La Molsosa i les Deesses Mare

Un dels personatges més misteriosos de la mitologia catalana és la Molsosa, descrita pels carboners de la Cerdanya com una mena de bèstia de quatre potes, amb el cos cobert de molsa o d’un pelatge herbós.

Conta Joan Amades a Folklore de Catalunya que aquests carboners, quan començaven la campanya, abans que res feien la barraca i, un cop acabada, duien a terme un antic ritual per protegir-la. Primer, de lluny, hi tiraven pedres amb un mandró o fona; després, per guardar-la del vent, en tiraven enlaire, set a cadascun dels quatre punts cardinals; i, en acabat, per guardar-la del foc, hi voltaven saltant i ballant amb un buscall encès a la mà. Dies més tard, un cop encesa la carbonera:

Ball dels carboners cerdans (Joan Amades)

“Saltaven de manera força desordenada al so ronc i monòton d’un corn marí i d’un timbal metàl·lic format per la paella de fregir, que hom copejava a ritme amb la pena de la destral. Duien buscalls a la mà, que sotragaven, i es copejaven uns als altres en passar-se per la vora. […] Els vells deien que ballant espantaven la Molsosa, que no es gosava acostar per desbaratar-los la pira fumejant, car la vista del foc la desesperava, i mirava d’esbarriar-lo perquè no arribés a encendre el bosc; per això calia esquivar-la en començar a cremar, que era el moment més perillós de la seva acció.”

I si foc i pedres servien per mantenir lluny la Molsosa i estalviar-se els seus atacs, tenir-la ben a prop amb una bona relació aportava un gran benefici. De fet, alguns bosquerols poc primmirats s’havien avingut a aparellar-s’hi i en poc temps es feien rics. Podem suposar que això passava perquè, com les dones d’aigua, la Molsosa devia conèixer tots els secrets de la natura, quina i on trobar la millor fusta per treballar o llenya per carbonar, l’efecte de les llunes, si havia de venir mal temps que pogués perjudicar les feines i qui sap quantes coses més.

Molsosa (Jordi Coll)

La Molsosa tenia un gran desig maternal, d’aquí la seva fal·lera pels carboners. Els seus fills, sempre nois, eren bonics com un sol i a tots els posava el seu mateix nom, Molsosa, perquè tothom sabés que per lletja que fos també trobava homes amb qui allitar-se i això animés a fer-ho a altres mascles. Tal era el seu afany matern, que també acceptava fills adoptats i, fins i tot, raptava tanta canalla com podia, la que es perdia pel bosc i la que tan sols hi passava.

Amades conclou que la Molsosa és un vestigi dels nostres antics genis dels boscos, emparentada amb l’Home d’Escorça i l’Home de Molsa, en Jan Pelut i en Jan de l’Onso Pelut, el Carmançó o el Simiot, però si en l’aspecte i en l’hàbitat hi té semblances, de tots aquests només ella pertany al gènere femení i crida l’atenció el seu fort component maternal.

Si ens aturem en alguns detalls, tenim motius per pensar que els orígens de la Molsosa s’acosten més a les Deesses Mare que a tots aquests homenots sorgits de les entranyes del bosc. Trobar aquestes similituds ens obliga, abans, a fer un llarg viatge per antigues cultures, moltes de les quals han deixat empremta als Països Catalans. Si el lector vol fer drecera i no entretenir-s’hi, li suggereixo que salti directament a “La Molsosa i les Deesses Mare”.

Deesses fèrtils i déus fecundants

 El cicle agrari de l’any, del temps del fred i de la calor, al qual estan subjectes les societats pageses, va ser representat en l’antiguitat per divinitats d’una importància proporcional a la necessitat de què ens fossin favorables.

Cernunnos, déu celta. Caldera de Gundestrup (datat entre 200 aC i 300 dC)

Tot sorgeix d’una energia creativa amb dos pols oposats —positiu i negatiu—, el ying i el yang dels taoistes o el masculí i el femení de les antigues creences agràries, amb una deessa personificant la fertilitat de la Mare Terra i un déu cornut amb gran poder fecundant —el Pan grec, el Luperc o Faune romà i molts altres.

