Un dels personatges més misteriosos de la mitologia catalana és la Molsosa, descrita pels carboners de la Cerdanya com una mena de bèstia de quatre potes, amb el cos cobert de molsa o d’un pelatge herbós.
Conta Joan Amades a Folklore de Catalunya que aquests
carboners, quan començaven la campanya, abans que res feien la barraca i, un
cop acabada, duien a terme un antic ritual per protegir-la. Primer, de lluny, hi
tiraven pedres amb un mandró o fona; després, per guardar-la del vent, en tiraven
enlaire, set a cadascun dels quatre punts cardinals; i, en acabat, per
guardar-la del foc, hi voltaven saltant i ballant amb un buscall encès a la mà.
Dies més tard, un cop encesa la carbonera:
![]() |
Ball dels carboners cerdans (Joan Amades) |
“Saltaven de manera força desordenada al so ronc i monòton d’un corn marí i d’un timbal metàl·lic format per la paella de fregir, que hom copejava a ritme amb la pena de la destral. Duien buscalls a la mà, que sotragaven, i es copejaven uns als altres en passar-se per la vora. […] Els vells deien que ballant espantaven la Molsosa, que no es gosava acostar per desbaratar-los la pira fumejant, car la vista del foc la desesperava, i mirava d’esbarriar-lo perquè no arribés a encendre el bosc; per això calia esquivar-la en començar a cremar, que era el moment més perillós de la seva acció.”
I si foc i pedres servien per
mantenir lluny la Molsosa i estalviar-se els seus atacs, tenir-la ben a prop
amb una bona relació aportava un gran benefici. De fet, alguns bosquerols poc
primmirats s’havien avingut a aparellar-s’hi i en poc temps es feien rics.
Podem suposar que això passava perquè, com les dones d’aigua, la Molsosa devia
conèixer tots els secrets de la natura, quina i on trobar la millor fusta per
treballar o llenya per carbonar, l’efecte de les llunes, si havia de venir mal
temps que pogués perjudicar les feines i qui sap quantes coses més.
![]() |
Molsosa (Jordi Coll) |
La Molsosa tenia un gran desig
maternal, d’aquí la seva fal·lera pels carboners. Els seus fills, sempre nois,
eren bonics com un sol i a tots els posava el seu mateix nom, Molsosa, perquè
tothom sabés que per lletja que fos també trobava homes amb qui allitar-se i
això animés a fer-ho a altres mascles. Tal era el seu afany matern, que també
acceptava fills adoptats i, fins i tot, raptava tanta canalla com podia, la que
es perdia pel bosc i la que tan sols hi passava.
Amades conclou que la Molsosa és
un vestigi dels nostres antics genis dels boscos, emparentada amb l’Home
d’Escorça i l’Home de Molsa, en Jan Pelut i en Jan de l’Onso Pelut, el Carmançó
o el Simiot, però si en l’aspecte i en l’hàbitat hi té semblances, de tots
aquests només ella pertany al gènere femení i crida l’atenció el seu fort component maternal.
Si ens aturem en alguns detalls,
tenim motius per pensar que els orígens de la Molsosa s’acosten més a les
Deesses Mare que a tots aquests homenots sorgits de les entranyes del bosc.
Trobar aquestes similituds ens obliga, abans, a fer un llarg viatge per antigues
cultures, moltes de les quals han deixat empremta als Països Catalans. Si el lector vol fer drecera i
no entretenir-s’hi, li suggereixo que salti directament a “La Molsosa i les Deesses Mare”.
Deesses fèrtils
i déus fecundants
El cicle agrari de l’any, del
temps del fred i de la calor, al qual estan subjectes les societats pageses, va
ser representat en l’antiguitat per divinitats d’una importància proporcional a
la necessitat de què ens fossin favorables.
![]() |
Cernunnos, déu celta. Caldera de Gundestrup (datat entre 200 aC i 300 dC) |
Tot sorgeix d’una energia creativa amb dos pols oposats —positiu i negatiu—, el ying i el yang dels taoistes o el masculí i el femení de les antigues creences agràries, amb una deessa personificant la fertilitat de la Mare Terra i un déu cornut amb gran poder fecundant —el Pan grec, el Luperc o Faune romà i molts altres.
Si d’aquest déu cornut ens n’han
quedat alguns rastres en la mitologia catalana, com el bocarrot o es bogiot
mallorquí, més difícil és trobar-los de la deessa de la Mare Terra, si més no
amb la claredat que ens han arribat divinitats d’altres antigues cultures de
l’àmbit mediterrani o europeu.
