atorgat per importants escriptors i pintors. El cavaller Espèrcius s’enfronta a un drac al “Tirant lo Blanc”, Roig i Jalpí narra el combat entre en Soler de Vilardell i el drac del Montnegre, els pintors medievals els van recrear en moltes obres i, modernament, no poden mancar dracs a les narracions del gènere èpic i llegendari, siguin novel·les, films o sèries.

Dibuix de Joan Junceda

Catalunya és país de dracs, els folkloristes de la Renaixença i Amades en recullen històries a multitud d’indrets. A més de les esmentades, les més conegudes són la de sant Jordi a Montblanc, la del de Sant Llorenç del Munt mort per Jofre el Pilós, el del llac de Banyoles vençut per sant Mer, el d’Arles del Tec per sant Guillem de Combret, o els de Soriguera, Ridaura, Ripoll, vall del Bac, Rocallaura…

Els nostres dracs són quadrúpedes més que no pas bípedes, alats, coberts d’escates, amb cua poderosa, llur alè fètid emmetzina l’aire i les collites i devoren bestiar i gent —preferentment tendres princeses, si poden triar. Solitaris, viuen en coves, sovint no gaire lluny d’aiguamolls o cursos d’aigua. La presència del drac en una comarca porta la seva gent a la ruïna fins que és alliberada per l’heroi, que pot ser un guerrer, un sant o les dues coses alhora.

Dracs i serpents, d’on surten?

Dracs i serpents eren gairebé el mateix en les primeres civilitzacions, costa diferenciar-los amb claredat en aquells remots relats de sumeris, babilonis, egipcis o grecs, però hi trobem creences i simbolismes contradictoris. Els antics dracs i serpents de l’àmbit mediterrani, europeu i del Pròxim Orient són malèfics i, tanmateix, en aquestes mateixes cultures, la serp és símbol de saviesa associada amb la medicina. S’expressa clarament en la seqüència del Paradís: “La serp era el més astut de tots els animals que el Senyor-Déu havia fet”. En canvi, els xinesos són benèfics i en primitives cultures africanes també són venerats com déus. Aquesta contradicció també la trobem a casa nostra: el comportament agressiu dels nostres dracs té poc a veure amb el dels serpents amb diamant.

El nostre malvat drac està vinculat a les noves religions, que inicien els sumeris i continuen els babilonis i cultures mediterrànies. El neolític porta una nova generació de déus que reflecteixen una nova mentalitat. L’home paleolític es veu a sí mateix com una espècie més de la natura que, com la resta d’animals, s’alimenta dels fruits de la terra que recull i dels altres animals que captura. Res d’extraordinari, en aquella època els humans fem gairebé el mateix que les altres bèsties.

Amb la revolució neolítica, el nostre paper canvia, passem de ser una espècie més a ser l’espècie capaç de dominar alguns aspectes de la natura, ja no depenem exclusivament de la recol·lecció de fruits silvestres perquè hem descobert l’agricultura ni depenem exclusivament de la cacera perquè ara tenim ramats.

Gerra sumèria amb drac i serpent (2150 a.n.e.)

El drac i el serpent, que ostentaven el poder sobre la natura a mercè de la qual estàvem totalment sotmesos, perden força quan l’home té certa capacitat per dominar el món que l’envolta. 

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)

Serpents xinesos i catalans

En contraposició als serpents sumeris, babilonis, hebreus, egipcis, grecs i romans, els serpents xinesos són altament respectats per la població, encara en l’actualitat, i considerats molt positivament. Mal anomenats dracs, atès que llur representació allargada s’acosta més a un serpent, guarden a la gola la bola de drac, una gran perla lluminosa d’on li venen els poders màgics. Descrits amb precisió pel filòsof xinès Wang Fu (82 dC-167dC), aquells llunyans serpents ens aporten llum en els nostres.

Serpent xinès (Kunisada, s. XIX)

Antigament emparentat amb el drac, se n’ha anat distanciant des de fa mil·lennis. Els nostres serpents, enormes, banyuts i amb pèl a l’esquena, porten damunt la testa o a la boca un gran diamant, el brillant de serp, on li rau la immortalitat i el poder, talment com les boles dels dracs xinesos. Quan van a beure a les fonts o a banyar-se en estanys es treuen el brillant per no perdre’l a l’aigua, moment que aprofita algun vailet espavilat per robar-lo, provocant la reacció violenta del serpent, que mor al cap de poc. Si no fos per això, és un ésser pacífic que no es fica amb ningú.

El finestral de can Coris, amb la serp posant la cua
a la boca del nen

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)

Dracs

Drac (Calendari 2016 mitologia catalana)

Dins del bestiari mitològic ocupa un lloc preeminent el drac. Comú a cultures molt diverses, aquesta diversitat també es dona en la seva representació, en els seus comportaments i en els seus poders.

A tots els continents trobem llegendes de dracs. La més antiga, de fa 5.000 anys, és la del sumeri Kur, senyor del món subterrani on habiten les ànimes, vençut pel déu de l’aigua Enki. Després d’ell, herois babilonis, egipcis, grecs, romans i d’arreu han repetit la gesta. Al nostre país, dotzenes de dracs han estat sotmesos per valents guerrers, com el de Montblanc per sant Jordi. Igual que el seu ancestre Kur, viuen en coves, corren, neden, volen, treuen foc pels queixals i un alè fètid que ho emmetzina tot, assolant la terra.

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)

Terminàlies romanes i salpàs pagès

És ben sabut que un recurs dels dictadors per perpetuar-se al poder és associar la seva persona a una naturalesa divina. En temps de Franco, les monedes ens recordaven que era “Caudillo de España por la gracia de Dios”; els règims teocràtics se sustenten en això; el nord-coreà Kim Jong-un projecta en els seus súbdits una aura semi-divina. Fins i tot en règims democràtics, la divinitat és un argument emprat en campanyes electorals, “Déu està del nostre costat” és una frase de ressonàncies ianquis.

