Les abelles o les formigues són
un exemple d’espècies organitzades en estructures socials complexes, però en
l’àmbit dels vertebrats els únics que també ho fem som els humans. ¿Què va fer
que un bon dia deixéssim enrere la nostra condició salvatge i fóssim capaços de
conrear la terra, crear l’escriptura o bastir ciutats?
Els qui ens hem criat en la
tradició cristiana coneixem la història d’Adam i Eva, habitants del Paradís on
res no els destorbava d’una existència plàcida i sense maldecaps i amb una
única limitació: no menjar cap poma de l’Arbre del Bé i del Mal. La
transgressió d’aquesta prohibició per part d’Eva, incitada pel diable sota aparença
de serp, marca la fi de la felicitat i l’inici de la desventura. Des de
l’antigor, el significat més universal de la Serp ha estat el de la Saviesa i les
conseqüències de l’entesa entre la primera dona i la serp ens farien concloure
que el Coneixement és la font de tots els problemes que patim els humans.
 |
| Thot |
Ben al contrari, en altres
mitologies el Coneixement és la base del progrés de la humanitat i arreu trobem
divinitats que ens van transmetre la saviesa. En la primera civilització, Enki va ensenyar als sumeris els secrets de l’agricultura, l'escriptura, l’arquitectura i la
geometria o la legislació; Thot difongué l’escriptura entre els egipcis i va
inventar el calendari de 365 dies; Prometeu robà el foc a Zeus per oferir-lo
als grecs i Atenea els ensenyà l’art de navegar i de teixir.
El nostre Puigmal, gegantàs
convertit en cim del Pirineu, pertany a aquesta categoria de déus transmissors
de la saviesa als humans. Pels pèls ens ha arribat la seva llegenda, gràcies a
Joan Amades, que la recollí a la vall de Ribes dels últims vells que la
recordaven.
La llegenda
d’en Puigmal
La gent, dedicada essencialment a
la cacera, base de la seva alimentació, campaven per valls i planes, on cada
vegada hi havia menys per caçar. A causa d’aquesta escassetat, un caçador que
perseguia una daina ignorà els límits i trescà muntanyes amunt darrere la
presa, fins que sobtadament topà amb el gegantàs protegint la daina.
 |
| Del pòster "Éssers mitològics dels PPCC". Il·lustració de Jordi Coll. |
Puigmal li recordà que ell no
anava mai a la terra baixa, la terra dels homes, i li demanà perquè profanava
els seus dominis. El caçador li respongué que la desesperació de la fam l’havia
dut allà. Aleshores, compadint-se’n, Puigmal acaronà la daina i la munyí,
recollint la llet amb les seves grans mans i, refregant-la contra el seu vestit
de neu, la convertí en un deliciós formatge que lliurà a l’home. Instruint-lo
en l’art de formatjar, li recomanà que en endavant s’alimentés de llet i
formatge i així no hauria de matar els animals que li oferien generosament
aquell líquid preciós.
 |
| Puigmal (figura de Jordi Rangil) |
Així ho feu. Durant molts anys,
llances i sagetes restaren arraconades i les corredisses empaitant preses
esdevingueren un record de temps passats. Les bèsties també oblidaren aquelles
èpoques de persecucions i, esvanint-se l’antiga por als homes, peixien prop de
les seves llars sense recança.
I tot això fou així fins un mal
jorn que, eixint de sa casa, el caçador ensopegà amb una colla de cérvols. De
sobte, el cap se li omplí d’aquella ancestral fal·lera rapinyaire i, empunyant
les armes, es lliurà a la disbauxa de la sang contra aquelles bèsties
confiades.
De nou, la por allunyà els
animals dels homes i, privat de la llet que durant tants anys havia alimentat
tota la família, la caça tornava a ser l’únic recurs per calmar la gana. El
cicle es repetia, al caçador li calia anar cada vegada més lluny per trobar
preses fins que no li quedà més remei que endinsar-se a la terra alta, la terra
dels déus. Puigmal li sortí al pas i aquesta vegada no hi hagué compassió:
l’arreplegà amb les seves manasses i l’estampí contra el fons d’un barranc.
