Entre els
éssers mitològics catalans, una de les famílies més extenses i variades és la
dels follets. De follets n’hi ha de moltes menes i mides. No és el mateix el
berruguet eivissenc, s’homo de sa colzada mallorquí, la pesanta garrotxina o el
menairó pirinenc: tots són follets, però de races ben diferents, i el més menut
de tots és el menairó.
Diu l’andorrà Sergi Mas que aquest nom ve de la paraula mena, que és la forma antiga de dir mina, mot que s’ha conservat fins fa poc a les comarques pirinenques. L’origen dels menairons podríem trobar-lo en el món subterrani, serien els éssers de les mines i per això són tan destres en remenar i esmicolar pedres.
![]() |
Menairó (figura: Jordi Rangil) |
Aquests
follets que habiten en indrets soterrats són tan remenuts que n’hi caben milers
o milions en un canonet per guardar agulles. Capturar-ne és molt perillós, però
hi havia qui ho aconseguia.
L’herba
menaironera, una mena de falguera que només creix en fondes cavorques habitades
per dracs i gegants, floreix durant la nit de sant Joan. La seva diminuta
llavor, un polsim groc, es transforma al cap d’uns dies en aquests homenets
microscòpics que són els menairons. Seria del tot impossible aconseguir-ne, si
no fos perquè durant l’estona que dura el toc de les dotze campanades d’aquella
mitjanit, els monstres de la cavorca queden estabornits. Cal ser molt valent
per passar entremig d’aquests éssers espantosos, arreplegar un grapat d’herba
menaironera i fugir corrent abans no emmudeixin les campanes. El pobre
desventurat que s’hi quedi atrapat ja no en pot sortir fins al cap d’un any, si
és que és capaç de sobreviure entre aquelles criatures infernals. Però
l’intrèpid que ho aconsegueix veurà recompensada la seva gosadia si sap fer un
bon ús dels menairons.
![]() |
Herba menaironera??? |
Hi havia
altres maneres menys perilloses de posseir menairons. A Figueres, embolicaven
un ou amb set crins de la cua d’un cavall, el posaven a prop de la llar de foc
i al cap d’una hora en sortia un minúscul dimoniet que ajudava en tot al seu
amo; i a la fira de sant Lluc d’Olot, antigament, es diu que hi venien canonets
de martinets, que era el nom que rebien a la Garrotxa ; a la Cerdanya en deien petits
i a la Ribagorça
diablorins.
Sigui un
canonet d’agulles, un canut de canya o una ampolla de vidre opac, quan es
destapa el recipient és com qui destapa una ampolla de cava prèviament
sacsejada, els menairons surten a pressió com un eixam de vespes emprenyades i
criden desesperadament tres vegades “què farem, que direm!” o bé “menjar o
feina!”
L’amo ha
d’estar amatent a ordenar-los quin treball vol que li facin, com més gran millor,
i un cop acabat, fer-los tornar al canonet i tapar-lo de seguida. Si no està
pel que ha de fer, els menairons es posen a destrossar-ho tot i, fins i tot,
poden arribar a matar el seu propietari.
Les seves
proeses més habituals són segar prats extensos en un obrir i tancar d’ulls o
arreplegar tots els rocs que dificulten la feina de treballar la terra i
apilar-los en un racó on no facin nosa.
De les
cases més riques del Pirineu es deia que la seva prosperitat era causada perquè
posseïen un canonet de menairons. Així s’explicaria la fortuna de casa Tor,
d’Alós d’Isil, o la gran rapidesa en dallar els camps del mosso de casa Marsal,
a Farrera.
![]() |
Casa Tor d'Alós d'Isil (foto: Cris Barti) |
Fent un cop
d’ull a altres cultures per trobar personatges similars, tot i la gran varietat
de follets que trobem pel món, no n’he trobat cap que puguem considerar
equivalent als nostres menairons més enllà de les terres de parla catalana.
A Eivissa
tenen el fameliar, nascut també d’una herba que floreix la nit de sant
Joan, i que només es troba sota un pont construït pel diable.
A Mallorca
i Menorca hi ha els diables boiets. Són més grossos que els menairons,
però no deixen mai la feina acabada i tot ho fan malament. Així com dels
menairons, ben governats, se’n pot treure molt profit, topar-se amb diables
boiets és una desgràcia.
![]() |
Josep Puyals "Marsal de Farrera" (1921-2004). Foto de la carpeta editada pel Centre d'Art i Natura de Farrera |
I estirant
el fil d’éssers diminuts que campen pel nostre cervell, tenim els nyitols,
estesos per tot Catalunya i el nord del País Valencià, que s’entaforen per les orelles
o pel nas mentre dormim i se’n van cap a la memòria, que és com una mena de suc
dolç que els nyitols es beuen amb gran plaer, deixant la pobra víctima amb el
cervell ben eixut i desmemoriat.
Tot plegat
em porta a pensar en una altra espècie de menairons estesa a tot arreu. No
habiten dins de la terra sinó dins del nostre cap, no són fruit de la
imaginació i han estat investigats pels científics. Són un gran exèrcit a disposició
de cadascú, format per milers de milions d’individus i en diem neurones.
Gràcies a
les neurones podem fixar l’atenció en una cosa, recordar el que hem viscut,
comunicar-nos amb el llenguatge, desenvolupar la intel·ligència o imaginar i
projectar el nostre futur.
![]() |
Del póster "Éssers mitològics dels PPCC" |
Com
els seus cosins germans pirinencs, les neurones no es poden permetre el
desvagament, fins i tot quan dormim campen pel món dels somnis. De naturalesa
hiperactiva, precisen petits i grans objectius per assolir, plans per executar,
reptes per superar.

Res
no mou tant el món ni té tanta força com els pensaments, les idees. Tots tenim
un canonet de menairons dins del cap: les nostres neurones. Donem-les-hi feina,
sapiguem-les cuidar i governar i segur que en traurem un gran profit.