I si aquest panorama forma part dels temps que corren, el vincle governant-divinitat va ser encara més evident en el passat, recent i llunyà. El poder vol mantenir el seu domini en un territori concret i ben delimitat, per això els estats marquen les fronteres, els municipis els termes i les finques els seus límits. La preocupació per marcar territori és consubstancial a la condició humana, però no exclusiva, és ben sabut el gran nombre d’espècies animals que delimiten el seu espai, des de papallones i ocells fins a mamífers.

Els romans, que van tenir segles per aprendre a governar un gran imperi i a legislar des de les coses més grans a les més petites, es van adonar de l’autoritat de la qual, per consens general, s’investia als déus i, atesa la font de conflictes que han estat —i segueixen essent— els límits exactes d’una finca, no ha d’estranyar que en tinguessin un que vetllava per la integritat i la inalterabilitat de tot allò que marqués el límit d’un territori, és a dir, dels termes, de les fites.

El déu Tèrminus (Hans Holbein der Jüngere -1525)

El 23 de febrer celebraven les Terminàlies en honor del déu Tèrminus, amb cerimònies d’àmbit públic i també d’àmbit privat, entre els propietaris veïns que compartien les fites que marcaven la frontera entre els seus territoris. Tal costum demostra un sentit molt pràctic, cada any es renovava el compromís de bon veïnatge i es refrescava la memòria sobre el terreny de cadascú. Al voltant de les pedres termeneres no hi mancaven càntics, ofrenes i un àpat comú entre les famílies interessades.

Molt abans, dolmens i menhirs van ser col·locats en llocs prominents per fer ben visible als forasters que aquell territori ja estava ocupat des de feia generacions i alguns d’aquests han servit mil·lennis després per seguir informant d’un límit municipal i, més modernament, s’han emprat les creus de terme medievals, capelles o els actuals cartells a les carreteres.

Fita prop de can Peric (el Montnegre)

En finques particulars, les fites de formigó han anat substituint les antigues pedres. Solien posar-n’hi tres: la més gran al mig, aplanada i dreta, que apuntava la direcció de la línia fronterera, i una a cada costat que en reforçaven l’estabilitat i la visibilitat.

El simbolisme sagrat dels termes ha perdurat fins fa mig segle. Les persones grans, coneixedores de tots els d’una finca, eren molt valorades per estalviar possibles litigis i un propietari que gestioni bé la seva hisenda ha de tenir les fites netes i ben conservades.

Una continuació del costum romà també el trobem en les processons anuals a les creus de terme d’un poble, com la que ens explica Esteve Bosc, d’Olzinelles, a la serra del Montnegre:

Quan ja vas a agafar la baixada cap al cantó de la rectoria, a dalt d’una mica de turonet hi havia el Pedró, que és una creu de terme que cada any hi anàvem per Santa Creu en professó des de l’iclésia, cap allà dalt. Encara hi ha un tros de pedra.

Creu dels Tres Termes (Hortsavinyà, Pineda, Sant Cebrià)

El salpàs, ritual catòlic oficiat pel capellà de cada poble, era una confluència de les tradicions romana i jueva. Dels jueus agafava el sentit de beneir portes i estances de cases i corrals per protegir-les de calamitats, males intencions i mals esperits, protecció que es feia extensible als seus estadants. El capellà feia una ruta per totes les cases i masies de la parròquia, i aquí és on hi trobem el vessant administratiu romà, car era una manera de repassar cada any quines eren les cases que formaven part del terme parroquial o municipal.

En tenim recollits diversos testimonis del Montnegre a Piles i súties:

El salpàs era una tradició que hi havia abans, de beneir les cases per protegî’l-se de mals esperits, suposo. Beneïen la sal i s’havia de portar l’aiga beneïda. [Conxita Masnou]

Mossèn Lluís passava per Setmana Santa a fer el salpàs i recollia els ous per quan feien la rifa. Passava a les cases i tirava sal a les parets, el dilluns o dimarts de Setmana Santa. També anava al cantó de Santa Susanna, a can Valent, can Mestres, can Toni Cases. [Pepita Aneas]

Mossèn Lluís, el rector de Sant Pere de Riu, anava cada any a fer el salpàs per totes les masies. Quan venia cap a les Ferreres ja havia passat per totes les masies de la part alta de Santa Susanna i en Siset, l’escolanet, havia recaptat una bona colla de dotzenes d’ous. La riera es podia travessar bé per dugues pedres grosses, però l’escolanet va relliscar i no va quedar cap ou sencer. Fins la sotana del capellà va quedar empastifada. A casa, la meva mare li va netejar una mica com va poder i així va poder seguir i fer el salpàs a les masies que faltaven. [Rossendo Sureda]

Dolmen de Pedra Arca (Vilalba Sasserra). Hi trobem inscripcions termeneres d'èpoques diverses

Sant Genís de Palafolls ha recuperat des de 2009 la ruta del Salpàs amb un caire lúdic i un gran èxit d’assistència, i no deu ser l’únic cas. Sense saber-ne el perquè, les tradicions ancestrals ens criden, com si conservéssim al fons de la nostra memòria el record de vivències de fa molts segles.

Roca amb inscripció prop de l'Illa (el Corredor)

Bibliografia: si voleu saber més de les Terminàlies,  consulteu l'excel·lent article de Pere Quetglas.

P.D. Al Calendari 2016 de mitologia catalana les Terminàlies venen marcades el 27 de febrer, i no el 23. Mea culpa! En demano disculpes, errades de principiant.