Tanit a Cartago
i Eivissa
![]() |
Dama d'Eivissa - Tanit, necròpoli del Puig des Molins (segle III aC) |
A Tanit se la vincula a una
divinitat més antiga de les que ara són terres de Síria, concretament a Anat,
deessa de la fertilitat a la molt important i antiquíssima ciutat portuària
d’Ugarit, ja poblada fa uns 8.000 anys i que fou completament i definitivament
destruïda cap al 1.185 a.n.e.
De fet, d’antigues deesses
vinculades a la fertilitat i als cicles agraris en trobaríem a tots els
continents i la llista seria tan llarga que renunciem a fer-ho i ens quedarem
només amb les més importants i properes. Tanmateix,
les versions d’un mateix personatge, ja en les escriptures antigues, poden ser tant
diverses que ser exhaustius ens duria a un galimaties enorme i n’hem fet la tria
que hem considerat més adient.
Isis a Egipte
El rei Osiris governava l’Antic
Egipte amb pau i saviesa fins que emprengué un viatge, deixant el poder a mans
de la seva esposa i germana, Isis. Set, un altre germà, enutjat perquè
considerava que mentrestant era ell qui havia de governar, conspirà contra
Osiris i a la tornada l’assassinà, llençant el seu cos al Nil dins d’un cofre
tancat. Isis no defallí fins a recuperar el cos de l’espòs, però Set robà el
cadàver i el trossejà en catorze bocins que escampà per tot Egipte. De nou,
Isis recorregué tot l’imperi fins a reunir els bocins i recompondre el cos del
seu estimat.
Dona de gran bondat i saviesa,
esposa fidel i mare protectora, el culte a Isis s’estengué per tots els pobles
mediterranis, que la consideraren amb poder sobre la terra i els seus cicles,
sobre el mar i l’infern, definint-la com a “Reina del Cel” o “Mare de Déu”. En terres dels ibers, se sap que
tingué devots a Tarraco, Saguntum i Valentia, i que s’hi mantingué la devoció,
pel cap baix, fins al segle III.
![]() |
Nammu (ca.3000 a.n.e.) / Isis (entre 664-332 a.n.e.) / Mare de Déu de la Llet (Bartolomé Bermejo, 1440–1498) |
La seva influència fou tan forta a tot l’Imperi romà, que quan s’imposà el cristianisme, inicialment amb un únic déu masculí, l'Església hagué de posar remei a la necessitat popular d’una divinitat femenina enaltint a Maria, mare de Jesús, a partir del concili d'Efes, celebrat l'any 431. De fet, la iconografia més universal de Maria amb Jesús sembla una continuació de les representacions d’Isis amb el seu fill Horus.
Demèter i
Persèfone a Grècia
Alguns escriptors de l’antiguitat
clàssica veien molt semblants la Isis egípcia i la Demèter grega. Deessa de la
fertilitat, del seu aparellament amb Zeus nasqué la filla Coré, que més gran
fou raptada per Hades, germà de Zeus i déu del món subterrani, de l’infern i
dels morts. Demèter cercà desesperadament la seva filla durant nou dies, fins
que Helios —el déu Sol—, que ho veu tot, li explicà el rapte i que Coré ja no
era donzella sinó l’esposa d’Hades, amb el nou nom de Persèfone.
![]() |
Retorn de Persèfone (1891) Frederic Leighton |
Quan Persèfone és amb Hades
—tardor i hivern— les fulles cauen i s’atura el creixement dels vegetals, per
la tristor de Demèter; quan —primavera i estiu— la filla torna al seu costat i
amb ella l’alegria de la mare, les flors floreixen i la terra esdevé fèrtil.
Com de costum, els romans van
calcar aquest relat mitològic grec: Persèfone va esdevenir Prosèrpina, Demèter
fou Ceres i Hades fou Plutó. Que en aquestes coses els romans copiaven els
grecs ho sap tothom, el que ja no és tan conegut és que copiaven tots: grecs,
egipcis, fenicis, hebreus. I a qui copiaven? A la primera civilització del
planeta, als qui van inventar l’escriptura: als sumeris.