Si d’aquest déu cornut ens n’han quedat alguns rastres en la mitologia catalana, com el bocarrot o es bogiot mallorquí, més difícil és trobar-los de la deessa de la Mare Terra, si més no amb la claredat que ens han arribat divinitats d’altres antigues cultures de l’àmbit mediterrani o europeu.

Tanit a Cartago i Eivissa

Dama d'Eivissa - Tanit,
necròpoli del Puig des Molins
(segle III aC)

Dins dels Països Catalans és ben notori el culte que es retia a l’illa d’Eivissa a Tanit, l’indret on s’hi han trobat més estatuetes. Tanit, per als fenicis colonitzadors de l’illa, era mestressa del cel i senyora de la fertilitat, i rebia el sobrenom de Dida. El culte s’hi allargà, pel cap baix, durant més de 800 anys, fins a la penetració del cristianisme a partir del segle II.

A Tanit se la vincula a una divinitat més antiga de les que ara són terres de Síria, concretament a Anat, deessa de la fertilitat a la molt important i antiquíssima ciutat portuària d’Ugarit, ja poblada fa uns 8.000 anys i que fou completament i definitivament destruïda cap al 1.185 a.n.e.

De fet, d’antigues deesses vinculades a la fertilitat i als cicles agraris en trobaríem a tots els continents i la llista seria tan llarga que renunciem a fer-ho i ens quedarem només amb les més importants i properes. Tanmateix, les versions d’un mateix personatge, ja en les escriptures antigues, poden ser tant diverses que ser exhaustius ens duria a un galimaties enorme i n’hem fet la tria que hem considerat més adient.

Isis a Egipte

El rei Osiris governava l’Antic Egipte amb pau i saviesa fins que emprengué un viatge, deixant el poder a mans de la seva esposa i germana, Isis. Set, un altre germà, enutjat perquè considerava que mentrestant era ell qui havia de governar, conspirà contra Osiris i a la tornada l’assassinà, llençant el seu cos al Nil dins d’un cofre tancat. Isis no defallí fins a recuperar el cos de l’espòs, però Set robà el cadàver i el trossejà en catorze bocins que escampà per tot Egipte. De nou, Isis recorregué tot l’imperi fins a reunir els bocins i recompondre el cos del seu estimat.

Dona de gran bondat i saviesa, esposa fidel i mare protectora, el culte a Isis s’estengué per tots els pobles mediterranis, que la consideraren amb poder sobre la terra i els seus cicles, sobre el mar i l’infern, definint-la com a “Reina del Cel” o “Mare de Déu”. En terres dels ibers, se sap que tingué devots a Tarraco, Saguntum i Valentia, i que s’hi mantingué la devoció, pel cap baix, fins al segle III.

Nammu (ca.3000 a.n.e.) / Isis (entre 664-332 a.n.e.) / Mare de Déu de la Llet (Bartolomé Bermejo, 1440–1498)

La seva influència fou tan forta a tot l’Imperi romà, que quan s’imposà el cristianisme, inicialment amb un únic déu masculí, l'Església hagué de posar remei a la necessitat popular d’una divinitat femenina enaltint a Maria, mare de Jesús, a partir del concili d'Efes, celebrat l'any 431. De fet, la iconografia més universal de Maria amb Jesús sembla una continuació de les representacions  d’Isis amb el seu fill Horus.

Demèter i Persèfone a Grècia

Alguns escriptors de l’antiguitat clàssica veien molt semblants la Isis egípcia i la Demèter grega. Deessa de la fertilitat, del seu aparellament amb Zeus nasqué la filla Coré, que més gran fou raptada per Hades, germà de Zeus i déu del món subterrani, de l’infern i dels morts. Demèter cercà desesperadament la seva filla durant nou dies, fins que Helios —el déu Sol—, que ho veu tot, li explicà el rapte i que Coré ja no era donzella sinó l’esposa d’Hades, amb el nou nom de Persèfone.

