ÉSSERS DE LES NEUS EN
LES TRADICIONS DEL MÓN
Quan
parlem de l’home de les neus, el primer que ens ve al cap és el Ieti. Arreu del món n’hi ha molts d’altres
que es consideren equivalents, però que veig més propers al nostre simiot que a
personatges vinculats exclusivament amb la neu. Entre aquests, els més
remarcables que trobem són:
Ieti
![]() |
Suposada imatge del Ieti |
En
la frontera entre la mitologia i la realitat, molts són els testimonis que
afirmen haver-lo vist o haver seguit el rastre de les seves petjades a la neu. La
hipòtesi més versemblant és que es tracti d’una espècie d’ós emparentat amb l’ós
siberià. De fet, alguns dels noms que li donen la gent de l’Himalaia els podem
traduir com a Home Ós —també com a Home de Neu i Home Salvatge.
Segon
l’investigador japonès Makoto Nebuka, el mot “Ieti” en un dels dialectes de la
zona també té el significat d’“ós”, i afirma que aquells pobles consideren aquest
animal com a un ésser gairebé sobrenatural, creença vinculada a les antigues
religions pre-budistes d’aquelles contrades, quan veneraven un Gegant de Gel
descrit com a similar al Ieti i que afavoria la cacera.
![]() |
Espectre del Big Grey Man |
Fear Liath o Big Grey
Man
Diuen
els escocesos que el Gran Home Gris, molt alt i cobert de pèl curt, deambula
entre la boira i la neu del BenMacdhui, el segon cim més alt de les Illes
Britàniques, essent una presència inquietant que segueix els qui gosen pujar a
la muntanya.
![]() |
Yuki-Onna |
Yuki-Onna
Yuki-Onna
(Dona de Neu) és un personatge ben conegut pels japonesos. Extremadament atractiva
i de pell blanca, de vegades s’apareix completament nua o amb un quimono blanc
als qui estan esgotats per caminar entre una tempesta de neu. Els tranquil·litza
i els convida a dormir, sumint-los en el son plàcid i etern de la mort. En altres
ocasions, per mitjà d’un petó o de l’aparellament sexual deixa congelats els
homes que troba o, senzillament, els converteix en estàtues de gel amb el seu
alè. Fins i tot, en alguna llegenda perdona la vida a qui l’ha vist, en un
inusual acte de clemència.
Ymir
L’escandinau
Ymir o Aurgelmir neix de la trobada entre el gel i el foc. Niflheim era la
terra del nord coberta de gel, i al sud hi havia Muspelheim, el país del foc ardent.
Enmig d'aquests dos mons s'obria el gran abisme, on queia l'aigua del gel que es fonia de Niflheim. Allà s'hi va anar gestant un gegant de gel, alimentat per una vaca sagrada. Quan l'escalfor del foc ardent de Muspelheim va arribar al gegant Ymir, li va donar la vida.
Ymir
té un paper fonamental en el mite nòrdic de la Creació del món, amb clars paral·lelismes amb el mite babilònic. D’ell neix una raça de
gegants del gel, que posteriorment el maten i de les diverses parts del seu cos
en creen el cel i la terra, el mar i les muntanyes, la llum, les estrelles i
els núvols. Altres relats afegeixen que de les seves aixelles en sorgiren els primers home i dona, essent l’origen de la raça humana.
![]() |
Ymir |
Ymir, a més, és l'avi d'Odin, que després serà el principal déu dels víkings.
El gos de Baffin
Relata
J. G. Frazer que els esquimals de Baffin —una de les illes àrtiques al nord del
Canadà— creuen que a finals de la tardor apareix el fantasma d’un gos gegant i
sense pèl perseguint els gossos vius, que només de veure’l moren entre
terribles convulsions.
ÉSSERS DE LA NEU EN LA
TRADICIÓ CATALANA
Acostumats
a les plàcides temperatures de la resta de l’any, per a molta gent l’hivern és
una estació incòmoda que ens lliga tant sí com no a la calefacció o la llar de
foc i a la roba d’abric. Actualment, aquesta incomoditat és una qüestió de
confort, de passar o no passar fred, però els nostres avantpassats al fred hi
afegien la gana. Els seus hiverns eren molt més rigorosos que els nostres,
especialment durant la Petita Edat del Gel (mitjan segle xiv al xix)
i, més remotament, durant les eternes glaciacions.