La força
dels símbols
Molt abans de l’invent de
l’escriptura els humans ja empràvem el llenguatge universal dels símbols, un
llenguatge que brolla del nostre subconscient i se’ns manifesta en els somnis
cada nit. Sovint, les rondalles i llegendes amaguen profunds significats i
records remots de fets transcendents en la història de la humanitat.
Si ens quedéssim en la lectura
supèrflua de la llegenda no aniríem més enllà d’un conte infantil, però aquesta història ripollesa és l’únic
vestigi que ens ha arribat d’un antiquíssim relat carregat de símbols on
s’explica el pas de la vida nòmada i caçadora del temps paleolític de les
glaciacions a la implantació de la ramaderia en el món més càlid del neolític.
La capa de
neu d’en Puigmal
 |
| Puigmal al Calendari 2016 de mitologia catalana. Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita |
El clima de la Terra és una
successió de períodes glacials i inter-glacials —com l’actual. La darrera
glaciació que va afectar Europa va durar 60.000 anys i va acabar tot just en fa
10.000. Els homes de les cavernes, que havien pintat a Altamira, Las Caums o Rofinhac
l’objectiu cobejat de les seves caceres —portentosos bisons, urs, cavalls,
cérvols o mamuts— veieren com el desglaç descobria noves extensions de pastures
que, en poques centúries, esdevenien boscos espessos. El canvi de paisatge
comportà el canvi de la fauna. Algunes espècies emigraren perseguint el fred que
s’allunyava nord enllà i altres, com els mamuts, incapaços d’adaptar-se als
canvis, s’extingiren. No trigà a sorgir al Pròxim
Orient l’agricultura i la ramaderia, la revolució neolítica que forçà les
comunitats humanes nòmades a convertir-se en sedentàries.
De caçadors
a ramaders
En cada detall, el relat d’en
Puigmal amaga la remota memòria de tots aquests canvis. La capa de neu que el cobreix
ens remet a les neus perennes de l’Edat del Gel. La cacera és l’únic recurs
d’aquell caçador i el nutrient amb proteïnes de l’home paleolític. La
necessitat que té d’anar a caçar cada vegada més lluny és la mateixa que tenien
aquelles comunitats, forçades a diversificar els seus hàbitats per no
extingir la fauna.
Puigmal deslliura l’home de la
subjecció absoluta a la cacera, en una al·lusió a l’inici de la ramaderia, que
facilitava l’abastiment de carn, però també de llet i derivats. Els animals que
perden la por als homes ens remeten a la domesticació d’algunes espècies, com
xais, vaques, cavalls o porcs.
De Puigmal a sant Gil
Una lectura atenta dels Goigs de sant Gil ens descobreix la cristianització de Puigmal en aquest sant. S'hi conta que Gil duia una vida molt austera, nodrint-se d'herbes i de la llet d'una cérvola. Un dia va comparèixer per aquells verals el rei, que anant de cacera perseguí la cérvola. Ella va córrer a cercar la protecció de Gil, amb qui topà el rei, que amb gran sorpresa admirà la seva santa vida i, impressionat, feu fundar un monestir perquè fos dirigit per sant Gil.
Si l'acció civilitzadora de Puigmal és impulsar el pas de l'home caçador a l'home ramader, la de Gil i el rei és crear un monestir, gresol del progrés que vol representar la cultura i la fe cristiana, el pas de l'home pagà a l'home cristià.
El Mal
Caçador
La llegenda d'en Puigmal té dues parts ben
diferenciades: la primera ens narra la transmissió d’un coneixement diví per al
gaudi dels humans; la segona evoca les diverses llegendes que trobem pel país
en referència a la figura del Mal Caçador, aquell que no mata per necessitat
sinó per vici. En aquesta part del relat Puigmal, a més de defensor de la
natura, pren la forma de déu justicier, com la pren sovint Crist quan condemna el
Mal Caçador a vagar eternament perseguint preses que mai no ateny.
 |
| Puigmal i la vall de Núria |