Inanna i
Ereshkigal a Sumèria
![]() |
Inanna (c. 2000 a.n.e.) |
Esdevé la reina de l’inframón,
del país dels morts Irkalla. Tot i així, va poder casar-se amb el mortal
Gugalama i, en morir aquest, Inanna —coneguda també com Astarté o Ishtar —,
germana d’Ereshkigal, la visita amb el pretext d’expressar-li el seu condol,
però secretament vol fer-se amb el poder del món subterrani. Malfiant-se, la fa
passar per les set portes d’entrada al País del No Retorn, a cada porta hi ha
de deixar una peça de roba o ornament i passada la setena, Inanna resta
completament nua i sense poders i és atacada amb malalties a cada part del seu
cos, perdent la vida. El seu cadàver és penjat d’un ganxo.
A causa de l’absència d’Inanna, al món dels vius no es genera nova vida, les plantes no creixen i ni animals ni persones senten el desig sexual. Això preocupa els déus, però ni l’avi d’Inanna ni el seu pare volen intervenir-hi, creient que ha rebut un merescut càstig per la seva desmesurada ambició. De nou Enki, un déu savi i compassiu, vol posar-hi remei i la ressuscita. Inanna torna, però amb el compromís de trobar algú que ocupi el seu lloc a l’inframón, una norma sagrada.
![]() |
Inanna i Dumuzi |
A causa de l’absència d’Inanna, al món dels vius no es genera nova vida, les plantes no creixen i ni animals ni persones senten el desig sexual. Això preocupa els déus, però ni l’avi d’Inanna ni el seu pare volen intervenir-hi, creient que ha rebut un merescut càstig per la seva desmesurada ambició. De nou Enki, un déu savi i compassiu, vol posar-hi remei i la ressuscita. Inanna torna, però amb el compromís de trobar algú que ocupi el seu lloc a l’inframón, una norma sagrada.
Quan retroba el seu espòs, el déu
del gra Dumuzi, el veu assegut en el seu tron, vestit amb robes esplèndides i
sense cap mena de senyal de tristesa per la mort d’ella i, enrabiada, l’envia a
l’infern a ocupar el seu lloc. Al cap d’un temps, penedida, arriba a un acord
amb la germana de Dumuzi perquè ocupi el lloc del seu germà durant la meitat de
l’any. Durant el mig any que Dumuzi viu al costat de la seva dona Inanna, el
desig sexual és ben despert, tot es reprodueix i les plantes creixen, ben al
contrari del mig any que Inanna s’ha de separar de Dumuzi perquè aquest ha de
romandre a l’infern.
Kali a l’Índia
![]() |
Kali |
De Kali també podem trobar punts
en comú en la cèltica Negra Annis o Negra Agnès, vella bruixa de pell blavosa
—com Kali— que s’hostatja en una cova al peu d’un roure i que, com la nostra
Pesanta, té urpes de ferro i se la representa en ocasions com un gat. La Negra
Agnès també ens remet a l’Ojàncana de Cantàbria: totes dues surten de nit pels
camins a la recerca d’infants perduts per devorar-los. La Lilit hebrea, en
canvi, també deambula de nit per camins i carrers i s’esmuny als dormitoris, on
roba la llavor d’homes per poder tenir molts fills i contrarestar la mortaldat
dels arcàngels que, per una maledicció de Yavé, li maten cent fills seus cada
dia.
Cailleach i
Brigit als pobles celtes
![]() |
Cailleach (Karolina Szymkiewicz) |
En la mitologia celta també hi
trobem l’empremta dels sumeris en el personatge de Cailleach (es pronuncia Callaj), que en gaèlic escocès
significant vella i en gaèlic
irlandès vella, bruixa; fàcilment
vinculable a Kali.
A Cailleach se la descrivia com
una vella fetillera de pell blavosa, protectora tant de les feres boscanes com
del bestiar domèstic durant la tardor i l’hivern. Ella governava aquests mesos
que el creixement dels vegetals queda aturat.
La seva oposada, Brigit, jove
deessa del foc i de la música, protectora de les dones embarassades, gran
coneixedora de les plantes medicinals, promotora de la saviesa, la perfecció,
la intel·ligència i la creativitat, comptava amb una devoció tan arrelada entre
els irlandesos, que els predicadors cristians, no podent-la eradicar, la
convertiren en santa Brígida d’Irlanda.
![]() |
Brigit |
Segons una de les llegendes, Cailleach empresona Brigit cada any durant la festa celta de Samhain, el 31 d’octubre, dita també Diada de Tots Sants, per mantenir-se com a Reina de l’Hivern fins a Imbolc, la festa de benvinguda a la primavera, en què Angus McOg, fill de Cailleach i déu de l’amor eternament jove, allibera Brigit perquè regni durant els mesos càlids, en els quals es concentra la productivitat de la terra.