Probablement,
és en aquells temps reculats, quan els europeus habitàvem coves i ens nodríem
de la cacera i la recol·lecció d’aliments silvestres —en ple paleolític— quan
tenen el seu origen els relats dels éssers mitològics relacionats amb la neu,
dels quals Joan Amades en troba els darrers vestigis en la cultura oral del
Ripollès i Berguedà durant la dècada de 1920.
![]() |
Per
l’escassedat dels testimonis que trobà, Amades no hi donà d’entrada gaire importància
i ni tan sols els publicà en la seva Rondallística.
Fou al cap de 30 anys, al 1953, quan després de l’ascensió a l’Everest d’Edmund
Hillary relatant la creença en el Ieti
dels xerpes que l’acompanyaren, que s’adonà de la possible connexió d’aquelles
rondalles pirinenques amb éssers mitològics de la neu. Així ho explicà ell
mateix en una conferència feta a Salamanca el 1956, titulada “El hombre de las nieves pirenaico”, publicada
dos anys més tard a la “Revista de
Dialectología y Tradiciones Populares”.
En
la llista d’éssers de la neu, Amades esmenta el Gegant de la Neu, el gos
Nonell, Puigmal, Anet, els simiots i Andreu, Pare de la Neu. Ens centrarem en
els dos primers, atès que la resta, si bé tenen algun vincle amb la neu,
considero que el seu significat va per altres bandes.
El Gegant de la Neu
Temps
era temps, en una masia de muntanya hi vivia un matrimoni ja gran que,
contràriament al seu desig, no havien pogut tenir fills. Va fer un hivern molt
fred en què, després d’una nevada de set dies seguits, la neu s’apilava i la
teulada de la casa corria perill d’enfonsar-se sota el seu pes. L’home s’hi
enfilà, va tirar la neu avall i davant la porta n’hi va quedar un munt ben alt.
La dona en va fer un ninot, el va vestir amb robes de nena i, tal i com hagués
fet amb una filla, la va asseure al banc escó, davant de la llar de foc.
L’escalfor, en comptes de fondre-la, li va donar vida. La nena de neu tractava el matrimoni com si fossin els seus pares i ajudava la dona en totes les feines
de la casa tant com podia, però quan es va fondre la neu a les muntanyes, també
es va fondre ella.
Els
vells van esperar amb ànsia la tornada de l’hivern següent i amb la primera
gran nevada feren el ninot, però aquesta vegada el vestiren amb robes de noi,
que fou de gran ajuda per a l’home, però com la seva germana, en fondre’s la
neu de les muntanyes, també es fongué ell.
Així
van passar uns quants hiverns, però el matrimoni cada vegada era més vell i
l’ajut d’aquells fills efímers es feia més i més imprescindible. Se’ls va
acudir que l’hivern següent farien un ninot molt més gran que pogués fer la
feina de tot l’any en poques setmanes. No es van quedar pas curts, el ninot era
un gegant de neu que així que rebé l’escalfor de la vida es va treure la roba
perquè l’encotillava, va devorar les provisions del rebost per a tot l’hivern,
no trobava per a la seva mida ni cadira on seure ni jaç on dormir, topava amb el cap per tot arreu i, fastiguejat i emprenyat, va sortir per la porta
com va poder, va marxar muntanya amunt dient pestes i allà dalt es va quedar fins que es va fondre amb les darreres neus, però cada any reneix
amb la primera nevada i deambula per cims i carenes. Tot i la seva alçada de
gegant, costa molt de veure perquè és tot fet de neu i la seva blancor es
confon amb la que l’envolta.
El Gos Nonell
Aquesta
rondalla la recollí Amades d’un testimoni de la Pobla de Lillet, l’únic que
recordava el relat sencer:
En
aquells temps de l’antigor portava un hostal un galant minyó anomenat Nonell,
amb barba espessa i cabellera daurada, de veu dolça i bon tracte, que enamorava
les mosses només de veure’l. Seductor empedreït, va sortir una temporada amb
una noia que n'estava bojament enamorada i amb qui es va comprometre a
casar-s’hi, però després la va deixar i la pobra es va morir del disgust.