Retorn de Persèfone (1891) Frederic Leighton

Entristida, Demèter va aturar el creixement de les plantes i aviat el món va esdevenir un desert. Això preocupà Zeus, que exigí a Hades l’alliberament de la filla, però ja no era possible perquè Persèfone havia tastat l’aliment dels morts, només sis grans d’una fatídica magrana. Després d’un estira-i-arronsa van acordar que Persèfone passaria sis mesos de l’any al món dels vius i sis al món dels morts, un mes per cada gra menjat.

Quan Persèfone és amb Hades —tardor i hivern— les fulles cauen i s’atura el creixement dels vegetals, per la tristor de Demèter; quan —primavera i estiu— la filla torna al seu costat i amb ella l’alegria de la mare, les flors floreixen i la terra esdevé fèrtil.

Com de costum, els romans van calcar aquest relat mitològic grec: Persèfone va esdevenir Prosèrpina, Demèter fou Ceres i Hades fou Plutó. Que en aquestes coses els romans copiaven els grecs ho sap tothom, el que ja no és tan conegut és que copiaven tots: grecs, egipcis, fenicis, hebreus. I a qui copiaven? A la primera civilització del planeta, als qui van inventar l’escriptura: als sumeris.

Inanna i Ereshkigal a Sumèria

Inanna (c. 2000 a.n.e.)

Ereshkigal és filla del cap dels déus sumeris Anu. Raptada pel drac del món subterrani Kur, el seu germà bessó Enki navega per rius subterranis per venjar-la i venç Kur, però Ereshkigal no pot retornar al món dels vius, perquè del món dels morts ningú no en pot tornar.

Esdevé la reina de l’inframón, del país dels morts Irkalla. Tot i així, va poder casar-se amb el mortal Gugalama i, en morir aquest, Inanna —coneguda també com Astarté o Ishtar —, germana d’Ereshkigal, la visita amb el pretext d’expressar-li el seu condol, però secretament vol fer-se amb el poder del món subterrani. Malfiant-se, la fa passar per les set portes d’entrada al País del No Retorn, a cada porta hi ha de deixar una peça de roba o ornament i passada la setena, Inanna resta completament nua i sense poders i és atacada amb malalties a cada part del seu cos, perdent la vida. El seu cadàver és penjat d’un ganxo.

Inanna i Dumuzi

A causa de l’absència d’Inanna, al món dels vius no es genera nova vida, les plantes no creixen i ni animals ni persones senten el desig sexual. Això preocupa els déus, però ni l’avi d’Inanna ni el seu pare volen intervenir-hi, creient que ha rebut un merescut càstig per la seva desmesurada ambició. De nou Enki, un déu savi i compassiu, vol posar-hi remei i la ressuscita. Inanna torna, però amb el compromís de trobar algú que ocupi el seu lloc a l’inframón, una norma sagrada.

Quan retroba el seu espòs, el déu del gra Dumuzi, el veu assegut en el seu tron, vestit amb robes esplèndides i sense cap mena de senyal de tristesa per la mort d’ella i, enrabiada, l’envia a l’infern a ocupar el seu lloc. Al cap d’un temps, penedida, arriba a un acord amb la germana de Dumuzi perquè ocupi el lloc del seu germà durant la meitat de l’any. Durant el mig any que Dumuzi viu al costat de la seva dona Inanna, el desig sexual és ben despert, tot es reprodueix i les plantes creixen, ben al contrari del mig any que Inanna s’ha de separar de Dumuzi perquè aquest ha de romandre a l’infern.

Kali a l’Índia

Kali

Una de les principals divinitats de l’hinduisme és Kali, mot que prové dels sànscrit Kala (mort, temps, negre). Kali és la mestressa del temps i, per tant, de l’inevitable destí i de la mort, indispensable per a l’inici d’un nou cicle, per a la regeneració del món. Se la representa nua de cintura en amunt, amb els cabells llargs i escabellats i un gran collaret, ornament macabre format per caps de morts en comptes de perles. Tot i així, els seus nombrosos devots la veneren com la Deessa Mare i el seu culte és ben viu a l’Índia, especialment a Bengala.