Diu una altra llegenda que
Cailleach passeja pels boscos cercant l’amor dels homes,
perquè l’acte sexual la torna jove i bonica. Quan enviuda, cerca de seguida un
nou marit i els seus fills es compten per dotzenes. En el fons, Cailleach i
Brigit són dues cares d’un mateix personatge que simbolitza el pas del temps i
de les estacions, el cicle agrari i la fertilitat de la terra, la vida i la
mort.
Entre els celtes de la Península
ibèrica, Cailleach devia tenir un gran seguiment, ja que és ben probable que la nació
gallega degui a ella el seu nom. A l’actual Galícia els romans l’anomenaren
Callaecia i callaeci als seus habitants, adaptant al llatí el mot kallaikoi, que era com els deien ja
anteriorment els comerciants grecs, amb el probable significat de “seguidors de
Cailleach”.
Mari a Euskalherria
![]() |
Mari (Elena Dudina) |
Segons J. M. de Barandiarán, d’entre els nombrosos personatges de la mitologia basca, destaca el de Mari, considerada com la cap de totes les divinitats del món. De les moltes formes que pot prendre, la que més es repeteix la relaciona amb el foc quan es mou per la terra o l’aire, però resideix habitualment a les regions del món subterrani, que comuniquen amb l’exterior per algunes coves i avencs.
![]() |
Cova de Mari a Amboto |
Un dels rituals més comuns del
seu culte és llançar pedres a coves, dòlmens o determinades basses d’aigua,
dient: “au iretzat eta ni Jainkoarentzat”
(això per a tu i jo per a Déu).
Mari condemna la mentida, el
robatori, l’orgull, l’arrogància, l’incompliment de la paraula donada, la falta
de respecte als altres i la manca de solidaritat. Els qui ho practiquen són
castigats amb la mateixa moneda.
Iunstir a Ibèria
Iunstir a Ibèria
Els ibers —establerts des d’antic
en el futur territori valencià i català— veneraren Iunstir, de qui en coneixem
l’existència per nombroses inscripcions en alfabet iber, del qual en sabem el
valor fonètic però no el significat dels seus mots. Gràcies a la perseverança d’alguns
investigadors, s’han fet traduccions d’alguns textos, que no podem considerar
definitives, però, si més no, ens acosten al seu significat. Per elles es
dedueix que Iunstir fou la gran Deessa Mare a qui els ibers adreçaven les seves
súpliques per tal que els afavorís amb una nombrosa fillada, l’aigua de la
pluja i el bon temps, la fertilitat dels ramats, l’abundor dels esplets del
blat, l’exhuberància dels horts, i els mantingués en el recte camí de la vida
procurant-los tranquil·litat, fortalesa, prudència, amistat o la virtut de la
veritat.
![]() |
IUNSTIR (plom del Solaig, Betxí, s. II a.n.e.) |
Més enllà dels textos, no es
conserva cap imatge o escultura que puguem afirmar amb certesa que representa
Iunstir. El seu nom ens pot remetre a la babilònica Ishtar, i en l’aspecte
moralitzant a la Mari dels bascos, la llengua dels quals està directament
emparentada amb la dels ibers.
La Molsosa i les Deesses Mare
L’any 313 l’emperador Constantí
va declarar legal la religió cristiana a tot l’Imperi Romà, el 392
l’emperador Teodosi prohibí tots
els cultes pagans, declarant il·legal el paganisme i condemnant a mort a
qui visités els temples, adorés els ídols o fes sacrificis, i el 428 Honori feu
destruir tots els altars pagans. A casa nostra, el cristianisme penetrà més
fàcilment a les ciutats, on la societat estava més romanitzada, però trigà
molts segles a prosperar a les zones rurals, que eren la gran majoria del país
i mantenien les arrels iberes i les creences paganes.
Aquestes creences, perseguides
pel poder en una societat analfabeta, s’anaren desdibuixant i esdevingueren
supersticions o rondalles que perduraren en la memòria oral tergiversades pel
discurs de la nova jerarquia religiosa i contaminades de falses acusacions.
1.700 anys no passen debades. Per
això, calen moltes precaucions a l’hora d’interpretar aquests personatges de la
mitologia popular, dels quals els nostres folkloristes van recollir, entre
finals del segle XIX i mitjan segle XX, els darrers vestigis rescatats de la
memòria oral.