Nonell,
despreocupat, ja festejava amb una altra, a qui també va deixar al cap d’un
temps, amb el mateix funest resultat, però només l’importava
passar-s’ho bé i va anar enllaçant un festeig rere l’altre fins a set vegades,
tots amb el mateix final.
Un
vespre d’hivern va fer una gran nevada que va obligar dos viatgers, pare i
filla, amb els seus cavalls, a fer nit a l’hostal d’en Nonell. La nevada fou
tan grossa que s’hi hagueren de quedar quinze dies, durant els quals la bellesa
encisadora de la filla va captivar tant en Nonell que cada dia que passava se’n
sentia més enamorat, més encara quan ella el tractava amb un cert desdeny,
indiferent als encants de l’hostaler.
El
dia de la partida, en Nonell li demanà per casar-s’hi i li respongué que hi
estava disposada si abans s’ho guanyava. Li calia emprendre de seguida el
viatge amb el cavall, però si ell es veia amb cor de seguir-la a peu fins casa
seva, en arribar-hi es casarien.
Pare
i filla cavalcaven lleugers damunt el tou de neu i en Nonell corria al darrere.
Cada vegada els cavalls eren més veloços i el jove s’havia d’esforçar més per
no perdre’ls de vista. De tant en tant, ella es girava, més formosa, més radiant
i més somrient que mai en veure’l sense alè, fins que entre grans riallades li
cantà:
En vas matar una, en
vas matar dues,
en vas matar tres, en
vas matar quatre,
en vas matar cinc, en
vas matar sis,
en vas matar set;
la vuitena no la
mataràs
i per ella moriràs.
Desesperat,
en Nonell exclamà:
-Maleit
siga! Tant de bo em tornés gos per poder córrer més!
I
així fou, a l’instant va esdevenir un gran gossot de pelatge blanc i tan llarg
que l’arrossegava per la neu deixant el rastre arreu on passava. I encara
ara corre, i correrà mentre hi hagi món, darrere d’aquella dona inassolible,
miratge sorgit per castigar el seu orgull i crueltat. Com el Gegant de la Neu,
en Nonell apareix amb les primeres neus, habita només els entorns nevats i
desapareix amb el desglaç.
![]() |
Del pòster "Éssers mitològics dels Països Catalans", il·lustrat per Jordi Coll |
En Nonell de la Neu
Amades
afegeix que dos testimonis més li van parlar d’en Nonell de la Neu, ignorant la rondalla, però afirmant que vivia
entre les neus, tenia forma humana, anava despullat i era molt pelut. Per tant,
en Nonell de la Neu vindria a ser un entremig entre el Gos Nonell i el Gegant
de la Neu, i tanta coincidència ens fa pensar en un mateix personatge, a
l’entorn del qual es van crear diverses rondalles per explicar-ne l’origen.
Trobem
alguns punts de contacte entre en Nonell i els altres éssers de la neu de
cultures llunyanes:
-el
gegant de Baffin és un gos que no para de córrer, com Nonell després del
malefici
-en
les llegendes de la Dona de Neu nipona, com en la del jove hostaler Nonell, la
seducció i la mort van estretament lligades
-el
Ieti és la continuació de la creença en l’antiga divinitat del Gegant de Gel, i
se l’associa amb un ós, com en diverses comarques pirinenques associen l’ós amb
l’hivern i celebren la seva fi amb la cacera de l’ós
-de
tots aquests éssers, el relat més marcadament mitològic és el d’Ymir, nascut de
la trobada entre el gel i el foc. El nostre Gegant de la Neu, encara que d’una
manera molt més casolana, també agafa la vida per la trobada de l’escalfor de
la llar de foc amb la neu amb què ha estat format per les mans amoroses de la
vella mestressa.
Nonell
no és només el protagonista d’una simple rondalla, sota d’ell s’hi amaga el
vestigi de l’antiga divinitat catalana de la neu, que devia estar ben arrelada
en les nostres comarques més fredes, de manera similar a tants territoris de la
resta del món on la neu hi abunda i la seva presència s’associa a un personatge
mitològic.
![]() |
Paisatge de Baffin |