De Kali també podem trobar punts en comú en la cèltica Negra Annis o Negra Agnès, vella bruixa de pell blavosa —com Kali— que s’hostatja en una cova al peu d’un roure i que, com la nostra Pesanta, té urpes de ferro i se la representa en ocasions com un gat. La Negra Agnès també ens remet a l’Ojàncana de Cantàbria: totes dues surten de nit pels camins a la recerca d’infants perduts per devorar-los. La Lilit hebrea, en canvi, també deambula de nit per camins i carrers i s’esmuny als dormitoris, on roba la llavor d’homes per poder tenir molts fills i contrarestar la mortaldat dels arcàngels que, per una maledicció de Yavé, li maten cent fills seus cada dia.

Cailleach i Brigit als pobles celtes

Cailleach (Karolina Szymkiewicz)

En la mitologia celta també hi trobem l’empremta dels sumeris en el personatge de Cailleach (es pronuncia Callaj), que en gaèlic escocès significant vella i en gaèlic irlandès vella, bruixa; fàcilment vinculable a Kali.

A Cailleach se la descrivia com una vella fetillera de pell blavosa, protectora tant de les feres boscanes com del bestiar domèstic durant la tardor i l’hivern. Ella governava aquests mesos que el creixement dels vegetals queda aturat.

La seva oposada, Brigit, jove deessa del foc i de la música, protectora de les dones embarassades, gran coneixedora de les plantes medicinals, promotora de la saviesa, la perfecció, la intel·ligència i la creativitat, comptava amb una devoció tan arrelada entre els irlandesos, que els predicadors cristians, no podent-la eradicar, la convertiren en santa Brígida d’Irlanda.

Brigit

Segons una de les llegendes, Cailleach empresona Brigit cada any durant la festa celta de Samhain, el 31 d’octubre, dita també Diada de Tots Sants, per mantenir-se com a Reina de l’Hivern fins a Imbolc, la festa de benvinguda a la primavera, en què Angus McOg, fill de Cailleach i déu de l’amor eternament jove, allibera Brigit perquè regni durant els mesos càlids, en els quals es concentra la productivitat de la terra.

Diu una altra llegenda que Cailleach passeja pels boscos cercant l’amor dels homes, perquè l’acte sexual la torna jove i bonica. Quan enviuda, cerca de seguida un nou marit i els seus fills es compten per dotzenes. En el fons, Cailleach i Brigit són dues cares d’un mateix personatge que simbolitza el pas del temps i de les estacions, el cicle agrari i la fertilitat de la terra, la vida i la mort.

Entre els celtes de la Península ibèrica, Cailleach devia tenir un gran seguiment, ja que és ben probable que la nació gallega degui a ella el seu nom. A l’actual Galícia els romans l’anomenaren Callaecia i callaeci als seus habitants, adaptant al llatí el mot kallaikoi, que era com els deien ja anteriorment els comerciants grecs, amb el probable significat de “seguidors de Cailleach”.

Mari a Euskalherria

Mari (Elena Dudina)

Segons J. M. de Barandiarán, d’entre els nombrosos personatges de la mitologia basca, destaca el de Mari, considerada com la cap de totes les divinitats del món. De les moltes formes que pot prendre, la que més es repeteix la relaciona amb el foc quan es mou per la terra o l’aire, però resideix habitualment a les regions del món subterrani, que comuniquen amb l’exterior per algunes coves i avencs.

Cova de Mari a Amboto

Com la nostra Molsosa o com la Negra Agnès celta o l’Ojàncana càntabra, a Mari també se li atribueixen segrestos d’infants, però en el seu cas les víctimes són sempre nenes o noies, que poden reaparèixer al cap d’anys.