![]() |
Molsosa (Jordi Rangil) |
–pedres: els carboners de la Cerdanya en tiren per protegir la
barraca, els bascos les tiren a les coves que són suposades portes d’entrada al
món subterrani de Mari, en senyal d’adoració, remetent-nos a l’antiquíssim
costum de dipositar pedres a les tombes, vigent durant l’Imperi Romà i que
encara es practica entre els jueus.
–foc: per la capacitat de destrucció del bosc provoca un gran temor
en la Molsosa. A Mari, en canvi, se la imagina creuant el cel envoltada de
flames, a l’índia Kali també se la representa sovint amb flames i a l’irlandesa
Brigit se l’associa amb el foc.
–feram de bosc: protegida per la Molsosa, com també ho fa Cailleach
durant l’hivern.
–rapte d’infants: en el cas de la Molsosa, empesa pel fort desig
maternal; Mari també en rapta. L’ojàncana càntabra i la Negra Agnès celta, els
rapten i els devoren, qui sap si com a reminiscència de primitius sacrificis
humans o com a simbolisme de la gran mortalitat infantil de totes les èpoques i
fins al segle XX.
–casament amb mortals: la Cailleach celta i la nostra Molsosa
cerquen bosquerols, la primera perquè el sexe la rejoveneix i la segona per
tenir fills, presumir-ne i, així, engrescar més bosquerols a aparellar-s’hi.
–protecció maternal: qualitat exercida sense límits per la Molsosa.
A la fenícia Tanit també se l’anomenava Dida; a l’egípcia Isis se la representa
sovint donant el pit al seu fill Horus, exactament igual que a la posterior
Maria, la cristiana mare de Jesús, en les nombroses pintures i imatges de la
Mare de Déu de la Llet. A l’irlandesa Brigit se la considera protectora de
l’embaràs.
–cicles agraris contraposats: quan la grega Persèfone és amb la seva
mare Demèter, la natura es desperta i creix; el mateix passa quan la sumèria
Inanna és amb el seu marit Dumuzi. La celta Cailleach empresona Brigit durant
els mesos freds i quan aquesta és alliberada esclata la primavera. Qui sap si
aquesta contraposició Cailleach (temps fred, vella, lletja) – Brigit (temps
càlid, jove, bonica) la podríem trobar entre la Molsosa i les dones d’aigua. La
primera és vella i lletja, les segones, eternament joves i encisadores; les
dues tenen en comú que es poden casar amb mortals, tenir-hi fills i portar la
riquesa, l’una al bosquerol i l’altra a l’hereu, gràcies als seus grans
coneixements de la natura.
Deesses primigènies
Deesses primigènies
Al panteó de les antigues
civilitzacions, hi trobem amb freqüència una primera divinitat femenina, que és
l’origen de totes les altres. En la sumèria, Nammu fou el mar primitiu de qui
va néixer An (el Cel) i Enki (la Terra). Tot i la cabdal importància d’aquesta
deessa en la genealogia dels déus sumeris, se’n troben poques referències
escrites, Enki pren bona part de les seves atribucions i Nammu resta com un
difús record d’èpoques anteriors.
Per als babilònics, Tiamat, amb
molts punts de coincidència amb Nammu, és el principi de tot, com també ho és
Danu per als celtes. En la mitologia grega, Gaia és la primera deessa, sorgida
del Caos, personificació de la fertilitat i de la qual descendeixen la resta de
déus, una nombrosa fillada. Totes elles les podem considerar com el record de
la més antiga Deessa Mare que, per tant, és la seva antecessora.
La mare de totes
les Deesses Mare
Molt abans que els sumeris
descobrissin l’escriptura, els humans ja teníem altres formes d’expressió
artística, com la pintura o l’escultura. En plena època glacial, en un dilatat
període de 30.000 anys i en llocs ben distants del continent europeu, els nostres
avantpassats esculpien i adoraven les anomenades genèricament Venus paleolítiques, dones de corbes
rotundes, pits enormes, ventres inflats i culs esfèrics, representacions de
mares idealitzades, fèrtils i sobrades de llet, capaces d’engendrar i alimentar
famílies nombroses en un temps en què l’escassetat de població i l’elevada
mortalitat infantil posava en dubte la continuïtat de l’espècie humana.
![]() |
Venus de Gavà |