Les dames blanques formen part de mitologies properes, com
la dels occitans, francesos i germànics, heretades de la tradició celta. Als
Països Catalans en sabem molt poques llegendes, qui sap si perquè han quedat
diluïdes en el món genèric de les goges, però hi ha un cas excepcional i de
capital importància per als seus protegits, els andorrans.
La Dama Blanca d’Auvinyà
 |
| Dama Blanca (Calendari 2017 de mitologia catalana. Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita) |
El 14 de març és festiu a Andorra, el dia de la seva
Constitució, que en l’article 1 diu: “Andorra és un Estat independent, de Dret,
Democràtic i Social.”
Diu la llegenda que, molts segles enrere, el pas de frontera
amb l’Alt Urgell estava controlat per una família que, amb els anys, va anar
perdent els seus membres fins restar-ne només una dona. Quan ella morí, una
enigmàtica Dama Blanca la rellevà en la tasca.
En aquell temps, la llibertat dels andorrans es veia amenaçada
per la tirania del bisbe d’Urgell, que els escanyava amb elevats impostos. Una
nit de lluna vella que el bisbe anava cap al Principat, li comparegué
irresistiblement seductora, prop d’Auvinyà, la Dama Blanca. Tots dos
s’endinsaren en la boscúria fins l’endemà, quan el bisbe retornà trasbalsat i
aterrit, jurant que mai més no passaria per allà.
Passà el temps i com que de la dona d’Auvinyà ja feia anys
que ningú ni en parlava ni l’havia vist, el bisbe s’atreví a emprendre de nou
el camí cap a Andorra, per tiranitzar els seus habitants. Fou el seu darrer
viatge, mai més no se’l va veure. La misteriosa desaparició alliberava els
andorrans del jou de l’esclavatge, però un nou perill començà a assolar la
terra. Un gran llop negre de mirada terrorífica atacava cases i ramats,
sembrant la ruïna i la mort i fins els pastors més valents sucumbien sota les
urpes i els ullals de la ferotge bèstia.
Els prohoms de les valls feren consell general, organitzaren
la cacera i fou el més valent dels síndics qui posà fi a la vida de l’execrable
llop. Per a ell, però, el malson no s’acabà aquí i cada nit se li apareixia el
lloparràs, fet que el va portar a perdre la salut i el senderi.
Els andorrans van acudir a la Dama Blanca per demanar-li que
el curés amb les seves arts ocultes. Malauradament, els seus poders no
arribaven a tant, no pogué guarir-lo, però en un moment de lucidesa li revelà
que dins del llop s’hi allotjava l’ànima fosca del tirà. La mort del síndic
s’endugué el darrer vestigi de la maldat del bisbe.
A la Dama Blanca, diuen que se la veu de vegades pels boscos
d’Auvinyà, amatent a barrar el pas a qui vulgui sotmetre els andorrans i
vetllant per la independència del país.
Les dísir
L’origen de les dames blanques pirinenques, occitanes i franceses, de les Weiβe Frauen alemanyes, de les Witte Wieven holandeses, de les irlandeses Morrigan i Nemain, cal anar a cercar-lo en les dísir (plural de dís: senyora, donzella) de la mitologia nòrdica, ànimes de dones convertides en esperits ben actius en el món dels vius, on poden actuar tant de manera favorable com contrària a les persones.
Venerades en terres escandinaves des dels temps
prehistòrics, representaven els esperits de dones mortes que procuraven la
fertilitat de les coses vives. Vindrien a ser, doncs, de naturalesa
semi-divina, com alguns personatges de la mitologia grega, i jugaven un paper
cabdal per als suecs, que en llur honor celebraven entre febrer i març el
Dísablót (festa del sacrifici a les dísir), amb un gran mercat i la gran
assemblea anomenada la Cosa de tots els suecs, que vindria a ser com la
Generalitat catalana medieval. Encara ara, la fira associada al Dísablót se
segueix celebrant a Uppsala.
Més tard i segons el lloc, les dísir es van diversificar
prenent noms diferents i funcions més especialitzades, com les nornes, que
mouen els fils del destí dels humans i dels déus, al peu del freixe sagrat
Yggdrasil, o les valquíries.
Les valquíries
 |
| La vigília de la Valquíria Edward Robert Hughes (1851-1914) |
Les valquíries (del nòrdic antic valkyrja: la que tria els
morts), filles del déu Odin, compareixen a les batalles amb forma de belles i
fortes guerreres, capaces de guarir les ferides més greus i de triar qui viurà
i qui morirà. Acompanyen al Més Enllà els herois caiguts en el combat,
oferint-los hidromel i, amb llur bellesa, fent-los més plaent el camí cap al Valhalla,
governat pel gran guerrer Odin. Només la meitat dels morts, els escollits per
les valquíries, seguiran aquest destí. L’altra meitat seran escollits per la
deessa Freia, que els durà al seu meravellós palau, on van a parar també els
esperits de totes les dones que no van esdevenir valquíries i on sempre s’hi
canten cançons d’amor.
Irlanda – Egipte - Ibèria
A Irlanda, Morrigan és la deessa de la guerra i la mort, però també la de la fertilitat, la sexualitat i l’abundor de les collites. Es presenta a totes les batalles prenent la forma de corb i transmet als guerrers el braó i la ràbia contra l’enemic. En aquesta illa, abans que Morrigan fou Neit el primer déu de la guerra, i la seva esposa Nemain, la que anunciava la mort, flotant damunt dels caiguts en el combat.
Neit connecta la mitologia irlandesa amb l’egípcia, ja que
és també un dels més antics déus egipcis, considerat masculí o femení segons
les èpoques. Era la divinitat de la guerra, de la cacera i de la saviesa, i amb
el nom de Neitin, junt amb Iunstir, és de les divinitats que més sovint
apareixen en els textos dels nostres avantpassats ibers. La Neit egípcia
protegia i feia companyia als difunts, en un clar paral·lelisme amb les
valquíries nòrdiques.
Les connexions de la Dama Blanca
Les Dames Blanques occitanes i franceses, les més properes geogràficament, són també les que més s’acosten per comportament a la d’Andorra. Solen estar-se en llocs de pas estrets, siguin camins, barrancs o ponts, i per permetre-hi passar el viatger exigeixen un tribut, que pot ser tant divers com agenollar-se en acte de submissió o ballar-hi.
 |
| Escultura de la Dama Blanca d'Andorra |
En la Dama Blanca d’Andorra hi conflueixen saviesa, màgia,
seducció, guerra, mort, protecció dels seus, i està emparentada amb totes les
divinitats esmentades:
–si les occitanes i franceses controlen llocs de pas,
l’andorrana controla un pas fronterer
–si la Morrigan irlandesa, l’egípcia Neit i les valquíries
nòrdiques apleguen seducció, guerra i mort, la d’Auvinyà atrau el bisbe amb la
seducció i el mata en la segona trobada
–si les dísir són ànimes de dones esdevingudes esperits
superiors, la coincidència de la mort de la darrera dona de la família
encarregada del control duaner amb la seva immediata substitució per la Dama
Blanca pot fer sospitar que aquesta no sigui res més que aquella dona,
traspassada a un estadi d’existència superior
–i si els suecs feien coincidir la festa en honor de les
dísir amb la gran assemblea del poble suec, associant-les amb la protecció del
seu país, la Dama Blanca té un paper claríssim de protecció de la independència
d’Andorra enfront del tirà que ve de fora. És ben plausible, doncs, que abans
que la Mare de Déu de Meritxell, la protectora a qui veneraven els andorrans i
els seus avantpassats, els andosins, fos la Dama Blanca d’Auvinyà.