Un dels rituals més comuns del seu culte és llançar pedres a coves, dòlmens o determinades basses d’aigua, dient: “au iretzat eta ni Jainkoarentzat” (això per a tu i jo per a Déu).

Mari condemna la mentida, el robatori, l’orgull, l’arrogància, l’incompliment de la paraula donada, la falta de respecte als altres i la manca de solidaritat. Els qui ho practiquen són castigats amb la mateixa moneda.

Iunstir a Ibèria

Els ibers —establerts des d’antic en el futur territori valencià i català— veneraren Iunstir, de qui en coneixem l’existència per nombroses inscripcions en alfabet iber, del qual en sabem el valor fonètic però no el significat dels seus mots. Gràcies a la perseverança d’alguns investigadors, s’han fet traduccions d’alguns textos, que no podem considerar definitives, però, si més no, ens acosten al seu significat. Per elles es dedueix que Iunstir fou la gran Deessa Mare a qui els ibers adreçaven les seves súpliques per tal que els afavorís amb una nombrosa fillada, l’aigua de la pluja i el bon temps, la fertilitat dels ramats, l’abundor dels esplets del blat, l’exhuberància dels horts, i els mantingués en el recte camí de la vida procurant-los tranquil·litat, fortalesa, prudència, amistat o la virtut de la veritat.

IUNSTIR
(plom del Solaig, Betxí, s. II a.n.e.)

Més enllà dels textos, no es conserva cap imatge o escultura que puguem afirmar amb certesa que representa Iunstir. El seu nom ens pot remetre a la babilònica Ishtar, i en l’aspecte moralitzant a la Mari dels bascos, la llengua dels quals està directament emparentada amb la dels ibers.

La Molsosa i les Deesses Mare

L’any 313 l’emperador Constantí va declarar legal la religió cristiana a tot l’Imperi Romà, el 392 l’emperador Teodosi prohibí tots els cultes pagans, declarant il·legal el paganisme i condemnant a mort a qui visités els temples, adorés els ídols o fes sacrificis, i el 428 Honori feu destruir tots els altars pagans. A casa nostra, el cristianisme penetrà més fàcilment a les ciutats, on la societat estava més romanitzada, però trigà molts segles a prosperar a les zones rurals, que eren la gran majoria del país i mantenien les arrels iberes i les creences paganes.

Aquestes creences, perseguides pel poder en una societat analfabeta, s’anaren desdibuixant i esdevingueren supersticions o rondalles que perduraren en la memòria oral tergiversades pel discurs de la nova jerarquia religiosa i contaminades de falses acusacions.

1.700 anys no passen debades. Per això, calen moltes precaucions a l’hora d’interpretar aquests personatges de la mitologia popular, dels quals els nostres folkloristes van recollir, entre finals del segle XIX i mitjan segle XX, els darrers vestigis rescatats de la memòria oral.

Molsosa (Jordi Rangil)

Hi ha alguns elements de la Molsosa, que els trobem en les Deesses Mare:

–pedres: els carboners de la Cerdanya en tiren per protegir la barraca, els bascos les tiren a les coves que són suposades portes d’entrada al món subterrani de Mari, en senyal d’adoració, remetent-nos a l’antiquíssim costum de dipositar pedres a les tombes, vigent durant l’Imperi Romà i que encara es practica entre els jueus.

–foc: per la capacitat de destrucció del bosc provoca un gran temor en la Molsosa. A Mari, en canvi, se la imagina creuant el cel envoltada de flames, a l’índia Kali també se la representa sovint amb flames i a l’irlandesa Brigit se l’associa amb el foc.

–feram de bosc: protegida per la Molsosa, com també ho fa Cailleach durant l’hivern.

–rapte d’infants: en el cas de la Molsosa, empesa pel fort desig maternal; Mari també en rapta. L’ojàncana càntabra i la Negra Agnès celta, els rapten i els devoren, qui sap si com a reminiscència de primitius sacrificis humans o com a simbolisme de la gran mortalitat infantil de totes les èpoques i fins al segle XX.

–casament amb mortals: la Cailleach celta i la nostra Molsosa cerquen bosquerols, la primera perquè el sexe la rejoveneix i la segona per tenir fills, presumir-ne i, així, engrescar més bosquerols a aparellar-s’hi.

–protecció maternal: qualitat exercida sense límits per la Molsosa. A la fenícia Tanit també se l’anomenava Dida; a l’egípcia Isis se la representa sovint donant el pit al seu fill Horus, exactament igual que a la posterior Maria, la cristiana mare de Jesús, en les nombroses pintures i imatges de la Mare de Déu de la Llet. A l’irlandesa Brigit se la considera protectora de l’embaràs.

Ojàncana, de Cantàbria (Cotera)

–cicles agraris contraposats: quan la grega Persèfone és amb la seva mare Demèter, la natura es desperta i creix; el mateix passa quan la sumèria Inanna és amb el seu marit Dumuzi. La celta Cailleach empresona Brigit durant els mesos freds i quan aquesta és alliberada esclata la primavera. Qui sap si aquesta contraposició Cailleach (temps fred, vella, lletja) – Brigit (temps càlid, jove, bonica) la podríem trobar entre la Molsosa i les dones d’aigua. La primera és vella i lletja, les segones, eternament joves i encisadores; les dues tenen en comú que es poden casar amb mortals, tenir-hi fills i portar la riquesa, l’una al bosquerol i l’altra a l’hereu, gràcies als seus grans coneixements de la natura.

Deesses primigènies

Al panteó de les antigues civilitzacions, hi trobem amb freqüència una primera divinitat femenina, que és l’origen de totes les altres. En la sumèria, Nammu fou el mar primitiu de qui va néixer An (el Cel) i Enki (la Terra). Tot i la cabdal importància d’aquesta deessa en la genealogia dels déus sumeris, se’n troben poques referències escrites, Enki pren bona part de les seves atribucions i Nammu resta com un difús record d’èpoques anteriors.

Per als babilònics, Tiamat, amb molts punts de coincidència amb Nammu, és el principi de tot, com també ho és Danu per als celtes. En la mitologia grega, Gaia és la primera deessa, sorgida del Caos, personificació de la fertilitat i de la qual descendeixen la resta de déus, una nombrosa fillada. Totes elles les podem considerar com el record de la més antiga Deessa Mare que, per tant, és la seva antecessora.

La mare de totes les Deesses Mare

Molt abans que els sumeris descobrissin l’escriptura, els humans ja teníem altres formes d’expressió artística, com la pintura o l’escultura. En plena època glacial, en un dilatat període de 30.000 anys i en llocs ben distants del continent europeu, els nostres avantpassats esculpien i adoraven les anomenades genèricament Venus paleolítiques, dones de corbes rotundes, pits enormes, ventres inflats i culs esfèrics, representacions de mares idealitzades, fèrtils i sobrades de llet, capaces d’engendrar i alimentar famílies nombroses en un temps en què l’escassetat de població i l’elevada mortalitat infantil posava en dubte la continuïtat de l’espècie humana.

Venus de Gavà

La més antiga, la Venus de Hohle Fels, descoberta el 2008 a Alemanya, vas ser esculpida en un ullal de mamut fa més de 35.000 anys. La nostra Venus de Gavà, trobada a les mines prehistòriques d’aquesta localitat, seria de les més modernes, de fa uns 6.000 anys, i el ventre prominent sobre el qual reposen les seves mans ens remet també a la fertilitat.

En conclusió, no hi ha cap divinitat que hagi perdurat tant en el temps com les Deesses Mare paleolítiques i, de fet, un cop deixada enrere la prehistòria, les hem seguit adorant, sigui amb el nom d’Inanna, Ishtar, Astarté, Tanit, Demèter, Ceres, Kali, Mari, Cailleach, Brigit, Maria o Iunstir. Sotmesa a segles de difamació, la nostra Molsosa és com una ombra on s’hi endevinen traces de totes elles.